LA GUERRA I LA INTERNACIONAL



LEV TROTSKI

1914
___________________________________________________________

Versió catalana feta per Alejo Martínez - alejomp@terra.es - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973

Document disponible en format .rtf



LA GUERRA CONTRA OCCIDENT


En tornar del seu viatge diplomàtic a Itàlia, el Dr. Sudekum escrivia en el Vorwärts que els camarades italians no comprenien ben bé la naturalesa del tsarisme. Estem d’acord amb el doctor Sudekum que un alemany pot comprendre més fàcilment la naturalesa del tsarisme puix que l’experimenta diàriament en la naturalesa de l’absolutisme prusoalemany. Aquestes dues “naturaleses” són anàlogues.


L’absolutisme alemany representa una organització monàrquica feudal recolzada en una base capitalista poderosíssima, sobre què es desenvolupà en l’últim mig segle.


La força de l’exèrcit alemany, com ho hem comprovat novament a traves dels seus actuals actes sangosos, no consisteix només en els recursos materials i tècnics de la nació i en la intel·ligència i precisió dels seus treballadors-soldats, els que han estat ensenyats en l’escola de la indústria i en les organitzacions de la seua pròpia classe. Té el seu fonament també en els junker, la casta d’oficials, amb les tradicions de superioritat de la seua classe, la seu opressió sobre els que estan davall i la seua subordinació als de dalt.


L’exèrcit alemany, és una organització monarquicofeudal, amb inextingibles recursos capitalistes. Els mals escriptors burgesos poden dir tot el que vullguen sobre la supremacia d’Alemanya, que representa als homes del deure, sobre els francesos, que són els homes del plaer. Però la vertadera, diferència està no en les qualitats de la raça, sinó en les condicions polítiques i socials. L'exèrcit permanent, aqueixa corporació tan tancada, que representa un Estat dins de l’Estat, continua sent, malgrat el servei militar universal, una organització de casta que per a surar necessita distincions artificials de rang i una cúspide monàrquica per a coronar la jerarquia.


En el seu llibre El nou exèrcit, Jaurés demostrava que l’únic exèrcit que França podia tenir, era de defensa, fet sobre la base d’armar tots els ciutadans; açò és, un exèrcit democràtic, una milícia.


La burgesa república francesa està ara pagant les conseqüències d’haver fet del seu exèrcit el contrapès de l’organització democràtica del seu Estat. Ella creava, segons Jaurés, “un regim bastard, en què les antiquades formes xocaven amb les del nou desenvolupament i es neutralitzaven unes a altres.” Aquesta incongruència entre l’exèrcit permanent i el règim republicà és el fonament de la debilitat del sistema militar francès.


En Alemanya ocorre el contrari. El sistema polític, bàrbar i retrògrad, li dóna una gran supremacia militar. La burgesia alemanya pot estar descontenta, aleshores i ara, quan l’esperit de casta pretoriana del cos d’oficials menà a revoltes com la de Saverne. Ells poden fer gestos al Kronprinz i llençar el seu crit guerrer: “Doneu-li-ho a d’ells! Doneu-li-ho a d’ells!”


La socialdemocràcia alemanya pot prorrompre en invectives contra els roïns tractes que es dona al soldat alemany, cosa que ha causat proporcionalment doble quantitat de suïcidis en els quarters alemanys que en qualssevol altres quarters d’altres nacions.


Però la veritat és que com la burgesia alemanya manca en absolut de caràcter polític i el partit socialista alemany no ha arribat a inspirar l’esperit revolucionari al proletariat, la classe governant ha quedat capacitada per a erigir la gegantina estructura del militarisme i col·locar el treballador alemany, tan eficient i intel·ligent, sota el comandament dels herois de Saverne i el seu crit guerrer de “Doneu-li-ho a d’ells!”


El professor Hans Delbruck busca la raó de la força militar d’Alemanya en l’antic model dels Teutoburgerwald, el que és perfectament correcte.


El vell sistema alemany de fer la guerra [escriu] estava basat en l’acompanyament de prínceps, un cos especial de selectes guerrers i la massa de combatents que comprenia tota la nació. Aquest sistema existeix avui també. Que diferència tan gran hi ha entre els mètodes de combat d’ara i els dels nostres avantpassats en el Teutoburgerwald! Ara tenim les meravelles tècniques de les metralladores. Tenim la meravellosa organització de la immensa massa de tropes.


I encara el nostre sistema militar bàsicament és el mateix. L’esperit militar està exaltat al seu poder màxim, desenrotllat al seu extrem en un cos, el qual era poc nombrós, però que ara compta molts milers; un cos retent homenatge al Senyor de la Guerra, i per ell, igual que pels prínceps, mirat com els seus camarades; i sota la seua direcció el poble sencer educat i disciplinat per ells. Aquí tenim el secret del caràcter guerrer de la nació alemanya.”


El comandant francès Driant observa al Kaiser alemany en el seu uniforme blanc de cuirasser, sens dubte el més imponent uniforme del món. Republicà convençut com és, nota que el seu cor s’ompli de zels. I com empra el seu temps el Kaiser “al mig del seu exèrcit, aqueixa vertadera família dels Hohenzollern!” El comandant està fascinat.


La casta feudal, l’hora de decadència política i moral de la qual sonà fa molt temps, trobà la seua unió amb la nació una vegada més en el sòl fèrtil de l’imperialisme. I aquesta unió amb la nació s’ha arrelat tan profundament que les profecies del comandant Driant, escrites fa ja algun anys, han esdevingut realitat. Profecies que fins ara podien només semblar una insinuació verinosa d’un secret bonapartista o favades d’un maniàtic.


El Kaiser [escrivia] és el Comandant en Cap,... i darrere d’ell està tota la classe treballadora d’Alemanya com un sol home...; els socialdemòcrates de Bebel estan en els rengles, els seus dits al gallet, i ells també pensen només en el benestar i prosperitat de la pàtria.


Els deu bilions d’indemnització de guerra que França pagarà seran una gran ajuda per a ells, major que les quimeres socialistes amb les quals s’alimentaven el dia abans.”


Sí, i ara ells escriuen d’aquesta futura indemnització fins en alguns dels periòdics de la socialdemocràcia obertament i amb una rufianesca insolència, una indemnització no de deu sinó de vint o trenta bilions. La victòria alemanya sobre França, una deplorable necessitat estratègica segons la socialdemocràcia alemanya, significaria no sols la derrota de l’exèrcit permanent francès sinó primer que res la victòria de l’Estat monàrquic feudal sobre l’Estat democràtic republicà.


Per a l’antiga raça dels Hindenburg, Moltke i Kluck, hereus i especialistes en l’assassinat en massa, la victòria alemanya és una condició tan indispensable com ho són els canons del 42, última paraula de la destresa tècnica humana. Tota la premsa capitalista ja està parlant de la ferma estabilitat de la monarquia alemanya, enfortida per la guerra. I els professors alemanys, els mateixos que proclamaven a Hindenburg doctor en totes les ciències, estan ja proclamant que la dependència política és la més alta forma de la vida social.


Les repúbliques democràtiques i les anomenades monarquies que estan sota la subjecció d’un règim parlamentari, i totes les altres coses tan belles que van ser glorificades, quanta poca capacitat han demostrat per a resistir la tempestat!”


Aquestes són les coses que els professors alemanys escriuen ara.


És força vergonyós i humiliant llegir les expressions dels socialistes francesos, els que han provat ser massa dèbils per a trencar l’aliança de França amb Rússia o per a prevenir l’establiment del servei militar de tres anys. Però, no obstant, quan va començar la guerra abandonaven els seus pantalons encarnats i s’anaven a l’Alemanya lliure. Però nosaltres ens sentim esglaiats per un sentiment d’indicible indignació al llegir la premsa del partit socialista alemany, la qual, amb un llenguatge d’esclaus exaltats, admira a la brava i heroica casta d’opressors tradicionals pels seus fets d’armes en el territori francès.


El 15 d’agost de 1870, quan el victoriós exèrcit alemany s’aproximava a París, Engels escrivia una carta a Marx, desprès de descriure les confuses condicions de la defensa francesa:


No obstant, un govern revolucionari, si ve prompte, no ha de desesperar. Però ha d’abandonar París a la seua sort i continuar la guerra portant-la al sud. Llavors seria possible que semblant govern pogués sostenir-se fins que pogueren comprar-se armes i municions i crear-se un nou exèrcit organitzat, amb el qual l’enemic puga ser gradualment rebutjat fins a la frontera. Açò seria un bon acabament de la guerra per als dos països, demostrant, així, que no poden ser conquistats.”


I encara hi ha pobles que criden com a idiotes embriagats: “A París!” I al fer açò tenen la impudícia d’evocar els noms de Marx i d'Engels. En certa manera, eren superiors als menyspreables liberals russos que arrossegaven les seues panxes davant de la seua Excel·lència el Comandant militar que va introduir el knut en la Galítzia oriental. És una covarda arrogància... aquesta manera de parlar del caràcter purament estratègic de la guerra en el front occidental. Qui pren açò en compte? No seran, certament, les classes governants d’Alemanya. Elles parlen el llenguatge de la convicció i de la força; nomenen les coses pel seu nom vertader; coneixen què necessiten i saben com batre’s per això.


La socialdemocràcia ens diu que la guerra és fa per la causa de la independència nacional. “Això no és veritat”, contesta Arturo Dix.


Precisament, igual que l’alta política de l’últim segle [escriu Dix] devia el seu caràcter especialment marcat a la Idea Nacional, els esdeveniments del món polític d’aquest segle estan sota l’emblema de la Idea imperialista. La idea imperialista que està destinada a donar l’ímpetu, l’objecte i el fi per tal d’assolir el més gran dels poders” (Der Weltwirtschaftskriea, 1914, p. 3).


És índex d’una fina sagacitat [diu el mateix Arturo Dix] per part d’aquells que tenen al seu càrrec la preparació militar de la guerra, el fet que l’avanç dels nostres exèrcits contra França i Rússia, en la primera etapa de la campanya, es fes precisament per on era més important conservar la valuosa riquesa mineral alemanya i mantenir-la lliure d’una invasió estrangera i ocupar aquelles porcions de territori enemic que podrien ser un suplement dels nostres propis recursos miners.” (ibídem, p.38).


Aqueixa “estratègia”, de la qual es parla ara entre murmuris de devoció, realment comença a posar-se en practica amb el robatori de la riquesa mineral.


Els socialdemòcrates ens diuen que la guerra és una guerra de defensa. Però Jorge Irmer diu clarament:


Ningú pot dir, com hom diu, que la nació alemanya ha arribat massa tard per a rivalitzar en l’economia mundial i en el domini del món... que el món estava ja repartit. ¿No ha estat repartida la terra moltes vegades en totes les èpoques de la història?” (Els vom englischen Weltjoch, 1914, p. 42).


Els socialistes tracten de confortar-nos dient-nos que Bèlgica ha sigut només temporalment aixafada i que els alemanys evacuaran aviat els seus quarters belgues. Però Artur Dix, que sap molt bé què diu, escriu que allò que Anglaterra tem més i així ho expressa, és que Alemanya vol tindre una sortida a l’Oceà Atlàntic.


Per aquesta raó [continua] nosaltres no hem de deixar a Bèlgica fora de les nostres mans, ni permetre que la línia costera d’Ostende al Soma caiga una altra vegada en les mans de cap Estat que puga arribar a ser vassall polític d’Anglaterra. Hem de procurar que d’una o una altra manera la influència alemanya hi siga establerta.”


En les ininterrompudes batalles entre Ostende i Dunquerque, la sagrada “estratègia” compleix la funció de defendre els interessos també de la Bossa de Berlín.


Els socialistes ens diuen que la guerra entre França i Alemanya és merament un breu preludi per a una aliança entre aquests països. Però ací també Artur Dix mostra les intencions. Segons ell, “en això no hi ha més que una contestació: cercar la destrucció del món comercials anglès i assestar-li un colp mortal a l’economia nacional anglesa.”


La finalitat de la política exterior de l’imperi alemany per a les dècades vinents està clarament indicada”, [anuncia el professor Franz von Liszt]: “Protecció contra Anglaterra ha de ser la nostra divisa (Ein mitteleuropaischer Staatenverband, 1914, p. 24).


Hem d’aixafar al més traïdor i malvat dels nostres enemics”, crida un tercer. “Trenquem la tirania que Anglaterra exerceix sobre el mar en el seu propi profit, amb afront i menyspreu de la justícia i del dret”. La guerra no està dirigida contra el tsarisme, sinó contra la presència d’Anglaterra en el mar.


Es pot dir [confessa el professor Schiemann] que cap dels nostres èxits ens ha produït tant goig com la derrota dels anglesos en Maubeuge i Sant Quinti el 28 d’agost.”


Els socialdemòcrates alemanys ens diuen, que el principal objecte de la guerra és la “venjança sobre Rússia.” Però al mateix temps, sincerament i rotunda, Rudolf Theuden vol donar la Galítzia a Rússia i també el nord de Pèrsia. D’aquesta manera, Rússia “estaria prou satisfeta durant molts anys. Així aconseguiríem fer-la la nostra amiga”.


Què pot portar-nos la guerra?”, pregunta Theuden. I es contesta a si mateix:


La recompensa principal ha donar-nos-la França [...] França ha de donar-nos Belfort, aqueixa part de la Lorena que limita amb el Mosel·la, i, en cas d’aferrissada resistència, la part també que limita amb el Mosa. Si fem del Mosa i del Mosel·la fronteres alemanyes, potser els francesos algun dia abandonen la idea de fer del Rin una frontera francesa.”


Els polítics burgesos i els professors ens diuen que França es el principal enemic, que Bèlgica i França són les portes que obrin el camí de l’oceà Atlàntic, que l’esperança d’una indemnització russa és un somni utòpic, que França hauria de pagar en territori i en or les conseqüències de la guerra... i el Vorwärts exhorta els treballadors alemanys a “sostenir-se fins que la victòria decisiva siga la nostra.”


Malgrat tot açò, encara el Vorwärts ens diu que la guerra es fa per la independència de la nació alemanya i per l’emancipació del poble rus. Què vol dir açò? Naturalment, nosaltres podem considerar com lògica, idees, veritat, on no hi ha res d’açò. Açò és, simplement, una ulcera de sentiments d’esclavitud que rebenta i tira el seu pus sobre les pàgines de la premsa dels treballadors. Clarament es veu que la classe oprimida que procedeix massa lentament, quasi inerta en el camí de la llibertat, en l’hora final ha d’abandonar totes llurs esperances i promeses en aqueix fang i en aqueixa sang abans que s’aixeque en la seua ànima la pura i impecable veu de l’honor revolucionari.



Capítol següent: La guerra de defensa