EL NOU CURS


Lev Trotski


1923




(5)

TRADICIÓ I POLÍTICA REVOLUCIONÀRIA


El problema de les relacions entre la tradició i la política del partit no és simple, sobretot en l’actualitat. El darrers anys hem parlat moltes vegades de l’enorme importància de la tradició teòrica i pràctica del nostre partit i hem declarat que, en cap cas, podíem permetre la ruptura de la nostra filiació ideològica. Però hem de precisar bé el mode de concebre la tradició del partit. Per a això, començarem amb exemples històrics amb què reforçarem les nostres conclusions.


Prenguem el “clàssic” partit de la Segona Internacional: la socialdemocràcia alemanya. La seua política “tradicional” semisecular es basava en l’adaptació del partit al règim parlamentari i en el creixement ininterromput de l’organització, de la seua premsa i les seues finances. Aquesta tradició, que no és totalment estranya, tenia un caràcter semiautomàtic: cada dia se’n derivava naturalment del precedent i, també naturalment, en preparava el següent. L’organització creixia, la premsa es desenvolupava i les finances augmentaven.

Sota aquest automatisme es formà tota la generació que succeí a Bebel: una generació de buròcrates, filisteus, esperits obtusos, la fisonomia política de la qual es palesà tot just en començar la guerra imperialista. En tots els congressos de la socialdemocràcia s’hi parlava invariablement de la vella tàctica del partit consagrada per la tradició. I, en efecte, la tradició era poderosa. Era una tradició automàtica, desproveïda d’esperit crític, conservadora, que acabà ofegant la voluntat revolucionària del partit.


La guerra desposseí definitivament la vida política alemanya del seu “tradicional” equilibri. Des dels primers moments de la seua existència oficial, el jove partit comunista entrà en un període tempestuós de crisi i pertorbacions. No obstant, en el curs de la seua història relativament curta, és possible distingir el paper no sols creador sinó també conservador de la tradició que, en cada etapa, en cada viratge, s’enfronta amb les necessitats objectives del moviment i la consciència crítica del partit.


En el primer període d’existència del comunisme alemany, la lluita directa pel poder representava la tradició, la tradició heroica. Els terribles esdeveniments de març de 1921 revelaren que el partit no tenia encara suficients forces com per a assolir aqueix objectiu. Calgué canviar de tàctica i engegar la lluita per les masses abans de recomençar la lluita directa pel poder.


Aqueix canvi fou difícil de realitzar, perquè s’oposava a una nova tradició. Actualment, en el partit rus, es recorden totes les divergències de criteris, fins i tot les més insignificants, que sorgiren en el partit o en el seu comitè central durant aquests últims anys. Potser convindria també recordar la diferenciació fonamental que s’hi manifestà durant el III Congrés de la Internacional Comunista. És evident ara que el viratge que es produí aleshores sota la direcció de Lenin, malgrat la resistència aferrissada d’un sector inicialment considerable de la majoria del congrés, salvà literalment la Internacional de l’anihilament i de la disgregació amb què era amenaçada per l’“esquerranisme” automàtic, desproveït d’esperit crític, que, en un breu espai de temps, s’havia constituït en rígida tradició.


Després del III Congrés, el Partit Comunista Alemany realitzà, amb prou dificultat, el viratge necessari. Llavors comença el període de lluita per a guanyar-se les masses sota la consigna del front únic, amb llargues negociacions i altres procediments pedagògics. Aquesta tàctica durà més de dos anys i subministrà excel·lents resultats. Però aqueixos nous procediments prologats de propaganda es transformen, alhora,… en una nova tradició semiautomàtica, el paper de la qual fou molt important en els esdeveniments del segon semestre de 1923.


En l’actualitat, és inqüestionable que el període que va des de maig (començament de la resistència en el Ruhr) o des de juliol (aixafament d’aqueixa resistència) fins a novembre, moment en què el general Seeckt pren el poder, constitueix en la vida d’Alemanya una fase de crisi molt neta i sense precedents. La resistència que l’Alemanya republicana semimoribunda d’Ebert-Cuno havia intentat oposar al militarisme francès és aixafada i arrossega al seu darrere el llastimós equilibri social i polític del país. La catàstrofe del Ruhr exercí en certa manera per a l’Alemanya “democràtica” el mateix paper que cinc anys abans exercí per al règim dels Hohenzollern la derrota de les tropes alemanyes.


Desvaloració inusitada del marc. Caos econòmic, efervescència i incertesa generals, disgregació de la socialdemocràcia, flux constant d’obrers a les files comunistes, espera generalitzada d’un colp d’estat… Si el partit comunista hagués modificat bruscament l’orientació del seu treball i hagués consagrat els cinc o sis mesos que li concedia la història a una preparació directa política, orgànica i tècnica de la presa del poder, el desenllaç dels esdeveniments hauria estat molt diferent del que s’hi produí al novembre.


Però el partit alemany s’havia endinsat en la nova fase d’aquesta crisi, potser sense precedents en la història mundial, armat només amb els procediments utilitzats durant els dos anys precedents i que estaven destinats, per mitjà de la propaganda, a estabilitzar la seua influència sobre les masses. En aqueix moment calia una nova orientació, un nou to, una nova forma d’abordar les masses, una nova interpretació i una nova aplicació del front únic, nous mètodes d’organització i de preparació tècnica, en una paraula un brusc viratge tàctic. El proletariat hauria d’haver vist en acció un partit revolucionari que s’encaminés directament a la conquista del poder.


Però el partit alemany continuava, al capdavall, la seua política de propaganda, encara que a una escala més vasta. Només a l’octubre engegà una nova orientació. Però aleshores ja li quedava molt poc de temps per a desenvolupar la seua iniciativa. Imprimí a la seua preparació un ritme febril, la massa no pogué seguir-lo, la inseguretat del partit es contagià el proletariat i, en el moment decisiu, el partit es negà a combatre.


Si el partit cedí sense resistència posicions excepcionals, això ocorregué principalment perquè no sabé, al començament de la nova fase (maig-juliol de 1923) alliberar-se de l’automatisme de la seua política anterior, establida com si hagués de durar molts anys, i plantejar decididament en l’agitació, l’acció, l’organització i la tècnica, el problema de la presa del poder.


El temps és un element molt important en política, particularment en una època revolucionària. Moltes vegades calen anys i desenes d’anys per a recuperar alguns mesos perduts. El mateix ens hauria ocorregut a nosaltres si el nostre partit no hagués pres la iniciativa a l’abril de 1917 i no s’hagués fet amb el poder a l’octubre. No obstant, tenim motius per a creure que el proletariat alemany no pagarà massa cara la seua vacil·lació, perquè l’estabilitat de l’actual règim alemany, sobretot a conseqüència de la situació internacional, és més que dubtosa.


És evident que, com a element conservador, com a pressió automàtica del passat sobre el present, la tradició representa una força extremadament important al servei dels partits conservadors, i profundament hostil per a un partit revolucionari. Tota la força d’aquest últim rau, precisament, en la seua llibertat en relació amb el tradicionalisme conservador. Açò no significa de cap mode que siga lliure respecte a la tradició en general. Però la tradició d’un partit revolucionari és quelcom molt diferent.


Si hom considera, com és ara, al nostre partit bolxevic en el seu passat revolucionari i en el període següent a Octubre, hom reconeixerà que la seua qualitat tàctica més important i valuosa és la seua aptitud inigualable per a orientar-se ràpidament, per a canviar de tàctica, per a renovar el seu armament i per a aplicar nous mètodes, en una paraula, per a operar bruscos viratges. Les difícils condicions històriques feren necessària aquesta tàctica, i el geni de Lenin l’imprimí una forma superior. Açò no vol dir que el nostre partit estiga totalment lliure d’un cert tradicionalisme conservador: un partit de masses no pot tenir semblant llibertat ideal. Però la seua força es manifestà en el fet que el tradicionalisme, la rutina, estaven reduïts al mínim a causa d’una iniciativa tàctica clarivident, profundament revolucionària, audaç i realista alhora. En açò consisteix, i ha de consistir, la vertadera tradició del partit.


La burocratització més o menys gran de l’aparell del partit es veu acompanyada inevitablement del desenvolupament del tradicionalisme conservador amb tots els seus efectes. És preferible exagerar aquest perill que no subestimar-lo. El fet que els elements més conservadors de l’aparell tendisquen a identificar les seues opinions, les seues decisions, els seus procediments i les seues mancances amb el “vell bolxevisme” i intenten assimilar la crítica del burocratisme a la destrucció de la tradició, és indubtable i constitueix per si mateix l’expressió inqüestionable d’una certa petrificació ideològica.


El marxisme és un mètode d’anàlisi històrica, d’orientació política, i no un conjunt de decisions preparades per endavant. El leninisme és l’aplicació d’aquest mètode a les condicions d’una època històrica excepcional. És precisament aquesta aliança de les particularitats del moment amb el mètode allò que determina la política audaç, segura de si mateixa, dels girs bruscos, els més alts exemples de la qual ens foren fets per Lenin i que ell mateix en diverses oportunitats explicà i generalitzà en el pla teòric.


Marx deia que els països avançats ofereixen en certa manera la imatge de l’esdevenidor dels països endarrerits. D’aquesta proposició condicional s’intentà fer una llei absoluta que estigué en la base de la “filosofia” del menxevisme rus. Per això se li fixava al proletariat límits que derivaven no de la marxa de la lluita revolucionària sinó d’un esquema mecànic. I el marxisme menxevic era i continua essent únicament l’expressió de les necessitats de la societat burgesa, expressió adaptada a una “democràcia” endarrerida. En realitat, Rússia, a causa dels fenòmens extremadament contradictoris de la seua economia i la seua política, resultà ésser la primera en recórrer el camí de la revolució proletària.


Ni Octubre, ni Brest-Litovsk, ni la creació d’un exèrcit camperol regular, ni el sistema de requisa dels productes alimentaris, ni la NEP, ni el pla de l’estat foren ni podien ésser previstos o predeterminats pel marxisme o el bolxevisme abans d’Octubre. Tots aqueixos fets i tots aqueixos viratges foren el resultat de l’aplicació autònoma, independent, crítica, caracteritzada per l’esperit d’iniciativa, dels mètodes del bolxevisme en una situació a cada moment diferent.


Cada decisió, abans d’ésser adoptada, suscitava grans discussions. La mera referència a la tradició mai fou un factor decisiu. Davant de cada nova tasca, en cada nou gir, no es tracta de cercar en la tradició una resposta inexistent sinó d’aprofitar tota l’experiència del partit per tal de trobar per si mateix una nova solució convenient a la situació i, d’aquesta manera, enriquir la tradició. També pot dir hom que el leninisme consisteix en no mirar cap enrere, en no deixar-se influir pels precedents, referències i citacions purament formals.


El mateix Lenin expressà recentment aquest pensament amb una frase de Napoleó: on s’engage et puis on voit. Dit d’una altra manera, una vegada embarcat en la lluita, no ocupar-se massa dels models i dels precedents, aprofundir en la realitat tal qual és i buscar-hi les forces necessàries per a la victòria i les vies que hi menen. Per seguir aquesta línia, Lenin fou acusat en el seu propi partit, no una vegada sinó desenes de vegades, de violar la tradició i repudiar el “vell bolxevisme”.


Recordem que els otsovistes intervenien invariablement amb el pretext de la defensa de les tradicions bolxevics contra la desviació leninista (es troben materials força interessants sobre aquest tema en la Krasnaia Letopis, número 9. Davall l’ègida del “vell bolxevisme”, en realitat sota l’ègida de la tradició formal, fictícia, errònia, tot allò que havia de rutinari en el partit s’aixecà contra les “tesis d’abril” de Lenin. Un dels historiadors del nostre partit (els historiadors del nostre partit no tenen fins al moment molta sort) em deia en el moment més crucial dels esdeveniments d’Octubre: “No estic amb Lenin perquè sóc un vell bolxevic i continue essent partidari de la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols”. La lluita dels “comunistes d’esquerra” contra la pau de Brest-Litovsk i a favor de la guerra revolucionària també es féu en nom de la integritat de la tradició revolucionària del partit, de la puresa del “vell bolxevisme” que calia protegir dels perills de l’oportunisme d’estat. És inútil recordar que tota la crítica de l’“oposició obrera” consistí, en suma, en acusar el partit de violar les velles tradicions. Recentment hem vist els intèrprets més oficials de les tradicions del partit en el problema nacional entrar en contradicció amb les necessitats de la política del partit pel que fa a aqueix problema així com amb la posició de Lenin.


Hom podria multiplicar aquests exemples, donar-ne gran quantitat d’altres històricament menys importants però igualment convincents. El que acabem de dir és prou per a demostrar que cada vegada que les condicions objectives exigeixen un nou gir, un viratge audaç, una iniciativa creadora, la resistència conservadora manifesta una tendència natural a oposar a les noves tasques, a les noves condicions, a la nova orientació, les “velles tradicions”, el pretès “vell bolxevisme”, en realitat l’embolcall buit d’un període que acabem de deixar enrere.


Com més tancat en si mateix està el partit, més impregnat està del sentiment de la seua importància intrínseca, reacciona més lentament davant de les necessitats de les bases i tendeix més a oposar la tradició formal a les noves necessitats, a les noves tasques. I si hi ha quelcom capaç d’assestar un colp mortal a la vida espiritual del partit i a la formació doctrinal de la joventut, aqueix cosa és la transformació del leninisme, mètode que requereix en la seua aplicació iniciativa, pensament crític i audàcia ideològica, en un dogma que només exigeix intèrprets elegits d’una vegada per sempre.


Hom no podria concebre el leninisme sense poder teòric, sense una anàlisi crítica de les bases materials del procés polític. És precís agusar i aplicar incessantment l’arma de la investigació marxista. En açò consisteix la tradició, i no en la substitució de l’anàlisi per una referència formal o una citació casual. El leninisme no podria conciliar-se amb la superficialitat ideològica i la negligència teòrica.


No es pot fragmentar el pensament de Lenin en citacions apropiades per a tots els casos, perquè per a Lenin la fórmula mai estava per damunt de la realitat, sempre era l’instrument que permet agafar la realitat i dominar-la. Es pot trobar fàcilment en Lenin desenes i centenars de passatges que formalment semblen contradir-se. Però cal observar-hi no la relació formal d’un text amb un altre sinó la relació real de cadascun d’ells amb la realitat concreta en què la fórmula ha estat introduïda com una palanca. La veritat leninista és sempre concreta.


Com a sistema d’acció revolucionària, el leninisme pressuposa un sentit revolucionari estimulat per la reflexió i l’experiència i que equival, en el camp social, a la sensació muscular en el treball físic. Però no cal confondre el sentit revolucionari amb l’olfacte oportunista. Aquest últim pot aportar èxits efímers, algunes vegades fins i tot sensacionals; però és un instint polític d’ordre menor, que sempre tendeix vers la línia de menor resistència. Mentre que el leninisme tracta de plantejar i resoldre els problemes revolucionaris fonamentals, de superar els principals obstacles, la seua contrapartida demagògica consisteix en eludir els problemes, en suscitar un apaivagament il·lusori, en adormir el pensament crític.


El leninisme és, abans que res, el realisme, la millor apreciació qualitativa i quantitativa de la realitat, des del punt de vista de l’acció revolucionària. També és inconciliable amb l’evasió de la realitat, la passivitat, la pèrdua de temps, la justificació altiva dels errors del passat amb el pretext de salvar la tradició del partit.


El leninisme és la independència vertadera envers els prejudicis, el doctrinarisme moralitzador, totes les formes del conservadorisme espiritual. Però creure que el leninisme significa que “tot està permés” seria un error irreparable. El leninisme resumeix la moral, no formalment sinó realment revolucionària, de l’acció de masses i del partit de masses. Res li és tan estrany com l’altivesa dels funcionaris i el cinisme burocràtic. Un partit de masses té la seua moral, que és el vincle entre els combatents en i per a l’acció. La demagògia és inconciliable amb l’esperit d’un partit proletari perquè és fal·laç: en donar una solució simplificada de les dificultats del moment soscava inevitablement el futur i afebleix la confiança del partit en si mateix.


Davant de la dificultat, i enfrontada a un seriós perill, la demagògia esdevé fàcilment en pànic. Ara bé, és difícil juxtaposar, àdhuc en el paper, el pànic i el leninisme.


El leninisme combat amb punys i dents. Però la guerra és impossible sense astúcia, sense subterfugis, sense enganys. L’astúcia en un combat victoriós és un element constitutiu de la política leninista. Però al mateix temps, el leninisme és la suprema honestedat revolucionària envers el partit i la classe obrera. No empra ni la ficció, ni l’autopromoció ni la falsa grandesa.


El leninisme és ortodox, obstinat, irreductible, però no implica ni formalisme, ni dogma, ni burocratisme. En la lluita, pren al bou per les banyes. Pretendre convertir les tradicions del leninisme en una garantia dogmàtica de la infal·libilitat de totes les frases i pensaments dels intèrprets d’aquestes tradicions, significa ridiculitzar la vertadera tradició revolucionària i transformar-la en burocratisme oficial. És ridícul i inútil tractar d’hipnotitzar un gran partit revolucionari amb la repetició de les mateixes fórmules, en virtut de les quals caldria buscar la línia justa no en l’essència de cada problema ni tampoc analitzant i resolent correctament aqueix problema sinó en informacions de caràcter... biogràfic.


En el que a mi respecta, diré que no considere el camí pel qual arribí al leninisme menys segur que el dels altres. El meu comportament al servei del partit constitueix l’única garantia; no puc donar-ne cap altra. I si es vol plantejar la qüestió en el pla de les investigacions biogràfiques, llavors cal fer-ho com es degut.


¿Llavors caldria respondre a preguntes espinoses: tots els que foren fidels al mestre en les petites coses també ho foren en les grans? ¿Tots els que demostraren docilitat en presència del mestre han donat garanties amb això que continuaran la seua obra en la seua absència? Però no tinc intenció d’analitzar aquests problemes prenent com a exemple determinats camarades amb què, en allò que a mi fa, vull continuar treballant en bons termes.


Qualssevulla que siguen les futures dificultats i divergències d’opinió, només s’aconseguirà triomfar amb el treball col·lectiu del pensament del partit, verificant-se en tot moment a si mateix i verificant, així, la continuïtat del desenvolupament.


Aquest caràcter de la tradició revolucionària està vinculat al caràcter particular de la disciplina revolucionària. Allí on la tradició és conservadora, la disciplina és passiva i fa fallida davant del primer símptoma de crisi. Allí on, com en el nostre partit, la tradició consisteix en la més alta activitat revolucionària, la disciplina assoleix el seu punt màxim, perquè la seua importància decisiva es verifica constantment en l’acció. D’aquí l’aliança indestructible de la iniciativa revolucionària, de l’elaboració crítica, audaç, dels problemes, amb la disciplina fèrria en el moment de l’acció. I únicament mitjançant aquesta activitat superior els joves poden rebre les ensenyances dels vells i continuar aqueixa tradició de disciplina.


Nosaltres valorem més que cap altri les tradicions del bolxevisme. Però que hom no identifiquie el bolxevisme amb el burocratisme ni la tradició amb la rutina oficial.