(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
En acabar l’“Assemblea Democràtica”, a instàncies nostres, es designà la data del 25 d’octubre per a l’obertura del II Congrés dels Soviets. Donada l’efervescència que regnava, no sols a les barriades obreres sinó també als quarters, que creixia d’hora en hora, ens semblà el més convenient concentrar l’atenció de la guarnició de Petersburg precisament en aquesta data, el dia en què el Congrés dels Soviets hauria de resoldre el problema del poder, i els obrers i les tropes, degudament preparats, haurien de recolzar els soviets. La nostra estratègia, en essència, era l’ofensiva: prendríem el poder. Però l’agitació es basava en la circumstància que els enemics es disposaven a dissoldre el Congrés dels Soviets i calia, doncs, donar-los una implacable resposta. Tot aquest pla descansava en el poder de la plenamar revolucionària, que tendia a assolir pertot arreu el mateix nivell, i no donava a l’adversari ni descans ni una data determinada. Els regiments més endarrerits, en el pitjor dels casos per a nosaltres, es mantenien neutrals. En aquestes condicions, el més petit pas del govern contra el soviet de Petrograd ens havia de garantir immediatament una superioritat decisiva. Lenin temia, no obstant això, que l’enemic tingués temps de portar a la capital tropes contrarevolucionàries, poques, però segures, i prengués la iniciativa, utilitzant contra nosaltres l’arma de la sorpresa. En trobar el partit i els soviets desprevinguts i detenir els dirigents a Petersburg, decapitaria el moviment i després, a poc a poc, el debilitaria. “No es pot esperar, la demora és impossible!”, afirmava Lenin.
En aquestes condicions es produí, a finals de setembre o primers d’octubre, la famosa reunió nocturna del comitè central a casa dels Sukhanov. Lenin hi acudí decidit a aconseguir aquesta vegada un acord que no deixés lloc als dubtes, a les vacil·lacions, a les demores, a la passivitat i a les actituds expectants. No obstant això, abans d’atacar els adversaris de la insurrecció armada, es girà contra aquells que vinculaven la insurrecció al II Congrés dels Soviets. Algú li havia fet conèixer les meues paraules que “nosaltres hem fixat ja la insurrecció per al 25 d’octubre”. En efecte, jo havia repetit diverses vegades aquesta frase contra els camarades per als qui la via de la revolució passava pel Preparlament i una “imponent” oposició bolxevic en l’Assemblea Constituent. “Si el Congrés dels Soviets, amb la seua majoria bolxevic [deia jo], no pren el poder, el bolxevisme es condemnarà senzillament a mort. Llavors, amb tota seguretat, no arribarà a reunir-se l’Assemblea Constituent. En convocar després del que hi ha hagut el Congrés dels Soviets per al 25 d’octubre, amb una majoria assegurada per endavant, ens comprometem públicament a prendre el poder el 25 d’octubre com més tard.”
Vladimir Ilitx posà grans inconvenients a aquesta data. El problema del II Congrés dels Soviets, segons digué, no li interessava en absolut: quina importància tenia açò? Arribaria a reunir-se el mateix congrés? I què podia fer fins i tot en el cas que es reunís? Cal arrencar el poder, digué, no cal posar les coses en dependència del Congrés dels Soviets, és ridícul i absurd informar l’enemic del dia de la insurrecció. En el millor dels casos, el 25 d’octubre pot servir per a emmascarar les nostres intencions, però la insurrecció es deu preparar per endavant i al marge del Congrés dels Soviets. El partit ha d’apoderar-se del poder per la força de les armes, i ja després parlarem del Congrés dels Soviets. Cal passar a l’acció immediatament!
El mateix que en les Jornades de Juliol, quan Lenin estava segur que “ells” ens anaven a afusellar, també ara sospesà tota la situació des del punt de vista de l’enemic, arribant a la conclusió que el més encertat per a la burgesia seria atacar-nos amb les seues forces armades per sorpresa, desarticular la revolució i, ja després, batre els seus distints nuclis per separat. El mateix que al juliol, Lenin sobreestimà la perspicàcia i la decisió de l’enemic, i potser també les seues possibilitats materials. En bona part es tractava d’una sobreestimació conscient, completament justa en el sentit tàctic: allò que es proposava era duplicar en el partit l’energia del seu impuls. No obstant això, el partit no podia prendre el poder per si mateix, al marge dels soviets i a les seues esquenes. Açò podria ésser un error. Les seues conseqüències repercutirien fins i tot en la conducta dels obrers i podrien ésser extraordinàriament greus pel que a la guarnició es referia. Els soldats coneixien el soviet de diputats, la seua secció de soldats. El partit el coneixien a través del soviet. I si la insurrecció es portava a terme a esquenes del soviet, al marge d’ell, sense encobrir-la amb la seua autoritat; si per a ells no era una conseqüència directa i clara de la lluita pel poder dels soviets, açò podria provocar un perillós desconcert en la guarnició. Tampoc cal oblidar que a Petersburg, junt amb el soviet de la capital, existia el vell Comitè Executiu Central, en el que predominaven els socialistes-revolucionaris i els menxevics. A aquest Comitè Executiu Central només podíem enfrontar-lo al Congrés dels Soviets.
En última instància, dins del comitè central es definiren tres grups: els adversaris de la presa del poder, que per la lògica de la situació es veieren forçats a renunciar a la consigna d’“el poder als soviets”; Lenin, que exigia l’organització immediata de la insurrecció al marge dels soviets; i el grup restant, que considerava necessari vincular estretament la insurrecció al II Congrés dels Soviets i que per això feia coincidir l’una i l’altre en el temps. “En tot cas [insistia Lenin], la presa del poder ha de precedir al Congrés dels Soviets, altrament vos aixafaran i no podreu reunir cap congrés.” Es prengué un acord, al capdavall, en el sentit que la insurrecció havia de produir-se, a més tardar el 15 d’octubre. Crec que sobre el termini no hi hagué quasi cap discussió. Tots comprenien que açò no tenia més que un caràcter aproximat, d’orientació, i que, en dependència dels esdeveniments, la insurrecció podia produir-se un poc abans o un poc després. Només es podia parlar d’uns dies més o menys. La mateixa necessitat de l’aixecament, i a més en data pròxima, era del tot evident.
Els debats al si del comitè central es desenvoluparen, sobretot i lògicament, entorn de la lluita amb aquella part dels seus membres que es manifestaven contra la insurrecció armada en general. No m’atrevisc a reproduir els quatre discursos que Lenin pronuncià en aquesta reunió. Tractaren de si era necessari prendre el poder, de si era hora de fer-ho i de si ens hi mantindríem cas de prendre’l. Sobre aquests mateixos temes llavors ja havia escrit Lenin i escrigué després diversos opuscles i articles. L’argumentació dels discursos fou, es comprèn, la mateixa. Però és impossible reproduir i transmetre l’esperit general d’aquestes apassionades improvisacions dominades pel desig de fer sentir als qui s’oposaven, vacil·laven o dubtaven, el seu pensament, la seua voluntat, la seua seguretat, el seu valor. Es decidia la sort de la revolució! La reunió finí a altes hores de la nit. Tots se sentien aproximadament com si acabaren de patir una operació quirúrgica. Una part dels reunits, entre ells jo, passàrem la resta de la nit a casa dels Sukhanov.
El curs ulterior dels esdeveniments, com és sabut, ens ajudà moltíssim. L’intent de dissoldre la guarnició de Petrograd menà a la creació del Comitè Militar Revolucionari. Ens veiérem en condicions de legalitzar els preparatius de la insurrecció amb l’autoritat del soviet i de vincular-los estretament a un problema que afectava vitalment tota la guarnició de la capital.
Durant el temps que separa la reunió del comitè central a què abans m’he referit i el 25 d’octubre, només recorde una entrevista amb Vladimir Ilitx, i això confusament. Quan se celebrà? Hagué d’ésser entre el 15 i el 20 d’octubre. Recorde que aleshores m’interessava força l’actitud de Lenin envers el caràcter “defensiu” del meu discurs en el soviet de Petrograd: jo havia declarat falsos els rumors sobre que nosaltres preparàvem la insurrecció armada per al 22 d’octubre (“Jornada del Soviet de Petrograd”), advertint que a qualsevol agressió contestaríem amb un colp enèrgic i portaríem l’assumpte fins al final. Recorde que en aquesta entrevista Vladimir Ilitx es mostrà més tranquil i segur, diria que menys recelós. No sols no objectà res contra el to exteriorment defensiu del meu discurs, sinó que el considerà força apropiat per a adormir la vigilància de l’enemic. No obstant això, movia de tant en tant el cap i preguntava: “No se’ns avançaran? No ens agafaran per sorpresa?” Jo insistí que després tot es produiria quasi automàticament. A aquesta entrevista, o a part d’ella, crec que assistí el camarada Stalin. No obstant això, potser es tractés de dues entrevistes. He de dir en general que els records relatius als últims dies que precediren l’aixecament es troben en la meua memòria com premsats i resulta molt difícil separar uns d’altres i col·locar-los al seu lloc.
La meua següent entrevista amb Lenin se celebrà el mateix 25 d’octubre, en el Smolni. A quina hora? No tinc la menor idea; hagué d’ésser a la vesprada. Recorde bé que Vladimir Ilitx començà preguntant-me amb inquietud per les converses que manteníem amb el comandament del districte de Petrograd sobre la sort futura de la guarnició. En els periòdics es deia que les converses s’apropaven favorablement a la seua fi. “Accepten un compromís?”, preguntà Lenin, travessant-me amb la mirada. Jo contestí que havíem donat als periòdics un comunicat tranquil·litzador, que no es tractava més que d’un ardit de guerra en el moment en què s’iniciava la batalla campal. “Això està bé [articulà Lenin alegre, amb entusiasme, i començà a caminar per l’habitació, fregant-se agitadament les mans] Però que molt bé!” En general, Ilitx era molt aficionat als ardits de guerra. Enganyar l’enemic, deixar-lo amb un pam de nassos, què podia haver-hi de més agradable! Però en aquest cas l’ardit tenia un sentit molt especial: significava que ja entràvem de ple al terreny de les accions decisives. Li contí que les operacions militars havien avançat ja prou i que a la ciutat érem amos de tota una sèrie de punts importants. Vladimir Ilitx veié, o potser jo se’l mostrés, un cartell imprès el dia anterior que amenaçava de portar al mur d’afusellament els lladres que intentaren aprofitar el moment del colp. En un primer moment Lenin quedà com pensatiu, em semblà que fins i tot dubtava. Però a continuació, digué: “Està bé”. Es llençava amb avidesa sobre aquestes partícules de la insurrecció. Per a ell eren prova irrefutable que l’assumpte anava ja a plena marxa, que el Rubicó havia estat creuat i que era impossible la tornada i el retrocés. Recorde la profunda impressió que li produí la notícia que jo havia cridat, mitjançant una orde escrita, una companyia del regiment de Pavlovski a fi d’assegurar la sortida dels nostres periòdics del partit i del soviet.
-Ha estat enviada la companyia?
-Sí.
-I els periòdics?
-S’estan component.
L’entusiasme de Lenin es traduí en una sèrie d’exclamacions i de rialles; no cessava de fregar-se les mans. Després servà silenci, romangué pensatiu i digué: “També és possible així. L’única cosa que cal és prendre el poder”. Jo comprenguí que només en aquell moment havia acceptat definitivament la idea que renunciàvem a prendre el poder mitjançant una conspiració. Fins a l’última hora recelà que l’enemic pogués sortir al nostre encontre i sorprendre’ns. Només llavors, el 25 d’octubre a la vesprada, es tranquil·litzà i sancionà definitivament la via que els esdeveniments seguien. He dit que “es tranquil·litzà”, però només fou per a, immediatament, mostrar inquietud a causa de tota una sèrie de qüestions si fa o no fa importants, unes concretes i altres concretíssimes, relacionades amb la marxa ulterior de la insurrecció: “I si ocorre açò? No hauríem de fer tal cosa? I si truquéssem en tal?” Aquestes inenarrables preguntes i suggeriments no tenien relació exterior unes amb altres, però sorgien totes elles de l’intens treball intern que havia envaït de sobte tot el cercle de la insurrecció.
Cal saber no ofegar-se en els esdeveniments de la revolució. Quan la marea puja sense parar, quan les forces de la insurrecció creixen automàticament i les forces de la reacció, d’una manera fatal, es fraccionen i desintegren, llavors és molt gran la temptació de deixar-se portar per la marxa espontània dels esdeveniments. L’èxit ràpid desarma igualment que la derrota. No cal perdre de vista el fil fonamental dels esdeveniments; després de cada nou èxit cal dir-se: encara no s’ha assolit res, encara no hi ha res assegurat; cinc minuts abans de la victòria decisiva cal mostrar la mateixa vigilància, la mateixa energia i el mateix impuls que cinc minuts abans del començament de les hostilitats; cinc minuts després de la victòria, abans que sonen els primers víctors, cal dir-se: la conquesta no està encara assegurada, no cal perdre ni un sol minut. Tal era l’enfocament, tal era el mode d’obrar, tal era el mètode de Lenin, tal era l’essència orgànica del seu caràcter polític, del seu esperit revolucionari.
* * *
He contat ja una vegada com Dan, que havia de dirigir-se a una reunió del grup menxevic en el II Congrés dels Soviets, reconegué Lenin, maquillat, amb qui jo estava assegut darrere d’un vetllador, en una habitació de pas. Sobre aquest tema s’ha pintat fins i tot un quadro que, d’altra banda, si es jutja per les reproduccions, no s’assembla en absolut a la realitat. Tal és, per cert, la sort de la pintura de temes històrics, i no sols d’ella. No recorde amb quin motiu, però prou més tard, li digué a Vladimir Ilitx: “Caldria escriure sobre açò, perquè després alçaran una muntanya de mentides”. Ell féu un gest, de broma, com qui no li dóna importància: “És el mateix, no cessaran de mentir...”
En el Smolni se celebrava la primera sessió del II Congrés dels Soviets. Lenin no s’hi deixà veure. Es quedà en una habitació del palau en què, segons recorde, no hi havia quasi cap moble. Després algú estengué unes mantes al sòl i portà dos coixins. Vladimir i jo ens tombàrem a descansar, un a la vora de l’altre. Però als pocs minuts em cridaven: “Dan està parlant, caldrà contestar-li”. En tornar, després de la meua resposta, em tombí de nou junt a Vladimir Ilitx, el qual, com és lògic, no pensava ni tan sols en dormir. Estàvem per a això? Cada cinc o deu minuts venia algú de la sala de sessions per a comunicar-nos el que allí succeïa. Arribaven també missatgers de la ciutat, en la que, sota la direcció d’Antonov-Ovseienko, seguia l’assetjament del Palau d’Hivern, que finí amb l’assalt.
Hagué d’ésser al matí següent, separat per la nit en blanc del dia anterior. Vladimir Ilitx semblava cansat. Digué somrient: “És massa brusc el pas de la clandestinitat al poder. És schwindelt [em gira el cap]”, hi afegí en alemany, i féu amb la mà un moviment giratori a l’altura del seu cap. Després d’aquesta única observació més o menys personal que li escoltí dir sobre la conquesta del poder, seguí el simple pas a les qüestions immediates que ens esperaven.