LENIN

Lev Trockij

(1924)

Segona Part: Entorn d’octubre

V. La tasca de govern

 

El poder havia estat conquerit a Petersburg. Calia formar govern.

-Com l’anomenarem? -reflexionava en veu alta Lenin-. Qualsevol cosa menys ministres: és un nom desgastat, que s’ha fet odiós.

-Es podrien anomenar comissaris -proposí jo-, però ara els comissaris abunden molt. Podia ésser alts comissaris... Encara que no, això d’“alts” sona malament. I si diguérem “del poble”?

-Comissaris del Poble? Açò pot resultar. I el govern en el seu conjunt?

-Consell de Comissaris del Poble?

-Consell de Comissaris del Poble -repetí Lenin-.

Excel·lent: fa olor a revolució.

Aquesta última frase la recorde literalment.

Entre bastidors seguien les lentes negociacions amb Vikxel, amb els socialistes d’esquerra i altres. Sobre aquest tema, no obstant això, és molt poc el que puc dir. Recorde només la furiosa indignació de Lenin per les insolents pretensions de Vikxel i la seua indignació, no menor, contra aquells dels nostres als qui aquestes pretensions infonien respecte. Però seguíem les negociacions amb Vikxel, ja que de moment havíem de prendre’l en consideració.

A iniciativa del camarada Kamenev fou abolida la llei que preveia la pena de mort per als soldats, promulgada per Kerenski. No puc ara recordar amb seguretat en quin organisme féu Kamenev aquesta proposta; el més probable és que fos en el Comitè Militar Revolucionari i, segons sembla, ja el 25 d’octubre al matí. Recorde, això sí, que la féu en la meua presència i que jo no m’hi oposí. Lenin no es trobava entre els reunits. Açò degué succeir abans de la seua arribada al Smolni. Quan tingué notícia d’aquest primer pas en matèria legislativa, la seua indignació no tingué límits.

-És un absurd -repetia-. ¿Com és possible portar endavant la revolució sense afusellar ningú? Penseu fer front a tots els enemics desarmant-vos vosaltres mateixos? Quines altres mesures de repressió existeixen? La presó? ¿Qui dóna importància a açò durant una guerra civil, quan cada una de les parts confia en la victòria?

Kamenev insistí assenyalant que només es tractava d’abolir la pena de mort que Kerenski havia implantat especialment per als desertors. Però Lenin es mantingué ferm. Per a ell estava clar que darrere d’aquest decret s’ocultava una actitud no meditada envers les increïbles dificultats amb què anàvem a trobar-nos.

-És un error -repetia-, una intolerable debilitat, una il·lusió pacifista.

Proposà l’abolició immediata d’aquest decret. Li objectaren que açò produiria una impressió extremadament desfavorable. Algú digué: “Serà millor recórrer simplement a aquesta mesura quan es veja clar que no hi ha un altre recurs”. És el que, al capdavall, es decidí. Els periòdics burgesos, socialistes-revolucionaris i menxevics integraven des dels primers dies de la revolució un cor prou acordat de llops, xacals i gossos rabiosos. Només Novoie Vremia tractava d’adoptar un to “lleial” amagant la cua entre les cames.

-És que no ficarem en cintura aquesta canalla? -preguntava a la menor ocasió Vladimir Ilitx-. Quina dictadura és aquesta, que el Senyor em perdone?

Els periòdics s’havien aferrat particularment a les paraules “roba al lladre” i els donaven mil voltes en els seus editorials, en versos i en articles humorístics.

-Bona l’han pres amb açò de “roba al lladre»“ -digué en una ocasió Lenin, amb jovial desesperació.

-De qui són aquestes paraules? -preguntí jo-. O es tracta d’una simple invenció?

-No, en realitat les diguí jo -contestà Lenin-. Les diguí i les oblidí, i ells les han convertit en tot un programa -afegí amb un gest humorístic.

Qualsevol que haja conegut un poc a Lenin sap que un dels seus costats més forts era la capacitat de separar cada vegada l’essència de la forma. Però no estarà de més subratllar que també estimava extraordinàriament la forma, sabent com sabia el poder del formal en les ments, que arriba a convertir-lo en material. Des del moment que es declarà deposat el Govern Provisional, Lenin obrà com a govern de manera sistemàtica, el mateix en els assumptes grans que en els petits. Mancàvem encara del menor aparell; no teníem relació amb les províncies; els funcionaris sabotejaven; Vikxel obstaculitzava les converses telegràfiques amb Moscou; no hi havia diners ni exèrcit. Però Lenin, en tot moment i en totes les ocasions, actuava per mitjà de decrets i ordres en nom del govern. Es comprèn que en aquest sentit estava més lluny que ningú de la supersticiosa submissió a les invocacions formals. Tenia clara consciència que la nostra força raïa en el nou aparell estatal que s’anava formant amb elements de la base, dels districtes de Petrograd. Però per a conjugar el treball que venia de dalt, de les oficines llavors buides o víctimes del sabotatge, amb el treball creador que venia de baix, era necessari aquest to d’insistència formal, el to d’un govern que en aquells instants es movia encara en el buit, però que al matí següent o dos dies més tard seria una força i per això actuava ja com a tal. Aquest formalisme era també necessari per a disciplinar la nostra pròpia gent. Sobre l’element d’espontaneïtat que bullia a borbollons, sobre les improvisacions revolucionàries dels grups proletaris avançats, es tesaven gradualment els fils de l’aparell governamental.

El despatx de Lenin i el meu estaven en extrems oposats del Smolni. El corredor que ens unia, o millor dit, que ens separava, era tan llarg que Vladimir Ilitx proposà bromejant, que establírem la comunicació per mitjà de bicicletes. Ens unia el telèfon: uns marins anaven i venien sovint, portant les notables notes de Lenin, escrites en petits trossos de paper; eren dues o tres frases vigoroses, totes elles plantejades de pla, amb un doble i triple subratllat de les paraules més essencials i amb la pregunta final, també formulada de pla. Diverses vegades al dia jo creuava l’interminable corredor, semblat a un formiguer, per a dirigir-me al despatx de Vladimir Ilitx, en què se celebrava alguna reunió. Tot girava al voltant de temes urgents. El Ministeri d’Assumptes Estrangers el tenia encomanat per complet als camarades Markin i Zalkin. Jo em limitava a signar algunes notes de propaganda i a rebre als escassos visitants.

L’ofensiva alemanya ens col·locà davant dificilíssimes tasques, per a resoldre les quals no teníem recursos, ja que no teníem la més elemental capacitat per a trobar-los o crear-los. Començàrem amb un crida. El projecte que jo escriguí (“La pàtria socialista està en perill”) fou examinat en una reunió conjunta amb els socialistes-revolucionaris d’esquerra. Aquests últims, com a reclutes acabats d’incorporar a l’internacionalisme, se sentien torbats per tal encapçalament. A Lenin, per contra, li agradà molt. “A l’instant mostra que la nostra actitud envers la defensa de la pàtria ha fet un viratge de 180 graus. Així fa falta!” En un dels punts finals del projecte es parlava de la necessitat d’anihilar sobre el terreny tots els que prestaren ajuda als enemics. El socialista-revolucionari d’esquerres Steinberg, a qui un vent estrany havia arrossegat a la revolució i fins i tot l’havia portat al Consell de Comissaris del Poble, s’oposà a aquesta dura amenaça, que, segons ell, anava contra l’“èmfasi de la crida”.

-Tot al contrari -exclamà Lenin-. En això rau precisament l’autèntic èmfasi revolucionari. Potser pensa que podem sortir victoriosos sense el més dur terror revolucionari?

Era un període en què Lenin, a la menor oportunitat, parlava que el terror era inevitable. Qualsevol manifestació de magnanimitat, de manilovisme, de negligència (llavors tan abundants), l’indignava no pel fet en si sinó com a signe que ni tan sols les capes altes de la classe obrera s’adonaven clarament de la monstruosa dificultat d’unes tasques que només podien ésser complides amb mesures d’una energia també monstruosa. “Ells [deia, referint-se als enemics] corren el perill de perdre-ho tot. I al mateix temps compten amb centenars de milers d’homes que han passat per l’escola de la guerra: oficials, cadets, fills de burgesos i grans terratinents, policies, camperols rics. Però aquests “revolucionaris”, amb perdó siga dit, s’imaginen que podrem realitzar la revolució per les bones. On ho han après? Què entenen per dictadura? Quina dictadura pot ésser la seua si són uns tous?” Paràgrafs per l’estil es podien escoltar dotzenes de vegades al dia i sempre apuntaven contra algun dels presents, sospitós de “pacifisme”. Lenin no deixava escapar la menor oportunitat, quan davant d’ell es parlava de la revolució i de la dictadura, sobretot quan açò succeïa en les reunions del Consell de Comissaris del Poble o en presència de socialistes-revolucionaris d’esquerra o de comunistes vacil·lants, per a observar a línia seguida: “Però on està la dictadura? A veure, mostren-la! El nostre no és dictadura, sinó unes farinetes”. Aquesta última paraula li agradava molt. “Si no sabem afusellar un blanc que es dedica al sabotatge, què gran revolució és la nostra? Llegeixen el que la canalla burgesa escriu en els periòdics? On està la dictadura? No és més que xarlatanisme i farinetes...” Aquestes frases, que reflectien el seu propi sentir, tenien al mateix temps un caràcter molt concret: de conformitat amb el seu mètode, Lenin tractava d’inculcar als altres la consciència que per a salvar la revolució calia recórrer a mesures extraordinàriament severes.

 

La impotència del nou aparell estatal es palesà amb la màxima claredat a partir del moment en què els alemanys passaren a l’ofensiva. “Ahir ens manteníem ferms en la cadira [deia Lenin quan estàvem a soles], i avui ens agafem a la crin. Quina lliçó, al contrari! Aquesta lliçó ha de fer-nos abandonar la nostra maleïda deixadesa. Si no vols ésser esclau, posa ordre en els assumptes, afronta’ls com cal! La lliçó serà gran si… si els alemanys i els blancs no ens expulsen abans.”

-Diga’m -em preguntà una vegada Vladimir Ilitx de forma completament inesperada-, si els guàrdies blancs ens maten als dos, podran fer front a la situació Bukharin i Sverdlov?

-Potser no ens maten -contestí de broma.

-Això el diable ho sap –hi afegí Lenin, i soltà una riallada. La conversa finí en aquest punt.

En una de les habitacions del Smolni es trobava l’Estat Major. Era la institució més desordenada de totes. Mai es podia comprendre qui decidia, qui donava les ordres i què era el que ordena. Ací es plantejà per primera vegada, de forma general, el problema dels especialistes militars. Teníem a aquest respecte una certa experiència després de la lluita contra Krasnov; havíem designat llavors comandant en cap al coronel Muraviov, qui, al seu torn, encomanà la direcció de les operacions de Pulkovo al coronel Valden. Junt amb Muraviov hi havia quatre marins i un soldat que havien rebut instruccions de romandre sempre alerta i no apartar la mà del revòlver. Aquesta experiència serví en certa manera de base per a la creació del Consell Superior de Guerra.

-Sense militars seriosos i experts ens serà impossible sortir d’aquest caos -deia jo a Vladimir Ilitx després de cada visita a l’Estat Major.

-Crec que té raó. Però poden trair-nos…

-Posarem a la vora de cada un d’ells un comissari.

-Millor dos -exclamà Lenin-, però que tinguen els punys forts. Forçosament haurà d’haver-hi comunistes de mà dura.

Així sorgí l’estructura del Consell Superior de Guerra.

El problema del trasllat del govern a Moscou suscità molts fregaments. Semblava una deserció de Petrograd, bressol de la Revolució d’Octubre. Els obrers, deien, no ho comprendran. Smolni s’ha convertit en sinònim del poder soviètic i ara es proposa la seua liquidació, etcètera. Lenin s’agitava molt en contestar a aquestes consideracions: “Es pot amb aqueixes menudeses sentimentals velar el problema de la sort de la revolució? Si els alemanys prenen d’un salt Petrograd i nosaltres ens hi trobem, la revolució haurà mort. Però si el govern està a Moscou, la caiguda de Petrograd no serà més que un rude colp parcial. Com no ho veuen, com no ho comprenen? Encara més: en romandre en Petrograd sota les condicions presents, augmentem el perill per a ell, perquè sembla com si empentàrem els alemanys a prendre’l. En canvi, si el govern es troba a Moscou, la temptació d’apoderar-se de Petrograd ha de disminuir extraordinàriament: ¿tan gran seria l’avantatge d’ocupar una ciutat revolucionària i famolenca quan aquesta ocupació no decideix la sort de la revolució i de la pau? Es parla de la significació simbòlica de Smolni. El Smolni és el Smolni perquè nosaltres hi estem. Quan estiguem en el Kremlin, tot aqueix simbolisme passarà al Kremlin”.

Finalment, l’oposició fou vençuda. El govern es traslladà a Moscou. Jo romanguí durant un cert temps en Petrograd, en qualitat, segons crec, de president del Comitè Militar Revolucionari de la ciutat. A la meua arribada a Moscou trobí Vladimir Ilitx al Kremlin, en el denominat Cos de Cavalleria. Les “farinetes”, és a dir, el desordre i el caos, no tenien res a envejar a les del Smolni. Vladimir Ilitx censurava bondadosament els moscovites, que estaven posseïts d’un gran esperit localista, i a poc a poc, pas a pas, estirava les regnes.

El govern, que es renovava parcialment amb prou freqüència, desplegava aleshores una activitat febril pel que fa a decrets. En el primer període, cada reunió del Consell de Comissaris del Poble oferia el quadro de la més gran improvisació legislativa. Tot s’havia de començar pel principi: s’havia de construir sobre un terreny ras. Era impossible trobar “precedents”, perquè la història no els coneixia. Fins i tot un simple informe resultava difícil d’assolir per falta de temps. Les qüestions eren plantejades amb una urgència revolucionària, és a dir, enmig del més increïble caos. Els assumptes importants es mesclaven capritxosament amb els petits. Les tasques pràctiques secundàries menaven a complicadíssims problemes de principi. No tots els decrets, ni de bon tros, es compaginaven entre si, i Lenin, en diverses ocasions, ironitzà, fins i tot en públic, sobre la manca de concordança de la nostra creació en el pla legislatiu. Però en última instància, aquestes contradiccions, tanmateix que molt agudes des del punt de vista de les tasques pràctiques del moment, s’enfonsaven en el treball del pensament revolucionari, que amb els traços de les mesures legislatives esbossava noves rutes per a un món nou de relacions humanes.

No cal dir que la direcció de tot aquest treball corresponia a Lenin. Presidia durant cinc i sis hores les reunions del Consell de Comissaris del Poble (que en els primers temps se celebraven diàriament), passant d’una qüestió a una altra, dirigint els debats, observant rígidament el temps concedit a cada orador, per al que es valia del seu rellotge de butxaca, que després fou reemplaçat per un altre de taula. Els problemes, d’ordinari, es plantejaven sense preparació prèvia i sempre, com queda dit, com molt urgents. Molt sovint, els membres del Consell de Comissaris del Poble i el president no coneixien l’essència mateixa de la qüestió abans d’iniciar-se el debat. I els debats eren sempre curts, el ponent no disposava de més de cinc a deu minuts. No obstant això, el president sabia trobar l’adequat marc. Quan els assistents eren molts (i entre ells hi havia especialistes i gent, en general, desconeguda), Vladimir Ilitx recorria al seu gest favorit: es portava la mà al front, en forma de visera, i mirava al ponent i als reunits; la seua mirada era molt perspicaç i atenta, fins a trobar allò que volia. En un full de paper molt estret i amb lletres minúscules (a fi de l’economia!), portava la llista dels oradors i amb un ull mirava al rellotge, que de temps en temps apareixia sobre la taula per a recordar a qui estava fent ús de la paraula la necessitat de posar fi a la seua intervenció. Al mateix temps, el president traçava ràpidament sobre el paper breus conclusions de les consideracions més importants al seu parer exposades en el debat. Per si açò fos poc, Lenin, a fi d’estalviar temps, solia enviar als assistents breus esqueles, demanant-los una o altra informació. Aqueixes esqueles constituïen un element epistolar molt ampli i interessant en la tècnica de la legislació soviètica. La majoria d’elles s’han perdut, ja que en molts casos la resposta era escrita en el mateix paper, que el president reduïa a miques tot seguit. En un moment donat, Lenin feia lectura dels punts del seu projecte de resolució, sempre expressats amb premeditada duresa pedagògica (a fi de subratllar, de ressaltar, d’impedir la confusió), després de tot això cessava el debat o es passava en el marc concret de les propostes i addicions pràctiques. Els “punts” de Lenin servien de base per al decret.

La direcció d’aquesta tasca, descomptant altres qualitats, exigia una enorme imaginació creadora. Aquesta paraula pot semblar a primera vista inapropiada; no obstant això, expressa la mateixa essència de l’assumpte. La imaginació humana no és sempre de la mateixa mena. És tan necessària a l’enginyer dissenyador com al desenfrenat romàntic. Un dels aspectes més valuosos de la imaginació rau en la capacitat de representar-se als homes, a les coses i els fenòmens, com ara són en realitat, fins i tot quan hom no els ha vist mai. Utilitzant tota l’experiència i el plantejament teòric, agrupar els petits informes solts recollits de passada, elaborar-los, unir-los, completar-los segons certes lleis de correspondència no formulades i tornar a crear d’aquesta manera, amb tota la seua concreció, un determinat sector de la vida humana: aquesta és la imaginació que necessita el legislador, el cap de l’administració, el dirigent, de manera particular en una època revolucionària. La força de Lenin raïa en gran manera en la força de la imaginació realista.

L’orientació de Lenin cap a la fi era sempre concreta; altrament no hauria pogut ésser una autèntica orientació. Lenin expressà, crec que per primera vegada en Iskra, la idea que en la complexa cadena de l’acció política cal saber destacar l’anella central en el moment donat a fi de, aferrant-s’hi, proporcionar orientació a tota la cadena. Més tard Lenin tornà moltes vegades a aquesta idea, i sovint al símil mateix de la cadena i l’anella. Aquest mètode semblà traslladar-se en ell de l’esfera de la consciència al subconscient, acabant esdevenint la seua segona naturalesa. En els moments més crítics, quan es tractava d’un important o arriscat viratge tàctic, Lenin semblava prescindir de tota la resta, del secundari o del que perdia la seua urgència. Açò no cal comprendre-ho de cap mode en el sentit que només prengués la tasca central en les seues línies generals, passant per alt els detalls. Al contrari, la tasca que ell considerava indefugible la plantejava amb tota la seua concreció, abordant-la en tots els sentits, sospesant els detalls, a vegades de tercer ordre, cercant raons per a nous i nous impulsos, recordant, provocant, subratllant, comprovant, pressionant. Tot açò, no obstant això, se subordinava a l’“anella” que ell considerava decisiva en el moment donat. Prescindia, a més, no sols de quant de manera directa o indirecta es contradeia amb la tasca central, sinó també del que, simplement, pogués distraure, afeblir l’atenció del seu pensament. En els moments més aguts semblava sord i cec amb relació a tot allò sobrepassava el marc del que absorbia el seu interès. El simple plantejament d’altres qüestions que poguérem anomenar neutrals, el prenia com un perill de què instintivament s’apartava. Quan l’etapa crítica quedava feliçment enrere, Lenin exclamava a vegades, referint-se a un o altre assumpte:

-Ens oblidem per complet de fer açò... Ocupats amb la qüestió principal, ací hem tingut un fallada...

I quan se li replicava:

-L’assumpte es plantejà i fou presentada aquesta mateixa proposició, però vostè no volgué llavors ni tan sols escoltar.

-És possible? –contestava-. No ho recorde -i deixava escapar una rialla maliciosa, com de qui se sent “culpable”, al mateix temps que feia amb la mà un gest molt característic seu, de dalt baix, que havia de significar: es veu que és impossible comprendre-ho tot.

Aquest “defecte” era només el revers de la seua capacitat de posar en marxa una grandiosa mobilització interna de totes les seues energies, i aquesta capacitat és precisament el que el convertí en el més gran revolucionari de la història.

En les tesis de Lenin sobre la pau, escrites a principis de gener de 1918, es parla de la necessitat, “per a l’èxit del socialisme en Rússia, d’un cert espai de temps, d’uns quants mesos almenys”. Aquestes paraules semblen ara totalment incomprensibles: ¿és un error, no es tracta de diversos anys o de diversos decennis? No, no és un error. Probablement es podrà trobar una sèrie de declaracions de Lenin en aquest sentit. Recorde molt bé com en el primer període, en el Smolni, Lenin repetia invariablement en les reunions del Consell de Comissaris del Poble que al cap de mig any tindríem el socialisme i ens convertiríem en l’estat més poderós. Els socialistes-revolucionaris d’esquerres, i no sols ells, alçaven inquisitius i perplexos el cap, es miraven, però servaven silenci. Era una manera de suggestionar. Lenin acostumava a tots a prendre des de llavors la totalitat de les qüestions dins del marc de la construcció socialista, no amb la perspectiva de l’“objectiu final” sinó amb la d’avui i la del demà. I ací recorria a la brusca transició, al mètode, que li era tan propi, de passar-se de rosca: ahir dèieu que el socialisme és l’“objectiu final” i avui heu de pensar, parlar i actuar de tal manera que garantisca la dominació del socialisme d’ací a uns mesos. Es tractava d’un procediment purament pedagògic? No, no era només açò. A la insistència pedagògica cal afegir-hi un altre factor: el poderós idealisme de Lenin, la seua tensa voluntat, que en el brusc viratge de dues èpoques acurtava les etapes i reduïa els terminis. Creia el que deia. I aquest fantàstic termini de sis mesos per al socialisme és, en el mateix grau, funció de l’esperit de Lenin com el seu enfocament realista de cada tasca del dia d’avui. La convicció profunda i indomable en les ingents possibilitats del desenvolupament humà, per a assolir el qual es podia i s’havia de pagar qualsevol preu en víctimes i sacrificis, constituí sempre el principal ressort de l’esperit leninista.

En unes condicions dificilíssimes, entre els esgotadors treballs de cada dia, enmig de les dificultats d’abastiment i de tota mena, en plena guerra civil, Lenin treballava amb la major gelosia en la redacció de la constitució soviètica, equilibrant-hi escrupolosament les necessitats pràctiques secundàries i de tercer ordre de l’aparell de l’estat amb les tasques bàsiques de la dictadura proletària en un país camperol. La Comissió Constitucional havia decidit, no sé la causa, refer la Declaració de Drets dels Treballadors, redactada per Lenin, “acomodant-la” al text de la constitució. A la meua arribada a Moscou, després d’un viatge al front, rebí de la comissió, entre altres materials, el projecte reformat de la Declaració, o almenys una part d’aquesta. Examiní els materials al despatx de Lenin, en presència del mateix Lenin i de Sverdlov. S’estava en els preparatius del V Congrés dels Soviets.

-Per què volen refer la Declaració? -preguntí a Sverdlov, que dirigia les tasques de la comissió constitucional.

Vladimir Ilitx alçà amb interès el cap.

-La comissió ha trobat en la declaració certes discrepàncies amb la constitució i algunes formulacions incorrectes -contestar Iakov Mikhailovitx.

-Al meu mode de veure, no hauria de fer-se -repliquí-. La declaració fou aprovada i s’ha convertit en un document històric. Quin sentit té refer-la?

-Completament just -es féu ressò Vladimir Ilitx-. També al meu mode de veure havien d’haver deixat les coses tal com estaven. Que aquesta criatura, despentinada i grenyuda, viva així: com vulga que siga, és un producte de la revolució... No crec que resulte millor si l’envien a la perruqueria.

Sverdlov se sentí “obligat” a defensar l’acord de la seua comissió, però no trigà en donar-nos la raó. Jo comprenguí que Vladimir Ilitx, que moltes vegades havia alçat la veu contra uns o altres suggeriments de la comissió constitucional, no volia emprendre la lluita entorn de la revisió de la Declaració de Drets, de la que era autor. No obstant això, li agradà molt el suport d’un “tercer”, que s’havia presentat inesperadament en l’últim minut. Els tres convinguérem no canviar la Declaració, i l’excel·lent i descabellada criatura no hagué de passar per la perruqueria...

L’estudi de la legislació soviètica en el seu desenvolupament, destacant-hi els aspectes de principi i les fites crucials en relació amb la marxa de la pròpia revolució i de les relacions de classe dins de la mateixa, és una tasca de transcendental importància, perquè les seues conclusions poden i han d’adquirir per al proletariat d’altres països primordial significació pràctica.

La col·lecció de decrets soviètics constitueix en un cert sentit una part, en cap manera secundària, de les Obres Completes de Vladimir Ilitx Lenin.