1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
La diferència entre el punt de vista “permanent” i el de Lenin trobava la seua expressió en la contraposició entre la consigna de la dictadura del proletariat, recolzada en els camperols, i la de la dictadura democràtica del proletariat i els camperols. El problema debatut es referia no a la possibilitat, ni a la necessitat d’una aliança entre obrers i camperols, sinó a la mecànica política de la col·laboració del proletariat i dels camperols en la revolució democràtica.
Radek, amb una excessiva intrepidesa, per no dir lleugeresa, diu que només aquells que no havien reflexionat sobre la complexitat dels mètodes del marxisme i del leninisme podien plantejar la qüestió de l’expressió política i de partit de la dictadura democràtica, ja que, segons ell, Lenin reduïa tota la qüestió a la col·laboració de dues classes en nom de fins històrics objectius. No; no és així.
Si prescindim completament, davant del problema discutit, del factor subjectiu de la revolució (dels partits i els seus programes), de la forma política i d’organització de la col·laboració del proletariat i dels camperols, desapareixeran totes les divergències, no sols entre Lenin i jo (divergències que reflectien tan sols dos matisos dins de l’ala revolucionaria), sinó, allò que és força més dolent, les existents entre el bolxevisme i el menxevisme, i desapareixerà així mateix la diferència que separa la Revolució russa de 1905 i les revolucions de 1848, i inclús la de 1789, en la mesura en què respecte a aquesta última cal parlar d’un proletariat. Totes les revolucions burgeses s’han basat en la col·laboració de les masses oprimides de la ciutat i del camp. Açò era el que els donava, en major o menor grau, un caràcter nacional, o siga, de participació de tot el poble.
Tant teòricament com política, el debat versava, no sobre la col·laboració dels obrers i camperols, en la seua condició de tals, sinó sobre el programa d’aqueixa col·laboració, de les seues formes de partit i dels seus mètodes polítics. En les antigues revolucions, els obrers i camperols “col·laboren” sota la direcció de la burgesia liberal o de la seua ala democràtica petitburgesa. La Internacional Comunista ha repetit l’experiència de les antigues revolucions en circumstàncies històriques noves, fent quant estava al seu abast per a sotmetre els obrers i camperols xinesos a la direcció del nacional-liberal Chiang Kai-shek, i després al nacionaldemòcrata Van-Tin-Vei. Lenin plantejava la qüestió d’una aliança d’obrers i camperols, irreconciliablement oposada a la burgesia liberal. La història no havia presenciat mai semblant aliança. Es tractava d’una experiència, nova pels seus mètodes, de col·laboració de les classes oprimides de la ciutat i del camp. Per aquesta mateixa raó, es plantejava també com a novetat el problema de les formes polítiques de col·laboració. Radek, senzillament, no se n’ha adonat. Per això ens fa tornar enrere, cap a l’abstracció històrica buida, no sols des de la fórmula de la revolució permanent, sinó també des de la “dictadura democràtica” de Lenin.
Sí; Lenin en el transcurs d’un seguit d’anys, es negà a prejutjar quina seria l’organització política de partit i d’estat de la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols, col·locant en primer lloc la col·laboració d’aquestes dues classes en oposició a la burgesia liberal. De tota la situació objectiva (deia) se’n desprèn inevitablement, en una etapa històrica determinada, l’aliança revolucionària de la classe obrera i dels camperols per a la resolució dels objectius de la transformació democràtica. ¿Podran o no, sabran o no, els camperols crear un partit independent? ¿Estarà en majoria o en minoria aqueix partit, dins del govern revolucionari? ¿Quin serà el pes específic dels representants del proletariat en tal govern? Totes aquestes són preguntes que no admeten una resposta a priori. “L’experiència ho dirà!” Pel fet de deixar entreobert el problema de la mecànica política de l’aliança dels obrers i camperols, la fórmula de la dictadura democràtica, sense convertir-se, ni de bon tros, en l’abstracció pura de Radek, continuava essent durant un cert temps una fórmula algebraica que admetia, en el futur, interpretacions polítiques força diverses.
El mateix Lenin, a més, no considerava que, en general, la qüestió quedés esgotada amb la base de classe de la dictadura i els seus fins històrics objectius. Lenin comprenia molt bé (i ens ensenyà a tots nosaltres en aquest sentit) la importància del factor subjectiu: els fins, el mètode conscient, el partit. Heus aquí per què en els comentaris a la seua consigna no renunciava, ni de bon tros, a la resolució hipotètica de la qüestió de les formes polítiques que podia assumir la primera aliança independent dels obrers i camperols que registraria la història. No obstant, Lenin estava lluny d’enfocar la qüestió d’una manera idèntica en tots els instants. Cal prendre el pensament leninista, no dogmàticament sinó històricament. Lenin no portava unes taules de la llei de l’alt del Sinaí, sinó que forjava les idees i les consignes en la forja de la lluita de classes. Aquestes consignes les ajustava a la realitat, les concretava, les precisava, i segons els períodes, els infonia l’un i l’altre contingut. No obstant, Radek no ha estudiat gens ni mica aquest aspecte de la qüestió, que ulteriorment prengué un caràcter decisiu, posant al partit bolxevic, a principis de 1917, a prop de l’escissió; prescindeix en absolut d’ell. Ara bé, és un fet que en els distints moments Lenin no caracteritzava d’una manera idèntica l’expressió política de partit governamental de l’aliança de les dues classes, abstenint-se, no obstant, de lligar el partit amb aqueixes interpretacions hipotètiques. ¿Quines són les causes d’aquesta prudència? Les causes resideixen en el fet que en la fórmula algebraica entrava un factor d’importància gegantina, però extremadament indefinida des del punt de vista polític: els camperols.
Citaré només alguns exemples d’interpretació leninista de la dictadura democràtica, i faré notar alhora, que el caracteritzar d’una manera articulada l’evolució del pensament de Lenin en aquesta qüestió exigiria un treball especial.
Al març de 1905, desenvolupant la idea que la base de la dictadura serien el proletariat i els camperols, Lenin deia:
“Aquesta composició social de la possible i desitjable dictadura revolucionària democràtica, es reflectirà, naturalment, en la composició del Govern revolucionari, farà inevitable la participació i, fins i tot, el predomini en ell dels representants més diversos de la democràcia revolucionària”. (Obres, VI, p. 132. El subratllat és meu. L. T).
En aquestes paraules, Lenin indica no sols la base de classe sinó, també, una forma governamental determinada de dictadura, amb el possible predomini en ella dels representants de la democràcia petit burgesa.
En 1907 escrivia Lenin:
“La ‘revolució agrària’ de què parleu, senyors, per a triomfar, ha d’esdevenir en el poder central com a tal, com a revolució agrària, en tot l’estat.” (T. XI, p. 539).
Aquesta fórmula va encara més enllà. Se la pot interpretar en el sentit que el poder revolucionari ha de concentrar-se directament a mans dels camperols. Però aquesta fórmula, per mitjà d’una interpretació més vasta, introduïda pel desenvolupament mateix dels esdeveniments, comprèn alhora la Revolució d’Octubre, la qual portà el proletariat al poder com a “agent” de la revolució camperola. Tal és l’amplitud de les possibles interpretacions de la fórmula de la dictadura democràtica dels obrers i camperols. Hom pot admetre que el seu costat fort (fins a un moment determinat) es trobava en aquest el seu caràcter algebraic; però açò constitueix també el seu caràcter perillós, com hauria de posar-se de manifest en el nostre país amb tota evidència després de Febrer i en Xina, on aquest perill menà a la catàstrofe.
Al juliol de 1905, Lenin escriu:
“Ningú parla de la presa del poder pel partit; es parla únicament de la seua participació, directiva en la mesura que es puga, en la revolució”. (Obres, VI, p. 278).
Al desembre de 1906, Lenin considera possible solidaritzar-se amb Kautsky, pel que fa a la qüestió de la conquista del poder pel partit:
“Kautsky no sols considera com a ‘molt possible’ que ‘en la marxa de la revolució, el partit socialista obtinga la victòria’, sinó que declara que ‘constitueix un deure dels socialdemòcrates’ inspirar als seus adeptes la confiança en el triomf, perquè no és possible lluitar si per endavant es renuncia a ell”. (Obres, VII, p. 58).
Com tornarem a veure més avant, entre aquestes dues interpretacions del mateix Lenin la distància no és menor, ni de bon tros, que entre les seues fórmules i les meues.
Què signifiquen aquestes contradiccions? Aquestes contradiccions no fan més que reflectir aqueixa “gran incògnita” de la fórmula política de la Revolució: els camperols. No en va en altres temps el pensament radical anomenava el “mugic” l’esfinx de la història russa. La qüestió del caràcter de la dictadura revolucionària (vullga-ho o no Radek) està indissolublement lligada a la possibilitat d’un partit camperol revolucionari hostil a la burgesia liberal i independent respecte al proletariat. No és difícil comprendre la importància decisiva d’aquesta qüestió. Si en l’època de la revolució democràtica els camperols són capaços de crear el seu partit propi, independent, la dictadura democràtica és realitzable en el sentit vertader i directe d’aquesta paraula, i la qüestió de la participació de la minoria proletària al Govern revolucionari adquireix una significació, si bé important, secundària ja.
Les coses adquireixen un sentit ben diferent si es parteix del punt de vista que els camperols, a conseqüència de la seua situació intermèdia i de l’heterogeneïtat de la seua composició social, no poden tenir ni una política ni un partit independents i en l’època revolucionària es veuen obligats a escollir entre la política de la burgesia i la del proletariat. Aqueixa valoració del caràcter polític dels camperols és l’única que obre les perspectives de la dictadura del proletariat sorgint directament de la revolució democràtica. En açò, naturalment, no hi ha “ignorància”, ni “negació”, ni “menyspreu” de la importància revolucionària dels camperols. Sense la importància decisiva de la qüestió agrària per a la vida de tota la societat, sense la gran profunditat i les proporcions gegantines de la revolució camperola, ni tan sols s’hauria pogut parlar a Rússia de dictadura del proletariat. Però el fet que la revolució agrària creés condicions per a la dictadura del proletariat fou una conseqüència de la incapacitat dels camperols per a resoldre el problema històric amb les seues pròpies forces i sota la seua pròpia direcció. Sota les condicions dels països burgesos dels nostres dies, que, tanmateix que endarrerits, s’han endinsat ja en el període de la indústria capitalista i es troben relacionats formant un tot per les vies fèrries i el telègraf (i amb açò ens referim no sols a Rússia, sinó també a Xina i a l’Índia), els camperols són encara menys capaços d’exercir un paper directiu o tan sols independent que en l’època de les antigues revolucions burgeses. El fet que haja subratllat en totes les ocasions i d’una manera insistent aquesta idea, que constitueix un dels trets més importants de la teoria de la revolució permanent, ha servit de pretext, completament insuficient i substancialment sense cap fonament, per a acusar-me de no apreciar el paper dels camperols en el seu just valor.
Com veia Lenin la qüestió del partit camperol? Aquesta pregunta caldria contestar-la, així mateix, amb una exposició completa de l’evolució de les seues idees sobre la Revolució russa en el període de 1905 a 1917. Ens limitarem tan sols a dues cites. En 1907, Lenin diu:
“És possible... que les dificultats objectives de la cohesió política de la petita burgesia no permeten la formació d’un partit semblant i deixen per molt de temps la democràcia camperola en el seu estat actual de massa incoherent, informe, difusa, que ha trobat la seua expressió en els trudoviki 1. (Obres, VII, p. 494).
En 1909, Lenin, parlant del mateix tema, es pronuncia ja en un altre sentit:
“No ofereix el menor dubte que la revolució, portada... fins a un grau tan elevat de desenvolupament com la dictadura revolucionària, crearà un partit camperol revolucionari més definit i més fort. Raonar d’una altra manera significaria suposar que en l’adult cap òrgan essencial puga continuar essent infantil per la seua magnitud, la seua forma i el seu grau de desenvolupament.” (Obres, XI, part I, p. 230).
S’ha confirmat aquesta suposició? No; no s’ha confirmat. No obstant, aquesta suposició incità precisament Lenin a donar, fins al moment de la comprovació històrica completa, una resposta algebraica a la qüestió del poder revolucionari. Naturalment, Lenin no col·locà mai la seua fórmula hipotètica per damunt de la realitat. La lluita per la política independent del partit proletari constituí l’aspiració principal de la seua vida. Però els lamentables epígons, en el seu afany d’anar a la saga del partit camperol, arribaren a la subordinació dels obrers xinesos al “Kumintang”, a l’estrangulació del comunisme a l’Índia en honor del “partit obrer i camperol”, a la perillosa ficció de la Internacional Camperola, a aqueixa mascarada de la Lliga Antimperialista, etc., etc.
El pensament oficial actual no es pren en absolut la molèstia de detenir-se en les “contradiccions” de Lenin indicades més amunt, en part externes i aparents, en part reals, però imposades invariablement pel problema mateix.
Des que en el nostre país es cultiven una espècie de professors “roigs” que sovint no es distingeixen dels vells professors reaccionaris per una columna vertebral més sòlida, sinó únicament per una ignorància més profunda, Lenin es veu adobat “al professor”, se li neteja de “contradiccions”, açò és, de la dinàmica viva del pensament, enfilant en sèrie texts aïllats i posant en circulació un o altre “rast” segons ho exigeixen les necessitats del moment. No cal oblidar ni un instant que els problemes de la revolució es plantejaren en un país políticament “verge”, després d’una gran pausa històrica, després d’una perllongada època de reacció a Europa i en tot el món, i que, encara que no fóra més que per aqueixa circumstància, portaven aparellat molt de desconegut. En la fórmula de la dictadura democràtica dels obrers i els camperols, Lenin donava expressió a la peculiaritat de les condicions socials de Rússia, interpretant aqueixa fórmula de distintes maneres, però sense renunciar a la mateixa abans de quiratar fins al fons aqueixa peculiaritat de la Revolució russa.
En què consistia aquesta peculiaritat?
El paper gegantí del problema agrari i de la qüestió camperola en general, com a sòl o subsòl de tots els altres problemes, i l’existència d’una nombrosa intel·lectualitat camperola o camperòfila amb una ideologia populista, amb tradicions “anticapitalistes” i tremp revolucionari, significava que si hi havia en algun lloc la possibilitat d’un partit camperol antiburgès i revolucionari, era a Rússia.
I, en efecte, en les temptatives de creació d’un partit camperol o obrer-camperol (diferent del liberal i del proletari) s’assajaren en Rússia totes les variants polítiques possibles, clandestines, parlamentàries i combinades: “Terra i Llibertat” (Zemlia i Volia), “La Llibertat del Poble” (Narodnaia Volia), “El repartiment Negre” (Txiorni Pierediel), el populisme legal, els “socialrevolucionaris”, els “socialistes populars”, els “trudoviki”, els “socialrevolucionaris d’esquerra”, etcètera. En el transcurs de mig segle hem tingut en el nostre país una espècie de laboratori gegantí per a la creació d’un partit camperol “anticapitalista” amb una posició independent respecte del partit del proletariat. L’experiència de més àmplies proporcions fou, com és ben sabut, la del partit socialrevolucionari, que en 1917 arribà a ésser, efectivament, durant un cert temps, el partit de la majoria indiscutible dels camperols. Puix bé: aquest partit només utilitzà el seu predomini per a lliurar els camperols lligats de peus i mans a la burgesia liberal. Els socialrevolucionaris es coalitzaren amb els imperialistes de l’“Entente” i s’aixecaren en armes contra el proletariat rus.
Aquesta experiència, vertaderament clàssica, testifica que els partits petitburgesos amb una base camperola poden, potser, assumir una aparença de política independent en els dies pacífics de la història, quan es troben plantejats problemes secundaris; però que, quan la crisi revolucionària de la societat posa a l’ordre del dia els problemes fonamentals de la propietat, el partit petitburgès camperol esdevé instrument de la burgesia contra el proletariat.
Si s’examinen les meues antigues divergències amb Lenin, no valent-se de cites preses al vol, de tal any, mes i dia, sinó de perspectives històriques justes, es veurà d’una manera completament clara que el debat estava entaulat, almenys pel que a mi es refereix, no precisament entorn de la qüestió de saber si per a la realització dels objectius democràtics era necessària l’aliança del proletariat amb els camperols, sinó sobre la forma de partit, política i estatal, que podia assumir la cooperació del proletariat i dels camperols i de les conseqüències que se’n desprenien per al desenvolupament ulterior de la revolució. Parle, naturalment, de la meua posició i no de la que sostenien en aleshores Bukharin i Radek, sobre la qual poden, si volen, explicar-se ells particularment.
La comparació següent demostra com de prop es trobava la meua fórmula de la “revolució permanent” de la de Lenin. A l’estiu de 1905, i per tant abans encara de la vaga general i de la insurrecció de desembre a Moscou, escrivia jo en el prefaci als discursos de Lassalle:
“No cal ni dir-ho, el proletariat compleix la seua missió recolzant-se, com en un altre temps la burgesia, en els camperols i en la petita burgesia. El proletariat dirigeix el camp, l’incorpora al moviment, l’interessa en l’èxit dels seus plans. Però, inevitablement, el cabdill continua essent ell. No és la “dictadura del proletariat i dels camperols”, sinó la dictadura del proletariat recolzada en els camperols” 2 (L. Trotski, 1905, p. 28 l).
Compare hom ara amb aquestes paraules, escrites en 1905 i citades per mi en l’article polonès de 1909, les següents de Lenin, escrites en el mateix any 1909, immediatament després que la Conferència del partit, sota la pressió de Rosa Luxemburg, adoptà, en compte de l’antiga fórmula bolxevic, la de “dictadura del proletariat recolzada en els camperols”. Lenin, contestant els menxevics, que parlen del seu canvi radical de posició, diu:
“... La fórmula escollida pels bolxevics diu així: el proletariat conduint darrere d’ell els camperols...”
¿Que potser no és evident que el sentit de totes aquestes fórmules és idèntic; que expressa precisament la dictadura del proletariat i dels camperols, que la “fórmula” el proletariat recolzant-se en els camperols roman enterament en els limites d’aqueixa mateixa dictadura del proletariat i dels camperols?” (Tom XI, part I, p. 219 i 224. La cursiva és meua, L. T).
Per tant, Lenin dóna ací una interpretació de la fórmula “algebraica” que exclou la idea d’un partit camperol independent, i amb tant major motiu el seu paper predominant, la necessitat la col·laboració revolucionari democràtica dels camperols, es recolza en ells; per consegüent, el poder revolucionari es concentra a mans del partit del proletariat. I precisament en açò consistia el punt central de la teoria de la revolució permanent.
El màxim que avui pot dir hom, després de la comprovació històrica, sobre les antigues divergències entorn de la dictadura, és açò: mentre que Lenin, partint invariablement del paper directiu del proletariat, subratlla i desenvolupa la necessitat la col·laboració revolucionariodemocràtica dels obrers i camperols, ensenyant-nos a tots nosaltres en aquest sentit, jo, partint invariablement d’aquesta col·laboració, subratlle constantment la necessitat de la direcció proletària no sols en el bloc, sinó en el govern cridat a posar-se al capdavant de tal bloc. No es pot trobar una altra diferència.
Prenguem dos extractes relacionats amb el que s’ha dit més amunt: un, tret dels meus Resultats i perspectives, i del que s’han servit Stalin i Zinoviev per a demostrar l’oposició entre les meues idees i les de Lenin, i un altre d’un article polèmic d’aquest contra mi i utilitzat per Radek amb el mateix fi.
Heus aquí el primer fragment:
“La participació objectivament més versemblant del proletariat en el govern i l’única admissible en el terreny dels principis és la participació dominant i directiva. Pot hom, naturalment, nomenar aquest govern dictadura del proletariat, dels camperols i dels intel·lectuals, o, finalment, govern de coalició de la classe obrera i de la petita burgesia. Però roman en peu la pregunta: a qui pertany l’hegemonia en el govern i, a través d’ell, en el país? Ja pel sol fet de parlar de govern obrer prejutgem que aqueixa hegemonia ha de pertànyer a la classe obrera.” (La nostra revolució, 1906, p. 250).
Zinoviev féu un gran enrenou (en 1925!) perquè jo (en 1905!) col·locava en un mateix pla els camperols i els intel·lectuals. Excepte açò, no trobe res més en les línies reproduïdes. L’al·lusió als intel·lectuals es trobava provocada per les condicions d’aquell període, caracteritzades pel fet que els intel·lectuals exercien políticament un paper molt diferent del d’ara: les seues organitzacions parlaven constantment en nom dels camperols; els socialrevolucionaris basaven oficialment el seu partit en el triangle proletariat, camperols i intel·lectuals; els menxevics, com escrivia jo aleshores, agafaven del braç al primer intel·lectual radical que es trobaven al pas, a fi de demostrar el floriment de la democràcia burgesa. Ja en aquella època parlí centenars de vegades de la impotència dels intel·lectuals com a grup social “independent” i de la importància decisiva dels camperols revolucionaris. Però no es tracta ací d’una frase política aïllada, que no em dispose, ni de bon tros, a defensar. L’essencial del fragment reproduït consisteix en el fet que hi accepte enterament el contingut leninista de la dictadura democràtica i reclame únicament una definició més precisa de la seua mecànica política, açò és, l’exclusió d’una coalició en què el proletariat no és més que un ostatge de la majoria petit burgesa.
Prenguem ara l’article de Lenin de 1916, que, com fa notar el mateix Radek, anava dirigit “formalment contra Trotski, però realment contra Bukharin, Piatakov, l’autor d’aquests línies (açò és, Radek) i d’altres quants, camarades”. És aquesta una declaració molt valuosa, que confirma permanent la meua impressió de llavors que la polèmica de Lenin anava dirigida a un fals destinatari, perquè, com demostraré, no m’afectava substancialment gens ni mica. En tal article hi ha precisament aqueixa mateixa acusació contra mi, relativa a la “negació dels camperols” (en dues línies), que constituí posteriorment el principal patrimoni dels epígons i dels seus sequaços. El “nus” del mencionat article (segons l’expressió de Radek) el constitueix el passatge següent:
“A Trotski no se li ocorre pensar (diu Lenin citant les meues pròpies paraules) que si el proletariat arrossegués les masses no proletàries del camp a la confiscació de les terres dels grans propietaris, i derroqués la monarquia, açò seria el coronament de la “revolució nacional burgesa” en Rússia, és a dir, la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols.” (Lenin: Obres, t. XIII, p. 214).
Que en el mencionat article el reprotxe de Lenin anava dirigit a “un altre destinatari”, referint-se realment a Bukharin i Radek, que eren efectivament els que pretenien saltar-se l’etapa democràtica de la Revolució, ho prova amb claredat no sols tot el que s’ha dit més amunt, sinó també l’extracte reproduït per Radek, que ell qualifica amb justícia de “nus” de l’article de Lenin. En efecte, aquest cita directament les paraules del meu article que només una política independent i audaç del proletariat podia “arrossegar les masses no proletàries del camp a la confiscació de les terres dels grans propietaris, a l’enfonsament de la monarquia” , etc., i afegeix: a Trotski no se li ocorre pensar que... açò seria la dictadura revolucionària democràtica”. Lenin ací reconeix i certifica, per dir-ho així, que Trotski accepta d’una manera efectiva tot el contingut real de la fórmula bolxevic (col·laboració dels obrers i camperols i objectius democràtics d’aquesta col·laboració), però no vol reconèixer que açò és precisament la dictadura democràtica, el coronament de la revolució nacional. Per tant, en aquest article polèmic, aparentment el més “sever” de tots, el debat no gira entorn del programa de l’etapa immediatament propera de la revolució i les seues forces motrius de classe, sinó sobre la correlació política d’aqueixes forces, sobre el caràcter de la dictadura des del punt de vista polític i de partit.
Si els equívocs eren comprensibles i inevitables en aquella època, en part a causa que els processos mateixos no apareixien (encara) amb una claredat completa, i en part a causa de l’exacerbació de les lluites intestines entre les fraccions, és absolutament incomprensible com Radek pot introduir, a uns quants anys de distància, semblant confusió en la qüestió.
La meua polèmica amb Lenin girava, en substància, al voltant de la possibilitat d’independència o del grau d’independència dels camperols en la revolució, en particular de la possibilitat d’un partit camperol independent. En aqueixa polèmica jo acusava Lenin d’exagerar el paper independent dels camperols. Lenin m’acusava de no apreciar en el seu just valor el seu paper revolucionari. Açò es desprenia de la lògica de la polèmica mateixa. Però, ¿potser no és digne de menyspreu aquell que després de vint anys se serveix de vells textos, fent abstracció del basament de les condicions del partit d’aleshores, i donant un valor absolut a tota exageració polèmica o error episòdic, en compte de posar al descobert, a la llum de la major de les experiències històriques, quin era l’eix real de les divergències, i la seua amplitud no verbal, sinó efectiva?
Forçat a limitar-me en l’elecció d’extractes, al·ludiré ací únicament a les tesis compendiades de Lenin sobre les etapes de la revolució, escrites per ell a les acaballes de 1905, però publicades per primera vegada en 1926, en el tom V de l’Antologia leninista, pàgina 451. Recordaré que la publicació d’aqueixes tesis fou considerada per tots els opositors, incloent-hi Radek, com el millor regal que es podia fer a l’oposició, perquè Lenin resultava en elles reu de “trotsquisme”, segons tots els articles del codi stalinista. Les acusacions més importants de la resolució del VII Plenari del Comitè executiu, de la Internacional Comunista, condemnant el trotsquisme, diria hom que estan dirigides conscientment i deliberada contra les tesis fonamentals de Lenin. Els stalinistes carrisquejaren de dents quan aquestes sortiren a la llum. Kamenev, editor de l’Antologia, amb la “senzillesa”, no molt púdica, que li és pròpia, em digué sense embuts que de no haver format el bloc amb nosaltres, no hauria permès de cap manera la publicació d’aqueix document. Finalment, en l’article de la Kostrieva, publicat en El Bolxevic, aqueixes tesis aparegueren malèvolament falsejades a fi de no fer incórrer Lenin en el pecat d’actitud “trotsquista” respecte als camperols en general i als camperols mitjanament acomodats en particular.
Reproduiré així mateix el judici que en 1909 mereixien a Lenin les seues divergències amb mi:
“El mateix camarada Trotski, en aquest raonament, admet “la participació dels representants de la població democràtica” en el “govern obrer”, açò és, admet un govern integrat per representants del proletariat i dels camperols. Qüestió a banda és la de saber sota quines condicions es pot admetre la participació del proletariat en el govern de la Revolució, i és molt possible que pel que es refereix a aquesta qüestió, els bolxevics no es posen d’acord no sols amb Trotski, sinó tampoc amb els socialdemòcrates polonesos. Però la qüestió de la dictadura de les classes revolucionàries no es redueix de cap de les maneres a la de la “majoria” o a la de les condicions de participació dels socialdemòcrates, en tal o qual govern revolucionari.” (Obres, t. XI, part 1, p. 229. La cursiva és meua).
En aquestes línies, Lenin torna a certificar que Trotski accepta el govern dels representants del proletariat i dels camperols, i, per tant, no s’“oblida” dels últims. Subratlla, a més a més, que la qüestió de la dictadura no es redueix a la de la majoria en el govern. Açò és absolutament indiscutible: es tracta, abans que res, de la lluita mancomunada dels obrers i camperols, i, per consegüent, de la lluita de l’avantguarda proletària per la influència sobre els camperols contra la burgesia liberal o nacional. Però si la qüestió de la dictadura revolucionària dels obrers i camperols no es redueix a la de tal o qual majoria en el govern, en cas de triomf de la revolució, mena precisament a ella, donant-li una importància decisiva.
Com hem vist, Lenin, prudentment (pel que puga succeir), fa la reserva que si es tracta del problema de la participació del partit en el govern revolucionari, és possible que existisca una divergència entre ell i jo d’una banda, i d’una altra, entre Trotski i els companys polonesos sobre les condicions d’aqueixa participació. Es tractava, doncs, d’una divergència possible, puix que Lenin admetia teòricament la participació de representants del proletariat en qualitat de minoria en el govern democràtic. Els esdeveniments s’encarregaren de demostrar que no hi havia tal divergència. Al novembre de 1917 es desenvolupà en les esferes dirigents del partit una lluita furiosa al voltant de la qüestió del govern de coalició amb els menxevics i els socialrevolucionaris. Lenin, sense fer cap objecció de principi a la coalició sobre la base soviètica, exigí categòricament una majoria bolxevic fermament assegurada. Jo em posí decididament al costat de Lenin.
***
Ara, vegem a què redueix Radek tota la qüestió de la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols.
“En què resultà justa en les qüestions fonamentals (pregunta) la vella teoria bolxevic de 1905? En què l’acció mancomunada dels obrers i camperols de Petrograd derrocà el tsarisme [en 1917]. Cal tenir present que, en les qüestions fonamentals, la fórmula de 1905 preveia només la correlació de classes, i no una institució política concreta.”
No; açò no, perdó! Si qualifique d’“algebraica” la vella fórmula de Lenin, no ho faig, ni de bon tros, en el sentit que siga permès reduir-la a una buidor, com Radek fa sense reflexionar. “El més important es realitzà: el proletariat i els camperols conjuntament derrocaren el tsarisme.” Però aquest fet fonamental és el que s’ha realitzat en totes les revolucions triomfants i semitriomfants abans sense excepció. Sempre i arreu, els reis, els senyors feudals, el clergat, es veieren atacats pels proletaris o preproletaris, els plebeus i els camperols. Així succeí ja en el segle XVI, en Alemanya, i encara abans. En Xina foren aquests mateixos obrers i camperols els que atacaren als “militaristes”. Què té a veure amb açò la dictadura democràtica? En les antigues revolucions no hi hagué, ni hi ha hagut tampoc en la xinesa. Per què? Perquè la burgesia cavalcava a lloms dels obrers i camperols que realitzaven la tasca ingrata de la revolució. Radek s’ha abstret tan considerablement de les “institucions polítiques”, que ha oblidat allò de “fonamental” en tota revolució: qui la dirigeix i qui pren el poder. Oblida que la revolució no és una altra cosa que la lluita pel poder; una lluita política que les classes sostenen no amb les mans buides, sinó per mitjà de “institucions polítiques concretes” (partits, etc.).
“Les gents que no havien pensat en la complexitat del mètode marxista i leninista (diu Radek), per tal d’aniquilar-nos a nosaltres, pecadors, concebien la cosa així: tot havia d’acabar infal·liblement amb un govern comú d’obrers i camperols, i hi havia alguns que, fins i tot, pensaven que aquest havia d’ésser necessàriament un govern de coalició de partits, de l’obrer i del camperol.”
Ja veieu quina gent més simple!... Però què és el que pensa el mateix Radek? ¿Que la revolució victoriosa no ha de conduir a un nou govern o que aquest no ha de donar forma i consolidar una correlació determinada de les forces revolucionàries? Radek ha aprofundit fins a tal punt el problema “sociològic”, que no ha quedat d’ell més que una corfa verbal.
Les següents paraules, extretes de l’informe del mateix Radek en l’Acadèmia Comunista (sessió de març de 1927), demostraran millor que res com d’inadmissible és abstreure’s de la qüestió de les formes polítiques de col·laboració dels obrers i camperols.
“L’any passat escriguí un article per a la Pravda sobre aquest govern [el de Cantó], qualificant-lo de camperol-obrer. Però un camarada de la redacció, creient que m’havia equivocat, el corregí d’aquesta forma: obrer-camperol. Jo no protestí i ho deixí així: govern obrer-camperol.”
Per tant, Radek, al març de 1927 (no en 1905!) considerava possible l’existència d’un govern camperol-obrer, diferent d’un govern obrer-camperol. El redactor de la Pravda no comprendre la diferència. He de confessar que jo tampoc la comprenc, fins i tot si em maten. Sabem molt bé el que és un govern obrer-camperol. ¿Però què és un govern camperol-obrer, diferent d’un govern obrer-camperol i oposat al mateix? Esforceu-vos com vullgueu en aclarir aquesta enigmàtica transposició d’adjectius. És ací on arribem a la medul·la de la qüestió. En 1926 Radek creia que el govern de Chiang Kai-shek en Cantó era un govern camperol-obrer, i en 1917 ho repetia d’una manera que no presentava dubtes. En la pràctica, resultà que era un govern obrer que explotà la lluita revolucionària dels obrers i camperols i després l’ofegà en sang. Com s’explica aquest error? És que Radek, senzillament, s’enganyà? A distància és possible enganyar-se. Llavors, que diga que no ho entengué, que no se’n adonà, que s’equivocà. Però no; el que hi ha no és un error de fet, resultat d’una informació deficient, sinó, com es veu clarament ara, un profund error de principi. El govern camperol-obrer, per oposició a l’obrer-camperol, és precisament el “Kumintang”. No pot significar una altra cosa. Si els camperols no segueixen el proletariat, segueixen la burgesia. Crec que en la meua crítica de la idea fraccionalista de Stalin del “partit obrer i camperol” aquesta qüestió ha quedat prou dilucidada. (Veja hom la Crítica del programa de la Internacional Comunista). El govern “camperol-obrer” de Cantó, diferent de l’obrer-camperol, és, en el llenguatge de la política xinesa actual, l’única expressió concebible de la “dictadura democràtica” per oposició a la dictadura proletària; amb d’altre paraules, l’encarnació de la política “kumintanguiana” de Stalin en oposició a la bolxevic, qualificada de “trotsquisme” per la Internacional Comunista.
1Trudoviki, representants dels camperols a les quatre Dumes que oscil·laven constantment entre el “cadets” (liberals) i els socialdemòcrates.
2Aquest extracte, entre d’altres cent, testimonia, diguem-ho de passada, que jo endevinava ja l’existència dels camperols i la importància de la qüestió agrària en vigílies de la Revolució de 1905, és a dir, un xic abans que començaren a fer-me comprendre la importància dels camperols els Maslov, Thalheimer, Thaelmann, Remmele, Chachin, Monmousseau, Bela Kun, Pepper, Kuussinen i d’altres sociòlegs marxistes.