EL CONFLICTE CATALÀ I LES TASQUES DEL PROLETARIAT


Lev Trotski


estiu de 1934


Lletra al Secretariat internacional de la Lliga Comunista Internacional (LCI)



1. L’apreciació del conflicte català i de les possibilitats que se’n desprenen ha de partir del fet que Catalunya representa avui incontestablement la més forta posició de les forces defensives front a la reacció espanyola i al perill feixista. Si es perdés aquesta posició, la reacció hauria assolit una victòria decisiva i per molt de temps. Amb una política justa, l’avantguarda proletària podria utilitzar aquest bastió defensiu com a punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta hauria de ser la nostra perspectiva.


2. Aquest desenvolupament és impossible mentre el proletariat català no hagi aconseguit encapçalar el combat defensiu contra el govern central reaccionari de Madrid. Però això no és possible si el proletariat català manifesta estar disposat a sostenir aquesta lluita només en el cas que sigui endegada […] o la intransigència del govern de Madrid, o el caràcter reaccionari de la petita burgesia catalana. La política seguidista de Maurín és adoptada pels nostres camarades dins l’Aliança Obrera de Catalunya. Però trencar aquest seguidisme només és possible si es col•loca al capdavant del moviment de defensa, si n’aclareix les perspectives, si llança consignes sempre més coratjoses i comença a prendre la direcció de la lluita no en les paraules sinó en els fets.


3. Una resistència victoriosa només es pot concebre si mobilitza totes les forces de les masses –i ara existeixen totes les precondicions per fer-ho- i, a més, ho fa cap endavant, a l’ofensiva. Per això és d’una importància decisiva que l’avantguarda proletària expliqui des d’ara mateix a les masses obreres i camperoles de la resta d’Espanya que la victòria o la derrota de la resistència catalana determinarà igualment la seva pròpia victòria o la seva derrota. Cal mobilitzar d’immediat aquests aliats a tot Espanya, i no esperar al moment en què l’ofensiva reaccionària esdevingui un fet. (Que és la posició dels nostres camarades i de la majoria del comitè de l’Aliança Obrera).


4. Catalunya pot esdevenir l’eix de la revolució espanyola. La presa de la direcció a Catalunya ha d’ésser la base de la nostra política a Espanya. Però la política dels nostres camarades ho fa del tot impossible. Cal canviar urgentment aquesta política si no es vol que una situació decisiva acabi, pels nostres errors, en una nova derrota que podria ser decisiva per molt temps.
No hem d’amagar-nos que la política dels nostres camarades sobre aquesta qüestió ha malmès el prestigi no només de la nostra organització i de l’Aliança Obrera, sinó del proletariat mateix, i que no pot ser reparada sense un gir radical i la prova dels fets. La posició actual dels nostres camarades i dels de l’Aliança Obrera només pot ser entesa per les masses treballadores no proletàries de la manera següent: el proletariat, per mitjà de les seves organitzacions, està disposat a participar-hi si d’altres comencen. Però posa un preu per fer-ho (vegeu els termes imposats per l’Aliança Obrera) a l’Esquerra catalana, ignora completament els interessos particulars de la pagesia i de les masses petitburgeses, i es dedicarà a dirigir el combat tant de pressa com sigui possible cap als seus propis objectius de classe, la dictadura del proletariat. En comptes d’aparèixer com a dirigent de totes les capes oprimides de la nació, com a dirigent del moviment d’alliberament nacional, el proletariat només apareix aquí com a acompanyant de les altres classes: de fet, un acompanyant molt egoista a qui s’han de fer concessions, o més aviat promeses, perquè se’l necessita i en tant que se’l necessita. La petita burgesia catalana, la gran burgesia i la reacció, basant-se en la davallada de la petita burgesia, no podien desitjar res millor del proletariat en una situació com aquesta.


5. Els nostres camarades han de fonamentar el seu gir per sobre de tot en el següent: han de fer agitació (tant des de la seva organització com des de l’Aliança Obrera) a favor de la proclamació d’una república catalana independent, i han d’exigir, per tal de garantir-la, l’armament immediat de tot el poble. No s’ha d’esperar que el govern els armi: han de formar immediatament milícies obreres que no només exigiran del govern el millor equipament, sinó que l’obtindran desarmant els reaccionaris i els feixistes. El proletariat ha de demostrar a les masses catalanes que té un interès sincer per la defensa de la independència catalana. És aquí que raurà el pas decisiu vers la conquesta de la direcció en la lluita de totes les capes, preparada per a la defensa a la vegada de la ciutat i del camp. L’armament del poble ha d’esdevenir el centre de la nostra agitació en les properes setmanes, entorn de les consignes següents: “Cap retallada dels sous! El govern i la patronal han d’assumir el cost de l’equipament i les reserves!”. Les forces militars existents s’han d’emprar com a instructors en la formació de les milícies, i cal fer elegir els oficials per les milícies. La base de la milícia és la fàbrica.

Els obrers de la gran indústria, dels ferrocarrils, etc. i de tots els serveis públics han de formar part automàticament d’aquesta milícia. La majoria del poble ha de ser cridat a afegir-s’hi. Cada regiment elegeix el seu comitè, el qual envia un representant al comitè central de totes les unitats de milícia de Catalunya. El comitè central –és a dir, el soviet central- funciona com l’Estat polític, però primer i abans de res com a organisme de control i més tard com a autoritat central per a les reserves i l’equipament de les forces armades. En la realització d’aquesta tasca, esdevindrà l’organisme al costat del govern, el govern pròpiament dit. És la forma, el desenvolupament concret dels soviets en la situació actual a Catalunya.


6. Degut a les seves profundes divisions internes que no li permeten establir la seva hegemonia a Catalunya, el proletariat no pot, en la situació actual, proclamar per ell sol la independència de Catalunya. Però pot i ha de cridar amb totes les seves forces a la independència i exigir-la del govern petitburgès de l’Esquerra. Ha de respondre a les seves maniobres dilatòries mitjançant la convocatòria d’eleccions. “Necessitem un govern que representi i dirigeixi la voluntat real de lluita de les masses populars”. Els comitès de regiment de la milícia han d’esdevenir el mitjà principal per a la preparació i la celebració de les dites eleccions. En altres paraules, en la mesura en què les dues fases del problema, la proclamació de la independència i l’armament del poble, poden estar separades l’una de l’altra, és per mitjà de la segona que s’ha de realitzar la primera.


7. El proletariat no només ha d’impulsar les reivindicacions democràtiques (llibertat de premsa, Estat auster, anivellament dels salaris dels funcionaris, economia democràtica, supressió dels impostos indirectes, impost progressiu directe sobre els propietaris per finançar la resistència, etc.) per a ell mateix i a més de les seves pròpies reivindicacions de classe, sinó que també ha d’incorporar totes les reivindicacions específiques dels pagesos i de les masses petitburgeses a les reivindicacions anteriors.

Hi ha manca d’informació sobre els detalls de la qüestió agrària, però el proletariat, per pròpia iniciativa, abans de res ha d’armar les masses amb consignes i reivindicacions per a les quals combatre. Però sense presentar aquestes reivindicacions com a condicions per estar disposats a participar com a classe en la lluita.