On va França




lev trotski









L’ETAPA DECISIVA

(5 de juny de 1936)


El ritme dels esdeveniments a França s’ha accelerat bruscament. Abans, calia apreciar el caràcter prerevolucionari de la situació sobre la base de l’anàlisi teòrica i de diversos símptomes polítics. Ara, els fets parlen per si mateixos. Pot dir-se sense exageració que, en tota França, no hi ha sinó dos partits els caps dels quals no veuen, no comprenen o no volen veure tota la profunditat de la crisi revolucionària: els partits “socialista” i “comunista”. Segurament, se’ls hi poden agregar els caps sindicals “independents”. Les masses obreres estan a punt de crear una situació revolucionària a causa de la seua acció directa. La burgesia tem mortalment el desenvolupament dels esdeveniments i pren entre bambolines, davant dels nassos del nou govern, totes les mesures necessàries de resistència, de salvació, d’engany, d’aixafament i revenja sagnant. Sols, els caps “socialistes” i “comunistes” continuen xerrant sobre el Front Popular, com si la lluita de classes no hagués enderrocat ja el seu menyspreable castell de cartes.


Blum declara: “El país ha donat un mandat al Front Popular, i no podem sortir-nos dels marcs d’aqueix mandat”. Blum enganya el seu partit i intenta enganyar el proletariat. Els stalinistes (ells sempre es denominen “comunistes”) li ajuden a fer-ho. En els fets, socialistes i comunistes utilitzen els trucs, ardits i llaços escorredors de la mecànica electoral, per a forçar les masses treballadores en interès de l’aliança amb el radicalisme burgès. L’essència política de la crisi s’expressa en el fet que el poble sent repugnància dels radicals i la seua IIIª República. Açò és el que tracten d’utilitzar els feixistes. Què han fet, doncs, socialistes i comunistes?


S’han fet fiadors dels radicals davant del poble, han presentat els radicals com injustament calumniats, han fet creure als obrers i als camperols que tota la seua salvació estava en el ministeri Daladier. És sobre aquest diapasó que fou orquestrada tota la campanya electoral. Com han respost les masses? Han donat un enorme augment de vots i de llocs als comunistes, com extrema esquerra. Els viratges i els zig-zags dels mercenaris de la política soviètica no són compresos per les masses, perquè no són verificats per la seua pròpia experiència. Les masses únicament aprenen en l’acció. No tenen temps de construir coneixements teòrics. Quan un milió i mig d’electors donen el seu vot als comunistes, la majoria d’ells els està dient: “Volem que facen a França allò que els bolxevics russos feren al seu país a l’octubre de 1917”. Tal és la voluntat real de la part mes activa de la població, de la que és capaç de lluitar i d’assegurar l’esdevenidor de França. Tal és la primera lliçó de les eleccions.


Els socialistes han mantingut aproximadament el seu antic nombre de vots, malgrat l’escissió de l’important grup neosocialista. També en aquesta qüestió, les masses han donat una gran lliçó als seus “caps”. Els neosocialistes volien el Cartel a qualsevol preu, és a dir la col·laboració amb la burgesia republicana en nom de la salvació i l’expansió de la “República”. És precisament sobre aquesta línia que s’han separat dels socialistes i s’han presentat com a competidors en les eleccions. Els electors s’han allunyat d’ells. Els neosocialistes s’han enfonsat. Fa dos anys, predirem que el desenvolupament polític futur eliminaria en primer lloc els grups que giraven al voltant dels radicals. Així, en el conflicte entre socialistes i neosocialistes, les masses han jutjat i han rebutjat el grup que proposava més sistemàticament, més resoludament, més sorollosament i més obertament, l’aliança amb la burgesia. Tal és la segona lliçó de les eleccions. El Partit Socialista no és un partit obrer, ni per la seua política, ni per la seua composició social. És el partit de les noves capes mitjanes (funcionaris, empleats, etc.), parcialment de la petita burgesia i de l’aristocràcia obrera. Una anàlisi seriosa de l’estadística electoral demostraria indubtablement que els socialistes han cedit als comunistes una important fracció d’obrers i de camperols pobres i, a canvi, han rebut dels radicals importants grups de les classes mitjanes. Açò significa que el moviment de la petita burgesia va des dels radicals cap a l’esquerra (cap als socialistes i comunistes) mentre que els grups de la mitjana i gran burgesia se separen dels radicals vers la dreta. El reagrupament s’opera segons els eixos de les classes, i no seguint la línia artificial del “Front Popular”. La polarització ràpida de les relacions polítiques subratlla el caràcter revolucionari de la crisi. Tal és la tercera lliçó, la lliçó fonamental.


En conseqüència, l’elector ha manifestat la seua voluntat (tant com ha tingut la possibilitat de manifestar-la dins de la camisa de força del parlamentarisme) no a favor de la política del Front Popular, sinó contra ella. Per cert, socialistes i comunistes, en retirar en la segona volta els seus candidats a favor dels burgesos radicals, han violentat encara més la voluntat política dels treballadors de França. Tanmateix açò, els radicals s’han sortit de la prova amb els flancs destrossats, perdent una bona tercera part dels seus càrrecs. Le Temps diu: “És perquè han entrat en un bloc amb els revolucionaris”. Daladier replica: “Sense el Front Popular, hauríem perdut més”. Indiscutiblement, Daladier té raó. Si socialistes i comunistes haguessen portat avant una política de classe, és a dir, haguessen lluitat per l’aliança dels obrers i dels elements semiproletaris de la ciutat i del camp contra tota la burgesia, incloent-hi també la seua podrida ala radical, haurien tingut molts més vots, i els radicals s’haurien vist reduïts a un grup insignificant, en la Cambra.


Tots els fets polítics testifiquen que, ni en les relacions socials de França, ni en l’estat d’ànim polític de les masses, hi ha suport per al Front Popular. Aquesta política és imposada des de dalt: per la burgesia radical, pels negociants i arribistes socialistes, pels diplomàtics soviètics i els seus lacais “comunistes”. Amb les seues forces unides fan tot allò que poden fer, amb l’ajuda del més deshonest dels sistemes electorals, per a trampejar i enganyar les masses populars i violentar la seua voluntat política real. No obstant, les masses han sabut, àdhuc sota aqueixes condicions, mostrar que volen no una coalició amb els radicals, sinó la unitat dels treballadors contra tota la burgesia.


Si en totes les circumscripcions electorals en què socialistes i comunistes s’han retirat a favor dels radicals, s’haguessen plantejat en la segona volta candidatures obreres revolucionàries, aquestes haurien obtingut un nombre molt important de vots. Malauradament, no s’ha trobat una organització capaç d’una iniciativa semblant. Açò demostra que els grups revolucionaris centrals romanen fora de la dinàmica dels esdeveniments i prefereixen abstenir-se, i esquivar-se, allí on cal actuar  Però, malgrat tot, l’orientació general de les masses està absolutament clara


Socialistes i comunistes havien preparat amb totes les seues forces un ministeri Herriot; en rigor, un ministeri Daladier. Què han fet les masses? Han imposat als socialistes i comunistes un ministeri Blum. És que açò no és un vot directe contra la política del Front Popular?


O potser fan falta noves proves? La manifestació en memòria dels communards ha superat enguany, sembla, totes les manifestacions populars que havia vist París. No obstant, els radicals no tenien ni podien tenir cap relació amb aquesta manifestació. Les masses treballadores de París, amb un inigualable instint polític, han demostrat que estan preparades per a duplicar el seu nombre allí on no són obligades a suportar la repugnant fraternització dels seus caps amb els explotadors burgesos. El poder de la manifestació del 24 de maig és la més convincent i la més infal·lible desaprovació del París obrer a la política del Front Popular.


Però sense el Front Popular, el Parlament (on, malgrat tot, socialistes i comunistes no tenen majoria) no seria viable, i els radicals (oh, malaurança!) es veurien llençats “als braços de la reacció”. Aquest raonament és completament digne dels filisteus covards que es troben al capdavant dels partits Socialista i Comunista. La no viabilitat del Parlament és la conseqüència inevitable del caràcter revolucionari de la crisi. Amb ajuda d’una sèrie de picardies polítiques, s’ha assolit disfressar aquesta no viabilitat; però, amb tot, demà quedarà a la vista. Per a no empentar els radicals reaccionaris fins a la medul·la dels ossos “en braços de la reacció”, cal unir-se amb els radicals per a la defensa del capital. En açò, i només en açò, resideix la missió del Front Popular. Però els obrers sabran impedir-ho.


El Parlament no és viable, perquè la crisi actual no ofereix cap sortida per la via parlamentària. I, de nou, les masses treballadores franceses, amb el segur instint revolucionari que les distingeix, han copsat infal·liblement aquest tret important de la situació, En Toulon i en Brest, han llençat els primers senyals d’alarma. Les protestes dels soldats contra el rabiot [prolongació del servei militar] significaven la forma d’acció directa de les masses més perillosa per a l’ordre burgès. Finalment, en els dies en què el congrés socialista acceptava per unanimitat (en comú amb el buit xarlatà Marceau Pivert) el mandat del “Front Popular”, i remetia aquest mandat a Léon Blum; en els dies en què Blum es mirava a l’espill, feia gestos pregovernamentals, llençava declaracions pregovernamentals i les comentava en articles periodístics, en els dies en què es tractava sempre de Blum mai del proletariat; precisament en aqueixos dies, una magnífica, vertaderament primaveral, onada de vagues trencà sobre França. No trobant direcció i marxant sense ella, els obrers han portat a terme amb audàcia i seguretat l’ocupació de les fàbriques després d’aturar el treball.


El nou gendarme del capital, Salengro, inclús abans d’arribar al poder, ha declarat (absolutament igual que ho haurien fet Herriot, Laval, Tardieu o De La Rocque) que defensaria “l’ordre contra l’anarquia”. Aquest individu anomena ordre a l’anarquia capitalista. Anomena anarquia a la lluita per l’ordre socialista. L’ocupació de les fàbriques pels obrers, malgrat que pacífica, té una enorme importància simptomàtica. Els treballadors diuen: “Volem ésser els amos en els establiments en què fins ara no hem estat més que esclaus”.


Mortalment espantat, Léon Blum, volent espantar els obrers, diu: “Jo no sóc Kerenski; i en compte de Kerenski a França vindrà, no Lenin, sinó qualsevol altre”. Hom pot imaginar que el Kerenski rus havia, ben segur, comprés la política de Lenin i previst la seua arribada al poder. En realitat, exactament igual que Blum, Kerenski feia creure els obrers que, en el cas de la seua caiguda, arribaria al poder no el bolxevisme, sinó “qualsevol altre”. Precisament allí on Blum vol distingir-se de Kerenski, l’imita servilment. És impossible, no obstant, no reconèixer que, en la mesura en què la cosa depèn de Blum, ell obre en realitat el camí al feixisme i no al proletariat.


Més criminal i més infame que tota la resta es la conducta, en aquesta  situació, dels comunistes: han promès recolzar a fons el govern Blum, sense entrar-hi. “Som revolucionaris massa terribles (diuen Cachin i Thorez), els nostres col·legues radicals poden morir de terror, serà millor que ens quedem al marge”. El ministerialisme entre bambolines és deu vegades pitjor que el ministerialisme obert i declarat. En realitat, els comunistes volen servar la seua independència exterior, per a millor subjectar les masses obreres al Front Popular, és a dir, a la disciplina del capital. Però allí també apareix un obstacle amb la lluita de classes. La simple i honesta vaga de masses destrueix implacablement la mística i la mistificació del Front Popular. Aquesta ja ha rebut un colp mortal, i d’ara en avant no li queda més que morir.


No hi ha sortida per la via parlamentària. Blum no inventarà la pólvora, perquè tem la pólvora. Les maquinacions ulteriors del Front Popular no poden més que perllongar l’agonia del parlamentarisme i donar a De La Rocque un termini per a preparar-se per a un nou colp més seriós... si els revolucionaris no li guanyen la mà.


Després del 6 de febrer de 1934, alguns camarades impacients pensaven que el desenllaç arribaria “demà” i que, per això, era necessari fer immediatament algun miracle. Una “política” semblant no podia donar, ni més menys, que les aventures i zig-zags que han travat extraordinàriament el desenvolupament del partit revolucionari. No es pot recuperar el temps perdut. Però cal no perdre’n més d’ara en avant, perquè queda poc. Fins i tot avui, no fixarem un termini. Però després de la gran onada de vagues, els esdeveniments no poden desenvolupar-se més que del costat de la revolució o del costat del feixisme. L’organització que no trobe suport en el moviment actual de vagues, que no sàpia lligar-se estretament als obrers en lluita, és indigna del nom d’organització revolucionària. Els seus membres farien millor en buscar-se lloc en els hospicis o en les lògies maçòniques (amb la protecció de Marceau Pivert)!


A França hi ha massa senyors d’ambdós sexes, excomunistes, exsocialistes, exsindicalistes, que viuen en grups i en sectes, intercanviant entre quatre parets les seues impressions sobre els esdeveniments i pensant que no ha arribat el moment de la seua aclarida participació. “Encara és massa prompte”. I, quan arribe De La Rocque, diran: “Ara, és massa tard”. Els raonadors estèrils d’aquest tipus són nombrosos, especialment entre l’ala esquerra del sindicat dels docents. Seria el major dels crims perdre, encara que més no siga un sol minut, en aqueix públic. Que els morts soterren els seus morts!


La sort de França no es decideix ara ni en el Parlament, ni en les sales de redacció dels diaris conciliadors, reformistes i stalinistes, ni en els cercles d’escèptics, queixosos i xerrameques. La sort de França es decideix en les fàbriques que han sabut, per mitjà de l’acció, mostrar el camí de sortida des de l’anarquia capitalista cap a l’ordre socialista. El lloc dels revolucionaris està en les fàbriques!

L’últim Congrés de la Internacional Comunista, en la seua cuina eclèctica, ha juxtaposat la coalició amb els radicals i la creació de comitès d’acció de masses, és a dir soviets embrionaris. Dimitrov, així com els seus inspiradors, s’imaginen que es pot combinar la col·laboració de classes amb la lluita de classes, el bloc amb la burgesia i la lluita pel poder del proletariat, l’amistat amb Daladier i l’edificació dels soviets. Els stalinistes francesos han donat als comitès d’acció el nom de comitès de Front Popular, imaginant-se que així concilien la lluita revolucionària amb la defensa de la democràcia burgesa. Les vagues actuals fan miques radicalment aquesta llastimosa il·lusió. Els radicals temen els comitès. Els socialistes temen el temor dels radicals. Els comunistes temen el temor dels uns i els altres. La consigna dels comitès no pot ésser abordada més que per una organització vertaderament revolucionària, absolutament consagrada a les masses, a la seua causa, a la seua lluita. Els obrers francesos han mostrat novament que són dignes de la seua reputació històrica. És necessari inspirar-los confiança. Els soviets sempre han nascut de les vagues. La vaga de masses és l’element natural de la revolució proletària. Els comitès d’acció no poden actualment ésser una altra cosa que comitès dels vaguistes que ocupen les empreses. De taller en taller, de fàbrica en fàbrica, de barri en barri, de ciutat en ciutat, els comitès d’acció han d’establir un lligam estret entre si, reunir-se en conferències per ciutats, per branques de producció, per districtes, per a acabar en un congrés de tots els comitès d’acció de França. Heus aquí el que serà el nou ordre, que ha de reemplaçar l’anarquia actual.