LENIN: LA JOVENTUT

Lev Trotski

Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936

VI. L’1 de març de 1887

Encara que els reglaments universitaris establerts en 1884 prohibien qualsevol organització d’estudiants, continuava havent-hi a la capital unes vint agrupacions regionals que comptaven al voltant de 1.500 membres. Les agrupacions regionals eren absolutament inofensives i només s’ocupaven de caixes d’assistència i menjadors. En vista de la indigència de la major part dels estudiants, les organitzacions d’aquest tipus tenien importància vital. No obstant això, el govern, no sense raó, les temia: els revolucionaris aprofitaven les organitzacions de tota mena per a reclutar partidaris i, en els moments d’agitació política, l’agrupació regional més pacífica mobilitzava la joventut per a la lluita. No obstant això, després de la destrucció de Narodnaia Volia, Sant Petersburg es podia considerar completament lliure de revolucionaris; els pocs que s’havien salvat s’amagaren en províncies. L’ànim del món estudiantil semblava tan calmat que les autoritats tancaven els ulls davant les agrupacions regionals. L’aclaparadora majoria dels estudiants, efectivament, s’havia allunyat de la política. Sobre el fons grisenc de la universitat es destacaven clarament les siluetes dels joves estudiosos, futurs funcionaris, que fins i tot per la indumentària i el pentinat tenien un tipus absolutament oposat al del nihilista. Famèlica i sotmesa pel règim policíac, la joventut seguia descontenta, però no sortia de la seua passivitat morosa.

No obstant això, fins i tot entre la depressió general persistien el flux i el reflux, principalment en l’estret llit del món estudiantil. Fins al tercer any d’estudis a la universitat no entrà Alexandre als cercles estudiantils, biològics, econòmics, literaris. Però no es tractava sinó d’elaborar punts de vista científics, i no de fer política activa. En aquest terreny, Alexandre entrà en relacions més estretes amb els elements radicals de les associacions regionals. Consagrà més temps a l’estudi dels problemes socials. En aquests cercles sorgí la idea de commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la reforma camperola (19 de febrer de 1861) amb un servei fúnebre al cementeri de Volkovo, pel descans dels qui havien preparat l’“emancipació”. Què capgirament de valors! El gran publicista Txernitxevski vituperà la reforma com una espoliació i un engany i pagà cara la seua opinió sana i audaç, que esdevingué base del moviment revolucionari dels vint anys següents. Quan Alexandre II preguntà a Karakosov... “Per què has disparat contra mi?”, aquest, entre les mans de la policia, respongué: “Perquè prometeres als camperols terra i llibertat i els has enganyat.” El mateix judici sobre el 19 de febrer formulaven Hipòlit Mytxkin i els seus camarades, i els populistes. Però a mesura que s’intensificava la reacció, les “grans reformes” del tsar anterior, celebrades per la premsa liberal, començaren a presentar-se, fins i tot als estudiants, sota una llum més favorable. Darrere de la pesada figura d’Alexandre III, la d’Alexandre II adquiria contorns quasi liberals. L’aniversari de la reforma camperola fou prenent un caràcter revolucionari i la policia prohibí la commemoració. S’advertí a la premsa que s’abstingués de publicar qualsevol article respecte d’això. Així, un servei fúnebre en memòria dels promotors oficials de la reforma esdevingué, sense més, un acte de protesta. El popa del cementeri acceptà, temorós, oficiar pel repòs de l’ànima dels emancipadors, incloent-hi per descomptat Alexandre II, assassinat sis anys abans pels germans majors dels assistents a la missa de difunts d’ara. En aquest canvi d’insistència política apreciem, més clarament que en totes les persecucions policíaques, la profunditat de la reacció en la societat. És cert que una part dels manifestants no dedicava el servei fúnebre a la memòria dels buròcrates, sinó a la dels escriptors que havien combatut per l’emancipació dels camperols. Però res estava clar, les línies divisòries es confonien.

El cementeri de Volkovo fou el primer lloc de l’activitat pública d’Alexandre Ulianov, que havia participat amb gran gelosia en la preparació de les honres fúnebres. Els cercles liberals, als qui havien convocat els iniciadors, no respongueren, segons el seu costum. No foren més que estudiants, al voltant de 400 persones. Aparentment la policia no es decidí a interrompre un servei religiós d’oposició o simplement el passà per alt, la qual cosa donà com a resultat que la joventut es retirés amb el sentiment d’haver assolit una victòria. I els més resolts decidiren que es podia continuar per la mateixa via.

Els dirigents del món estudiantil s’uniren més estretament i, als mesos següents, crearen la Unió d’Organitzacions Regionals. Als centres dirigents es trobava inscrit també Ulianov. Però l’activitat de la Unió, molt modesta en si, prompte es veié interrompuda per les vacances, últimes que Alexandre passà a la vora del Volga, amb la família, que ja havia perdut el pare. A partir de la tardor es reprengué l’activitat dels cercles i les organitzacions regionals. Els dirigents, els mateixos en totes bandes, aquí i allà, conceberen la idea d’aprofitar el vint-i-cinquè aniversari de la mort del famós crític Dobroliubov, deixeble i company de lluita de Txernitxevski, per a organitzar un nou servei fúnebre. Aquesta vegada, la reunió fou de 600 persones; segons altres fonts, de 1.000. Però la gran porta del cementeri Volkovo fou tancada, la policia ja no s’havia deixat agafar desprevinguda. Quan els representants demanaren que s’autoritzés el servei fúnebre, el prefecte de la ciutat, Gresser, hi respongué amb una negativa. La multitud d’estudiants tornava quan es veié rodejada pels cosacs, els quals els retingueren durant dues hores sota la pluja. Després, quaranta dels manifestants foren expulsats de Sant Petersburg. Aquest esdeveniment, insignificant en si mateix, en el sentit propi del vocable, trastornà i transformà els iniciadors de la manifestació, sobretot Ulianov. Per a ell fou una experiència personal i, d’un sol colp, reuní el conjunt d’observacions fetes anteriorment i les conclusions que havia tret dels llibres sobre la urgent necessitat de l’acció. Com respondre als qui imposaven la violència? Les discussions foren interminables, així com els plans audaços, però no hi havia suficients forces per a executar-los. Es dirigí una proclama a la “societat”, és a dir als professors, als dirigents dels zemstvos, als advocats i als escriptors. La major part dels sobres que contenien el manifest fou retirada de les bústies per la policia, sense que açò torbés el plàcid sopor dels liberals. L’agitació entre els estudiants es calmà a poc a poc. Però en aqueixos càlids dies es formà un grup dels més resolts que, de la seua indignació personal i de la seua impotència política, tragueren una conclusió ja consagrada pel passat: el terrorisme. Ulianov encara tractà durant algun temps de romandre en la seua antiga posició: no es pot emprendre una obra revolucionària sense haver elaborat principis justos. Hom li respongué: mentre estàs assegut davant els teus llibres, la violència triomfa i es reforça. L’argument fou tan persuasiu que Alexandre ja no tractà de resistir-se’n. No podia fer-se enrere. Com un dels principals iniciadors de la manifestació per la qual altres havien pagat, com a autor de la proclama “a la societat”, a la que ningú havia respost, Alexandre es trobava ja sota el signe de l’imperatiu terrorista. Després de breus discussions en un estret cercle, s’adherí definitivament a un petit grup de tendències terroristes. Dos o tres dels conspiradors disposaven d’una certa experiència i modestes relacions. Així fou com s’arribà a l’acció del primer de març de 1887.

Alexandre dividí el darrer període de la seua vida entre el laboratori de la universitat, on estudiava la Idothea entonon (l’aranya del Bàltic), i el laboratori secret de la conspiració, on es preparava dinamita amb magnesi. Mentre es disposava a jugar-se el cap per l’esdevenidor de la humanitat, continuava estudiant, com a investigador apassionat, les facultats visuals dels cucs. La ciència l’atreia molt, i amb treball se’n desprenia, com un guerriller que ha de separar-se de la seua estimada en vigílies del primer i últim combat. És característic d’aquest jove que, als dies anteriors a l’atemptat, quan totes les fibres del seu ésser haurien de trobar-se atroçment excitades, trobà en si mateix prou tranquil·litat per a escriure, amb mà maldestra, el programa que ell mateix havia redactat per a la “fracció terrorista”.

Del rèquiem en memòria dels qui havien preparat la reforma camperola, al rèquiem per l’escriptor radical mort prematurament i d’aquest rèquiem, que no fou cantat, fins a la preparació de la mort del tsar, s’estengué el camí, recorregut en alguns mesos, pels qui participaren en l’atemptat. Més tard, davant el tribunal, el principal advocat presentà amb prou exactitud a la joventut del complot: “Aquests homes [digué] no sempre han estat terroristes; a l’agost de 1886 simplement eren descontents; al novembre, després de les honres fúnebres que els prohibiren celebrar davant la tomba de Dobroliubov, foren protestants, només fou al gener quan nasqué en ells la tendència terrorista...” L’advocat liberal no hi agregà que únicament pogué fer-se el pas d’una missa de rèquiem a una bomba pel fet que davall l’agressió del nou tsar s’havia acumulat suficient descontent secret, en els mitjans més democràtics de la intel·lectualitat, per a no parlar tan sols del poble. Però poc importava... l’audaç empresa d’un petit grup aïllat estava condemnada per endavant al fracàs. Si l’ofensiva revolucionària dels anys 1860-66, des de la primera proclama fins al tret llançat per Karakozov es presentà, en la successió interna de les etapes, com a esbós general del gran moviment de la intel·lectualitat dels anys 1873-1881, l’episodi dels anys 1886-87 no fou més que el ressò retardat i el signe de la decadència.

El primer de març, a la vesprada, els agents de la policia detingueren sis joves en la Perspectiva Nevski. Un d’ells portava un voluminós llibre en el llom del qual es llegia: Diccionari de Medicina. En realitat es tractava de la medicina política del terrorisme: el fals diccionari contenia dinamita i bales amb estricnina. En mans dels altres terroristes es trobaren dos detonadors de forma cilíndrica. El projectil estava destinat a Alexandre III. S’inicià una onada de detencions i acaraments fins llavors sense precedents. Els participants de l’audaç complot contra el totpoderós amo de Rússia eren estudiants; un sol d’ells havia arribat als 26 anys, un altre tenia 23, els restants cinc participants directes tenien de vint a vint-i-un anys. La preparació dels projectils havia estat a càrrec d’un estudiant de ciències naturals al qual encara li faltaven tres mesos per a arribar a la majoria d’edat. El seu nom era Alexandre Ulianov. Havia tret partit de les investigacions de química realitzades en el petit pavelló de Simbirsk. L’iniciador de tota l’empresa era un estudiant malalt, dit Txevirev, de vint-i-tres anys. Ell fou qui organitzà i distribuí el treball. La seua experiència revolucionària personal no era, ni podia ésser, considerable. Entre el fogós i optimista Txevirev i el meditabund Ulianov, més d’una vegada hi hagueren disputes sobre la participació de persones a les que no s’havia “provat” prou. Però no hi havia molt on escollir. Dos estudiants, fortuïtament introduïts en la conspiració, delataren immediatament Ulianov. L’organització només disposava d’insignificants recursos tècnics i financers. Per a assolir l’àcid nítric i 150 rubles per a cobrir les despeses, calgué anar a Vilnius; però l’àcid resultà molt feble i els diners trigaren en arribar. Perquè un dels organitzadors pogués marxar a l’estranger, Ulianov empenyorà en 100 rubles la medalla d’or que havia guanyat al liceu. La pistola browning que se li lliurà a Sueneralov, per a donar-li la possibilitat de salvar-se disparant sobre els seus perseguidors, era inservible. Al mateix nivell es trobaven tots els procediments de la conspiració. L’empresa no se sostenia més que d’un fil. Fins i tot durant els preparatius per al primer de març de 1881, quan actuaren revolucionaris incomparablement més foguejats, la tensió terrible es transformà, a mesura que s’apropava l’hora fatal, en fatiga i apatia. Com hauria estat possible que els dubtes no minaren els cors d’Ulianov i dels altres joves conspiradors, en aquesta ocasió? Corregué el rumor que el govern estava ja al corrent de l’atemptat que es preparava. Algú del grup proposà que s’ajornés tot fins a la tardor. Però açò creava nous perills. Segons certes notícies, Alexandre havia previst el fracàs de l’atemptat. Més exactament, l’estat d’ànim d’un grup d’esforçats oscil·lava entre l’optimisme i la desesperació. Però la voluntat s’imposà sobre els dubtes. Els preparatius no s’interromperen. Es prepararen projectils, es distribuïren les funcions, es fixaren els llocs; no quedava més que matar i, en tot cas, perir.

En realitat, el govern no sospitava res. Els anys de tranquil·litat transcorreguts havien desacostumat la policia de preocupar-se pels terroristes. Quan no hi ha provocadors, la policia generalment és incapaç de descobrir les conspiracions. I no hi havia provocador entre els joves conspiradors. Però trobaren la forma de lliurar-se ells mateixos; per joventut, per ingenuïtat, per l’atordiment d’un d’ells. Només després de la revolució, en fullejar els arxius de la policia, s’ha pogut descobrir la causa del fracàs. L’estudiant Andreiuxkin, que havia estat designat per a llançar la bomba, escrigué sis setmanes abans, a un estudiant amic seu en Khrakov una lletra que contenia una espècie d’himne en honor del terrorisme. La lletra signada il·legiblement, fou confiscada. El destinatari en Khrakov, citat per la policia, delatà el seu amic de Sant Petersburg. Les perquisicions policíaques duren molt, i en Khrakov no es veia cap motiu per a afanyar-se. Finalment, la policia de Sant Petersburg rebé el nom i l’adreça de l’autor de la lletra i el posà sota vigilància; això succeí el 28 de febrer, justament el dia anterior a l’atemptat. Andreiuxkin i altres foren observats en la Perspectiva Nevski, des del mig dia fins a les cinc de la vesprada, portant objectes pesants. La policia no podia pensar que es tractés de bombes. Només se cercava l’autor de la lletra sospitosa. L’endemà, “els mateixos individus en nombre de sis, novament foren vistos en la Perspectiva Nevski, en les mateixes condicions”. Només aleshores hom els detingué.

La sorpresa de la policia no tingué límits en adonar-se llavors que havia caigut sobre un grup de terroristes. Naturalment, el descobriment fou comunicat immediatament a Alexandre III. El tsar escrigué sobre l’informe: “Per aquesta vegada, Déu ens ha salvat, però, per quant de temps?” Com no estava molt segur del socors diví, el tsar hi agregà unes paraules d’elogi per a la seua guàrdia terrestre: “Gràcies a tots els funcionaris i agents de la policia per haver vigilat tan bé i actuat tan eficaçment”. En realitat, ni els funcionaris ni els agents mereixien majors agraïments: havien estat afavorits per l’atzar. D’altra banda, ningú sap com hauria resultat l’atemptat sense intervenció de la policia i de la casualitat. Pel que fa a la qualitat de les bombes, aquest problema mai s’aclarí. Quan Osipanov, al qual, en el moment de detenir-lo al carrer, no es pensà ni tan sols en llevar-li la bomba, la llançà sobre el comissari de policia per a morir ací, junt amb els seus captors, la bomba no féu explosió. No hi ha raó per a pensar que les altres foren millors. Un general d’artilleria, com a expert, reconegué que “la fabricació de les bombes era imperfecta”. Tot havia estat imperfecte en aquesta empresa tràgica: les idees, el personal, la conspiració, la tècnica de la fabricació de les bombes.

El procurador descrigué així la situació social dels inculpats: nou estudiants, un llicenciat d’una acadèmia eclesiàstica, un alumne de farmàcia, un petit burgès, dues comares, una mestra de primària. En la banqueta dels acusats estava representada la capa inferior, la més democràtica de la intel·lectualitat; a més, exclusivament representada per la generació més jove. “Els acusats no han arribat tots a la seua majoria civil”, hagué de reconèixer el procurador, la qual cosa no li impedí considerar-los prou madurs per a l’execució. Els advocats liberals no es distingiren gran cosa, en els seus al·legats, del procurador general. Com “vertaders russos” no podien creure que un crim tan gran fos obra de la joventut russa; al seu darrere cercaven “una conjuració maligna dels estrangers contra la santa Rússia”. La majoria dels acusats no saberen comportar-se degudament durant la instrucció ni davant el tribunal. Hi hagué entre ells pusil·lànimes que lliuraren els altres. Però també els valents parlaren massa i afavoriren a l’acusació contra si mateixos i contra els altres. Entre els inculpats es trobava Bronislav Pilsudski, fill d’un ric propietari, que havia posat a la disposició d’Ulianov la seua habitació d’estudiant per a la impressió del programa. El germà de Bronislav, Iosef Pilsudski, fou portat a la presó en qualitat de testimoni. Bronislav es comportà covardament i negà tenir cap simpatia envers Narodnaia Volia, al·legant falta de caràcter i atordiment. Iosef declarà amb gran circumspecció, però se li comprovà haver enviat telegrames des de Vilnius en un “argot revolucionari convencional.” Més tard, Iosef Pilsudski, dictador de Polònia, canvià l’“argot revolucionari” per la dels feixistes.

Els debats en el tribunal demostraren d’una manera indubtable que, si la direcció general no havia estat en mans d’Alexandre Ulianov, de totes maneres ell era la figura més important de la conspiració. I, als dies més difícils, quan l’organitzador i l’iniciador, d’acord amb el pla fixat amb anterioritat, desaparegueren de Sant Petersburg, Ulianov, segons la justa apreciació del procurador, “pagà en la seua persona pels altres dos dirigents”. Sense haver exercit cap paper al carrer, en l’últim acte, fou agafat a l’habitació de l’estudiant, Kantcher, on caigué en una trampa de la policia. Fou a causa de Kantcher, que digué tot el que sabia, que les autoritats descobriren el vertader paper d’Ulianov. A partir d’aqueix moment, l’acusat Lukatxevitx llegí als ulls del seu col·laborador en la fabricació de bombes “la resolució indestructible de morir”. “Si els ajuda, posen tot sobre el meu compte”, murmurà durant el judici Ulianov al mateix Lukatxevitx. L’acusada Anna declarà molts anys després a la seua filla: “S’hauria deixat penjar vint vegades si així hagués pogut alleugerir la sort dels altres.”

La conducta d’Ulianov durant la investigació i davant el tribunal ens dóna la mesura com cal del que era aquell jove: desitjava inculpar-se el més possible amb tal de salvar els seus camarades; al mateix temps, temia declarar quina havia estat la seua vertadera funció de dirigent, per a no menyscabar la dignitat dels altres. Pretén assumir exclusivament la responsabilitat, però no adjudicar-se sol l’honor. “Tinc plena confiança [digué el procurador] en les declaracions de l’acusat Ulianov, la confessió del qual, si en quelcom falla, és a tractar de llançar-se més culpa de la que en realitat tingué”. Aquest tribut d’estimació del procurador garantia més encara el suplici d’Ulianov.

A més dels jutges, del procurador, dels defensors i dels acusats, hi havia en aquest procés un altre personatge, invisible, però molt actiu: el tsar. En un cert sentit, el procés fou un duel entre dues personalitats: Alexandre Romanov i Alexandre Ulianov. El tsar tenia aleshores trenta-dos anys. No s’inclinava sobre el microscopi, ni es trencava el cap estudiant Marx. Però en canvi, creia en les icones i en les relíquies; es considerava com un tsar “vertaderament rus”, tot i que no era capaç de redactar correctament en rus (ni en cap altre idioma) una sola frase. Sobre el programa elaborat per Ulianov, el tsar escrigué de pròpia mà: “Açò no és obra d’un boig, sinó d’un mer idiota”. Sobre les afirmacions del programa en les quals es declarava que, amb el règim polític existent, resultava quasi impossible actuar per a elevar el nivell del poble, Romanov escrigué: “Açò és consolador.” Finalment, en els marges de la part pràctica del programa que comprenia, amb un règim democràtic, l’exigència de la nacionalització de la terra, les fàbriques i tots els mitjans de producció, el tsar hi anotà: “La comuna més pura.” La seua atenció es fixà especialment en les paraules escrites per Ulianov el 21 de març: “Pel que es refereix a la meua participació moral i intel·lectual en aquest assumpte, ha estat total, és a dir, he donat tot allò que em permetien la meua capacitat i la força dels meus coneixements i les meues conviccions.” El tsar escrigué al marge: “Aquesta franquesa és commovedora!” El que no impedí que el tsar, tan commogut, fes penjar cinc dels acusats que, entre tots a penes reunien cent deu anys.

Els terroristes dels anys 70 havien passat per l’escola preparatòria de la propaganda i de l’organització revolucionària; així augmentaven la seua maduresa i la seua experiència. Abans de pujar al cadafal Txeliabov, Kibaltxitx i Perovskaia havien tingut temps d’arribar a una maduresa política i a un gran tremp revolucionari. Sortida de l’intent d’organitzar un moviment de masses, Narodnaia Volia s’assignava, almenys en el paper, l’objectiu de provocar la insurrecció del poble, assegurant-se per anticipat la col·laboració dels obrers i la simpatia d’una part de les tropes. En realitat, com ja sabem, el comitè executiu es veia obligat a concentrar totes les seues forces en el tiranicidi. El grup de 1887 començà en un punt en què el comitè executiu ja s’havia trencat el cap. La mentalitat decadent de la intel·lectualitat havia tancat, per descomptat, les vies que podien portar vers les masses. La conspiració de Txevirev-Ulianov no tractà no tan sols de sortir dels límits del cercle estudiantil. No hi hagueren intents de propaganda, crides als obrers, organització de la impremta, publicació d’un periòdic. Els incitadors de l’atemptat terrorista no comptaven amb el suport del poble ni amb el sosteniment dels liberals. No es denominen partit, sinó fracció, és a dir, segment d’un conjunt que ja no existeix. Renuncien a la centralització, no tenen res ni ningú a qui centralitzar. Volen creure que al país es trobaran altres grups disposats a actuar espontàniament, i que açò bastarà per a triomfar.

En el seu discurs davant el tribunal, Ulianov féu una viva explicació, si no de la lluita terrorista, almenys de les causes de la seua fe en ella. “No tenim [digué] classes ben organitzades que pogueren retenir el govern... “, i hi agregà “la nostra intel·lectualitat és tan feble físicament i tan mal organitzada, que actualment no pot llançar-se a una lluita oberta...”. D’aquesta apreciació pessimista de les forces socials havia de derivar-se una desesperança política, d’acord amb la mentalitat dominant en els anys 80. Però ja se sap que la desesperació extrema sovint esdevé font d’esperances quimèriques. “La feble intel·lectualitat, a penes compenetrada amb els interessos de les masses [conclogué Ulianov] no pot defensar el seu dret a pensar més que en la forma del terrorisme”. Aquestes són les fonts psicològiques de l’assumpte del primer de març de 1887, d’aquesta sorprenent temptativa d’una desena d’adolescents que no es recolzaven en ningú i que no obstant intentaven canviar la direcció de la vida política de la societat.

En l’elaboració del programa del grup participaren sis persones: tres d’elles, entre les que es trobava Ulianov, es consideraven membres de Narodnaia Volia i altres tres es denominaven socialdemòcrates. Però la diferència entre els uns i els altres només era convencional. Els que es designaven com a socialdemòcrates començaven a reconèixer la possibilitat d’aplicar el marxisme, no sols a occident, sinó també a Rússia. No obstant això, pel que fa a la lluita política, tenien una fe indestructible en el terror. Si un moviment revolucionari de masses (pensaven) no es produeix més que en funció del desenvolupament ulterior del capitalisme, la intel·lectualitat revolucionària no té una altra cosa que fer, de moment, que apoderar-se de l’arma que ha caigut de les mans de Narodnaia Volia. En aquest punt estaven d’acord els qui divergien en molts altres aspectes. El terrorisme, com a problema decisiu, deixava fatalment en segon pla tots els altres problemes. No és de sorprendre que les dues tendències hagen funcionat sota la denominació de “Fracció Terrorista de Narodnaia Volia”; ni els uns ni els altres miraven cap avant, sinó cap arrere. El seu esperit estava posseït totalment per l’exemple enlluernador del primer de març de 1881. Si el terror del comitè executiu no havia produït el resultat abellit, havia estat perquè no se l’havia portat fins a l’extrem. “Jo no tinc fe en el terrorisme [deia Alexandre Ulianov, que es considerava com a militant d’un nou estil de Narodnaia Volia], crec en un terror sistemàtic.”

Alexandre havia llegit conscienciosament Marx i altres llibres d’economia i de sociologia. Es pot afirmar sense el menor dubte que, gràcies a la seua gran aplicació, assolí reunir en l’últim any de la seua vida una gran quantitat de coneixements en un terreny nou per a ell. Però no es tractava més que de coneixements. No s’havia elaborat una suma de representacions del món; ni un mètode. De la teoria del marxisme no havia tret els fils indispensables per a unir-la amb la realitat russa i reconeixia, en la intimitat, que encara era un profà pel que fa a la comuna rural i al desenvolupament del capitalisme. Havia escrit un programa relacionat amb el fet consumat de la conspiració terrorista. D’ací el seu esforç per atenuar la importància dels desacords que, durant els anys 80, començaren a dividir el moviment revolucionari en dos camps, més tard irreconciliables. El fons de la discussió es referia principalment a aquesta alternativa: la lluita de classes del proletariat, o bé l’estudiant amb la seua bomba? És cert que el programa d’Ulianov reconeixia la necessitat de “l’organització i l’educació de la classe obrera”. Però aquest problema era diferit en el programa a un esdevenidor indeterminat; el document declarava que l’activitat revolucionària en les masses “amb el règim polític existent, resultava gairebé impossible”. Aquesta manera d’exposar el problema senzillament feia a una banda el fons mateix de la discussió. En el desenvolupament de la lluita de la classe obrera, els vertaders marxistes, com Plekhanov i els seus amics, veien la força essencial per a la destrucció de l’autocràcia. Al contrari, la fracció terrorista estimava que la intel·lectualitat “físicament feble”, abans que res havia d’acabar amb l’autocràcia, per mitjà del terror, a fi que la classe obrera pogués llançar-se a l’arena política. D’ací la deducció inevitable de què resultava almenys prematur crear organitzacions socialdemòcrates. Per a jutjar les relacions subjectives dels participants amb la perspectiva marxista, comptem amb un document humà d’un interès psicològic de primer ordre. Designat per a llançar una bomba, l’estudiant Andreiuxkin, que també havia acceptat, “en el seu conjunt i per a tot” la doctrina de Marx, escrigué a un amic en la malfadada lletra causant que es descobrís tota la conspiració: “No enumeraré les qualitats ni els avantatges del terror roig, perquè tardaria en ella fins al final del segle, ja que és la meua obsessió i d’ací procedeix, sens dubte, la meua aversió als socialdemòcrates.” L’expansiu Andreiuxkin tenia raó, a la seua manera. Si l’esperança d’una transició directa de l’economia rural, basada sobre la comuna, cap al socialisme podia, mal que bé, ésser col·locada en el boirós terreny de la “teoria”, el dogma del “valor independent de la intel·lectualitat” adquiria una enorme significació pràctica. Un revolucionari que tenia la intenció de convertir-se en bomba humana no podia admetre al seu costat ja no diguem la negació, ni tan sols el menor dubte sabré el valor irreemplaçable i salvador de la dinamita.

Les temptatives dels historiadors soviètics oficials per a presentar la “fracció terrorista” com una espècie de pont entre el moviment precedent i la democràcia social, per a poder presentar Alexandre Ulianov com un anella entre Txeliabov i Lenin no es justifiquen en cap manera per l’anàlisi dels fets i les idees. En l’esfera de la teoria, el grup d’Ulianov vivia de consideracions eclèctiques, característiques dels anys 80, com a període de decadència. Pràcticament, aquest grup ha de lligar-se als epígons de Narodnaia Volia, els mètodes de la qual portà fins a l’absurd.

L’empresa del primer de març de 1887 no contenia cap embrió de l’esdevenidor, sinó que era l’última convulsió, vertaderament tràgica de les pretensions ja condemnades de “la personalitat que pensa críticament”, en un paper històric independent. En açò rau, precisament, el seu ensenyament, pagat a tan alt preu.