1925-1926
APÈNDIX: EUROPA I AMÈRICA
I. ELS DOS POLS DEL MOVIMENT OBRER. EL TIPUS ACABAT DEL REFORMISME
Hi ha en el moviment obrer mundial contemporani dos pols que determinen, amb una claredat sense precedents, dues tendències essencials de la classe obrera del món sencer. Un, el pol revolucionari, es troba aquí, a Rússia; l’altre, el pol reformista, als Estats Units. El moviment obrer americà, en aquests darrers dos o tres anys, s’ha manifestat amb formes i mètodes d’un reformisme perfecte, és a dir, d’una política de compromisos amb la burgesia.
Hem vist la política de compromisos de classe en el passat; l’hem vist pels ulls de la història i pels nostres propis ulls. Abans de la guerra estimàvem, i era exacte, que el model més perfecte de l’oportunisme el subministrava Anglaterra, que havia produït el tipus acabat del tradeunionisme conservador. Avui, el tradeunionisme anglès de l’època clàssica, açò és, de la segona meitat del segle XIX, és a l’oportunisme americà actual el que l’artesà a la fàbrica americana. Existeix actualment als Estats Units un vast moviment de Company Unions, açò és, d’organitzacions que, contràriament a les Trade-Unions, agrupen, no sols els obrers, sinó els patrons, millor dit, els representants d’uns i d’altres. Dit d’una altra manera, el fenomen que es produïa en l’època de l’organització corporativista de la producció i que desaparegué després, ha revestit ara formes enterament noves al país on més poderós és el capital. Crec que fou Rockefeller l’iniciador d’aquest moviment abans de la guerra. Però només en aquests darrers temps, a partir de 1923, aquest moviment ha inclòs els més poderosos consorcis d’Amèrica del Nord. La Federació Americana del Treball, organització professional oficial de l’aristocràcia obrera, s’hi ha adherit amb certes reserves, aquest moviment significa el reconeixement complet i definitiu de la identitat d’interessos entre el treball i el capital, i, per tant, la negació de la necessitat d’organitzacions independents, de classe, del proletariat, fins i tot per a la lluita per objectius immediats.
S’adverteix actualment als Estats Units un foment inusitat de Caixes d’Estalvi obreres i de societats d’assegurances obreres en què tenen seient, colze amb colze, els representants del treball i els del capital. Inútil dir que la idea que la gent es fa que els salaris americans asseguren un alt benestar és summament exagerada; no obstant això, aqueixos salaris permeten a les capes obreres superiors fer economies. El capital recull aquestes economies per mediació dels bancs obrers i els col·loca a les empreses de la branca d’indústria en què els obrers estalvien part dels seus salaris. D’aquesta manera el capital augmenta els seus fons de circulació i, sobretot, interessa els obrers en el desenvolupament de la indústria.
La Federació Americana del Treball ha reconegut la necessitat d’introduir l’escala mòbil de salaris sobre la base d’una completa solidaritat d’interessos entre el treball i el capital. Els salaris han de variar d’acord amb la productivitat del treball i els beneficis. D’aquesta manera, la teoria de la solidaritat d’interessos entre el treball i el capital es veu reforçada pràcticament, i s’assoleix així una “igualtat” aparent en el gaudi de la renda nacional. Tals són les formes econòmiques essencials d’aquest nou moviment, que convé examinar atentament per tal de comprendre’l.
La Federació Americana del Treball, que tenia per cap a Gompers, al nom del qual està lligada, ha perdut en aquests darrers anys la major part dels seus membres. Avui únicament compta amb 2.800.000 afiliats, la qual cosa representa una proporció insignificant del proletariat americà, si es considera que la indústria, el comerç i l’agricultura dels Estats Units empren, almenys, a 25 milions d’assalariats. Però la Federació del Treball no té necessitat de més adherents. Com la seua doctrina oficial és que els problemes no es resolen amb la lluita de masses, sinó per una aliança entre el treball i el capital, idea que ha trobat en la Company Unions la seua expressió més elevada, les Trade-Unions poden i han de limitar-se a l’organització de les capes aristocràtiques de la classe obrera, les quals obren en nom de tota la classe.
La col·laboració no es limita al domini industrial i financer (Bancs, Societats d’assegurances). Es realitza de la mateixa manera i plenament en la política interior i internacional. La Federació del Treball i la Company Unions, amb les que està estretament lligada i en les que es recolza directament o indirecta, sostenen una lluita enèrgica contra el socialisme i, en general, contra les doctrines revolucionàries d’Europa, entre les quals col·loquen les de la II Internacional d’Amsterdam. La Federació del Treball ha fet una nova adaptació de la doctrina de Monroe: “Amèrica per als americans”, interpretant-la així: “Podem i volem instruir-vos, plebs europea, però no fiqueu el nas en els nostres assumptes.” La Federació es fa ressò de la burgesia. Abans, aquesta última declarava: “Amèrica per als americans, Europa per als europeus.” Ara, la doctrina de Monroe significa la prohibició per als altres d’immiscir-se en els assumptes d’Amèrica, però no la prohibició per a Amèrica d’immiscir-se en els assumptes de les altres bandes del món. Amèrica per als americans, i Europa també!
La Federació Americana del Treball ha creat ara una Federació Panamericana, és a dir, una organització que s’estén també a Amèrica del Sud i obre el camí a l’imperialisme d’Amèrica del Nord vers l’Amèrica Llatina. La Borsa de Nova York no podia trobar millor arma política. Però açò significa també que la lluita dels pobles sud-americans contra l’imperialisme del Nord, que els oprimeix, serà al mateix temps la lluita contra la influència deletèria de la Federació Panamericana.
Com sabeu, l’organització creada per Gompers es troba fora de la Internacional d’Amsterdam, que és per a ella una organització de l’Europa decadent, una organització enverinada pels prejudicis revolucionaris. La Federació Americana segueix fora d’Amsterdam, com el capital Americà està fora de la Societat de Nacions. Però açò no l’impedeix al capital americà estirar els fils de la Societat de Nacions ni a la Federació Americana atreure a la burocràcia reaccionària de la Internacional d’Amsterdam. També aquí; s’observa un complet paral·lelisme entre el treball de Coolidge i el dels hereus de Gompers. La Federació Americana recolzà el pla Dawes quan ho imposà el capital americà. Lluita per tot arreu a favor dels drets i pretensions de l’imperialisme americà, i per tant, abans que res i sobretot, contra les Repúbliques Soviètiques.
Es tracta d’un nou oportunisme de tipus més elevat, d’un oportunisme perfecte, orgànicament realitzat en organitzacions “interclasses”, en la Company Unions, en els Bancs de coalició i en les Societats d’assegurances, oportunisme que ha assolit de colp una amplitud americana. S’han creat grans empreses capitalistes que organitzen, com a resultat, comitès de fàbrica sobre bases paritàries amb els patrons, o bé sobre el tipus de les cambres baixa i alta, etc. El “conciliacionisme” ha estat “estandarditzat”, mecanitzat i posat en acció per grans empreses capitalistes. És un fenomen purament americà, una espècie d’oportunisme social per mitjà del qual es reforça automàticament l’esclavitud de la classe obrera.