On va Anglaterra?

Lev Trotski

1925-1926



APÈNDIX: EUROPA I AMÈRICA

V. PACIFISME I CONFUSIÓ

Abans de continuar, he de dissipar una confusió. Els processos mundials que estudiem es desenrotllen amb tal rapidesa i són de tal amplitud, que el nostre pensament els agafa, els comprèn i assimila amb dificultat. Res d’estrany té, doncs, que en la premsa internacional, proletària i burgesa, es desenrotlle en aquests últims temps una viva discussió al respecte. En Alemanya s’han publicat diversos llibres especialment consagrats al paper dels Estats Units enfront de l’Europa balcanitzada. En la controvèrsia internacional sorgida en torn d’aquesta qüestió ha estat posat sobre el tapet l’informe que presentí en aquesta tribuna fa dos anys. Tinc a les mans una revista obrera americana que obrí aquests dies precisament per la pàgina consagrada a les relacions entre Amèrica i Europa, i els meus ulls ensopegaren per atzar amb la frase concernent la “porció còngrua”. Açò m’interessà, naturalment, llegí l’article i heus aquí, camarades, què cosa, amb gran estupefacció meua, hi esbriní:

Trotski estima que ens hem endinsat en el període de les relacions pacífiques angloamericanes; la influència de les relacions angloamericanes (Segons Trotski) contribuirà més a la consolidació que a la descomposició del capitalisme mundial.”

No està malament, veritat? Igual que MacDonald. I més lluny:

La vella teoria de Trotski sobre l’Europa sotmesa a la porció còngrua [Per què vella, si a penes data de dos anys?] i transformada en Domini d’Amèrica estava lligada a aquesta apreciació de les relacions angloamericanes.” (J. Lovston, Revista mensual obrera, novembre de 1925.)

Quan llegí aquestes línies, em freguí els ulls durant tres minuts, tan gran era la meua estupefacció. ¿On i quan he dit que Anglaterra i Amèrica sostenien relacions pacífiques  i que, gràcies a això, regenerarien al capitalisme europeu i no a descompondre’l? Si un comunista major d’edat digués coses semblants, senzillament caldria expulsar-lo del Partit. Clar que després d’haver llegit aquests absurds que se m’atribueixen llencí un ullada a allò que diguí al respecte des d’alt d’aquesta tribuna. Si al·ludisc ara al discurs que pronuncí fa dos anys, no és per a explicar a Lovston i als seus semblants que quan es vol escriure sobre un assumpte qualsevol (siga en anglès o en francès, a Europa o en Amèrica), cal saber allò que s’escriu i on es mena al lector, sinó perquè la manera com jo plantejava aleshores la qüestió val també per a avui. Heus aquí per què em veig obligat a llegir-vos alguns extractes del meu discurs:

Què vol el capital americà? Què cerca?”, preguntàvem fa dos anys. I responíem: “Cerca, diu hom, l’estabilitat, vol restablir el mercat europeu. Vol tornar a Europa la solvència. Com i en quina mesura? Sota la seua hegemonia. Què significa açò? Que permetrà a Europa reconstruir-se, no dins de límits ben determinats, que li reservarà restringits sectors del mercat mundial. El capital americà domina actualment; dóna ordres als diplomàtics. Es prepara així mateix per a donar ordres als bancs i als trusts europeus, a tota la burgesia europea.” Fa dos anys dèiem: “Ordena als diplomàtics (Versalles, Washington) i es prepara per a donar ordres als banquers i als trusts.” Avui diem: “Ja mana en els bancs i en els trusts de diferents Estats europeus i es prepara per a manar als bancs i en els trusts dels altres Estats capitalistes d’Europa.” Continue citant: “Repartirà el mercat en sectors, regularà l’activitat dels financers i industrials europeus. En suma, el capital americà vol racionar a l’Europa capitalista.” No escriguí que l’havia racionat o que la racionaria, sinó que volia racionar-la. Heus aquí què deia fa dos anys.

Lovston pretén que he parlat de la col·laboració pacífica d’Anglaterra i Amèrica. Vegem què hi ha de cert: “No es tracta només d’Alemanya, de França, es tracta igualment de la Gran Bretanya, que haurà de preparar-se també a patir la mateixa sort... És cert que es diu ben sovint que ara Amèrica marxa amb Anglaterra, que ha formada un bloc anglosaxó; es parla de capital anglosaxó, de política anglosaxona... Però parlar així és demostrar una incomprensió absoluta de la situació. L’antagonisme capital del món és l’antagonisme angloamericà. L’esdevenidor ho palesarà cada vegada més... Per què? Perquè Anglaterra és encara el país més ric i poderós després dels Estats Units. És el seu principal rival, l’obstacle fonamental.”

Aquesta mateixa idea l’he desenrotllat amb més vigor en el manifest del V Congrés, però no fatigaré la vostra atenció amb texts. Citaré encara del meu discurs allò que es refereix a les relacions “pacífiques” establides per Amèrica: “Aquest programa americà de sotmetre a la seua tutela el món sencer no és de cap manera un programa pacifista; al contrari, està prenyant de guerres i commocions revolucionàries... No és molt versemblant que la burgesia de tots els països consenta a ésser relegada a un segon pla, a convertir-se en serva d’Amèrica sense intentar almenys resistir. En efecte, Anglaterra té un gana formidable, un desig furiós de mantenir la seua dominació sobre el món. Els conflictes militars són inevitables. L’era de l’americanisme pacifista que sembla obrir-se en aquest moment no és més que una preparació per a noves guerres monstruoses.”

Això és el que dèiem fa dos anys de les relacions “pacífiques”. Em permet recordar aquí que, quan fèiem propaganda pel desenvolupament de la nostra indústria química, indicàvem que l’arsenal de Wedgwood és una de les fonts del militarisme americà que més amenaça els pobles d’Europa.

En fi, heus aquí el que dèiem des de l’alt d’aquesta tribuna sobre la terminació dels antagonismes europeus gràcies a la influència d’Amèrica: “Els antagonismes que han preparat la guerra imperialista i la desencadenaren en Europa fa deu anys, antagonismes agreujats per la guerra, mantinguts pel Tractat de Versalles i intensificats pel desenvolupament ulterior de la lluita de classes a Europa, subsisteixen íntegrament. Els Estats Units ensopegaran amb aquests antagonismes en tota la seua agudesa.”

Dos anys han passat. El Camarada Lovston és potser un bon crític, encara que li ocórrega ficar-se el dit a l’ull, però el temps és encara un crític millor.

Per a acabar amb aquesta qüestió, acabarem citant el consell que Engels donava a un cert Stibelling, americà també: “Quan hom vol ocupar-se de qüestions científiques, cal en primer terme aprendre a llegir les obres com l’autor les ha escrites, i sobretot no llegir allò que no hi ha.” Aquestes paraules d’Engels són excel·lents i valen, no sols per a Amèrica, sinó per a les cinc parts del món.