On va Anglaterra?

Lev Trotski

1925-1926



APÈNDIX: EUROPA I AMÈRICA

VII. NO HI HA SORTIDA PER AL CAPITALISME EUROPEU

Als Estats Units, que no toleren cap obstacle en el seu camí, que consideren tot encariment de les matèries primeres que manquen com un atac al seu dret indiscutible d’explotar el món sencer, a aquesta nova Amèrica, que avança furiosament en totes direccions, s’oposa Europa, desmembrada, dividida, més pobre que abans de la guerra, amb els mercats limitats, aclaparada de deutes, esquinçada pels seus antagonismes i oprimida per un militarisme hipertrofiat.

En els començaments del període de restauració eren moltes les il·lusions dels economistes i polítics burgesos i socialdemòcrates sobre la possibilitat de tornar a aixecar Europa. La indústria europea, abans que res la indústria francesa, després l’alemanya, es reconstruïen prou ràpidament en certs moments, després de la guerra. Açò no té res d’estrany: la demanda havia tornat a ésser de nou més o menys normal i tots els estocs estaven esgotats; a més, França tenia les regions devastades, que eren per a ella en certa manera un mercat complementari. Mentre hagué d’ocupar-se en satisfer necessitats més urgents d’aquests mercats devastats per la guerra, la indústria treballà a ple rendiment i la seua prosperitat féu concebre grans esperances, grans il·lusions. Ara, els mateixos economistes burgesos han renunciat a aquestes il·lusions. El capitalisme europeu es troba en una situació sense sortida.

Sense necessitat que la burgesia americana ho vullga conscientment, la formidable superioritat econòmica dels Estats Units impedirà fatalment al capitalisme europeu que es reconstruïsca. El capitalisme americà, acaçant cada vegada més en Europa, l’empentarà automàticament pel camí de la revolució. Ací està el nus de la situació mundial.

Tal estat de coses té la seua repercussió més evident en Anglaterra. En les seues exportacions transatlàntiques, Anglaterra veu la seua esfera d’acció limitada per Amèrica, el Canadà i el Japó, així com pel desenvolupament industrial de les seues pròpies colònies. En el mercat tèxtil de l’Índia, que és una colònia seua, es veu en l’actualitat desallotjada pel Japó. Al mercat europeu, cada augment de venda de mercaderies angleses restringeix els mercats d’Alemanya, de França, i inversament. El contrari és el que succeeix amb major freqüència: les exportacions d’Alemanya i França perjudiquen les de Gran Bretanya. El mercat europea no s’eixampla. En els seus estrets límits es produeixen desplaçaments d’una banda o d’una altra. Esperar que aquesta situació es modifique radicalment a favor d’Europa, seria esperar miracles. Així com en el mercat interior l’empresa més important i avançada té assegurat el triomf sobre l’empresa petita i endarrerida, de la mateixa manera, al mercat mundial, els Estats Units obtindran la victòria sobre Europa, és a dir, en primer lloc sobre Anglaterra.

En 1925, les importacions i exportacions d’Anglaterra abastiren, respectivament, el 111 per 100 i el 76 per 100 del seu nivell d’abans de la guerra. D’on resulta un passiu formidable de la balança comercial. La reducció de les exportacions porta amb si una crisi industrial que repercuteix a les branques fonamentals de la indústria: carbó, acer, construccions navals, teixits, etc. Certes millories temporals, importants potser, són possibles i fins i tot inevitables, però no deixa d’ésser cert que la Gran Bretanya es troba actualment en decadència.

No es pot realment sinó sentir desdeny envers els “estadistes” anglesos que han servat els seus antics hàbits, tan poc compatibles amb la nova situació, i que no tenen la més elemental concepció de la situació mundial i de les seues inevitables conseqüències. En aquests darrers temps, Baldwin i Churchill ens han obsequiat novament amb les seues declaracions. A finals de l’últim any, Churchill digué que tenia dotze raons per a ésser optimista. En primer lloc, la divisa nacional està estabilitzada. L’economista anglès Keynes li replicà explicant que aqueixa estabilització suposava una disminució mínima d’un 10 per 100 en el preu de les mercaderies exportades i, per tant, un augment corresponent del passiu de la balança. La segona raó que mena a l’optimisme és el preu elevat del cautxú. Però, ai!, les vint-i-nou preguntes de Mr. Hoover han rebaixat considerablement l’optimisme de Churchill en allò que fa al cautxú. En tercer lloc, el nombre de vagues ha disminuït. Però esperem que acabe abril, moment en què caldrà procedir a la revisió del contracte col·lectiu dels miners. Quarta raó d’optimisme: Locarno. No obstant això, la lluita anglofrancesa després de Locarno, lluny de disminuir, no ha fet sinó intensificar-se. D’altra banda, fins i tot és massa aviat per a pronunciar-se definitivament sobre els resultats dels acords de Locarno. No enumerem les restants raons d’optimisme: encara es cotitzen menys a la Borsa de Nova York. És interessant assenyalar que el Times publicà un fons sobre aquest assumpte titulat: “Dos raigs d’esperança”. El Times és més modest que Churchill: no té dotze, sinó només dos raigs d’esperança, i a més raigs X, és a dir, raigs prou problemàtics.

Pot oposar-se a la lleugeresa de Churchill la serietat relativa dels americans, que saben apreciar l’economia britànica des del seu punt de vista, i també l’opinió dels mateixos industrials britànics. A la seua tornada d’Europa, el director del Departament del Comerç dels Estats Units, Klein, presentà als industrials un informe que, tanmateix el seu to convencional tranquil·litzador, deixa aguaitar la veritat. “Des del punt de vista econòmic [digué], l’única taca fosca, fent abstracció evidentment de la situació de França i Itàlia, així com de la restauració relativament lenta d’Alemanya, l’única taca fosca, dic, és el Regne Unit. Em sembla que Anglaterra es troba en una situació comercial dubtosa. No voldria ser massa pessimista, perquè Anglaterra és el nostre millor client, però en aquest país es desenvolupen una sèrie de factors que, al meu entendre, han de merèixer serioses reflexions... Hi ha en Anglaterra formidables imposts, la causa dels quals, segons alguns, és necessari cercar-la en la nostra set de diners, per no dir més. No obstant això, açò no és enterament just... L’utillatge de la indústria hullera és el mateix que fa diverses dècades, de manera que el cost de la mà d’obra per tona és tres o quatre vegades major que als Estats Units.”

I així successivament en el mateix to.

Heus aquí ara una altra opinió. J. Hawey, exambaixador americà a Europa, a qui els anglesos consideren com a amic del seu país perquè parla sovint de la necessitat d’ajudar Anglaterra, ha publicat recentment un article titulat “La fi d’Anglaterra”, en què arriba a la conclusió que “la producció anglesa ha acabat ja. D’ara en avant, el lot d’Anglaterra consistirà a ésser un intermediari”, és a dir, l’agent i empleat de Banca dels Estats Units. Tal és la conclusió d’aquest amic d’Anglaterra.

Vegem ara què opina George Hunter, gran constructor de navilis anglesos, la nota del qual al Govern ha causat sensació en tota la premsa britànica:

¿El Govern  [diu] s’ha adonat completament de la situació desastrosa de la indústria anglesa? ¿Sap que aquesta situació, lluny de millorar, empitjora progressivament? El nombre dels nostres aturats crònics amb el dels temporals representa com a mínim el 12,5 per 100 dels obrers que treballen. La nostra balança comercial és desfavorable. Els nostres ferrocarrils i una gran part de les nostres empreses industrials paguen dividends trets de les seues reserves o no paguen cap, si açò continua, arribarem a la fallida i a la ruïna. No hi ha cap milloria en perspectiva.”

La indústria hullera és la clau del capitalisme anglès. En l’actualitat, es manté gràcies als subsidis governamentals. “Podem [diu Hunter], subvencionar quant vulguem la indústria hullera; açò no impedirà que la nostra indústria, en general, decresca.” Però si les subvencions cessaren, els industrials anglesos no podrien pagar els salaris que actualment paguen; ara bé, açò provocaria, a partir de l’1 de maig pròxim, un formidable conflicte econòmic. No és difícil imaginar-se el que seria una vaga que comprendria almenys a un milió de miners, sostinguts versemblantment per prop d’un milió de ferroviaris i obrers del transport. Anglaterra entraria en un període de formidables trastorns econòmics. Cal continuar concedint subvencions ruïnoses, o resignar-se a un violent conflicte social.

Churchill posseeix dotze raons per a ser optimista, però l’estadística social d’Anglaterra testifica que l’atur augmenta, que el nombre de miners disminueix i que, en canvi, el proletariat no especialitzat és cada vegada més nombrós i el personal dels restaurants i cafès-concerts augmenta en detriment de la quantitat de productors. Es comprova així mateix que també augmenta el nombre de lacais, això sense comptar els lacais polítics que, el tovalló al braç, imploren la generositat dels americans. (Rialles)

Tornem al nostre paral·lel entre Amèrica i Anglaterra. En Amèrica es forma al si de la classe obrera una superaristocràcia que funda el Company Unions; a Anglaterra, destronada de la seua supremacia d’antany, es desenrotllen, al contrari, les capes del Lumpen-proletariat. Aquesta oposició palesa, millor que tot, el desplaçament de l’eix econòmic mundial. I aquest eix no deixarà de desplaçar-se mentre l’eix de “classe” de la societat no s’haja desplaçat, és a dir, mentre no s’haja realitzat la revolució proletària.

Baldwin, és cert, no comparteix aquesta opinió. Tot i que més seriós que Churchill, no comprèn molt més que aquest últim. En una assemblea d’industrials indicava els mitjans de sortir de la situació, perquè un primer ministre conservador posseeix sempre excel·lents receptes contra totes les malalties. “A vegades em sembla [digué], que alguns de nosaltres han dormit durant sis o set anys.” Molt més! El mateix mister Baldwin ha dormit almenys durant cinquanta anys, mentre els altres vetllaven. “Deuríem [continua el primer ministre], prendre com a exemple el progrés realitzat en aqueix temps pels Estats Units.” Intenteu, en efecte, prendre com a exemple el “Progrés” dels Estats Units! Tenen allí una fortuna nacional de 320.000 milions de dòlars, 60.000 milions en els bancs, una acumulació anual de 7.000 milions, mentre que en el vostre país allò que existeix és el dèficit. Preneu-lo com a exemple! Intenteu-ho! “Les dues parts (els capitalistes i els obrers), [prossegueix Baldwin], poden aprendre molt més a l’escola dels Estats Units que estudiant la situació de Moscou.” Mr. Baldwin fa malament en dir: font, de la teua aigua no beuré. Nosaltres podem ensenyar-li algunes coses. Sabem orientar-nos entre els fets, analitzar l’economia mundial, preveure les coses, en particular la decadència de l’Anglaterra capitalista. Ara bé, açò, mister Baldwin no ho sap. (Rialles, aplaudiments)

Churchill, ministre d’Hisenda, ha al·ludit també a Moscou. Ara, és el complement obligat de tot bon discurs. Churchill havia llegit al matí un horrible discurs de Mr. Tomski, aquest últim no és un membre de la Cambra dels Lords, sinó, com refereix Churchill, un home que ocupa un lloc importantíssim en la República dels Soviets. No ha passat la seua joventut en Òxford o en Cambridge amb Mr. Churchill, sinó a la presó de Butirki, a Moscou. No obstant això, Mr. Churchill es veu obligat a parlar de Mr. Tomski. I, cal dir-ho, no és molt amable amb ell. En la conferència de les Trade-Unions celebrada en Scarborough, Mr. Tomski hi pronuncià, en efecte, un discurs que no ha tingut l’honor d’agradar Mr. Churchill. Aquest últim ha esmentat trossos d’aqueix discurs, qualificant-lo de “divagació d’un bàrbar”. “Considere [ha dit Mr. Churchill], que en aquest país som capaços de dirigir els nostres propis assumptes sense cap ingerència de l’exterior.” Mr. Churchill es mostra altiu, però sense raó en aquest cas, perquè el seu patró Mr. Baldwin declara que cal instruir-se a l’escola dels Estats Units. “No volem [continua Churchill], desdejunar-nos amb un ou de cocodril acabat de posar.” Segons sembla, Tomski és qui ha posat en Anglaterra un ou de cocodril. A Mr. Churchill no li agraden aquests procediments; prefereix la política de l’estruç, que amaga el cap a l’arena, i, com és sabut, l’estruç i e1 cocodril es troben a les colònies tropicals d’Anglaterra. Després, Mr. Churchill s’enardeix: “Jo no tinc por de la revolució bolxevic en aquest país. No critique les personalitats.” Açò no li impedeix pronunciar una furiosa diatriba contra Tomski; per consegüent, en té por. No critica la personalitat de Tomski; es limita a qualificar-lo de cocodril. (Rialles) “La Gran Bretanya no és Rússia!” En efecte! “Quina utilitat hi ha en fer engolir els obrers anglesos l’avorrida doctrina de Karl Marx i a fer-los cantar, desentonant, la Internacional?” És veritat que els obrers anglesos canten a vegades la Internacional en un to fals, amb la música de MacDonald, però a Moscou aprendran a cantar-la bé. Segons el nostre parer, malgrat les dotze raons per a ésser optimista, no està llunyà el temps en què la situació econòmica d’Anglaterra empentarà la classe obrera a cantar la Internacional a tota veu. Prepare vostè les orelles, Mr. Churchill! (Llargs aplaudiments)

En allò tocant Alemanya i França, em limitaré a unes breus observacions.

Fa dos dies rebí d’un dels nostres enginyers que ha visitat les fàbriques alemanyes en què s’executen les nostres comandes una lletra en què caracteritza la situació en aquests termes: “Com a enginyer, la meua impressió és penosa. La indústria pereix aquí per falta de mercats, i cap crèdit americà podrà subministrar-li aquests mercats.” El nombre d’aturats en Alemanya excedeix de dos milions. A conseqüència de la racionalització de la producció, els obrers especialitzats formen al voltant de les tres quartes parts dels aturats. Alemanya ha patit una crisi d’inflació, després una crisi de deflació; ara havia de tornar la prosperitat, però, per contra, és l’enfonsament (més de dos milions d’obrers sense treball). I, no obstant això, les conseqüències més dures de l’aplicació del pla Dawes en Alemanya estan encara per venir.

A França, la indústria, després de la guerra, ha progressat considerablement. Per aquest motiu molts conceberen grans il·lusions. En realitat, França ha portat fins aquí una vida superior als seus mitjans; la seua indústria ha progressat gràcies a un mercat interior temporal (regions devastades) i a costa del país sencer (depreciació del franc). Ara ha arribat el moment d’arranjar els comptes. “Desarma’t, (diu Amèrica a França); redueix les teues despeses, adopta una moneda estable.” Ara bé, la moneda estable significa la reducció de les exportacions, la desocupació, l’expulsió dels proletaris estrangers als seus països, la rebaixa dels salaris dels obrers francesos. El període d’inflació ha arruïnat la petita burgesia; el període de deflació farà aixecar-se al proletariat. El Govern francès no s’atreveix ni tan sols a abordar la solució de la qüestió financera. Els ministres d’Hisenda se succeeixen cada dos mesos i continuen fent funcionar la màquina dels assignats. És el seu únic mètode de regularització de l’economia. L’almirall Horty digué que era un art que no tenia res de complicat, i es posà a fabricar bitllets francesos falsos a Hongria, indubtablement no per a sostenir la República, sinó per a restaurar la monarquia. La França republicana no ha volgut tolerar concurrència monàrquica i ha fet procedir a unes quantes detencions a Hongria; però, a més d’açò, molt poc ha fet pel sanejament de la moneda francesa. França marxa vers una crisi econòmica i política.

En aquesta Europa que es descompon, la Societat de Nacions vol reunir enguany dues conferències: una, per al desarmament; una altra, per a la reconstrucció econòmica d’Europa. No obstant això, és inútil precipitar-se per a retenir els llocs: la preparació de la conferència s’efectua lentament i xoca a cada pas amb interessos contradictoris.

A propòsit de la preparació de la conferència per al desarmament, una revista anglesa publicava aquests dies un article oficial d’excepcional interès signat “L’Àugur”. Tot demostra que el tal Àugur està en estreta relació amb el Ministeri de Negocis Estrangers i coneix perfectament les seues interioritats. Sota pretext de preparar la conferència per al desarmament, l’Àugur britànic ens amenaça amb “mesures que no seran mesures pacífiques”. És una amenaça directa de guerra. Qui llença aquesta amenaça? Anglaterra, que perd els seus mercats exteriors; Anglaterra, on regna l’atur; Anglaterra, on augmenten les files del Lumpen-proletariat; Anglaterra, que només posseeix un optimista, Winston Churchill, ens amenaça ara amb la guerra. Per què? A propòsit de què? ¿No serà perquè vol venjar-se sobre algú dels afronts que rep d’Amèrica? Quant a nosaltres, no volem la guerra. Però si les classes directores britàniques pretenen accelerar el procés de la revolució; si la Història desitja llevar-los la Raó abans d’arrabassar-los el poder, ha d’empentar-les, precisament ara, pel perillós pendent de la guerra. Una col·lisió entre pobles ocasionaria patiments incalculables. Però si uns bojos criminals desencadenen una nova guerra a Europa, no seria Baldwin, ni Churchill, ni Amèrica, el seu patró, el vencedor, sinó la classe obrera revolucionària d’Europa. (Aplaudiments)