On va Anglaterra?

Lev Trotski

1925-1926



CAPÍTOL III

SOBRE CERTES PARTICULARITATS DELS LÍDERS OBRERS ANGLESOS

 

Els líders dels partits i alguns oradors de bona voluntat pronunciaren en ocasió de la mort de lord Curzon elogiosos discursos. A la Cambra dels Comuns, el socialista MacDonald finí el seu amb aquestes paraules: “Fou un gran servidor de la societat, un admirable col·lega adscrit a un noble ideal i un model per a tots aquells que vindran després d’ell.”

 

Tal fou l’honorable lord Curzon! El Daily Herald, diari del Labour Party, publicà les protestes dels obrers contra aquest discurs sota aquest modest títol: “Un altre punt de vista.” La prudent redacció volia evidentment dir que, a més del punt de vista dels cortesans, dels bizantins, dels baixos aduladors i dels lacais, existia també el dels obrers.

 

A principis d’abril de 1925, el líder obrer Thomas, que no és un desconegut, secretari de la Unió de Ferroviaris, antic ministre de Colònies, participava, juntament amb el Premier Baldwin, en un banquet ofert per la direcció de la Companyia de Ferrocarrils de l’Oest. Baldwin fou, en un altre temps, director d’aquesta Companyia; Thomas treballà amb ell en qualitat de fogoner-mecànic. Mr. Baldwin parlà, en un to magníficament protector, de Jim Thomas; aquest aixecà el seu got a la salut dels directors del “Gran Occidental” i del seu president, lord Churchill. Thomas parlà amb una profunda tendresa de Mr. Baldwin, que (fixen-s’hi vostès!) seguí tota la seua vida les empremtes del seu honorable pare. “Se’m retraurà, naturalment [digué aquest lacai vertaderament més que exemplar (Thomas)], haver vingut a aquest banquet i tractar Mr, Baldwin; se’m dirà traïdor a la meua classe; però jo no pertanc a cap classe, ja que la veritat no és propietat de cap classe.”

 

En ocasió dels debats provocats pels diputats obrers d’esquerra sobre l’assignació d’una determinada suma al príncep de Gal·les per al seu viatge a l’estranger, El Daily Herald publicà un article de fons sobre l’actitud que havia de prendre’s envers la reialesa. “Seria un error [s’hi deia] deduir dels debats parlamentaris que el Labour Party entén que ha d’ésser suprimida la reialesa Però, d’altra banda, no podem deixar d’observar que la família reial no millora la seua situació entre l’opinió de les gents raonables. Massa pompes i cerimònies, suggerides probablement per “consellers desenraonats”; una excessiva atenció a les carreres, amb l’inevitable totalitzador; i, en fi, el Duc i la Duquessa de Yorkshire han estat caçant en Àfrica del Sud rinoceronts i d’altres animals que mereixien més bona sort. Clar és [disserta el nostre diari] que no seria cosa d’acusar només la família reial; la tradició la nuga amb massa força als costums i als hàbits d’una sola classe. No obstant això, cal esforçar-se en trencar amb aquesta tradició. Açò és, segons la nostra opinió, no sols desitjable, sinó completament necessari. Caldria encontrar per a l’hereu del tron una ocupació que fera d’ell un element de la màquina governamental, etc., etc...” Tota la resta de l’article està impregnat del mateix esperit trivial, maldestre i servil fins al més alt grau. Cap a 1905-1906, l’òrgan dels renovadors pacífics de Sàmara podia emprar al nostre país, a Rússia, un llenguatge anàleg.

 

La inevitable Mrs. Snowden intervingué en la qüestió de la família reial declarant en una breu lletra que només els aspres oradors de carreró poden ignorar i no comprendre que les famílies reials pertanyen als elements més treballadors d’Europa. I com es diu en la Bíblia que “el bou que fa girar la pedra de molí no serà emmordassat”, mistress Snowden està, per descomptat, a favor de l’assignació d’una suma destinada a fer viatjar el príncep de Gal·les.

 

Jo sóc socialista demòcrata i cristiana”, escrivia en una altra ocasió aquesta persona explicant per què estava contra el bolxevisme. No acaba aquí l’enumeració completa de les qualitats de Mrs. Snowden. Ens abstenim per delicadesa d’esmentar les altres.

 

L’honorable Mr. Shiels, diputat obrer de l’est d’Edimburg, explicà en un article de periòdic que el viatge del príncep de Gal·les seria útil al comerç i, per tant, a la classe obrera. Per la qual cosa també es pronunciava a favor de l’assignació de fons.

 

Tornem ara els ulls vers alguns dels diputats obrers d’“esquerra” o de semiesquerra. Es discuteix al Parlament la qüestió de certs drets de propietat de l’església escocesa. El diputat obrer escocès Johnston, invocant l’acta de seguretat de 1707, nega al Parlament anglès la facultat d’intervenir en els drets solemnement reconeguts de l’Església escocesa. El speaker es nega a retirar la qüestió de l’ordre del dia.

 

Un altre diputat escocès, Maclean, declara llavors que si el Bill és votat, ell i els seus amics tornaran a Escòcia per a invitar el poble a reconèixer com denunciat el tractat d’unió entre Anglaterra i Escòcia i establir el Parlament escocès. (Rialles en els bancs dels conservadors aprovació dels representants del Labour Party escocès). Aquí tot és instructiu. El grup escocès, que es col·loca a l’esquerra de la fracció parlamentària del Labour Party, protesta contra una llei sobre l’Església, adoptant com a punt de partida, no el principi de la separació de l’Església i l’Estat, no determinades consideracions pràctiques, sinó els drets sagrats de l’Església escocesa, garantits per un tractat que data ja de més de dos segles. Per a venjar els drets lesionats de l’Església escocesa, els mateixos diputats obrers amenacen d’exigir el restabliment del Parlament escocès, del qual no en tenen la menor necessitat!

 

Jordi Lansbury, pacifista d’esquerra, refereix en un article de fons del diari del Labour Party que en una unió obrera del Monmouthshire els obrers i les obreres cantaren amb el major entusiasme un himne religiós i de què gran auxili fou per a ell aquest himne. “Individualitats aïllades poden [diu] rebutjar la religió, però el moviment obrer com a tal moviment no pot admetre aqueixa actitud. La nostra acció té necessitat d’entusiasme, de pietat i de fidelitat, que no poden ésser obtingudes amb la sola invocació dels interessos personals.” De manera que si el nostre moviment té necessitat d’entusiasme, és incapaç (segons Lansbury) de produir-lo i es veu obligat a prendre’l prestat dels capellans.

 

Joan Whitley, l’antic ministre d’Higiene al Gabinet MacDonald, és considerat quasi com un home d’extrema esquerra. Whitley no és, no obstant això, només socialista. És també catòlic. Seria més just dir: primer és catòlic i a continuació socialista. Havent-hi el Papa invitat els fidels a combatre el comunisme i el socialisme, la redacció del Daily Herald, que s’absté per cortesia d’anomenar al Sant Pare, demanà a Whitley que tingués l’amabilitat d’explicar les relacions entre el catolicisme i el socialisme. No vaja hom a suposar que el periòdic preguntava si un socialista pot ésser catòlic o, en termes més generals, creient; no, s’hi plantejava la qüestió de saber si un catòlic pot ésser socialista. El deure d’ésser creient quedava fora de dubte; només es dubtava del dret del creient a ésser socialista, sense deixar d’ésser bon creient. L’“esquerrà” Whitley es manté en la seua resposta en aquest terreny. Considera que, no ocupant-se directament de política, el catolicisme es limita a definir els deures morals de la conducta i obliga el socialista a aplicar els seus principis polítics amb els deguts respectes cap als drets morals dels altres. Considera Whitley la política del partit obrer britànic, que, a diferència del socialisme continental, no ha adoptat una orientació anticristiana, com l’única justa. Per a aquest “esquerrà” la política socialista està dirigida per la moral personal, i la moral personal per la religió. En res difereix açò de la filosofia de Lloyd George, el qual considera l’Església com la central elèctrica de tots els partits. La col·laboració de classes apareix aquí il·luminada per la religió.

 

A propòsit del Diputat Kirkwood, que s’oposà a les despeses del viatge del príncep de Gal·les, un socialista escrigué en el Daily Herald que Kirkwood portava a les venes una gota de sang del vell Cromwell, a causa, sens dubte, de la seua fermesa revolucionària. Encara no sabem si açò és cert. En tot cas, Kirkwood ha heretat la pietat de Cromwell. En el seu discurs al Parlament es defensà d’alimentar el menor ressentiment personal contra el Príncep ni d’envejar-li absolutament res. “El príncep res pot donar-me. Fruïsc d’una salut excel·lent, gaudisc de la meua llibertat d’home i només sóc responsable dels meus actes davant del meu Creador.” Per aquest discurs sabem, doncs, no sols que la salut del diputat escocès és excel·lent, sinó també que els seus orígens mateixos, en compte d’explicar-se per les lleis de la biologia i la fisiologia, s’expliquen per les intencions d’un cert Creador amb el qual Mr. Kirkwood manté relacions perfectament definides, basades d’una banda sobre serveis prestats, i d’una altra sobre obligacions de reconeixement.

 

Seria fàcil multiplicar semblants exemples. Més exactament: es podria reduir tota l’activitat política dels directors del Labour Party a episodis d’aquesta naturalesa, ridículs o estranyament inconvenients a primera vista, però que en realitat reflecteixen les particularitats de tota la història passada, de la mateixa manera, per exemple, que els càlculs de la veixiga són el residu de complexos processos verificats en l’organisme. Volem recordar amb açò que els orígens orgànics de tals o quals particularitats no exclouen de cap manera la intervenció quirúrgica per a eliminar-los.

 

La doctrina dels líders del partit obrer anglès és una certa amalgama de conservadorisme i liberalisme particularment adaptada a les necessitats de les Trade-Unions, o, més exactament, de les seues esferes directores. Aquestes professen el culte de l’evolució gradual. Adoren, a més a més, l’Antic i el Nou Testament. Es consideren com ultracivilitzades, i creuen al mateix temps que el Pare Celestial ha creat la humanitat per a maleir-la de seguida en el seu amor infinit, intentant després arreglar, amb ajuda de la crucifixió del seu propi fill, aquest assumpte tan extremadament embrollat. L’esperit cristià ha donat origen a institucions tan nacionals com la burocràcia de les Trade-Unions, el primer ministeri MacDonald i Mrs. Snowden.

 

La religió de l’orgull nacional està estretament lligada a la de l’evolució gradual i a la creença calvinista de la predestinació. MacDonald està convençut que, en haver ocupat la seua burgesia en un altre temps el primer lloc en el món, ell no té res a aprendre dels bàrbars i semibàrbars del continent europeu. A aquest respecte, com en tots els altres, MacDonald no fa més que imitar els caps burgesos, com ara Canning, el qual proclamava (amb més raó per descomptat) que l’Anglaterra parlamentària no havia de rebre lliçons de política dels pobles d’Europa. Invocant amb monotonia les tradicions conservadores del desenrotllament polític d’Anglaterra, Baldwin invoca sens dubte la potent base de la dominació burgesa en el passat. La burgesia ha sabut impregnar de conservadorisme els cercles superiors de la classe obrera. No fou per atzar que els més resolts campions del chartisme sortiren dels mitjans artesans proletaritzats sota els ulls d’una generació o dues per la pressió del capitalisme. És igualment significatiu que els elements més radicals del moviment obrer anglès contemporani siguen sovint originaris d’Irlanda i d’Escòcia (regla que s’estén, naturalment, a l’escocès Macdonald). La conjunció en Irlanda del jou social i del jou nacional, en presència d’aspres conflictes d’un país agrari i d’un país capitalista, determina brusques modificacions de consciència. Escòcia ha entrat en el camí del capitalisme després que Anglaterra: un canvi més brusc en la vida de les masses populars origina una reacció més abrupta. Si els senyors socialistes britànics fossen capaços d’aprofundir en la seua pròpia història, i en particular en el paper d’Irlanda i d’Escòcia, és possible que aconseguiren comprendre com i per què l’endarrerida Rússia ha format, amb la seua transició brusca al capitalisme, el partit revolucionari més enèrgic i ha entrat la primera en el camí de la revolució capitalista.

 

Però els fonaments del conservadorisme de la vida anglesa estan irreparablement minats. Durant desenes d’anys, els caps de la classe obrera britànica han considerat l’existència d’un partit obrer com el trist privilegi de l’Europa continental.

 

Aquesta suficiència ignorant i ingènua no ha deixat rastre. El proletariat ha obligat les Trade-Unions a formar un partit independent. És segur que no es limitarà a açò. Els caps liberals i semiliberals del Labour Party pensen encara que la revolució social és el trist privilegi del continent europeu. També en aquest punt els esdeveniments demostraran com endarrerits estan. Per a transformar el partit obrer anglès en un partit revolucionari, caldrà molt menys temps del que ha estat necessari per a crear-lo.

 

La religiositat protestant del poble anglès ha estat i continua essent encara, fins a un cert punt, l’element més important del conservadorisme del desenrotllament polític. El puritanisme fou una escola d’educació severa i d’ensinistrament social de les classes mitjanes. Les masses populars li feren front sempre. El proletari no se sent “escollit”, no estant, evidentment, a favor seu la predestinació calvinista. El liberalisme anglès, la principal missió del qual fou educar, és a dir, sotmetre les masses obreres a la societat burgesa, s’ha format sobre el terreny de la doctrina dels “independents”. En certa manera, de temps en temps, el liberalisme ha realitzat aquesta missió; però, en fi de comptes, no ha aconseguit assimilar-se la classe obrera molt més que el puritanisme.

 

El partit obrer ha recollit l’herència del liberalisme amb les mateixes tradicions puritanes i liberals. Si calgués considerar el Labour Party d’acord amb els MacDonald, els Henderson i companyia, caldria dir que aquests han vingut a coronar l’obra de la completa submissió de la classe obrera a la societat burgesa. Però la realitat és que s’està portant a terme un altre procés, contra la seua voluntat, en les masses; procés que liquidarà per sempre les tradicions puritanes i liberals, i a MacDonald sobre la marxa.

 

Per a les classes mitjanes angleses, el catolicisme fou, de la mateixa manera que l’anglicanisme, una tradició ja preparada, addicta als privilegis de la noblesa i del clergat. Contra el catolicisme i l’anglicanisme la jove burgesia anglesa erigí amb el protestantisme la seua pròpia forma de creença i la justificació del seu lloc en la societat.

 

El calvinisme fou, amb la seua predestinació de bronze, la forma mística de la concepció de la immanent legitimitat del procés històric. La burgesia ascendent comprenia que les lleis de la Història obraven a favor seu; aquest sentiment revestí en la seua consciència la forma de la doctrina de la predestinació. La negació calvinista del lliure albir no paralitzava de cap manera l’energia revolucionària dels “independents”, proporcionant-los, per contra, un poderós suport. Els “independents” se sentien cridats a realitzar una gran obra històrica. Gairebé hi hauria dret a traçar un paral·lel entre la doctrina de la predestinació en la revolució puritana i el paper del marxisme en la revolució proletària. Aquí com allí l’activitat més decisiva es basa, no sobre allò subjectiu arbitrari, sinó sobre la indestructible necessitat, místicament deformada en un cas, científicament reconeguda en l’altre.

 

El proletariat anglès adoptà el protestantisme com una tradició ja feta, és a dir, el mateix que la burgesia havia adoptat, abans del segle XVII, el catolicisme i l’anglicanisme. De la mateixa manera que la burgesia, una vegada despertada, oposà el protestantisme al catolicisme, així el proletariat revolucionari oposa al protestantisme el materialisme i l’ateisme.

 

Si el calvinisme fou per a Cromwell i els seus camarades de lluita l’instrument espiritual d’una transformació revolucionària de la societat, actualment únicament inspira als MacDonald la veneració de tot allò que ha estat creat per “gradacions successives”. Els MacDonald no han heretat del puritanisme la força revolucionària, sinó els seus prejudicis religiosos. Dels owenistes han heretat, no l’entusiasme comunista, sinó la seua aversió d’utopistes reaccionaris contra la lluita de classes. De la història política d’Anglaterra, els fabians no prenen més que la dependència espiritual del proletariat envers la burgesia. La història ha girat l’esquena a aquests cavallers, i els signes que hi han llegit s’han convertit en el seu programa.

 

La situació insular, la riquesa, una política mundial coronada per l’èxit, tot quant el puritanisme, religió del “poble escollit”, havia fonamentat, ha esdevingut altiu menyspreu d’allò continental i d’allò no anglès en general. Les classes mitjanes d’Anglaterra estigueren llarg temps convençudes que la llengua, la ciència, la tècnica, la cultura dels altres països no mereixien ésser estudiades. Els filisteus que actualment dirigeixen el Labour Party han recollit íntegrament aquestes conviccions.

 

Fet curiós, Hyndman, que publicà en vida de Marx el seu llibret Anglaterra per a tots, hi cita l’autor d’El Capital sense anomenar-lo ni esmentar la seua obra, i la causa d’aquesta estranya omissió és que Hyndman temia xocar als lectors anglesos. ¿Podia hom, en efecte, concebre que un anglès pogués aprendre quelcom d’un alemany?

 

La dialèctica de la història juga al respecte en Anglaterra una roïna partida transformant els avantatges d’un desenvolupament avançat en causes d’una situació endarrerida. Ho veiem en la indústria, en les ciències, en l’estructura de l’Estat, en la ideologia política. Anglaterra s’ha desenvolupat sense l’ajuda de precedents. No ha pogut cercar i trobar en països més avançats la imatge del seu futur. Anglaterra ha avançat per temptejos, empíricament, no generalitzant les seues experiències ni mirant cap avant sinó en la mesura de la necessitat més estricta. El segell de l’empirisme marca el pensament tradicional de l’anglès, és a dir, del burgès anglès en primer terme, i aquesta mateixa tradició espiritual ha conquerit els mitjans superiors de la classe obrera. L’empirisme ha arribat a ésser una tradició i una bandera; amb d’altres paraules, s’ha unit al desdeny envers el pensament “abstracte” del continent. Durant llarg temps Alemanya es dedicà a filosofar sobre la vertadera naturalesa de l’Estat, mentre la burgesia anglesa construïa, per a les necessitats de la seua dominació, l’Estat més perfecte en el seu gènere. Però amb el temps ha succeït que la burgesia alemanya, pràcticament endarrerida, però inclinada per aquesta raó a les especulacions teòriques, ha transformat allò que era en ella una debilitat en una superioritat, creant una indústria molt més científicament organitzada i millor adaptada per a la lluita en el mercat mundial. Els filisteus socialistes anglesos heretaven de la seua burgesia el desdeny envers el continent en el mateix moment en què els avantatges d’Anglaterra es giraven contra ella.

 

MacDonald, justificant les innates particularitats del socialisme anglès, declara que per a la investigació dels seus orígens caldrà “oblidar Marx i remuntar-se a Godwin”. Godwin fou en el seu temps una gran figura. Però tornar a ell, per a un anglès, és com per a un alemany cercar les fonts del socialisme en Weitling, o per a un rus retornar a Txernitxevski. Clar és que no volem dir amb açò que el moviment obrer anglès no tinga les seues “particularitats”. L’escola marxista ha dedicat sempre una gran atenció a l’originalitat del desenvolupament d’Anglaterra. Però nosaltres expliquem aquesta originalitat per les condicions objectives, per l’estructura de la societat i per les seues modificacions. Per això comprenem infinitament millor, nosaltres marxistes, el desenvolupament del moviment obrer anglès (i preveiem millor els seus dies futurs) que els actuals teòrics del Labour Party. L’imperatiu de l’antiga filosofia “coneix-te a tu mateix” no ha estat formulat per ells. Es creuen destinats, predestinats, a reconstruir la més vetusta societat, i, no obstant això, es detenen, completament prostrats, davant una ratlla traçada amb algeps al sòl. ¿Com podran atemptar contra la propietat burgesa si no s’atreveixen a refusar-li al príncep de Gal·les el seus diners per a despeses menudes?

 

La monarquia, declaren, “no és un obstacle” per al progrés del país i fins i tot li costa menys del que li costaria un president, tenint en compte les despeses electorals, etc. Aquestes manifestacions dels líders obrers caracteritzen un aspecte de l’“originalitat” anglesa que no cal qualificar sinó d’estupidesa conservadora. La monarquia és feble perquè el Parlament burgès és l’instrument de dominació de la burgesia i perquè aquesta no té necessitat d’armes extraparlamentàries. Però en cas de necessitat, la burgesia pot treure partit de la monarquia amb el major èxit, com a centre de col·ligació de totes les forces extraparlamentàries, val a dir reals, dirigides contra la classe obrera. La burgesia anglesa comprengué molt bé per si mateixa el perill que representa en tals casos la monarquia, fins i tot la més fictícia. Així, en 1837 el Govern britànic derogà a l’Índia el títol de “Gran Mogol”, desterrant el seu posseïdor de la ciutat santa de Delhi, tot i que en aqueixa època aquest títol fóra completament va; la burgesia anglesa comprenia que el Gran Mogol hauria pogut, sota determinades condicions, esdevenir el centre de convergència dels elements directors de l’Índia contra la dominació britànica.

 

Manifestar-se partidari d’un programa socialista i declarar alhora que la monarquia “no és una trava” i costa menys, és igual, per exemple, que admetre la ciència materialista i recórrer contra el mal de queixal als encantaments d’una bruixa perquè la bruixa cobra menys. Tot l’home es manifesta en aquest petit detall, i tot allò que hi ha de fictici en la seua adhesió a la ciència materialista, i tota la falsedat del seu sistema d’idees. La qüestió de la monarquia no es resol per al socialista des del punt de vista de la comptabilitat dels nostres dies, i molt menys del d’una falsa comptabilitat. Es tracta de la transformació completa de la societat, de netejar-se de tots els elements d’esclavitud. Aquest treball exclou, en política i en psicologia, tot acomodament amb la monarquia.

 

Els senyors MacDonald, Thomas i d’altres estan indignats perquè els obrers han protestat veient els seus ministres vestir l’hàbit bufonesc de la Cort. Cert que no és el major pecat de MacDonald, però simbolitza meravellosament tots els altres. Quan la jove burgesia es batia contra la noblesa, renunciava a les perruques arrissades i als vestits de seda. Els revolucionaris burgesos portaven el vestit negre dels puritans. Al contrari dels “cavallers”, hom els anomenà “caps redones” o “caps tonsurades”. Tot nou contingut cerca una forma nova. Per descomptat, la forma dels vestits és només convencional, però la massa no vol comprendre, i té raó, per què els representants de la classe obrera han de sotmetre’s als bufonescs convencionalismes de la mascarada monàrquica. I la massa aprèn cada vegada més a comprendre que qui li és infidel en les petites coses, ho serà en un gran nombre d’elles.



Aquests trets de conservadorisme, de religiositat, d’orgull nacional els trobem en diversos graus i sota distintes combinacions en tots els líders oficials del Labour Party actual, des de l’ultradretà Thomas fins a l’esquerrà Kirkwood. Es cometria un gran error desdenyant la tenacitat i l’adherència d’aquestes particularitats conservadores dels cercles superiors de la classe obrera anglesa. No volem dir, per descomptat, que les tendències religioses i conservadores nacionals siguen totalment estranyes a les masses. Però en tant que en els líders, deixebles del partit liberal, els trets nacionals i burgesos han penetrat en la seua carn i en la seua sang, en la massa obrera, al contrari, tenen un caràcter molt menys profund i menys estable. Hem recordat ja que el puritanisme, aquesta religió de les classes en via d’enriquiment, mai ha aconseguit penetrar profundament en la consciència de les masses obreres. El mateix succeeix amb el liberalisme. Els obrers votaren els liberals, però en la seua massa romangueren obrers i els liberals hagueren d’estar sempre en guàrdia. En altres condicions, és a dir, si Anglaterra s’hagués desenvolupat i fortificat en el sentit econòmic, el Labour Party del tipus actual hauria pogut continuar i aprofundir l’obra “educadora” del protestantisme i del liberalisme, açò és, lligar més sòlidament la consciència dels grans mitjans obrers a les tradicions nacionals conservadores i a la disciplina de l’ordre burgès. En les actuals condicions de manifesta decadència d’Anglaterra i d’absència de perspectives, cal atenir-se a un desenvolupament diametralment oposat a aquest. La guerra ha donat ja un colp terrible a la religiositat tradicional de les masses angleses. No sense motiu, Mr. Wells es preocupa de la creació d’una nova religió, intentant fer entre la terra i Marx la carrera d’un Calví fabià. Dubtem molt del seu éxit. El talp-revolució mina molt bé aquesta vegada. Les masses obreres s’alliberaran tumultuosament de la disciplina nacional-conservadora, elaborant la seua pròpia disciplina d’acció revolucionària. Per efecte d’aquesta pressió des de baix, els mitjans directors del Labour Party es modificaran ràpidament. No volem dir que MacDonald arribarà a prendre figura de revolucionari; no: serà eliminat. Però els líders que, segons totes les probabilitats, formaran el primer equip de relleu, els homes del tipus Lansbury, Whitley, Kirkwood, demostraran inevitablement que únicament constitueixen una varietat d’esquerra del mateix tipus fabià. El seu radicalisme està limitat per la democràcia, per la religió i enverinat per l’orgull nacional, que els sotmet espiritualment a la burgesia britànica. La classe obrera probablement haurà de renovar diverses vegades les seues esferes directores abans que arribe a crear un partit vertaderament a l’altura de la situació històrica i de les tasques del proletariat anglès.