1925-1926
CAPÍTOL VI
DUES TRADICIONS: LA REVOLUCIÓ DEL SEGLE XVII I EL CARTISME
El redactor del Daily Herald dubtava recentment que fóra permès qualificar Oliveri Cromwell de “pionner del moviment obrer”. Un dels col·laboradors del mateix periòdic, abundant en el mateix sentit, recordava la implacable repressió del moviment dels Levellers (la secta dels anivelladors (comunistes)), per Cromwell. Aquestes reflexions i aquestes dades són summament característiques en allò que fa a la concepció de la història entre els dirigents del Labour Party. Que Oliveri Cromwell haja estat el Premier de la societat burgesa i no de la societat socialista, és un fet, segons sembla, per a la demostració del qual seria superflu consagrar dues paraules. Aquest gran burgès revolucionari fou un adversari del sufragi universal, en què veia un perill per a la propietat privada. Els senyors Webb, marit i dona, hi dedueixen, siga dit de passada, la incompatibilitat de la democràcia amb el capitalisme, oblidant deliberadament que el capitalisme ha après a acomodar-se del millor mode a la democràcia i a manejar l’instrument del sufragi universal tan bé com al de la Borsa. No obstant això, els obrers anglesos poden aprendre molt més de Cromwell que de MacDonald, Snowden, Webb i tota la germandat conciliadora. Cromwell fou en el seu temps un gran revolucionari i sabé defensar, sense detenir-se davant res, els interessos de la nova societat burgesa contra l’antiga societat aristocràtica. Açò és el que s’ha d’aprendre d’ell; el lleó mort del segle XVII val a aquest respecte molt més que molts cans vius.
A remolc de tots els autors vius (que no són uns lleons precisament) dels editorials del Manchester Guardian i altres òrgans liberals, els líders del partit obrer oposen habitualment la democràcia a tots els governs despòtics, ja es tracte de la dictadura de Lenin o de la de Mussolini. En gens millor que en aquesta juxtaposició s’expressa l’estupidesa de les perspectives històriques d’aqueixos cavallers. No és que ens inclinem a negar post factum la dictadura de Lenin, el poder de la qual fou excepcional si es té en compte la seua influència real sobretot el curs de les coses en un Estat immens. ¿Però pot parlar-se d’una dictadura ometent el seu contingut històricosocial? La història ha conegut la dictadura de Cromwell, la de Robespierre,la d’Arakttxeiev, la de Napoleó I, la de Mussolini. No cal discutir amb l’imbècil que situa en un mateix pla un Robespierre i un Arakttxeiev. Diferents classes s’han trobat obligades, en distintes condicions, amb diversos fins, a conferir, en els períodes més difícils i de major responsabilitat de la seua història, una força i un poder excepcionals a aquells d’entre els seus caps que s’inspiraven del mode més complet i manifest en els seus interessos fonamentals. Quan es tracta de dictadura, convé abans que res distingir quins interessos, els interessos de quina classe troben en ella la seua expressió històrica. Oliveri Cromwell en una època, Robespierre en una altra, expressaren les tendències històriques progressives de la societat burgesa. William Pitt, que caminà també força prop de la dictadura personal, defensà els interessos de la monarquia, de les classes privilegiades, de les altes capes de la burgesia contra la revolució de la petita burgesia representada per Robespierre. Els pedants liberals es proclamen habitualment adversaris ja de la dictadura de la dreta com, també, de la dictadura d’esquerra, sense desaprofitar per això sostenir en la pràctica la dictadura de dreta. Al contrari, per a nosaltres la qüestió es resol així: una dictadura empenta la societat cap avant, una altra la fa retrocedir. La dictadura de Mussolini és la dictadura de la burgesia italiana prematurament podrida, impotent, rosegada fins a la medul·la: porta el segell dels accidents terciaris del mal mortal. La dictadura de Lenin expressa la poderosa ascensió d’una nova classe històrica i el seu duel sobrehumà contra totes les forces de la vella societat. Si cal comparar Lenin amb algú, no és amb Bonaparte amb qui cal comparar-lo, ni de bon tros amb Mussolini: és amb Cromwell i Robespierre. Hi ha dret suficient per a veure en Lenin al Cromwell proletari del segle XX. Aquesta definició serà l’apologia més alta del Cromwell petit burgès del segle XVII.
La burgesia francesa, després de falsificar la Gran Revolució, l’ha adoptada, l’ha amonedada i posat en circulació. La burgesia anglesa ha esborrat fins al record de la revolució del segle XVII, dissolent tot el seu passat en l’idea d’“evolució gradual”. Els obrers avançats d’Anglaterra han de desenterrar la revolució britànica i descobrir-hi, davall les escates de la religiositat, la lluita formidable de les forces socials. El proletariat anglès pot trobar en el drama del segle XVII grans precedents d’acció revolucionària. Tradició nacional així mateix, però perfectament legítima, molt al seu lloc per a l’arsenal de la classe obrera. El chartisme és una altra gran tradició nacional del moviment obrer anglès per al proletariat. El coneixement d’aquestes dues èpoques és indispensable per a tot obrer anglès conscient. Aclarir el sentit històric de la revolució del segle XVII i el contingut revolucionari del chartisme és un dels més importants deures dels marxistes anglesos.
Estudiar l’època revolucionària del desenvolupament d’Anglaterra, època que durà aproximadament des de la convocació forçada del Parlament per Carles Estuard fins a la mort d’Oliveri Cromwell, és abans que res necessari per a comprendre el lloc del parlamentarisme, i en general del dret, en la història viva i no imaginària. El gran historiador nacional Macaulay minva el drama social del segle XVII velant la lluita intestina de les forces socials sota generalitzacions, ben sovint interessades, però sempre conservadores. El conservador francès Guizot aborda els esdeveniments amb més profunditat. Siga com siga, qualsevol l’exposició que es prenga, l’home que sàpia llegir i siga capaç d’advertir davall les ombres històriques les realitats vives, físiques, les classes, els partits, adquirirà la convicció, per l’experiència de la revolució anglesa, del paper subaltern, auxiliar i convencional del dret en la mecànica de les lluites socials, sobretot en les èpoques revolucionàries, quan entren en joc els interessos essencials de les classes fonamentals de la societat.
Veiem en Anglaterra, cap a 1630-1640, un Parlament fundat en el més singular dret electoral i, no obstant això, considerat com la representació del poble.
La Cambra baixa representava la nació en representar la burgesia i, per consegüent, les riqueses nacionals. Davall el regnat de Carles I es comprovà, no sense estupefacció, que la Cambra de diputats era més rica que la dels lords. El rei dissolia aquest Parlament i el convocava novament quan l’hi obligaven les seues necessitats financeres. El Parlament crea un exèrcit per a defensar-se. L’exèrcit concentra a poc a poc els elements més actius, més virils, més resolts. Aquesta és justament la raó per la qual el Parlament capitula davant l’exèrcit. La raó, diem. Entenem amb això que el Parlament capitula, no davant una força armada (no havia capitulat davant l’exèrcit del rei), sinó davant l’exèrcit purità de Cromwell, que expressa amb més audàcia, amb major resolució i major esperit de continuïtat que el mateix Parlament les necessitats de la revolució.
Els partidaris de l’Església episcopal o anglicana, mig catòlica, formaven el partit de la cort, de la noblesa i, naturalment, de l’alt clero. Els presbiterians formaven el partit de la burgesia, el partit de la riquesa i de les “llums”. Els “independents”, i sobretot els puritans, constituïen el partit de la petita burgesia i de la petita propietat.
Els Levellers (anivelladors) eren el naixent partit de l’esquerra de la burgesia o plebs. Sota les aparences de querelles entre Esglésies, davall la forma de la lluita per l’organització religiosa de l’Església, les classes es determinaven i s’agrupaven sobre noves bases burgeses. En política, el partit presbiterià defensava una monarquia limitada; els “independents”, que llavors s’anomenaven “reformadors radicals” (Root and Branch Men), defensaven la república. La dualitat dels presbiterians corresponia perfectament als interessos contradictoris de la burgesia, agafada entre la noblesa i la plebs. El partit dels “independents”, que tenia el valor de portar les idees i els lemes de combat fins a les últimes conseqüències, eliminà, naturalment, els presbiterians entre les masses petitburgeses eixerides de la petita burgesia de les ciutats i del camp, factor principal de la revolució.
Els esdeveniments es desenvolupaven empíricament. Lluitant pel poder i pels interessos dels posseïdors, ambdós adversaris s’emparaven en la legalitat. Guizot ho exposa molt bé:
“Entre ell (Carles I) i el Parlament començà llavors una lluita fins allí sense exemple en Europa. Les negociacions continuaren, però sense que cap dels dos partits n’esperés res o es proposés ni fins i tot tractar. Ja no era un a l’altre a qui es dirigien en les seues declaracions i missatges; ambdós parlaven a la Nació sencera, a l’opinió pública: ambdós semblaven esperar d’aquest nou poder la seua força i el seu triomf. L’origen i l’extensió del poder real, els privilegis de les cambres, els límits del deure de fidelitat impost als súbdits, la milícia, les peticions, la distribució de les ocupacions esdevingueren tema d’una controvèrsia oficial en què alternativament s’al·legaven, explicaven i comentaven els principis generals de l’ordre social, la diferent naturalesa dels governs, els primitius drets de la llibertat, la història, les lleis, els costums d’Anglaterra. Entre els debats dels dos partits al si de les cambres i la seua trobada a mà armada als camps de batalla, veié hom interposar-se, per dir-ho així, durant uns quants mesos, el raciocini i la ciència, suspendre el curs dels esdeveniments i desplegar els seus més hàbils esforços per a conquerir la lliure adhesió dels pobles imprimint a una o a una altra causa el caràcter de la legitimitat.
“En el moment de traure l’espasa, tots es sorprengueren i commogueren...
“Ara els dos partits s’acusaven recíprocament d’il·legalitat i d’innovació, i ambdós amb justícia, perquè un sabia violat els antics drets del país i no abjurava de les màximes de la tirania, i l’altre reclamava, en virtut de principis confusos encara, unes llibertats i un poder fins aleshores desconeguts”.
A mesura que es desenrotllava la guerra civil, els reialistes més actius abandonaven la Cambra dels Comuns de Westminster i la Cambra dels Lords i es dirigien a York, al quarter general de Carles: el Parlament s’escindia com en totes les grans èpoques revolucionàries. En un cas així, el fet que la majoria legal, en tal o qual circumstància, es trobe de banda de la revolució o de banda de la reacció no té una importància decisiva.
En un cert moment de la història política, la sort de la democràcia no depengué del Parlament (per terrible que açò siga per als pacifistes escrofulosos), sinó de la cavalleria. En la primera fase de la lluita, la Cavalleria reial, l’arma més important de l’època, portà el terror als rengles de la cavalleria del Parlament. Fet digne d’observació, el mateix fenomen advertim en les revolucions ulteriors i sobretot en la guerra civil dels Estats Units, on la cavalleria sudista tingué al principi una superioritat innegable sobre la cavalleria nordista, i, en fi, en la nostra revolució, en el primer període de la qual els genets blancs ens donaren cruels colps abans que els obrers aprenguessen a muntar bé. Pel seu mateix origen, la cavalleria és l’arma més familiar de la noblesa. La cavalleria reial tenia una cohesió major i donava proves de major resolució que la cavalleria del Parlament, reclutada aquí i enllà. La cavalleria dels sudistes americans pot dir-se que era l’arma innata dels colons de les planes, mentre que al Nord industrial i mercantil començaven a familiaritzar-se amb el cavall. En fi, entre nosaltres, les estepes del Sud-est, les Vendées cosaques, eren el principal focus de la cavalleria blanca. Cromwell comprengué des del principi que la sort de la seua classe seria decidida per la cavalleria. A Camden li deia: “Reuniré uns homes a qui mai els abandonarà el temor de Déu, que no obraran inconscientment, i responc que no seran derrotats.” Les paraules dirigides per Cromwell als camperols lliures i als artesans que reclutava són en el més alt punt característiques: “No vos vull enganyar amb ajuda d’expressions equívoques com les empleades en les instruccions, en què es parla de combatre pel Rei i pel Parlament. Si arribés a succeir que el Rei es trobés a les files de l’enemic, descarregaria la meua pistola contra ell com contra qualsevol; i si la vostra consciència vos impedeix fer el mateix, vos aconselle que no vos allisteu a les meues ordres.”
Cromwell no formava només un exèrcit: formava un partit. El seu exèrcit era, en certa manera, un partit en armes, i açò fou justament el que li donà la seua força. En 1644, els esquadrons “sagrats” de Cromwell assoliren ja una brillant victòria sobre els genets del rei i reberen l’apel·latiu de “costelles de ferro”. Sempre és útil a una revolució tenir les seues “costelles de ferro”. A aquest respecte, els obrers anglesos tenen molt que aprendre de Cromwell.
Les reflexions de l’historiador Macaulay sobre l’exèrcit purità no manquen d’interès: “L’exèrcit així reclutat podia, sense patir ell mateix perjudici amb això, gaudir de llibertats que, consentides a altres tropes, haguessen exercit una influència destructora sobre la disciplina. En general, uns soldats formats en clubs polítics, que haguessen elegit els seus diputats i adoptat resolucions sobre els assumptes més importants per a l’Estat, s’hagueren sostret ràpidament a tot control, deixant de formar un exèrcit per a esdevenir el pitjor i més perillós dels rebomboris. No li mancaria perill en la nostra època la tolerància en un regiment de reunions religioses en què el cap familiar amb les Escriptures adoctrinés el coronel menys dotat i amonestés el comandant de poca fe. Però tals eren la raó, la serietat i el propi domini d’aqueixos combatents..., que al seu camp podien coexistir l’organització política i l’organització religiosa, sense dany per a l’organització militar. Els mateixos homes coneguts fora del servei com a demagogs i rústecs predicadors, es distingien per la seua fermesa, pel seu esperit d’ordre i per la seua absoluta obediència al seu lloc, en els exercicis i al camp de batalla.” I més lluny: “Només al seu campament coexistia la més severa disciplina amb l’entusiasme més ardent. Aquestes tropes, que anaven al combat amb una precisió mecànica, cremaven alhora amb el fanatisme sense fre dels croats.”
Les analogies històriques exigeixen la major prudència, sobretot quan es tracta del segle XVII i del segle XX; no obstant això, no pot hom deixar de sorprendre’s davant certs trets de sorprenent semblança entre els costums i el caràcter de l’exèrcit de Cromwell i els de l’Exèrcit Roig. És veritat que en el primer descansava tot en la creença en la predestinació i sobre una severa moralitat religiosa; entre nosaltres, per contra, regna un ateisme militant. Però la forma religiosa del puritanisme cobria la prèdica de la missió històrica d’una classe nova, i la doctrina de la predestinació era una concepció religiosa de la legitimitat històrica. Els soldats de Cromwell se sentien en primer lloc puritans, i només en segon lloc soldats, de la mateixa manera que els nostres se senten, primer que res, revolucionaris i comunistes. Però majors fins i tot són les diferències que les semblances. L’Exèrcit Roig, format pel partit del proletariat, continua essent la seua arma. L’exèrcit de Cromwell, abraçant el seu partit, esdevingué alhora el factor decisiu. Veiem l’exèrcit purità començant per adaptar-se al Parlament, adaptant-lo a la revolució. L’exèrcit exigeix l’exclusió del Parlament d’onze presbiterians, representants de la dreta. Els presbiterians, girondins de la revolució anglesa, intenten organitzar un aixecament contra el Parlament. El Parlament amputat cerca un refugi en l’exèrcit, i així se sotmet a ell cada vegada més. Davall la pressió de l’exèrcit, i sobretot de la seua esquerra més enèrgica, Cromwell es veu obligat a executar Carles I. La destral de la Revolució fou estranyament secundada pels salms. Però la destral és més persuasiva. A continuació, el Coronel Pride, de l’exèrcit de Cromwell, rodeja l’edifici del Parlament i expulsa d’ell per la força 81 diputats presbiterians. Només queda del Parlament una rabada, formada pels Independents, és a dir, correligionaris de Cromwell i del seu exèrcit. Però justament per açò, el Parlament, que ha sostingut contra la monarquia una lluita grandiosa, deixa en el moment del triomf d’ésser font de cap energia ni de cap pensament propis. Cromwell, directament recolzat en l’exèrcit, però extraient les seues forces, al capdavall, de l’audaç compliment de les tasques de la revolució, es converteix en el punt de concentració de tot pensament i de tota energia. Només un imbècil, un ignorant o un Fabià poden no veure en Cromwell sinó la dictadura personal. En realitat, la dictadura d’una classe, de l’única que era capaç de llibertar el nucli de la nació de les velles lligadures, de les velles cadenes, revestí aquí, en el curs d’una profunda transformació social, la forma d’una dictadura personal. La crisi social d’Anglaterra en el segle XVII reuní els caràcters de la Reforma alemanya del segle XVI amb els de la Revolució francesa del XVIII. En Cromwell, Luter tendeix la mà a Robespierre. Els puritans anomenaven fàcilment “filisteus” els seus enemics, però no per això deixava de tractar-se d’una lluita de classe. La tasca de Cromwell consistia en assestar el colp més terrible a la monarquia absoluta, a la noblesa palatina i a l’església quasicatòlica, adaptada a les necessitats de la monarquia i de la noblesa. Autèntic representant d’una classe nova, Cromwell necessitava, per tal d’assolir aquest fi, la força i la passió de les masses populars. Sota la seua direcció, la revolució adquirí la impetuositat que li era necessària. En sobrepassar, encarnada en els Levellers (anivelladors), els límits que li estaven assignats per les exigències de la societat burgesa en via de renovació, Cromwell es mostrà implacable amb aqueixos “insensats”. Victoriós, Cromwell, conjugant els texts bíblics amb les piques dels seus “sants” guerrers (sempre pertany la paraula decisiva a les piques), engega la creació del nou dret de l’Estat. El 19 d’abril de 1653, Cromwell esventa les restes del Parlament Llarg. Conscient de la seua missió històrica, de dictador purità llença al rostre dels diputats que expulsa les injúries bíbliques: “Borratxo!” crida a un; “Adúlter!”, recorda a un altre. Després creà un Parlament d’homes inspirats pel temor de Déu; és a dir, realment un Parlament de classe, perquè la classe mitjana, que, ajudant-se amb una severa moralitat, procedia a l’acumulació de les riqueses i començava, amb els texts de les Santes Escriptures en els llavis, el saqueig de l’univers, estava composta d’homes que temien Déu. Però aquest inhàbil Parlament destorbava el dictador, privant-lo d’una llibertat de moviments necessària en una situació nacional i internacional difícil. A finals de l’any 1653, Cromwell depura una vegada més la Cambra dels Comuns, amb ajuda dels seus soldats. Si el copró del Parlament Llarg, dissolt a l’abril, havia comès el pecat d’inclinar-se a la dreta, vers un acord amb els presbiterians, el Parlament de Barebona s’inclinava en certes qüestions a caminar amb excessiva rectitud per la via de l’honestedat puritana, i d’aquesta manera contrariava Cromwell, absorbit per la creació d’un nou equilibri social. El reialista revolucionari Cromwell edificava una societat nova. El Parlament no és un fi en si, el dret no és un fi en si, i si Cromwell i els seus “sants” consideraven el compliment de les lleis divines com el fi en si, aquestes lleis no eren en realitat sinó el material ideològic necessari per a la construcció de la societat burgesa. Dissolent un Parlament rere altre, Cromwell manifestava el seu poc respecte envers el fetitxe de la representació nacional, de la mateixa manera que havia manifestat, amb l’execució de Carles I, un respecte insuficient cap a la monarquia de dret diví. Però no és menys cert que Cromwell obria els camins al parlamentarisme i a la democràcia dels dos últims segles. Venjant l’execució de Carles I, Carles II hissà al patíbul el cadàver de Cromwell. Però ja no hi havia restauració capaç de restablir la societat anterior a Cromwell. L’obra de Cromwell no podia ésser liquidada per la legislatura de la restauració, perquè la ploma no esborra allò que la destral ha escrit. Molt més cert és el proverbi, tornats així els termes, almenys quan es tracta del destral d’una revolució. La història del Parlament Llarg, que conegué durant vint anys totes les vicissituds dels esdeveniments i traduí tots els impulsos de les classes socials, que fou amputat a dreta i esquerra, s’aixecà contra el rei, fou a continuació galtejat pels seus propis servidors armats, dues vegades dissolt i altres dos restablert, manà i es sotmeté fins i tot abans de tenir la possibilitat de promulgar l’acta de la seua pròpia dissolució, conservarà sempre un interès excepcional com a il·lustració de les relacions entre el dret i la força en les èpoques de gran commoció social.
Tindrà la revolució proletària el seu Parlament Llarg? No ho sabem. És molt probable que es limite a un Parlament curt. Més ho aconseguirà com millor s’haja assimilat les lliçons de l’època de Cromwell.
Només dues paraules direm aquí de la segona tradició, autènticament proletària i revolucionària.
L’època del chartisme és imperible perquè ens dóna al llarg de diverses desenes d’anys una espècie d’esquemàtic resum de tota l’escala de la lluita proletària, partint de les peticions al Parlament, fins a la insurrecció armada. Totes les qüestions essencials del moviment de classe del proletariat (relacions entre l’acció parlamentària i extraparlamentària, paper del sufragi universal, trade-unions i cooperatives, abast de la vaga general i relació entre aquesta i la insurrecció armada, i fins i tot les recíproques relacions entre el proletariat i els camperols) no sols cristal·litzaren pràcticament en el curs del moviment de masses del chartisme, sinó que foren resoltes en principi. Des del punt de vista teòric, aquestes solucions estigueren lluny de tenir sempre un fonament irreprotxable: no sempre s’uniren els dos caps; el moviment sencer i la seua contrapartida en el domini de la teoria reuniren força elements inacabats, d’insuficient maduresa. No obstant això, fins i tot avui, si la crítica els depura, els temes revolucionaris i els mètodes del chartisme apareixen infinitament superiors a l’almivarat eclecticisme dels MacDonald i l’estupidesa economista dels Webb. Pot dir-se, permetent-nos recórrer a una comparació quelcom arriscada, que el moviment chartista s’assembla al preludi que dóna sense desenvolupament el tema musical de tota una òpera. En aquest sentit, la classe obrera anglesa pot i ha de veure en el chartisme, a més del seu passat, el seu esdevenidor. De la mateixa manera que els chartistes separaren els predicadors sentimentals de l’“acció moral” i congregaren les masses sota la bandera de la revolució, el proletariat anglès haurà de llençar del seu si als reformistes, als demòcrates, als pacifistes, i reunir-se davall la bandera de la transformació revolucionària. El chartisme no vencé perquè els seus mètodes eren en molts casos erronis i perquè aparegué massa prompte. No era més que una anticipació històrica. La revolució russa de 1905 també patí una derrota. Però les seues tradicions han renascut deu anys més tard i els seus mètodes venceren a l’octubre de 1917. El chartisme no està liquidat. La història liquida el liberalisme i prepara la liquidació del pacifisme pseudobrer, justament per a ressuscitar el chartisme sobre noves bases històriques infinitament més àmplies. Aquí rau la vertadera tradició nacional del moviment obrer anglès!