On va Anglaterra?

Lev Trotski

1925-1926



CAPÍTOL VIII

PERSPECTIVES

Havent perdut mistress Lloyd George, dona de l’antic Premier, un collar de perles de gran valor, el Daily Herald, òrgan del Labour Party, emeté diverses reflexions sobre els caps liberals que es passen a l’enemic i ofereixen a les seues dones collars cars. A aquest propòsit, l’editorial d’aqueix periòdic arriba a la present conclusió: “L’existència del Labour Party depèn de la mesura en què aconseguisca impedir als líders obrers que seguisquen el mateix camí.” Artur Ponsonby, liberal desesperat que no ha deixat d’ésser liberal ni fins i tot al si del Labour Party, medita en el mateix número sobre la perdició del partit liberal, causada pels seus caps Asquith i Lloyd George. “Sí [repeteix com un ressò l’editorial]; els caps liberals han substituït els seus costums i les seues maneres senzilles pel mode de viure dels rics amb els qui sostenen un constant comerç; s’han assimilat la seua altiva actitud envers el poble...”, etc., etc. No sembla que hi haja res de sorprenent en el fet que els caps del partit liberal, és a dir, d’un dels dos partits burgesos, porten una vida burgesa. Però per als liberals del Labour Party el liberalisme és un sistema abstracte de nobles idees, i els ministres liberals que compren collars de perles a les seues dones són uns traïdors al liberalisme. Les reflexions sobre el mode de preservar els líders obrers de la temptació de seguir aqueix camí de perdició són més edificants. És evident que es tracta d’una tímida i malaurada advertència dirigida als líders obrers semiliberals per uns periodistes obrers de la mateixa farina obligats a tenir en compte l’humor dels seus lectors obrers.

 

No costa cap treball imaginar l’orgia d’arribisme que impera en les altures ministerials del Labour Party britànic! Basta dir que la mateixa Mrs. Lloyd George, en una lletra de protesta dirigida a la redacció del Daily Herald, al·ludí a certs fets com ara el “Regi regal” rebut per MacDonald d’un capitalista amic seu. La redacció, després d’aquestes al·lusions, servà silenci. La idea que la conducta dels líders del Labour Party pot ésser dirigida amb ajuda de narracions didàctiques sobre el collar de perles de l’esposa de Lloyd George, la idea que la política pot ésser dirigida amb ajuda d’abstractes prescripcions morals, no és més que un lamentable infantilisme. Ben bé es veu per l’exemple de les organitzacions de la classe obrera anglesa. El Daily Herald ha arribat a suposar nociu per als costums dels líders obrers el tracte amb la burgesia. Però aquest comerç depèn íntegrament de l’actitud política envers la burgesia. En col·locar-se en una posició d’irreconciliable lluita de classes, no hi haurà possibilitat alguna de camaraderies deshonestes: ni el líder obrer se sentirà atret pels mitjans burgesos, ni tampoc l’admetrà la burgesia. Però els líders del Labour Party defensen la idea de la col·laboració de classes i de l’aproximació entre els caps: “La col·laboració i la mútua confiança entre patrons i obrers [deia, per exemple, Mr. Snowden en una de les sessions parlamentàries de l’any 1925] és una condició essencial per a la prosperitat del país.” Els mateixos discursos escoltem de boca dels Clynes, els Webb i la resta d’autoritats. Els líders de les Trade-Unions es col·loquen en el mateix punt de vista. A cada moment els escoltem parlar de les necessitades freqüents trobades entre delegats patronals i obrers. Ara bé, aqueixa política de constants relacions amistoses entre líders obrers i homes de negocis burgesos cercant terrenys d’intel·ligència, és a dir, cercant el mitjà d’eliminar allò que els distingeix uns d’altres, constitueix, com hem vist proclamar al Daily Herald, un perill, no ja per a la moralitat dels caps, sinó per al desenvolupament del partit. Què cal fer? Quan John Barnes traí el proletariat, començà a dir: “No admet un punt de vista obrer particular, com no admet unes sabates obreres o margarina obrera.” Que John Barnes, convertit en ministre burgès, haja millorat sensiblement la qualitat del seu sagí i del seu calcer, no és cosa de discussió. Però cal dubtar que l’evolució de Barnes haja millorat així mateix la qualitat de les sabates dels obrers dels ports que l’elevaren sobre els seues colls. La moralitat està condicionada per la política. Perquè el pressupost de Snowden siga del gust de la City, cal que el mateix Snowden es trobe més prop, pels seus costums i per la seua moralitat, dels personatges de la banca que dels miners de Gal·les. Però què dir de Thomas? Més amunt hem relatat el banquet dels propietaris del ferrocarril en què Thomas, secretari de la Federació de ferroviaris, jurà que la seua ànima no pertanyia a la classe obrera, sinó a la veritat, i que ell, Thomas, havia acudit a aqueix banquet a la recerca de la veritat. Fet digne d’atenció: aquesta infàmia fou narrada en detall pel Times, en tant que el Daily Herald no en pronuncià paraula. La pobra gasetilla moralitza en va. Tracten vostès de morigerar a Thomas amb reflexions a propòsit del collar de perles de Mrs. Lloyd George! Res s’aconseguirà. Als Thomas cal posar-los al carrer. I per a això no cal callar els seus banquets i les seues altres carícies amb l’enemic, sinó cridar-lo per damunt de les teulades, denunciar el seu joc, incitar els obrers a netejar implacablement les files de les organitzacions proletàries. Per a canviar la moralitat cal canviar la política.

 

A l’hora d’escriure aquestes línies, la política oficial d’Anglaterra es desenrotlla, no obstant el Govern conservador, davall el signe del compromís: s’imposa la “col·laboració” dels dos elements de la indústria, les concessions mútues així mateix, i els obrers, en una o altra forma, han de “participar” en els beneficis de la producció, etc. Aquest estat d’esperit dels conservadors expressa alhora la força i la feblesa del proletariat anglès. En crear el seu partit propi, ha forçat els conservadors a orientar-se vers la “conciliació”. Però encara els permet esperar en la susdita conciliació puix que serva al capdavant del partit obrer als MacDonald, als Thomas, etc.

 

Baldwin no es cansa de discursejar sobre la necessitat de la tolerància mútua perquè el país puga sortir endavant sense catàstrofes de les dificultats de la seua situació actual. El líder obrer Robert Smillie expressa amb motiu d’aqueixos discursos la més sencera satisfacció: “Magnifica invocació a la tolerància dirigida a ambdues bandes!” Smillie promet conduir-se íntegrament d’acord amb aquesta invocació. Confia que els capitans d’indústria demostraran igualment una major humanitat enfront de les reivindicacions obreres. “Desig perfectament lògic i raonable”, corrobora el Times, òrgan director, posant-se molt seriós. I tots aquests necis discursos ressonen entre les dificultats de la indústria i del comerç, l’atur crònic, les comandes angleses a les drassanes alemanyes, l’amenaça d’imminents conflictes en diverses branques d’indústria (i on ressonen!, en aqueixa Anglaterra que té l’experiència de les batalles de classes...). En veritat que és curta la memòria de les masses laborioses i il·limitada la hipocresia dels directors. La memòria històrica de la burgesia es troba en les seues tradicions de domini, en les seues institucions, en les lleis del país, en l’experiència acumulada de l’art de governar. La memòria de la classe obrera es redueix al seu partit. Un partit reformista és un partit de curta memòria.

 

Encara que els aires de conciliació per part dels conservadors no siguen més que pura hipocresia, procedeixen no obstant això de causes sanes. La preocupació del manteniment de la pau interior i exterior és actualment una de les principals angúnies dels partits governants d’Europa. L’anomenada reacció contra els mètodes de guerra i del primer període de la postguerra no s’explica únicament per causes psicològiques. El règim capitalista s’ha mostrat durant la guerra de tal manera poderós i elàstic, que ha donat vida a les il·lusions peculiars del capitalisme de guerra. Una direcció audaçment centralitzada de la vida econòmica, la requisa militar dels articles econòmics la penúria de la qual es feia sentir, el costum de viure a crèdit, l’emissió il·limitada de paper moneda, l’eliminació dels perills socials amb ajuda de sagnants violències d’una banda i múltiples dons d’una altra, foren els mètodes que al principi semblaren aptes per a la solució de totes les qüestions, aptes per a vèncer totes les dificultats. Però la realitat econòmica no trigà a rosegar les ales al capitalisme de guerra. Alemanya es veié a la vora de l’abisme. L’Estat francès, Estat d’un país ric, no surt d’una fallida encoberta. L’Estat anglès es veu en la necessitat de mantenir un exèrcit d’aturats gairebé dues vegades més nombrós que els exèrcits del militarisme francès. S’ha vist que la riquesa d’Europa està lluny d’esser il·limitada. La prossecució de les guerres i de les commocions significaria la fi del capitalisme europeu. D’aquí la necessitat de “regular” les relacions entre els Estats i les classes. Els conservadors anglesos han especulat hàbilment en les darreres eleccions amb la por a les sacsades. Una vegada en el poder es presenten com el partit de la conciliació, de l’harmonia, de la prosperitat social. “La seguretat, heus aquí la clau de la situació.” Són les paraules del liberal lord Grey, repetides pel conservador Austen Chamberlain. La premsa anglesa dels dos partits viu de repetir-les. L’aspiració a la pau, a la creació de les condicions “normals”, a la garantia d’una moneda estable, al restabliment dels tractats de comerç, no resol per si mateixa cap de les contradiccions que menaren a la guerra imperialista i que la guerra no ha fet sinó agreujar. Però no es poden comprendre les tendències actuals de la política interior i estrangera dels partits directors d’Europa sinó adoptant aquesta tendència i els agrupaments polítics per ella determinats com a punt de partida.

 

Superflu és a dir que les tendències pacificadores ensopeguen a cada pas amb la resistència de l’economia de la postguerra. Els conservadors anglesos han començat ja a minar la llei d’assegurança contra l’atur. Hom no pot fer més apta la indústria anglesa tal qual és per a sostenir la competència sinó mitjançant una reducció dels salaris. Ara bé, aquesta reducció és impossible mentre subsistisca l’assegurança contra l’atur, perquè aquest augmenta la capacitat de resistència de la classe obrera. En aquest terreny han començat ja les escaramusses d’avantguarda. Aquestes poden menar a més serioses accions. En tot cas, tant en aquest domini com en altres, els conservadors hauran de tornar molt pròximament al seu camí natural. I els mitjans dirigents del Labour Party es trobaran aleshores en situacions cada vegada més enutjoses.

 

És oportú recordar aquí les relacions que s’establiren a la Cambra dels Comuns l’endemà de les eleccions de 1906, quan per primera vegada aparegué a l’arena parlamentaria un important grup laborista. En els dos primers anys els diputats laboristes foren rodejats de consideracions particulars. Al tercer any, les coses es llençaren a perdre. En 1910 ja “desconeixia” el Parlament al grup laborista. Açò no es degué a una determinada intransigència per part d’aquest últim, sinó a les creixents exigències de les masses obreres fora del Parlament. Aquestes masses, que havien elegit un bon nombre de diputats, esperaven que la seua sort seria millorada. Aquesta esperança fou un dels factors que prepararen el formidable moviment vaguista de 1911-1913.

 

D’aquest recordatori de fets cal deduir-hi un cert nombre de conclusions aplicables al moment present. Les benèvoles insinuacions de la majoria de Mr. Baldwin a la fracció parlamentària del Labour Party es transformaran més en el seu revers com més resolta siga la pressió dels obrers sobre els seus grups parlamentaris, sobre el capital i sobre el Parlament. Ja hem parlat a propòsit del paper de la democràcia i de la violència revolucionària en les relacions entre les classes. Ara abordem aquesta qüestió des del punt de vista del desenvolupament interior del Labour Party.

 

Els caps de l’Independent Labour Party, MacDonald al seu capdavant, exerceixen dins del Labour Party un paper director. El Partit Obrer Independent s’ha declarat pacifista, ha condemnat el socialimperialisme (socialisme imperialista) i, no sols des d’abans de la guerra, sinó també durant la guerra mateixa, ha pertangut, en general, a la tendència centrista. El seu programa condemna “tot militarisme, siga quina siga la seua forma”. En acabar la guerra, el P.O.I. sortí de la II Internacional; en virtut d’una decisió de la conferència de 1920, arribà fins i tot a entrar en contacte amb la III Internacional, a la que els Independents anglesos presentaren dotze preguntes a qual més profunda. La setena estava formulada així: “No poden ésser instituïts el comunisme i la dictadura del proletariat sinó per la força de les armes?, o bé, els partits que deixen oberta aquesta qüestió, poden ésser admesos en la III Internacional?” Espectacle altament edificant: l’escorxador alça una fulla, però el corder deixa oberta la qüestió. Queda per dir que en aquella època crítica el P.O.I. plantejava la qüestió de la seua adhesió a la Internacional Comunista, en tant que en l’actualitat exclou els comunistes del Labour Party. La contradicció entre el pròxim passat del P.O.I. i el present del Labour Party, sobretot als mesos en què es trobà al poder, salta als ulls. Fins i tot avui la política dels fabians en el P.O.I. és diferent de la que segueixen els mateixos fabians en el Labour Party. La lluita de les tendències centrista i socialimperialista es reflecteix feblement en aqueixes contradiccions. Ambdues tendències es troben i harmonitzen en el mateix MacDonald, en conseqüència de tot això el nostre cristià pacifista construeix cuirassats lleugers en espera de construir-los de pesants.

 

Allò que sobretot caracteritza el centrisme socialista és allò que és inacabat, mitjancer, intermedi. Resisteix mentre no es veu obligat a rematar i a respondre a qüestions fonamentals plantejades amb claredat. En les èpoques “orgàniques” de pau, el centrisme, doctrina oficial d’un partit obrer encara gran i actiu, pot resistir. En general, el centrisme és particularment propi d’organitzacions petites, a les que la insuficiència de les seues esferes d’influència sostreu a la necessitat de donar clares respostes a totes les qüestions de la política i d’assumir, per consegüent, una responsabilitat pràctica. Tal fou precisament el centrisme del Partit Obrer Independent.

 

La guerra imperialista ha revelat amb suficient claredat que la burocràcia i l’aristocràcia obreres havien tingut ocasió, en el curs de l’anterior període de prosperitat capitalista, de patir una profunda transformació petit burgesa quant a la seua manera de viure i a tota la seua formació espiritual. Però el petitburgès serva fins al primer xoc l’aparença de la llibertat. La guerra, d’un mateix colp revelà i consagrà la dependència del petit burgès davant el molt gran burgès. El socialimperialisme fou l’aspecte d’aquesta dependència al si del moviment obrer. El centrisme, per contra, en la mesura que es reconstruí durant la guerra i després d’aquesta, ha expressat el terror del buròcrata obrer petit burgès davant la idea de trobar-se completament, i sobretot manifestament, captiu de l’imperialisme. La socialdemocràcia alemanya, que durant llargs anys, i fins i tot en el temps de Bebel, desenvolupà una política en realitat centrista, no podé mantenir-se en aquesta postura durant la guerra, ni tan sols fóra pel fet mateix del seu poder. Havia de manifestar-se contra la guerra (i açò hauria estat en realitat entrar en la via revolucionària) o a favor de la guerra, i açò significava passar obertament a la burgesia. El P.O.I. anglès, organització de propaganda en al si de la classe obrera, no sols pogué servar durant la guerra el seu caràcter centrista, sinó reforçar-lo “declinant les responsabilitats”, lliurant-se a les protestes platòniques i a la prèdica pacifista, sense pensar a fons cap de les seues idees i sense causar a l’Estat en guerra dificultats serioses. L’oposició dels socialdemòcrates independents d’Alemanya, que també “declinaren les responsabilitats”, però sense impedir Scheidemann i Ebert que posaren tot el poder de l’organització obrera al servei del capital en guerra, tingué així mateix un caràcter centrista.

 

Anglaterra ens ha ofert passada la guerra un exemple realment excepcional de la “coexistència” de les tendències socialimperialistes i centristes en el moviment obrer. El Partit Obrer Independent, com ja hem dit, es trobava perfectament preparat per al paper d’una oposició centrista aliena a les responsabilitats, que critica sense causar dany apreciable als dirigents. Però els “Independents” esdevingueren ràpidament una força política, cosa que, alhora, modificà el seu paper i la seua fisonomia.

 

Esdevingueren una força quant a dos factors: primer, perquè la història col·locà la classe obrera davant la necessitat de formar un partit propi; després, perquè la guerra i la postguerra crearen en els primers temps una acústica favorable per a les idees del pacifisme i del reformisme pel despertar de masses de milions d’homes. Ja des d’abans de la guerra, clar està, no eren poques les il·lusions democràtiques i pacifistes allotjades en els caps dels obrers anglesos. No obstant això, la diferència no és menys enorme: abans, el proletariat anglès, en la mesura que participava en la vida política (especialment en la segona meitat del segle XIX), col·locava les seues il·lusions democràtiques i pacifistes en l’activitat del partit liberal. Aquest partit no justificà les esperances dipositades en ell i perdé la confiança dels obrers. Sorgí un partit obrer, conquesta històrica inapreciable que res aconseguirà esborrar. Però no està de sobra adonar-se que les masses obreres més es desil·lusionaren de la manca de bona voluntat del liberalisme que de les solucions democràtiques i pacifistes de la qüestió social, encara més en la mesura que milions d’homes de les noves generacions aborden per primera vegada la política. Les masses han traslladat les seues il·lusions i esperances al Labour Party. Precisament per açò, només per açò han tingut els “Independents” la possibilitat de col·locar-se al capdavant del partit. Darrere de les il·lusions democràtiques i pacifistes de les masses obreres està la seua voluntat de classe despertada, el seu profund descontent, la seua disposició a sostenir les seues reivindicacions per tots els mitjans que les circumstàncies puguen exigir. Però la classe obrera no pot construir un partit sinó amb el material ideològic i el personal director que el desenvolupament anterior del país, tota la seua cultura teòrica i política, hagen format. En aquest punt, de manera general, els mitjans intel·lectuals petitburgesos, incloent-hi, naturalment, l’aristocràcia i la burocràcia obreres, exerceixen una gran influència. La formació del Labour Party britànic s’imposà precisament perquè en les masses del proletariat s’havia produït un sensible moviment a esquerra. La tasca de precisar la fisonomia política d’aquest moviment els caigué en sort als representants existents del pacifisme impotent, conservador i protestant. Però en transferir el seu estat major al terreny de diversos milions d’obrers organitzats, els “Independents” no pogueren sostenir-se en el seu propi terreny, és a dir, imprimir el seu segell purament i simplement al partit del proletariat. Convertits en directors d’un partit de diversos milions d’obrers, ja no pogueren limitar-se a meres reticències centristes i a una passivitat pacifista. Primer es veieren necessitats, en qualitat d’oposició responsable, després en qualitat de govern, a respondre sí o no a les més greus qüestions plantejades per la vida de l’Estat. A partir del moment en què el centrisme esdevingué una força política, hagué de sortir dels seus propis límits; en altres termes: o arribar a les conseqüències revolucionàries de la seua oposició contra l’Estat imperialista, o posar-se obertament al servei d’aquest Estat. Naturalment, es realitzà l’última hipòtesi. El pacifista MacDonald hagué de construir cuirassats, empresonar els hindús i els egipcis, apel·lar en la diplomàcia a documents falsos. Convertit en una força política, el centrisme, com a tal centrisme, quedà reduït a zero. El profund moviment a esquerra de la classe obrera anglesa, que portà el partit de MacDonald al poder amb una rapidesa imprevista, determinà l’ostensible moviment a dreta d’aquest partit. Tal és el llaç entre l’ahir i l’avui, i tal la raó per la qual el Partit Obrer Independent observa amb un estupor agredolç els seus propis triomfs i s’esforça en semblar centrista.

 

El programa pràctic del Labour Party britànic, dirigit pels “Independents”, té en realitat un caràcter liberal i no passa d’ésser, sobretot en política exterior, un ressò retardat de la impotència de Gladstone. Gladstone es veié “obligat” a ocupar Egipte, així com MacDonald s’ha vist “obligat” a construir creuers. Beaconsfield expressà amb major justesa que Gladstone les necessitats imperialistes del capital. La llibertat de comerç no resol cap problema. Renunciar a fortificar Singapur és una bogeria des del punt de vista del sistema sencer de l’imperialisme britànic. Singapur és la clau dels dos oceans. Qui vol servar les colònies, és a dir, prosseguir la política del bandolerisme imperialista, ha de tenir aqueixa clau. MacDonald es queda al terreny del capitalisme, a què aporta tímides esmenes que no decideixen res, que no eviten res, augmentant, per contra, les dificultats i els perills.

 

Quant als destins de la indústria anglesa, la política dels tres partits no presenta cap seriosa diferència. El pànic engendrat per la por a una commoció és el seu tret predominant. Els tres partits són conservadors i temen per damunt de tot els conflictes industrials. El Parlament conservador nega als miners l’establiment d’un salari mínim. Els diputats dels miners manifesten que l’actitud del Parlament és un “crida directa a l’acció revolucionària”, encara que cap d’ells pense seriosament en l’acció revolucionaria. Els capitalistes proposen als miners una investigació comuna sobre la situació de la indústria hullera, amb la intenció de demostrar allò que no hi ha necessitat d’ésser demostrat, a saber: que, donat l’actual sistema de la indústria hullera, desorganitzada per la propietat privada, la hulla resulta cara, fins i tot amb salaris baixos. La premsa conservadora i liberal veu la salvació en aqueixa enquesta. Els líders obrers la coregen. Tots temen les vagues, que podrien augmentar la superioritat de la concurrència estrangera. Ara bé, si encara és possible dins del règim capitalista una certa racionalització de la producció, no s’aconseguirà sense la més imperiosa acció de les vagues. En paralitzar, per mitjà de les Trade-Unions, les masses obreres, els líders mantenen el procés d’estancament i de gangrena de l’economia.

 

Un dels més distingits reaccionaris del Labour Party, el doctor Haden Guest, patrioter, militarista i proteccionista, ha ridiculitzat implacablement al Parlament la política del seu propi partit en matèria de llibertat de comerç i de proteccionisme. L’actitud de MacDonald, segons Guest, és purament negativa i no indica cap sortida per al compromís econòmic. El fet és que la innocuïtat del lliurecanvisme resulta completament evident. L’enfonsament del lliurecanvisme ha determinat el del liberalisme. Però Anglaterra tampoc pot cercar una sortida en el proteccionisme. Per a un jove país capitalista al començament del seu desenvolupament, pot ésser el proteccionisme una fase inevitable i favorable de progrés. Però per al vell país industrial la indústria del qual, establida per a abastir el mercat mundial, tingué un caràcter agressiu i conquistador, el pas al proteccionisme és el testimoni històric del principi d’un procés mortal i significa pràcticament, en la situació mundial actual, la protecció de les branques d’indústries menys aptes amb detriment de les altres, millor adaptades al mercat mundial o interior. Al programa del proteccionisme senil del partit de Mr. Baldwin no es pot oposar sinó el programa pràctic de la revolució socialista, i no el lliurecanvisme, no menys senil, no menys mort.

 

Però per a la realització d’aquest programa és primerament precís netejar el Labour Party de proteccionistes reaccionaris com ara el doctor Guest i de lliurecanvistes reaccionaris com ara MacDonald.

 

¿On pot començar, com pot efectuar-se un canvi de política del partit obrer, inconcebible sense una radical mudança de directors?

 

El Partit Obrer Independent, que té en el Comitè Executiu i en altres de les més importants institucions del Labour Party britànic la majoria absoluta, constitueix al si d’aquest partit una fracció directora. Aquest sistema de relacions a l’interior del moviment obrer anglès ofereix (posem-ho de relleu ja que es presenta l’ocasió) un document d’excepcional interès sobre la “dictadura de la minoria”, perquè així defineixen precisament els líders del Labour Party el paper del partit comunista en la República dels Soviets. Ara bé, veiem al P.O.I., que compta amb 30.000 membres, gaudir d’una situació directora en una organització que descansa, recolzada per les Trade-Unions, sobre milions d’homes. Aquesta organització, el Labour Party, gràcies a la forma numèrica i al paper del proletariat anglès, arriba al poder. Una ínfima minoria de 30.000 homes rep així el poder en un país poblat per 40.000.000 d’habitants i que domina sobre centenars de milions d’homes. La més autèntica democràcia desemboca en la dictadura d’un partit de minoria. Bé és veritat que la dictadura del P.O.I. res val en absolut, en el sentit de la lluita de classes. Però aquesta és una qüestió força distinta. Ara bé, si un partit de 30.000 membres (sense programa revolucionari, sense tremp, sense serioses tradicions) pot arribar al poder, per mediació d’un partit obrer amorf recolzat en les trade, només emprant els mètodes de la democràcia burgesa, ¿per què s’indignen o se sorprenen aqueixos senyors quan el Partit Comunista, temperat en la teoria i en la pràctica, anant al capdavant de les masses populars des de fa desenes d’anys, plenes de lluites heroiques, comptant amb centenars de milers de membres, arriba al poder recolzant-se en les organitzacions de masses dels obrers i camperols? En tot cas, l’adveniment al poder del Partit Obrer Independent tingué menys fonament i fou menys natural que l’adveniment al poder en Rússia del Partit Comunista.

 

Però la sorprenent carrera del P.O.I. no és només interessant des del punt de vista de la polèmica respecte de les opinions sobre la dictadura comunista. És força més important examinar la ràpida preponderància dels “Independents” des del punt de vista dels futurs destins del Partit Comunista anglès. Certes conclusions es presenten llavors per si mateixes.

 

El P.O.I., nascut en un mitjà petitburgès i pròxim, pels seus sentiments i el seu estat d’esperit, a la burocràcia sindical, es trobà naturalment amb aquesta al capdavant del Labour Party quan la pressió de les masses obligà els secretaris dels sindicats a constituir el partit obrer. Però el P.O.I. prepara i aplana els camins, pel seu avanç meravellós, pels seus mètodes polítics, per tot el seu paper, al partit comunista. En diverses desenes d’anys el P.O.I. només ha reunit 30.000 membres. Però quan les profundes transformacions de la situació internacional i de l’estructura interior de la societat anglesa engendraren el Labour Party, els directors “Independents” es trobaren davant inesperades “exigències”. El mateix desenvolupament polític prepara per a l’etapa següent “exigències” encara més urgents, i aquestes es dirigiran al comunisme. En el moment present, el partit comunista és molt poc nombrós. En les últimes eleccions només recollí 53.000 vots, xifra, comparada amb els 5.500.000 de vots del Labour Party, capaç de produir una impressió indiscutible a l’observador aliè a la lògica del desenvolupament polític d’Anglaterra. Seria tenir una idea radicalment falsa del futur imaginar-se que els comunistes veuran créixer pas a pas durant desenes d’anys la seua influència, guanyant en cada elecció parlamentària unes desenes o uns centenars de milers de vots nous. És cert: durant un període de temps relativament llarg, el desenvolupament del comunisme serà d’una lentitud relativa; però després es produirà un canvi radical: el Partit Comunista ocuparà en el Labour Party el lloc que ara ocupen els “Independents”.

 

Què és necessari perquè es produïsca aquest resultat? La resposta, en termes generals, és prou clara. El Partit Obrer Independent ha conegut un èxit sense precedent per haver ajudat la classe obrera a formar un tercer partit: el seu propi. Les últimes eleccions han mostrat amb quin entusiasme miren els obrers anglesos l’instrument que ells mateixos s’han forjat. Però el partit no és un fi en si. Els obrers esperen d’ell acció i resultats. El Labour Party anglès s’ha desenvolupat quasi sobtadament com partit pretendent al poder i ja familiaritzat amb ell. Tanmateix el caràcter profundament comprometedor del primer Govern “obrer”, el Labour Party adquirí en les últimes eleccions més d’un milió de vots nous. Hom ha vist formar-se al seu si una esquerra amorfa, invertebrada, sense esdevenidor propi. Però el fet que s’haja format aquesta oposició testimonia el desenvolupament de les exigències de les masses i el desenrotllament paral·lel de la inquietud en els mitjans directors del partit. Basta tenir una idea per lleugera que siga de la naturalesa dels MacDonald, els Thomas, els Clynes, els Snowden i els seus semblants per a imaginar de què lamentable manera s’eixamplaran les contradiccions entre les exigències de les masses i l’estúpid conservadorisme dels mitjans directors del Labour Party, particularment en cas d’un retorn d’aquest últim al poder.

 

En dibuixar aquesta perspectiva suposem que la situació internacional i interior del capitalisme anglès en l’hora presente lluny de millorar continuarà empitjorant. Si aquesta previsió resultés inexacta; si la burgesia anglesa aconseguís incorporar l’Imperi, tornar a ocupar la seua situació anterior en el mercat mundial, aixecar la indústria, donar ocupació als sense treball, augmentar els salaris, el desenrotllament polític patiria un retrocés: es veuria llavors al conservadorisme aristocràtic de les Trade-Unions afermar-se de nou. Al Labour Party caminar cap al seu ocàs, a la dreta reforçar-se i a aquesta dreta apropar-se al liberalisme, que al seu torn coneixeria un renaixement de forces vives. Però no tenim la menor raó per a formular semblants previsions; al contrari, siguen quins siguen les modificacions parcials de la conjuntura econòmica i política, tot ens anuncia l’agreujament i l’aprofundiment de les dificultats que Anglaterra travessa en l’hora presente, i, per consegüent, l’acceleració del ritme del seu desenvolupament revolucionari. I en aquestes condicions sembla força probable la tornada al poder del Labour Party en una de les pròximes etapes, i el conflicte entre la classe obrera i el seu petit medi director fabià serà inevitable.

 

El camí dels “Independents” s’ha creuat amb el de proletariat: heus aquí allò que explica el seu paper actual. Però açò no vol de cap manera dir que ambdós camins s’hagen confós per sempre. El ràpid desenvolupament de la influència dels “Independents” no és sinó el reflex de la pressió extraordinàriament vigorosa de la classe obrera. Però aquesta pressió, necessàriament condicionada per tota la situació, incorporarà els obrers anglesos contra els seus caps “Independents”. Les qualitats revolucionàries del partit comunista britànic (clar és que sobre la base d’una política justa) es transformaran, en la mesura del desenvolupament d’aquest conflicte, en quantitat generadora de milions d’homes.

 

Entre els destins del Partit Comunista i els del Partit Obrer Independent es dibuixa una espècie d’analogia. Ambdós han estat durant llarg temps societats de propaganda més que partits de la classe obrera. Però després, per haver-se produït en el desenvolupament històric d’Anglaterra una modificació profunda, el Partit Independent s’ha trobat al capdavant del proletariat. Suposem que el Partit Comunista coneixerà d’aquí a un temps el mateix desenvolupament[1]. En un moment determinat, el camí del seu desenrotllament es confondrà amb la gran ruta històrica del proletariat anglès. Però aquesta fusió es portarà a terme de molt distinta manera que en el cas del P.O.I. La burocràcia sindical ha servit a aquest últim de pont d’unió. Els “Independents” no poden dirigir el partit obrer sinó en la mesura que la burocràcia sindical debilita, neutralitza i deforma la pressió del proletariat, mogut pels seus interessos de classe. El Partit comunista, per contra, no podrà col·locar-se al capdavant de la classe obrera sinó en la mesura que aquesta es trobe en irreductible contradicció amb la burocràcia conservadora, tant en les trade com en el Labour Party. El Partit Comunista no es pot preparar per al seu paper director sinó mitjançant la crítica implacable del personal director del moviment obrer anglès, desemmascarant dia a dia el seu paper conservador, antiproletari, imperialista, promonàrquic, servil, en tots els dominis de la vida social i del moviment de classe.

 

L’esquerra del Labour Party representa una temptativa de renaixement del centrisme al si del Partit socialimperialista de MacDonald. Serveix d’expressió a la inquietud de què està posseïda una part de la burocràcia obrera davant l’evolució a esquerra de les masses. Seria una il·lusió monstruosa pensar que els elements d’esquerra de la vella escola són capaços de dirigir el moviment revolucionari del proletariat anglès en la seua lluita per la conquesta del poder. Aqueixos elements constitueixen una formació acabada. La seua elasticitat és molt limitada, la seua qualitat d’esquerra profundament oportunista; ni menen ni són capaços de menar les masses al combat. Als límits de la seua mediocritat reformista, renoven el vell centrisme irresponsable, sense destorbar MacDonald, o, millor, ajudant-lo a portar la responsabilitat de la direcció del partit i, en certs casos, dels destins de l’Imperi britànic.

 

Aquest quadro ha estat palesat amb la més claredat pel Congrés del P.O.I. celebrat en Gloucester (Pasqua de 1925). Allí aprovaren els “Independents”, per 398 vots contra 139, fins i tot remugant contra MacDonald, la pretesa activitat del Govern laborista. L’oposició, d’altra banda, no es pogué permetre el luxe d’una desaprovació sinó perquè MacDonald tenia assegurada la majoria. El descontentament dels laboristes d’esquerra enfront de MacDonald era el mateix del centrisme respecte de si mateix. La política de MacDonald no pot ésser superada amb ajuda d’un mosaic d’esmenes. El centrisme, arribat al poder, necessàriament desenrotllarà una política a la MacDonald, és a dir, una política capitalista. No cal oposar seriosament la política de MacDonald sinó la política de la dictadura socialista del proletariat. Seria una enorme il·lusió creure capaç el Partit Independent de convertir-se en el partit revolucionari del proletariat. Els fabians han d’ésser eliminats, “rellevats de les seues funcions”. Açò no s’assolirà sinó al preu d’una lluita implacable contra el centrisme dels “Independents”.

 

Com més netament i més brutalment es planteja el problema de la conquesta del poder, tant més el P.O.I. s’hi sostrau a aquest problema revolucionari, substituint-lo amb expedients burocràtics sobre les millors maneres parlamentàries i financeres de nacionalitzar la indústria. Una de les comissions del P.O.I. arribà a la conclusió que el rescat de les terres, de les fàbriques i tallers ha d’ésser preferit a la confiscació, perquè (així ho pressent aqueixa comissió) la nacionalització es portarà a terme en Anglaterra gradualment, pas a pas, d’acord amb els desitjos de Baldwin, i no seria “equitatiu” privar un grup de capitalistes de les seues rendes, mentre altres gaudien dels interessos dels seus capitals. “Una altra qüestió seria [diu la memòria de la comissió (Que citem segons el Times)] si el socialisme, en compte d’implantar-se gradualment, sorgís d’un colp a conseqüència d’una revolució catastròfica: els arguments adduïts contra la confiscació perdrien aleshores la major part de la seua força. Però no creiem que aquesta hipòtesi siga probable ni ens sentim cridats a estudiar-la en la present memòria.” En general, no hi ha raó per a rebutjar en principi el rescat de les terres, de les fàbriques i dels tallers. Malauradament, les possibilitats polítiques i financeres d’una operació semblant no coincideixen mai. L’estat dels recursos financers de la República nord-americana faria perfectament possible el rescat. Però ni fins i tot se suscita en termes pràctics la qüestió, ni hi ha partit que puga plantejar-la seriosament. I quan haja sorgit aquest partit, la situació econòmica dels Estats Units haurà patit pronunciades modificacions més que dubtoses. D’altra banda, l’aspecte financer de la qüestió de la nacionalització es presenta en termes categòrics com la de la salvació de l’economia anglesa. Però és tal l’estat financer, que la possibilitat del rescat és més que dubtosa. D’altra banda, l’aspecte financer de la qüestió és secundari. El principal és crear les condicions prèvies de la nacionalització, amb indemnització o sense. Es tracta, al capdavall, de la vida o de la mort de la burgesia. La revolució és precisament inevitable perquè mai es deixarà estrangular la burgesia per una operació bancària concebuda al mode fabià. La societat burgesa, en el seu estat actual, no pot admetre una nacionalització ni fins i tot parcial sinó imposant tals condicions que l’èxit d’aquesta mesura fóra compromès fins al més alt punt, el mateix que la idea d’ella i el partit obrer. I contra tota política de nacionalització vertaderament audaç, fins i tot parcial, la burgesia s’aixecarà en bloc, com a classe. Les altres branques d’indústria no nacionalitzades recorreran al locaut, al sabotatge, al boicot de les indústries nacionalitzades; els faran una guerra a mort. Siga quin siga el grau de prudència de les primeres mesures, de totes maneres es tractarà, en definitiva, de trencar la resistència dels explotadors. Quan els fabians ens diuen que no se sentencridats” a estudiar “aquesta hipòtesi”, cal deixar ben assentat que aquests senyors, en general, s’han enganyat respecte de la seua missió. És molt possible que els més laboriosos d’entre ells siguen útils en algunes oficines del futur estat obrer, treballant-hi per al cens parcial dels elements de la balança socialista; però per a res serveixen quan es tracta de la manera de crear l’estat obrer, és a dir, de la condició primera, fonamental, de l’economia socialista.

 

Unes paraules realistes se li han escapat a MacDonald en un dels seus treballs periodístics del Daily Herald: “Tal és la situació del partit en els nostres dies [escrivia], que la lluita serà cada vegada més càlida i viva. El partit conservador ens farà una guerra a mort, i com més amenaçador serà el poder del partit obrer, més impetuosa serà la pressió dels membres reaccionaris (del partit conservador).” Perfectament exacte. Com més imminent siga el perill de l’adveniment al poder de la classe obrera, majorment creixerà en el partit conservador la influència d’homes com Curzon (no és en va que MacDonald veu en aquest últim el model dels polítics de l’esdevenidor). L’estimació de les perspectives formulada aquesta vegada per MacDonald sembla justa. Però, en realitat, el líder del Labour Party no sospita l’abast i el pes de les seues paraules. Invoca només la resistència a ultrança dels conservadors, cridada a ésser més aferrissada com més es desenrotllen els esdeveniments, per a demostrar la inoportunitat de constituir comitès comuns als diferents partits parlamentaris. Però les previsions formulades per MacDonald no s’oposen només a la constitució de comitès interparlamentaris, sinó que proclamen la impossibilitat de resoldre per mètodes parlamentaris la crisi social actual. El partit conservador lluitarà a ultrança. Exactíssim. Però açò vol dir que el Labour Party no el vencerà sinó donant proves d’una resolució suprema. No es tracta de la rivalitat de dos partits, sinó dels destins de dues classes. I quan dues classes s’han obstinat en un duel a mort, mai s’ha conclòs la qüestió amb una resta de sufragis. Mai ha succeït res semblat en la història. Mai succeirà, mentre existisquen les classes, gens semblat.

 

Però no es tracta de la filosofia de MacDonald ni de les seues expressions a estones felices; no es tracta de la manera com MacDonald justifica la seua activitat ni del que vol, sinó d’allò que fa i del resultat dels seus actes. Si abordem la qüestió per aquesta banda, veiem que el partit de MacDonald prepara per tot el seu treball la impetuositat formidable i els excepcionals rigors de la revolució proletària en Anglaterra. El partit de MacDonald reforça la confiança de la burgesia i tendeix fins al màxim grau la llarga paciència del proletariat. Exhaurida aquesta llarga paciència, el proletariat, irritat, es trobarà cara a cara amb la burgesia, a qui la política del partit de MacDonald no haurà fet sinó afermar en la consciència del seu poder. Com més continguen els fabians el desenvolupament revolucionari d’Anglaterra, més terrible i furiosa serà l’explosió.

 

La burgesia anglesa ha estat educada en un esperit implacable. La seua existència insular, la filosofia moral del calvinisme, la pràctica colonial, l’orgull nacional l’han portada a aqueix esperit. Anglaterra, cada vegada més es veu rebutjada a segon pla. Aquest ineluctable procés crea una situació revolucionària. La burgesia anglesa, obligada a inclinar-se davant Amèrica, a batre’s en retirada, a esquivar, a esperar, fa calor a una creixent inflexibilitat que es manifestarà en la guerra civil sota formes espantoses. La canalla burgesa de la França de 1870, vençuda pels prussians, així es descabalar sobre els communards; els oficials de l’exèrcit aixafat dels Hohenzollern es cobraren amb la mateixa moneda sobre els obrers alemanys. La freda crueltat amb què l’Anglaterra governant tracta els hindús, els egipcis i els irlandesos, revestint les aparences d’un orgull de raça, revelarà en cas de guerra civil el seu caràcter de classe i apareixerà dirigida contra el proletariat.

 

D’altra banda, la Revolució infal·liblement parirà a la classe obrera anglesa les majors passions, tan astutament contingudes i reprimides per l’entrenament social, per l’Església i la premsa; tan hàbilment canalitzades amb ajuda de la boxa, del futbol, de les carreres i la resta d’esports.



Les peripècies concretes de la lluita, la seua durada, el seu resultat dependran íntegrament de la situació interior i sobretot internacional en el moment en què aquella es produïsca. En la seua lluita decisiva contra el proletariat, la burgesia anglesa comptarà amb el suport més eficaç per part de la burgesia dels Estats Units; el proletariat anglès es recolzarà, en primer lloc, sobre la classe obrera d’Europa i sobre les masses populars oprimides de les colònies. El caràcter de l’imperi britànic donarà ineluctablement a aquesta batalla de gegants una amplitud internacional. Serà un dels majors drames de la història del món. Els destins del proletariat anglès estaran lligats als destins de la Humanitat sencera. La situació mundial i el paper del proletariat anglès en la producció i en la societat li asseguren la victòria, a condició que siga ben dirigit amb una resolució revolucionària. El partit comunista haurà de desplegar-se i arribar al poder com partit de la dictadura del proletariat. No hi ha drecera. Aquells que ho creuen i aquells que ho diuen no poden sinó enganyar els obrers anglesos. Aquesta és la conclusió essencial de la nostra anàlisi.



[1] Aquesta previsió, naturalment, té un caràcter de perspectiva general i en cap cas ha d’ésser assimilada a les previsions astronòmiques de les eclipsis de la Lluna o del Sol. El curs real dels esdeveniments sempre es més complex que no unes previsions necessàriament esquemàtiques.