Originalment publicat com a “The Women of '98” a Irish Citizen, 6, 13, 20, 27 novembre & 4 desembre 1915. Copiat gràcies al blog de Phil Ferguson, The Irish Revolution. Indexat per Einde O'Callaghan per al Marxists’ Internet Archive. Traducció de la Secció Catalana
No he llegit mai en la història antiga de cap país tantes històriques de grans dones lluitadores com he llegit en la història d'Irlanda. Les històries de Maeve, de Macha, de Granuaile, de Fleas, i de moltes altres, sorprenen quan hom contempla la Irlanda d'avui, i veu la majoria de les seues dones tan completament indiferents a la lluita que va al voltant llur; es preocupen ben poc de la causa nacional, sempre que se puguen ésser entretingudes, ben alimentades i pròsperes per viure en el mateix estil que les llurs amigues i contemporànies. Però en el 98 les dones patien i veien patir els altres, i vivien amb la por diària de brutalitat, tortura i assassinat.
Creia que trobaria difícil aplegar prou material entre les històries i memòries a les que tinc accés per escriure un article sobre les dones del 98. Però a través dels registres de la lluita per la independència, abunden les al·lusions a fets realitzats per dones i noies, donant-nos una idea del lloc pre per les dones d'Irlanda en la lluita nacional. Ens n'arriben imatges a través del fum de les cases pairals incendiades, i de la pols i el brogit dels camps de batalla; i la majoria d'aquestes imatges ens mostre que les dones d'Irlanda eren dignes del país que les crià.
És clar que fa cent anys llegir i escriure no era tan general com ara, i molt pocs dels homes educats que o bé lluitaren per Irlanda, o que foren prominents en qualsevol altre sentit en la lluita per la Llibertat, quedaren per explicar la història. Esciure, a més, era tan perillós com combatre, quan un home havia d'ésser tan sols sospitós d'ésser patriota – quan una frase casual en una lletra interceptada era suficient, i era detingut, empresonat i subjecte de totes les tortures que la crueltat (britànica) podia inventar, i massa sovint coronat a més amb la corona del martiri.
A banda que és difícil entrellucar moltes de les accions i patiments de les heroïnes del 98 a través d'anys enfosquits per les Lleis Penals, quan era considerat un crim amar el teu país, i qualsevol que gosàs d'ensenyar la seua història, i explicar de la valentia dels seus patriotes era castigat amb el “rigor suprem de la llei”. Tot i així, s'escrigueren memòries, i lletres també, moltes de les quals han sobreviscut. Papers confidencials han estat examinats per historiadors acurats i els llurs continguts publicats. Hi ha balades antigues, també, passades de boca en boca; antigues històriques relatades les nits d'hivern al voltant del foc de torba, relatades reverentment per vells els pares dels quals havien estat capaços d'explicar-los allò que ells mateixos havien patit, i que havien vist passar en aquells antics gloriosos dies. Vaig tindre el privilegi de conèixer un d'aquests ancians quan era una nena petita, “Mickey Oge” li deien, encara que era l'home més vell del districte. El seu pare, de nen, havia vist la batalla de Colloony, o Carricknagat, com se l'anomena a Sligo.
Hi ha la història d'una dona misteriosa que cavalcà en la batalla amb l'exèrcit francès. Vestida amb un hàbit verd, amb la ploma tricolor i vermella en el barret, i acompanyada per un home vell i mig ximple, cavalcava en els regles de davant de les tropes franceses. D'on venia, o a on anà, no ho sé, ni tampoc no li he sentit mai un nom... Potser fou morta, potser encara pitjor, caigué en les mans dels anglesos després de Ballinamuck.
Arreu sentim de dones que fan el llur paper heroicament. Moltes d'elles lluitaren de fet en els rengles, i les que no eren de l'antiga natura marcial, i que s'arronsaven davant del xoc de les armes... enviaven els llurs parents a la batalla amb un mot valent, i moltes oracions honestes sentides dins del cor. Les més tímides, també, sempre eren disposades a tindre cura dels ferits, a amagar els fugitius, i a tensar qualsevol nervi per servir la causa nacional i els herois de la nació.
Fos el seu amant, marit, fill, pare, o germà, les dones del 98 no semblen haver parpellejat quan arribà el moment de la separació, els enviaren a la batalla valentament, coneixent-ne els riscs, i foren al costat llur en la drassana o al peu del patíbul, donant-los suport amb la força que era d'ells.
Aquest, també, era un deure que els podia costar força, ja que fins i tot les dones grans i de cabell gris eren tractades amb escàs respecte en aquells dies terribles. He sentit la història de senyora O'Neill, el fill de la qual vivia a Geneva Barracks, condemnat a acabar la vida en les mines de sal prussianes. Després de nombrosos intents infructuosos aconseguí de subornar un carceller perquè se'l permetés de veure'l. El comiat li fou tan dolorós, que no podia contindre el plor, i la sentiren els soldats brutals. La prengueren i l'arrossegaren al patí, on els soldats s'entretingueren a apallissar-la... una dona de cabell gris... L'esquinçaren la roba i la mantejaren, com a divertiment d'un moment d'oci. Quan es cansaren d'aquest entreteniment, i ella era massa estabornida com per donar-los més diversió, li llençaren uns pocs esparracs i la deixaren anar. Amb prou feines podia desplaçar-se, però aconseguí d'arrossegar-se, gairebé nua, a una cabana veïna, on fou rebuda amb tota l'amabilitat i compassió, però s'hi morí pocs dies després.
Es deia que les dones que visitaven els presoners confinats a Geneva eren sempre sotmeses a terribles injúries i indignitats. De fet, arreu es feia patir les dones, i sovint no els era cap protecció que fossen del costat d'Anglaterra, ja que els soldats tenien massa pressa per esperar-se i demanar-ho. Ésser irlandesa i sense protecció era suficient.
Tots els historiadors contemporanis de la rebel·lió tenen històries que comptar del patiment i de l'heroisme de les dones del 98. Seleccion unes poques. Hi havia la dona de la qual l'“Eva” de The Nation ha escrit com a La Mare Patriota. El poema descriu com un noi de 14 o 15 fou fet presoner (pels anglesos) i li prometeren la vida i la llibertat si revelava els noms dels rebels al costat dels quals havia combatut en el Curragh, mentre que si refusava de parlar el castigarien amb la força. El judici fou celebrat prop de casa seua, i la mare fou arrossegada pel tal de temptar-lo, pensant els soldats anglesos que el seu amor per ell li faria desitjar salvar-li la vida a tot preu.
Però era una dona d'una gran i heroica natura, que estimava el seu fill tan profundament i sincera que més aviat el voldria veure mort que deshonrat, i utilitzà l'oportunitat per parlar-li, per enfortir-lo en la seua alta decisió, en demanar-li que fos fidel als seus camarades i al seu país.
Mort abans que deshonor era el seu principi, i amb el seu suport el jove fou capaç d'enfrontar la forca amb un somriure.
La mateixa història s'explica de Willie Nelson i de la seua mare. El penjaren d'un arbre just a la porta de la mare perquè refusà de dir on s'amagava McCracken. Però encara que fou prou forta com per donar-li suport en la seua decisió heroica, li fallaren les forces després, i mai no es recuperà del xoc.
Penjar-les sense matar-les era un mecanisme habitual per temptar l'esperit de les irlandeses: patien una vegada i una altra la tortura d'ésser escanyades des d'un carro.
Els mitjà més habitual i, podria afegir que és el més humà, per vinclar i extreure informació de les irlandeses era punxar-les amb baionetes pels braços, el coll i el ventre, però la majoria de les dones foren fidels com Anne Devlin, que s'estimà més que la penjassen que trair Robert Emmet.
Per donar-vos una idea de com patiren les irlandeses de base, he copiat unes poques estatístiques:
Després de la retirada de Vinegar Hill, set dones foren maltractades i assassinades prop de Ballaghkeene pels dragons de Homperg, quatre dones foren afusellades després de la derrota i l'abandonament de Wexford, tres dones foren baionetades a Enniscorthy, nou dones i sis infants foren assassinats entre Vinegar Hill i Gorey, tres dones foren afusellades pels Yeos a Aughrim, quatre dones foren assassinades pels Yeomen de complement entre Gorey i Arklow.
Però un mer catàleg de crims no és interessant.
Miles Byrne relata la marxa de Kilcavin a Vinegar Hill:
“La nostra columna a aquella alçada quedà enormement dificultada pels grans nombres de pobres dones que escapaven amb els llurs infants, i amb tot allò valuós que poguessen transportar amb elles, de l'exèrcit anglès i dels Yeomen, que devastaven tot el país que havíem deixat, anant casa per casa, afusellant qualsevol home malalt o ferit que trobassen, i violant les dones. Quan una divisió del nostre exèrcit de camí a les muntanyes Wicklow hi arribà, van veure diverses dones jacents amb els budells oberts i petits infants retinguts als llurs braços.”
Per tot Irlanda aquestes atrocitats semblen haver estat habituals. El doctor Madden explica la història d'una jove noia de nom Quinn, que fou abatuda pels Yeomen a Antrim. Després que els rebels haguessen estat derrotats, els Yeons, per entreteniment, dugueren alguns canons per disparar contra les cases. La casa del costat de la que ocupaven els Quinn fou tocada, davant de la qual cosa el senyor Quinn i la seua filla, una bella noia de 16, intentaren d'escapar a través del jardí. Tots dos foren abatuts, ja que els soldats tenien ordre de matar qualsevol que dugués roba de colors. Foren soterrats on caigueren, però tan a corre-cuita que la bella cabellera de la noia fou deixada parcialment descoberta, i fou vista agitant-se pel vent per molta gent fins que un dia el seu germà pogué aventurar-se des del seu amagatall i donar als cossos un soterrament digne.
Una altra balada de Joyce, The Petticoat, explica una història encara més trista.
Un destacament de rebels, que marxava cap a Enniscorthy, troba una noia jove brutalment assassinada al marge de la carretera. La reconegueren com “Norah, l'orgull de les mosses de Wexford”, el seu germà i molts dels seus amics i veïns que eren entre la partida. Soterraren reverentment el pobre cos multilat, però no abans que el seu germà s'hagués tret la casaca i la fixàs al final de la seua pica, per jurar ell i el seus camarades de no donar respir a ningú que lluitàs del costat anglès. Conduïts per aquesta estranya bandera... emblema de la ferocitat britànica... la partida avançà, i se'ns diu que el jurament fou ben complert, ja que els homes de “la Brigada de la Casaca” es guanyaren el nom d'ésser els més ferotges i implacables dels homes del 98.
Aquestes dones no visqueren de bades; les llurs històries seran recordades en cançó i història sempre que es relaten els fets del 98. Són les passives, però; de les actives en parlaré en un altre article.
II
Passaré ara a les dones que prengueren part activa en la rebel·lió. És clar que, com en el cas de les llurs germes més passives, molta informació s'ha perdut, però en roman prou com per donar-nos una visió de la grandeses heroics d'aquestes avantpassades nostres, que poden il·luminar-nos el camí a les dones d'avui.
Hi havia la bonica Molly Weston, que cavalcà de Fingal a Tara per unir-se als insurgents. Muntada en un animat poni gris, vestida amb un hàbit verd, i amb l'escarapela dels Irlandesos Units al barret, galopà cap als insurgents, i tot seguit s'uní a la batalla. En no haver cap dirigent capaç entre els rebels, aquesta noia, filla de pagès, s'hi col·loca al davant i, amb cap arma més que el fuet de muntar, conduí els patriotes a la càrrega, sense que semblàs que l'importàs cap perill, sempre que pogués aplegar els insurgents cada moment que es feien enrere, i liderar-los cap a la càrregada una vegada i una altra. El seu poni fou finalment mort sota la valerosa noia, i ella fou encerclada pels soldats anglesos; però afortunadament un oficial, que no podia més admirar-ne la valentia, els féu alliberar-la, i ella corregué de nou caps als seus camarades insurrectes. No he estat capaç de trobar més informació sobre ella. M'agradaria saber si combaté de nou, i si escapà estàlvia de tots els perills que l'envoltaven, i a la fi es casà i ens deixà filles i nétes darrera seu.
Mary Doyle lluità en la batalla de New Ross. Era la filla d'un tallador de fusta. Armada amb un podall es plantà davant de l'exèrcit rebel, i es mogué entre els dos exèrcits com si dugués una vida encantada, talla els cinyells dels soldats ferits i morts i, buidant-ne els cartutxos, subministrà bales als rebels amb les quals acabar la lluita. Quan s'adonà que eren irremediablement derrotats i anaven a abandonar un petit canó que havien dut amb ells, el prengué, i pujant-hi al damunt, refusà d'anar-se'n sense ell.
“Nois”, va dir, “em quedaré enrere, tant s'hi val que m'hi passe, si no és que preneu també el meu estimat petit canó”. Tan inspiradores foren els mots d'aquesta valenta dona, que els seus camarades en armes es giraren gal·lantment i la conduïren damunt del seu petit canó, com l'anomenava.
La història de la pobre Elizabeth, o Betsy Grey, que combaté i morí en la batalla de Ballinahinch, ens mostra que les dones del nord no eren darrera de les dones del sud en valentia i patriotisme. Tan Mary McCracken com Charles Teeling ofereixen la seua història. Deixà la llar a Killinchy, per dur provisions al seu germà en el campament dels patriotes a Ednavady.
El seu estimat era també amb els rebels. Insistí en romandre amb ells “per compartir-ne el destí”, va dir. Així l'endemà li trobaren un poni, i prenent una bandera verda a les mans, cavalcà amb ells en la batalla. El dimecres, després que la batalla de Ballinahinch hagués acabat amb derrota i fugida, escapà amb dos camarades seus, i avançaren cap a Hillsborough. En arribar al riu, que és un punt difícil de creuar, la deixaren perquè esperàs i descansàs un moment mentre cercaven un gual. Girant-se sobtadament, veieren Betsy en les mans d'una tropa de yeomanry. Hauria estat ben fàcil per ells haver escapat a través del riu, ja que els soldats eren massa ocupats amb la noia per adonar-s'hi. Però s'afanyaren a anar al seu costat, cridant als soldats de deixar-la anar i que els disparassen a ells. L'única resposta que donaren els soldats fou disparar contra la pobre Betsy. Un home anomenat Thomas Neilson li disparà a través de l'ull dret, se'ns diu. El seu germà i el seu amant no la sobrevisqueren gaires minuts. Un dels altres homes que ajudaren en aquest assassinat s'anomenava Little, i la senyoreta McCracken ens explica que la seua dona fou vista després duent l'abric verd i les arracades d'or de la pobre Elizabeth Grey durant més d'un dia.
Estic segura que hi hagué moltes altres dones – heroïnes oblidades i anònimes que lluitaren i moriren en els camps de batalla del 98. Sir Jonah Barrington, escrivint de Vinegar Hill, diu: “Un gran nombre de dones lluitaren amb fúria, i diverses foren trobades mortes entre els homes.”
Hi hagué diverses dones que sortiren a la muntanya amb Holt. En les seues memòries explica com una d'elles fou ferida. Anne Byrne era el seu nom; rebé una bala al braç, però Holt l'hi immobilitzà, i es recuperà en quinze dies.
La seua dona, també, acompanyà Holt allà on pogué, i ha d'haver estat una dona molt devota i valenta, encara que Miles Byrne ens explica que fou la causa que hom sospitàs d'ell, ja que la família d'ella – els Mannings – eren orangistes. En una ocasió, quan acampaven en Glenmalure, la seua arribada ocasionà la circulació de tals històries – d'haver arribat a acords amb els orangistes de part d'ell – que ell cregué assenyat de no deixar-la estar, i així disposà que partís. Miles Byrne continua dient:
“...diversos dels homes que el coneixien bé pensaven que escaparia amb la seua dona i, en conseqüència, mantingueren una guàrdia estreta al voltant de la casa per impedir que ell se n'anàs. Holt, però, envià la dona lluny l'endemà, i així eliminà la causa de la sospita.”
Ell mateix fa un relat d'una aventura en la qual tots dos gairebé perderen la vida. Era necessari passar a gual el riu Glenmalure, que era en crescuda llavors i molt perillós. La senyora Holta muntava un cavall ben disposat a nedar amb ella, però just entrava en el riu, un de la banda li demanà de fer-lo pujar darrera seu. El deixà muntar, i conduí el cavall dins del curs. El doble pes era massa per a l'animal; ja no podia sentir el fons amb els peus, i havia de nedar, sense forces; i després d'una poca lluita volcà sense remei, llençant la càrrega al riu. El mateix Holt saltà per salvar la dona, però amb prou feines podia nedar, i tots dos probablement s'haurien ofegat si no hagués estat per un de la banda, un home anomenat Miley, que era bon nedador. Saltà i els rescatà tots dos. Tota mullada, sense barret, amb una sabata perduda per sempre, la pobra senyora Holt emergí del riu; però havia passat el pitjor, ja que tots entraren ràpidament en calor i s'eixugaren en la cabana més propera; i com diu el mateix Holt, “Què importa una sabata – en qualsevol cas, és més fàcil de substituir que una dona.”
Fou en gran mesura gràcies a la dona que ell anomenava el seu “polvorí mòbil” que Holt romangué amb llibertat durant tant de temps. Susey O'Toole era filla d'una ferrer, i tan forta com un home; era valenta i lleial, i tenia talent per actuar i disfressar-se. Amb un gran cistell ple de gingebre, dolços i altres detalls, viatjava pel país aplegant informació i enviant l'enemic cap a la banda equivocada. La majoria del tràfic el feia amb l'exèrcit anglès, on feia un servei enorme a Holt, en esbrinar els seus moviments, i qui entre els soldats simpatitzava amb els irlandesos. Es guanyà el seu renom pel fet que mai no tornava d'una expedició sense una càrrega de dos o tres-cents cartutxos, robats o obtinguts dels soldats als qui venia mercaderies. Aquest n'és el relat del mateix Holt:
“El meu “Polvorí Mòbil” tenia uns 30 anys d'edat. Era la filla de Phelim O'Toole, un ferrer, prop d'Annamoe qui, en no tindre cap fill, emprava Susy en manegar el mall – una tasca no gaire senyorívola o femenina, cal admetre – però que la qualificava admirablement pel paper que havia de fer al meu servei. Feia 5′ 8″ d'alçada quan es tenia dreta, que no era sovint; ja que per l'hàbit de fer colps de malla anava arronsada; però els muscles, per bé que arrodonits, eren amples i els membres eren forts i fibrats. El rostre, quan era jove, era ample com la lluna plena, i el nas gairebé tan pla com la cara, en haver-se'l trencat amb una pedra, que desfigurà força la uniformitat i bellesa del seu port, donant-li massa l'aspecte d'una foca. Tots dos ulls els havia salvat en la lluita, i eren negres i brillants; què haurien estat en un rostre bell, amb un nas decent entre ells, no ho aventur de dir; però allà on eren tenien, quan eren animats, una expressió cruel. Amb tot podia prendre un aspecte implorant i suplicant que admirava. La mutilació del seu rostre la feia semblar molt vella, i quan desitjava assumir l'aparença d'edat, ningú no li hauria posat menys de setanta.
“Tenia un poder extraordinari d'allargar el rostre en deixar caure la mandíbula, que alterava totes les seves faccions de manera que no semblava la mateixa persona. Amb el seu abric brut de llana frisona i la mandíbula caiguda podia semblar una 'baccagh' decrèpita i miserable, que amb prou feines podia arrossegar-se; però quan calia actuar amb vigor, els músculs poderosos i els membres esforçats la feien quelcom més que un repte per a molts homes. Un colp del seu puny tancat alarmaria un home gairebé tant com la coça d'un cavall. No era manca en eloqüència popular, i tenia una llengua ben igual a les seues necessitats; era ràpida amb els expedients, i disposada a enraonar en tota ocasió”
III
Mary Leadbetter, una quàquera, que vivia a Ballitore, deixa dos volums de memòries i lletres, dels quals podem entrellucar molts detalls interessants dels patiments de les dones en el ’98.
Mary Leadbetter era anglesa quant a les simpaties, i deplorava la rebel·lió; però, en ésser quàquera, era completament contrària a la guerra, o a la força física de qualsevol mena. En comú amb els amics, prengué una posició neutra, oferint socors i amagant fugitius de qualsevol bàndol o assistint els ferits, tant se val qui fossen.
Encara que podeu llegir a cada pàgina dels seus escrits com veia els oficials anglesos com els seus protectors naturals, alhora ens diu francament una vegada i una altra com les dones i els infants eren brutalitzats i assassinats per regiments anglesos, i de la cavallerositat i humanitat que rebien, en gairebé cada ocasió, a les mans dels rebels. Per citar els seus propis mots, “amb poques excepcions, ens tractaven amablement”.
Però, malgrat que experimentà aquesta amabilitat a mans de moltes tropes indisciplinades de pagesos irlandesos lluitant per la llibertat del llur país que visitaven el poble, no parla de la mateixa manera dels irlandesos que servien en l'exèrcit anglès i ensenyaven disciplina en l'escola anglesa. Un vespre uns borratxos de la Tyrone Militia entraren violentament a casa seua i començaren a posar-ho tot cap per avall. Imaginau els seus sentiments quan recordava que havia deixat damunt l'escriptor alguna caricatura còmica o una balada publicada per rebels, que feia befa dels anglesos. Sabia que si la trobaven probablement la farien patir de seguida juntament amb tots els seus estimats, i que en el millor dels casos serien tots sospitosos; i en aquella època els qui ho eren duien la vida a les mans, i podien ser presos i torturats a voluntat de qualsevol banda de soldats indisciplinats.
Parla ben obertament de tot el que hagueren de patir dels “free quarters”, i es queixa que ni tan sols els lleialistes eren segurs, ja que la rebel·lió era utilitzada com una excusa pels soldats anglesos per entrar a les cases sempre que podien, i per maltractar els que hi trobaven, i a robar-los o destruir-ne la propietat. Els importava poc si els habitants eren del costat irlandès o de l'anglès – ningú no era segur. “Els soldats”, deia, “vinclats sota càrregues de saqueig” eren una visió comuna en el carrer.
Un veí lleialista, Robert Bailley, fou perseguit perquè havia gosat d'endur-se'n el seu propi cavall, i un altre que havia matat un porc li robaren la carn de camí de Dublin per vendre-la.
Però encara que la Tyrone Militia era prou roïna, la llur brutalitat l'excedien els “Suffolk Fencibles” i els famosos “Ancient Britons” que arribaren al poble poc després.
Un home gran, el llur jardiner, jeia amagat en uns arbusts prop de casa, quan el trobaren uns soldats, que l'haurien mort a sang freda allà i llavors, si no fos que la seua filla Polly s'afanyà a ajudar-lo i “prengué l'instrument de mort que era alçat al seu pit”. El cor dels soldats fou entendrit per les súpliques de la pobra nena, i deixaren estar el pare, però Polly pagà per la seua valentia amb la salut. Era una noia delicada, i mai no es recuperà del xoc i de l'horror, i fou presa d'atacs la resta dels seus dies.
No tan humans foren els soldats que assassinaren Owen Finn, un ferrer, després que hagués estat jutjat per fer piques, i absolt. La seua dona, amb un nadó als braços, arribà just a temps per veure'l morir, moment en el que els soldats la tractaren amb tota mena d'injúries, insultant-la, colpejant-la i amenaçant de matar-la.
Mrs Duffy, la dona d'un Yeoman, que havia estat mort a Kilcullen, pensava que en qualsevol cas seria ben segura amb els soldats. Però s'enganyava cruelment, ja que li saquejaren la casa; i el seu germà, fill i el noi sirvent foren tots assassinats. La seua filla petita es morí del xoc que rebé en ésser testimoni d'aquests horrors, i ella mateixa tornà boja. Quan marxaren a Ballitore, alguns soldats entraren en la seua cuina. Un li demanà si tenia cap United a casa. Els digué la veritat, que la seua casa fou sempre oberta a qualsevol en destret o que fugís per la seua vida, amb la qual cosa es féu més abusiu i rude; li deia coses que no havia sentit abans, i que no entenia. Llavors li demanà llet, i quan ella li dugué, digué que l'havia emmetzinada i la força a veure'n, continuant tota l'estona maleint-la i insultant-la. Un altre dia un soldat, entrant a la cuina, li apuntà el mosquet al pit. S'espantà força, “ja que”, deia, “semblava tindre la voluntat però no la força de matar-me”. Li demanà que no la disparàs. Semblava enfurismat, i llençà totes les olles i recipients de la taula, trencà les finestres, amenaçant-la tothora. Al final aconseguí de defugir-lo, i corregué cap al carrer, on trobà dos homes, que vingueren i el feren fora de la casa.
Potser la part més interessant de les seues memòries és que la tracta amb Holt i els homes que resistiren durant tan de temps en les muntanyes de Dublin i Wick-low. Feien moltes visites nocturnes a Ballitore, cercant provisions, roba, armes o diners.
Tot i que, és clar, s'indigna vehementment davant dels bergants i dels rodamons, com els anomena, per robar-la, ens diu una vegada i una altra que mai no els tingué por, ja que sabia que cercaven aliment i beguda i altres necessitats vitals, i que no intentaven de matar ningú.
Una història que relata és com un vespre d'octubre, a les 10 en punt, de camí després de sopar fora, pensà que entraria i diria bona nit als seus amics Mary i John Doyle. Mentre ella i el seu marit arribaven a la porta dels Doyle, quatre homes s'uniren, i entraren a la casa amb ells. Els homes demanaven provisions, i procediren a cercar coses de valor. El senyor Leadbetter, tan bon punt s'adonà que els homes anaven armats, sortí a cercar ajut, però no trobà ningú, de manera que retornà, però no els rodamons no li permeteren d'entrar a la casa – afortunadament, diu la seua dona, ja que temia que pogués passar si s'enfadava i insultava els insurgents. El pitjor que passà fou que un dels rebels apuntà amb la pistola al cap de Mary. Però Mary Leadbetter diur, “vaig veure com l'home s'acovardia el primer!”. Un dels homes, diu, era anomenat Doyle pels seus camarades, i era particularment bell. Feia veure que parlava un anglès trencat.
La primera vegada que arribaren a la seua pròpia casa, prengueren aliments, diners i roba, regirant fins la darrera tassa i capsa que els atragués l'atenció. En obrir un armari amb la culata d'una pistola, l'arma es disparà, i la bala passà just pel capçal del llit on jeia una dels infants. Hi hagué un pànic general: els infants cridaren, els sirvents atemorits corregueren a la cambra, que era plena de fum. El rebel, deixant la feina a la que es dedicava, corregué preocupat per veure si l'infant era ferit. Ella somrigué i li digué que no tingués por.
De nou vingueren dos homes, que volien diners; el seu antic conegut, Doyle, era un d'ells. Un dels homes s'assegué, amb el canó del trabuc apuntant cap a ella. A ella no li agradà gaire, de manera que li demanà que l'aparàs, cosa que ell féu tot d'una. Quan li digué que no tenia diners per a ells, l'home que no tenia cap arma féu veure que es barallava amb el seu camarada per prendre-li el trabuc i disparar contra ella. L'única cosa que l'espantà era la idea que el trabuc podia disparar-se per accident, ja que veia ben clarament que tan sols era una facècia per espantar-la. Poc després li digueren bona nit, i la deixaren perquè visitàs els Doyle.
Les memòria de Mary Leadbetter són particularment valuosa en oferir-nos des d'una font no esbiaixada un quadre viu dels horrors i perills de l'època, especialment per a les dones.
IV
Entre les dones del 98, el nom de Mary McCracken destaca principalment.
El seu amor pel seu germà i l'amic d'ell, Thomas Russell, ha estat objecte de moltes balades. El doctor Madden, que ha publicat un gran nombre de les seues lletres, diu de les dones d'Irlanda en general, i d'ella més específicament:
“De les memòries de les vides i històries dels Irlandesos Units que han rescatades de l'oblit, la preservació en molts casos dels que han arribat al nostre coneixement, ha estat possible per la fidelitat de l'amistat o l'afecte femenins per part dels llurs parents femenins, les germanes i filles dels homes que s'implicaren en la lluita del 1798, que ni el temps ni la difamació, ni nous lligams i interessos han alienat, ni han estat capaços d'extingir”.
El nom de Mary McCracken s'ha associat especialment al Nord amb el del seu estimat germà. El record de tot acte d'ell sembla haver estat emmagatzemat en la ment d'ella, com si sentís que la càrrega de la reputació d'ell hagués estat confiada a la cura especial d'ella. En aquest vincle hi ha trets a remarcar, indicatius no tan sols de senzillesa de cor i benevolència de disposició, sinó d'un noble esperit d'heroisme, colpidorament demostrat en la realització de deures perillosos, de serveis realitzats a risc de la vida, amb gran sacrifici pecuniari, no tan sols pel seu benvolgut germà, sinó en un període posterior al fidel amic d'ell, el malaurat Thomas Russell.
Quan Henry Joy McCracken fou destinat a Newgate en el 1796, les lletres de la seua germana li foren una gran consolació. Hom pot veure llegint la llur correspondència com de profundament ella hi confiava, i com ell hi recolzava. Quan els presoners polítics discrepaven, molt especial Henry Joy i Neilson, ella feia tot el possible per restaurar l'harmonia. A ell li escrigué:
“No és feridor per a la causa de la Unió quan dos homes que des del començaven s'esforçaven plegat per promoure-la, siguen així en desacord? No forniria un exemple així de desunió entre ells, i això sense cap seriosa ruptura d'amistat, un triomf als vostres enemics, i un motiu de plany per als vostres amics? Us assenyalarien a cadascú a cada passa? ‘Guaitau, allà va un promotor de la unió que no pogué arribar a un acord amb el seu amic íntim.’”
Una frase sàbia aquesta, que haurien de recordar-la els qui treballen avui. McCracken fou posat en llibertat condicional a temps per esdevindre un dels líders de la rebel·lió, i de prendre part en la Batalla d'Antrim. James Hope ha deixat una lletra que ens explica com, després de la derrota, mentre s'amagaven a Black Bowhill, “arribaren en aquell moment dues dames de Belfast, arriscant la vida, amb la informació que el general Nugent era conscient de la nostra intenció”. Aquesta intenció era intentar d'unir-se als homes de Wexford, que es reportava que marxaven cap al nord- Donaré la història de l'aventura de la senyoreta McCracken amb els seus propis mots:
“Uns dies després de la Batalla d'Antrim, en no haver rebut cap informació del meu germà, em vaig posar a cercar-lo, acompanyada de Mrs M – germana de John Shaw, de Belfast, que volia saber quelcom en relació al seu marit, i també d'un germà de Mrs Shaw. Anàrem cap a la White House, i férem algunes investigacions en les rodalies. Al vespre se'ns uní J. McG en la residència campestre de Mr John Brown, un banquer llavors a Anglaterra, el jardiner del qual, Cunningham, segons sabíem, havia donat acull ocasionalment als passavolants.
“En caure la nit aquest home ens dugué a una casa prop de Cave Hill, que pertanyia a John Brier, a qui coneixia una mica, on dormirem aquella nit. Al matí vaig demanar Mrs M que tornàs a casa, cosa que generosament refusà, encara que havia aconseguit la informació que necessitava. Insistí en acompanyar-me. El seu marit havia entrat estalvi a Belfast disfressat de pagès amb un cistell d'ous, i ara llavors segur en casa de Shaw; havia estat a la Batalla d'Antrim també. L'endemà continuarem la nostra cerca, i a la fi ens trobàrem amb Gavin Watt i una altra persona, que prometé de dur-nos a un lloc el vespre on rebríem informació. Aquest darrer ens dugué a la casa d'un ferrer en el camí de pedra, que conduïa a Antrim.
“En la cambra del fons de la casa d'aquest home trobàrem uns vuit dels fugitius que consultaven que calia fer. Els vaig recomanar fortament de separar-se i de tornar a casa, si podien arribar-hi amb seguretat. Respongueren que hi havia quelcom en perspectiva, però que en cas que això no tingués lloc, seguirien el meu consell. Tres de la partida es feren càrrec d'escoltar-nos; viatjarem coll amunt, a través de camps, canals i rases durant dues hores; els nostres companys eren Robert Henry, mestre d'escola, William Leith i Robert Johnstone. Mai no havia vist ningú de la partida tret de Johnstone en una ocasió, i llavors tan sols durant uns minuts.
“Férem una marxa ràpida durant dues hores, i quan arribàrem a Bowhill, on el meu benvolgut germà i uns sis altres (James n'era un) seien en el rasant de la colina. Henry semblava sorprès, i s'alegrà de la trobada; i, després de seure amb la partida durant bona estona, parlant de les llurs aventures i escapades, ens conduí a una casa, on ens reberen a les fosques, ja que la dona de la casa no gosava d'encendre una espelma o d'animar el foc. Vaig insistir a Mrs M que ocupàs l'única cadira la resta de la nit, mentre prenia un tamboret i recolzava el cap a la falda d'ella.
“El meu germà havia d'ésser amb nosaltres a les set del matí. Sentíem que la nit era molt llarga, però quan arribaren les set en punt, i no apareixia cap Harry, en agitàrem; però encara més quan Smith, un individu irreflexiu, acompanyat pel mestre d'escola, arribà, i no se l'havia trobat perquè no havia passat la nit en el mateix lloc. Arribà finalment, després d'haver esperat als altres fins les 2 en punt. Quan empreníem el camí cap a casa, ens acompanyà un tros, desitjant de veure McG, a qui havíem enviat fora. Fins i tot llavors no teníem cap esperança de cap altre moviment.”
Aviat anà a veure'l una altra vegada en la casa de David Bodles, un treballador, que vivia prop de Cave Hill, i ens digué com la seua dona i filles solien anar sense descans, nit rere nit, per vigilar mentre els fugitius feien unes poques hores de son en els llurs propis llits.
Ens diu que era en el seu aniversari, el 9 de juliol, que sentí notícies que el seu germà havia estat pres. Anà tot de seguida a Carrickfergus, i amb gran dificultat i perill aconseguí de tindre una entrevista amb ell el mateix vespre. Provà de veure'l de nou l'endemà, però li refusaren el permís. Amb tot, aconseguí de bescanviar unes poques paraules a través de la finestra de la seua cel·la, i de prendre de les seues mans un anell que, ens diu, tenia “un trèvol verd a la part de fora i els mots, ‘Recordeu Orr’ a dins.” Aquest l'anell l'havia de dur ella a la seua mare. Després de la mort de la mare esdevingué d'ella.
El vespre del 16, el dia que fou dut a Belfast, ella i la seua germana anaren tot seguit per provar de parlar-hi. Era dempeus a la plaça del castell envoltat de soldats, i no pogué acostar-s'hi; així doncs anà a veure el coronel Durham per demanar-li permís per a una curta entrevista amb el seu germà. El coronel Durham era dempeus a la seua porta quan ella s'hi acostava, i es limità a tractar-la de la manera més ruda i cruel, i finalment li tancar la porta a la cara. Però, gens esporugida, aquesta noia valenta anà al coronel Barber, que li donà el permís desitjat, i envià un jove oficial perquè fos admesa.
Discutiren les seues oportunitats i com dur millor la defensa, i a petició d'ell s'aixecà l'endemà a les sis del matí i es dirigí a Lisburn per cridar dos cosins, Mrs Holmes, una filla, i Mary Toomb, una néta d'Henry Joy, el testimoni de les quals podia ésser d'utilitat en el judici. Tot el dia romangué a l'Exchange, asseguda, ens diu, prop de la taula.
El seu germà, sentint set, li demanà de dur-li una taronja o una mica de vi i aigua, de manera que deixà el tribunal i anà a casa. En el camí de tornada es trobà Mrs Thompson, la dona d'un tallador de calcutes ocupat pel seu germà, que oferí – si la seua vida corria perill – de jurar que l'havia vist en els carrers de Belfast el dia de la lluita d'Antrim. És clar que la proposta d'aquesta amable dona no podia acceptar-se.
Després d'haver-se examinat els testimonis, Mary McCrackey s'alçà i davant de la taula, assenyalà les discrepàncies en les proves, i els digué fortament que era completament insuficient per permetre'ls de treure-li la vida. El seu germà li xiuxiuejà que “calia preparar-se per una condemna”; així s'afanyà a abandonar el tribunal de nou abans de la fi de la sessió per dir-li a la seua mare, que anà tot d'una a demanar una entrevista al general Nugent, que fou refusada. Mary ens diu “tot el que els seus amics podien fer per ell era esforçar-se per aconseguir que la sentència fou commutada per desterrament”. Continua a dir que tenia poca o nul·la esperança; “...però”, diu, “sentia que tenia un deure per fer – impedir una falsa representació, i deixar fora del poder dels seus enemics difamar el seu caràcter mentre vivia, o la seua memòria quan fos mort”.
Després de la seua condemna, anà de nou a la Caserna d'Artilleria, i demanà al major Fox que li permetés de veure el seu germà; li digueren d'esperar-se, però el seguí, a temps per veure la porta de la cel·la del seu germà oberta i de sentir al major dient, “han ordenat execució immediata.”
Gairebé es desmaià amb els mots, i el seu germà la recollí amb els seus braços; però no perdé la consciència; i ens diu que sentia “una estranya mena d'enteresa i control, i en aquest estat mental vaig continuar tot el dia”. Ens diu com els dos parlaven de la seua mort ben enters, mirant-la com una dispensació de la Providència.
Desitjant de guardar alguns cabells com a record, demanà unes tisores. Un jove oficial li portà, però vacil·lar en deixar-les-hi, fins que ella demanà indignada si pensava que volia fer mal al seu germà. La resta ho relataré amb els seus propis mots:
“Llavors em donà les tisores, i vaig tallar dels cabells de Harry, que es recargolaven al voltant del seu coll, i els vaig embolicar en un paper i me'ls vaig col·locar al pit. Fox en aquell moment entrà a la cambra, i em demanà que li'l deixàs, ja “massa ús”, deia”, “s'havia fet aquestes coses”. Vaig refusar, dient que tan sols ho deixaria morta; quan el meu germà digué, “O, Mary, dóna-li-ho – quin valor té?' Vaig sentir que la seua possessió seria una mera gratificació per a mi i, no en no voler disgustar-lo amb la disputa, ho vaig deixar córrer.
“El temps que se li havia atorgar havia expirat ara: havia desitjat uns dies per tal de poder oferir als seus amics un relat de tots els darrers esdeveniments en els quals havia pres part. A les 5 en punt, fou conduït al lloc d'execució, on se'm digué que per ordre del general l'havia de deixar, la qual cosa vaig refusa peremptòriament. Harry em suplicà que me n'anàs. Aferrant les mans al voltant seu (no vaig plorar fins llavors), podia suportar qualsevol cosa menys deixar-lo. Tres vegades em besà, i vaig fer el gest d'anar-me'n; i, mirant al voltant per veure si hi havia un amic a qui encomanar-me, reconegué un senyor Boyd, i digué, 'Ell se'n farà càrrec de tu'. El senyor Boyd s'avança, i tement que qualsevol refús addicional pertorbaria el darrer moment del meu benvolgut germà, vaig deixar que se m'enduguessen.”
Aquesta dona valenta i sense recança, que podia esperar contra tota esperança, i que no fou mai a la fi de les seues forces, sobornà el botxí perque McCracken no fos penjat de seguida. Féu cridar el doctor i l'apotecari de la família perquè vinguessen a casa. Degut a les súpliques de la família i dels llurs amics, el cos se'ls va donar tot seguit sense mutilacions, i es feren tots els esforços per ressuscitar-lo. Reeixiren en part, però la vista d'un soldat que mirava per la finestra de fora, mentre treballaven, els atemorí i els va fer parar.
V
Sentim que Henry Joy McCracken fou ajudat més d'una de vegada per dones valentes a banda de la seua germana. A començament del 98, la seua cosina, una de les filles d'Henry Joy, aconseguí d'advertir-lo a temps per escapar de Belfast. En passar per la carretera d'Hèrcules, trobà James Hope, a qui devem la història de com fou atacat a Hercules St per alguns yeomen armats, i l'haurien mort si no hagués estat per la dona d'un carnisser, anomenada Hamell, que corregué a ajudar-lo amb un gran ganivet. Quan els yeomen fugiren, convidà Henry Joy a casa seua, i el passà a lloc segur per un viarany.
El doctor Madden ens parla d'una altra dona que ajudà els Irlandesos Units al Nord. La descriu com “una germana dels Sinclair, i una jove de gran atractiu personal.” Constantment es trobà amb el general Lake, i degut a la intensa vanitat i capacitat d'ell, fou capaç d'extreure tota la informació i les ordres que li donava el Govern britànic.
Mary McCracken parla de Biddy Magee, una noia de tan sols dotze anys, i d'un temperament nerviós i tímid. Una nit sentí com un règim de soldats passava per la porta de la cabana on vivia, i sabia que tan sols podien ésser-hi per fer una visita de sorpresa a una casa on s'amagaven alguns dels homes units. Saltà del llit, s'afanyà a llençar-se al damunt algunes peces de roba, i corregué per un viarany solitari a través dels camps de la cabana. El coratge fou recompensat, ja que arribà a temps d'advertir i salvar els rebels, i d'esmunyir-se a casa amb seguretat ella mateixa. Aquest infant era tan nerviós que no gosava ni d'anar a omplir una galleda d'aigua del pou en la fosca del vespre. El patriotisme li donà coratge.
Miles Byrne fou beneït, com McCracken, amb una germana de caràcter excepcional. Encara que tan sols de 18 anys i d'una natura alegre, feliç i despreocupada, sembla haver estat absolutament indispensable, sota les circumstàncies més terriblement desafiadores, i d'haver estat de gran ajut per al seu germà i per a molts altres per evadir les tropes angleses, i finalment per escapar amb seguretat. Autocontrol i bon seny, coratge i esperit, eren algunes de les qualitats que ell li reconeix. Tingué una situació ben difícil, que relataré amb els mots dels seu germà:
“Si no li hagués remarcat una llarga cicatriu en el coll, no me n'hauria dit res. Un yeoman de nom Wheatley, dels Gorey Corps, el dia que el pobre Hugh fou arrestat, amenaçà de tallar-li el coll amb el sabre si no li deia immediatament el lloc on m'amagava. El covard malvat, sens dubte, hauria executat l'amenaça si no alguns dels seus camarades no li haguessen impedit de fer-ho”.
Hi ha al·lusions freqüents a ella en totes les memòries, que no tinc espai de relatar. La seua germanastra, també, i diverses altres dones, són esmentades com un ajut en la seua fugida; de fet, tot el to del llibre tendeix a mostrar com, a Wexford, els homes solien recolzar en les dones per mantindre'ls a lloc amb informació, per subministrar-los aliment, amagar-los, i ajudar-los a escapar.
Al final de la rebel·lió, la seua germana l'amagà en una cova, excavada per un veí, a qui anomena Ned Cane, rere la llar de la planta baixa. Hi romangué fins que pogué arreglar-ne la fugida. Disposà amb una altra dona, Mrs Richards of Coolafaney, que aquesta dama es dirigiria a Dublín amb el pretext de dur el seu fill a l'escola, i que Miles Byrne seria l'home que conduís el cotxe per ells.
Els caps dels Irlandesos Units semblen tots haver estat ben afortunats amb les dones amb què casaren. Tan sols he trobat una dona que fou massa feble per implorar el seu marit de salvar la pròpia vida a costa dels seus amics. El marit, Tom Armstrong, que fou penjat a Lisburn, respongué als seus esforços i llàgrimes dient,
“No, Mary, no salvaré la vida en aquestes condicions. Si ho fes, un gran nombre d'esposes quedarien vídues, i molts infants privats dels llurs principals protectors. Deixaré tan sols una vídua i dos infants, i el Déu de les vídues i dels orfes de pare se'n farà càrrec.”
Pamela fou la muller devota de Lord Edward Fitzgerald, per bé que diu en algun lloc que mai no discutí els seus plans amb ella, tan preocupat era ell que no hi suposàs cap molèstia per haver de guardar els perillosos secrets.
L'esposa de James Hope era una dona excepcional. S'han explicat moltes històries del seu coratge i intel·ligència. Tan sols tinc temps per a una anècdota. L'he pres de Madden:
“Fou enviada a una casa en el Liberty, on una quantitat de cartutxos de bala havien estat emmagatzemats, per endur-se'ls, prevenint la ruïna de la casa i dels seus habitants. Anà a la casa, els posà en una funda de coixí, i buidà el contingut al canal, en aquella zona on alimenta la conca.”
La dona de Putnam McCabe utilitzà el nom de Mrs Lee, i també el de Mrs Maxwell, per tal de seguir-lo des de França a Irlanda, per ésser-hi prop seu, i ajudar-lo.
La dona de James Porter provà de fer-lo perdonar per tots els mitjans disponibles; i sentim d'ella i d'una Miss Jackson acompanyant-lo en el lloc de la seua execució. Mrs Neilson, Mrs O’Connor, Mrs Thomas Addis Emmet, i moltes altres dones, seguiren els presoners polítics fins a Fort George, i romangueren per animar-los i confortar-los durant el llarg i penós confinament.
Una manera amb la qual les dones del 98 foren capaces de fer un bon servei al país fou portant, amb la veu, missatges massa perillosos per confiar-los al paper i la tinta.
Sabem de Miss Betty Palmer com l'agent confident d'Emmet i Russell. Era la filla del vell John Palmer de Cutpurse Row. El doctor Madden la considera una mena de Mme Roland irlandesa, i explica cm, quan era perillós ésser vist pels carrers, era ella qui duia missatges entre Emmet, Long, Hevey, Fitzgerald i Russell. Margaret Spaight feia el mateix per John Sheares.
L'astúcia de Mrs Bond ha estat sovint admirada. Obtingué permís per enviar provisions als presos, Russell i Neilson. Entre els queviures que els forní hi havia un pastís deliciós. Quan l'obriren, trobaren que contenia lletres a amics, material d'escriptura, diaris, etc.
La trista història de la pobra Sarah Cullen amb prou feines arriba a una conferència sobre el 98, però sabem d'Anne Devlin en relació amb alguns dels herois morts en les Muntanyes Wicklow.
L'estiu del 99 sabem d'ella i de Mary Dwyer, dona de Michael Dwyer, el seu oncle, que anaven amb unes tres altres dones joves de mitjanit per desenterrar els cossos de Sam McAllister i Tom Costello, i dur-los a Kilranelagh fper un soterrar adient.
I ara he arribat al final de la meva conferència – no perquè no hi haja més a dir dels fets i els patiments de les dones del 98, sinó perquè la conferència s'ha fet ja massa llaga. Quan vaig emprendre la tasca, pensava que trobaria difícil aplegat prou fets; però, al contrari, el meu problema ha estat saber què tria, comprimir o deixar fora.
Entre les files rebels l'abús i l'assassinat de dones sembla haver estat absolutament desconegut. Mal ensinistrats i indisciplinats com eren, lluitant contra un enemic cruel i bàrbar, cada home amb un tort privat que venjar, embogits amb el tractament rebut per les llurs dones, els llurs infants, els llurs capellans, els llurs líders, desesperats i famolencs, com foren abans del final, amb cases cremades, collites i bestiar destruït, encara respectaven les dones. El futur, si escapaven de la forca, oferia ben poc a aquests homes, però no oblidaven que eren irlandesos; mentre els yeomen i la milícia irlandesos semblen haver col·laborat amb els regiments britànics en el llur tractament d'aquelles compatriotes que caigueren en poder llur.
Els temps han canviat, sens dubte, des de llavors, i els homes no gosen d'ésser tan obertament brutals; però les dones encara pateixen sota el militarisme avui, ja que el feble sempre pateix a mercè del fort.