«Für
die Befreiung der Frau!», Protokoll des Internationalen
Arbeiter-Congresses zu Paris. Abgehalten vom 14. bis 20. Juli 1889,
Nürnberg 1890, S.80-85.
Clara Zetkin, Ausgewählte
Reden und Schriften, Bd.I, Berlin 1957, S.3-11.
Transcripció
i indexació: Einde O’Callaghan pel Marxists’
Internet Archive (MIA). Traducció de la secció
catalana del MIA.
La ciutadana Zetkin, delegada de les treballadores de Berlin, pren entre vius aplaudiments la paraula per parlar de la qüestió del treball femení. Declara que no vol repetir cap report sobre la situació de les treballadores, ja que és la mateixa que la dels treballadors masculins. Contràriament, amb l’aprovació de les llurs representades, il·luminarà la qüestió del treball femení des d’un punt de mira principat. Com que en aquesta qüestió no hi domina cap claredat, és del tot necessari que un congrés obrer internacional s’expresse nítidament i clara sobre aquest objecte, i en tracte la qüestió principal.
No és gens sorprenent - continua l’oradora - que els elements més reaccionaris tinguen una visió reaccionària del treball femení. Estranya en un grau superior, però, que hom també trobe una visió errònia en el camp socialista, per la qual hom defensa l’abolició del treball femení. La qüestió de l’emancipació de la dona, és a dir en darrera instància la qüestió del treball femení, és econòmica, i amb justícia hom esperaria entre els socialistes una comprensió superior de qüestions econòmiques, perquè són les que fonamenten les reivindicacions sostingudes.
Els socialistes han de conèixer el treball femení en l’actual desenvolupament econòmic és una necessitat; que la tendència natural del treball femení depèn del fet que, o bé disminueix el temps de treball que cada individu ha de lliurar a la societat, o bé creix la riquesa de la societat; que no és el treball femení el que, mitjançant la competència amb la força de treball masculina pressiona a la baixa els salaris, sinó l’explotació del treball femení pels capitalistes que se l’apropien.
Els socialistes haurien de saber per damunt de tot que en la independència o dependència econòmica s’ha basa l’esclavitud o la llibertat social.
Els qui escriuen en la llur bandera l’alliberament de tot allò que du rostre humà no poden condemnar tota una meitat del gènere humà a la dependència econòmica i a l’esclavitud política i social. Tal com el treballador és subjugat pel capitalista, ho és la dona a l’home; i hi restà subjugada mentre no siga econòmicament independent. La condició ineludible d’aquesta independència econòmica és el treball. Si hom vol que les dones siguen ésser humans lliures, membres de la societat amb els mateixos drets que els homes, cal que hom no elimine ni limite el treball femení, tret de certs casos, completament excepcionals.
Les treballadores, que lluiten per la igualtat social, no esperen res de la llur emancipació del moviment femení de la burgesia, que pretesament lluita pels drets de la dona. Aquesta construcció s’aixeca en sorra i no té cap fonament real. Les treballadores són del tot convençudes del fet que la qüestió de l’emancipació de la dona no és ni aïllat ni destriable, sinó que és una part de la gran qüestió social. Tenen una idea perfectament clara del fet que aquesta qüestió no serà resolta ni ara ni mai en la societat actual, sinó després d’una transformació fonamental de la societat. La qüestió de l’emancipació de la dona és filla dels nous temps, i la màquina en té el mateix origen.
L’emancipació de la dona suposa la completa alteració de la llur posició social de fons, una revolució del llur paper en la vida econòmica. L’antiga forma de producció amb els seus mitjans imperfectes de treball lligava la dona a la família i limitava el seu cercle econòmic a l’interior de la llar. En l’àmbit de la família la dona ocupava el lloc d’una força de treball extraordinàriament productiva. Generava gairebé tots els objectes d’ús de la família. En les condicions de producció i de comerç d’antuvi hauria sigut força difícil, si no impossible, que aquests articles es produïssen fora de la família. Mentre aquestes antigues relacions de producció foren vigents, la dona fou econòmicament productiva...
La producció mecànica ha matat l’activitat econòmica de la dona en la família. La gran indústria genera tots els articles amb menys despesa, més rapidesa i més quantitat que no pas era possible amb la indústria individual, que tan sols treballava amb les eines imperfectes d’una producció nana. La dona hauria d’adquirir sovint la matèria primera, que compra en el mercat, a un preu superior al que paga pel producte acabat de la gran indústria mecànica. Hauria d’incloure, a banda del preu de compra (de la matèria primera), el seu temps i el seu treball. En conseqüència, l’activitat productiva dins la família esdevé un absurd econòmic, un malbaratament d’esforç i de temps. Per bé que en casos individuals una dona productora al si de la família pot ésser d’ús, la importància d’aquesta mena d’activitat és, no obstant, un luxe per la societat.
Aquesta çes la raó per la qual la bona economitzadora dels vells bons temps ha desaparegut gairebé completament. La gran indústria havia fet inútil l’elaboració de béns a la llar, i l’arrencà del terreny de l’activitat domèstica de la dona. Alhora creava també el terreny per l’activitat de la dona en la societat. La producció mecànica, on es pot prescindir de la força muscular i del treball qualificat, feren possible adaptar grans esferes laborals a la dona. La dona entrà en la indústria amb el desig d’augmentar els ingressos de la família. El treball femení en la indústria esdevingué una necessitat amb el desenvolupament de la indústria moderna. I amb cada millora dels nous temps el treball masculí esdevenia en aquest sentit superflu, milers de treballadors foren llençats al carrer, es creà un exèrcit de reserva de braços, i els salaris es reduïen encara més i de forma continuada.
Abans amb el servei de l’home sota l’activitat productiva simultània de la dona a casa hi havia prou per assegurar l’existència de la família; ara amb prou feines li arriba per passar-hi al treballador solter. El treballador casat ha de comptar necessàriament amb el treball pagat de la dona.
Mitjançant aquests fets la dona fou alliberada de la dependència econòmica de l’homa. La dona activa en la indústria, que ja no pot restar exclusivament dins la família com un simple apèndix econòmic de l’home, aprèn a ésser autosuficient com a força econòmica independent de l’home. Si bé, però, la dona ja no depèn econòmicament de l’home, ja no s’hi dóna cap raó per la seua dependència social. Amb tot aquesta independència econòmica no beneficia de moment la dona sinó el capitalista. La força del seu monopoli dels mitjans de producció fa que el capitalista s’aprofite en exclusiva dels nous factors econòmics. Alliberada de la dona de la dependència econòmica de l’home se sotmet al domini econòmic del capitalista; d’esclava de l’home esdevé esclava de l’empresari: ha canviat tan sols de senyor. Siga com siga, guanya amb el canvi; ja no és inferior econòmicament ni subordinada respecte l’home, sinó que és el seu igual. El capitalista, però, no té prou amb explotar la pròpia dona, i la fa servir a més per explotar encara més fonamentalment amb el seu ajut els treballadors masculins.
El treball femení era d’entrada més barat que el treball masculí. El salari de l’home es calculava originàriament per cobrir el sosteniment de tota una família; el salari de la dona figurava inicialment com tan sols el cost del manteniment d’una persona individual, i fins i tot tan sols com una part d’aquest cost, ja que hom comptava que la dona continuaria a treballar també a casa a banda del treball a la fàbrica. A més, en relació amb el productes de la gran indústria, els productes elaborats per la dona a casa amb primitius instruments de treball eren tan sols una petita quantitat del treball social mitjà. Hom passava doncs a deduir en la dona una capacitat inferior de treball, i aquesta consideració duia a assignar a la dona un pagament inferior per la seua força de treball. A aquestes raons per un pagament inferior s’afegia encara la circumstància que, en general, la dona té menys necessitats que l’home.
Ço que feia, però, pel capitalista que la força de treball femenina fos particularment valuosa no era tan sols el preu inferior, sinó la més gran submissió de la dona. El capitalista especulava en aquests dos moments: pagar tan malament com fos possible la treballadora i pressionar a la baixa el salari dels homes mitjançant aquesta competència. D’igual forma feia ús del treball infantil per reduir el salari de la dona; i el treball de les màquines per reduir en general la força de treball humana. El sistema capitalista és l’única causa que la tendència espontània del treball femení tinga resultats directament oposats; condueix a una durada més llarga de la jornada laboral, per comptes de provocar-ne una reducció substancial; que no comporte un augment de la riquesa de la societat, és a dir una prosperitat més gran de cada membre individual de la societat, sinó tan sols una elevació dels beneficis d’un grapat de capitalistes i alhora un empobriment massiu més gran. Les conseqüències insanes del treball femení, que tan dolorosament evidents es fan avui, tan sols desapareixeran amb la fi del sistema de producció capitalista.
El capitalista, per tal de no caure sota la competència, ha de maldar per fer tan gran com siga possible la diferència entre el preu de compra-(producció) i del preu de venda de la serua mercaderia; i cerca produir per tant tan barat com siga possible i vendre tan car com siga possible. El capitalista, en conseqüència, té tot l’interès en allargar inacabablement la jornada laboral i reduir els salaris pagats als treballadors al mínim més lamentable. Aquesta tendència topa amb l’antagonisme directe dels interessos de les treballadores, i igualment amb els dels treballadors masculins. No s’hi dóna per tant un antagonisme real entre els interessos del treballador i de la treballadora; però amb tota seguretat hi ha un antagonisme irreconciliable entre els interessos del capital i els del treball.
Les raons econòmiques parlen contra la demanda de prohibir el treball femení. La situació econòmica actual és tal que ni el capitalista ni tampoc l’home poden prescindir del treball femení. El capitalista l’ha de mantindre per tal de restar competitiu, i l’home ha de comptar-hi si vol crear una família. Si posàssem el cas d’eliminar legislativament el treball femení, els salaris dels homes no millorarien per això. El capitalista cobriria la pèrdua d’una força de treball femenina barata amb l’ús de màquines perfeccionades en una mesura més extensa - i en breu temps tot seria com abans.
Després de grans aturades, el resultat de les quals fou favorable al treball, hom va veure com els capitalistes aconseguien nous èxits en detriment dels treballadors amb l’ajut de màquines perfeccionades.
Si hom demana la prohibició o restricció del treball femení degut a una competència creixent, llavors per lògica es fonamentaria igualment l’abolició de les màquines i el restabliment del dret gremial de l’edat mitjana, que fixava el nombre de treballadors que podia ocupar cada obrador.
Amb tot, a banda de les raons econòmiques hi ha totes les raons de principi que parlen contra una prohibició del treball femení. Fins i tot des de l’aspecte principat de la qüestió les dones haurien de protestar amb tota la força contra aquesta mena d’intents; haurien d’oposar-s’hi amb la resistència més viva i alhora més legítima, ja que saben que la llur igualtat social i política amb els homes depèn únicament i exclusiva de l’autosuficiència econòmica, la qual el treball fora de la família en la societat fa possible.
Des del punt de mira dels principis, nosaltres les dones protestam enèrgicament contra una restricció del treball femení. Com que no volem separar la nostra qüestió de la qüestió obrera en general, no formularem per tant cap reivindicació particular; no requerim de cap altra protecció que la que el treball en general demana contra el capital.
Tan sols deixam uina excepció a favor de les dones gestants, la situació de les quals exigeix una regulació particular de protecció en interès de la pròpia dona i de la descendència. No reconeixem cap qüestió particular de la dona - no reconeixem cap qüestió particular de la dona treballadora! No esperam la nostra plena emancipació de la permissió de la dona d’entrar en allò que s’anomena lliure ofici, ni d’una instrucció igual a la masculina – per bé que aquestes reivindicacions jurídiques són ben naturals i justes – ni tampoc de la concessió de drets polítics. Els països on existeix un pretès sufragi general, lliure i directe ens mostren quin poc valor real té. El dret de vot sense llibertat econòmica no és ni més ni menys que un canvi que no té cap conseqüència. Si l’emancipació social depengués de drets polítics, en els països amb dret universal de vot no existiria cap qüestió social. L’emancipació de la dona com la de tot el gènere humà és exclusivament l’obra de l’emancipació del treball respecte del capital. Tan sols en la societat socialista les dones arribaran com a treballadores a la plena possessió dels llurs drets.
Davant d’aquests fets a les dones que desitgen seriosament l’alliberament no els hi resta res més que adherir-se al partit obrer socialista, l’únic que lluita per l’emancipació dels treballadors.
Sense l’ajut dels homes, sovint fins i tot contra la voluntat dels homes, les dones es posen sota la bandera socialista; hom ha d’admetre fins i tot que en certs casos s’hi veuen atretes irresistiblement contra el propi impuls, simplement per una clara visió de la situació econòmica.
Però ara són sota aquesta bandera, i hi restaran a sota! Lluitaran sota ella per l’emancipació, pel reconeixement com a humans amb igualtat de drets.
Disposades a anar de la mà del partit obrer socialista per prendre part en tots els conflictes i sacrificis de la lluita, però també fermament decidides amb bon sentit i justícia a reivindicar els drets que resulten de la victòria. Davant dels sacrificis i les penúries així com davant dels drets no volen ésser ni més ni menys que els seus companys d’armes, incloses sota les mateixes condicions en els rengles dels combatents.
(Vius aplaudiments que es repeteixen després que el ciutadà Aveling tradueix aquesta exposició a l’anglès i al francès).