Publicat originalment com The World, the Flesh & the Devil
Índex
Hi ha dos futurs, el futur del desig i el futur del destí, i la raó humana mai no ha après a separar-los. El desig, allò més fort que hi ha en el món, és tot ell mateix futur, i no és per res que en totes les religions el moviment és sempre cap a un futur infinit de glòria o anihilació. Ara que la religió deixa pas a la ciència el futur paradisíac de les ànimes s'esvaeix davant el futur utòpic de l'espècie, i el futur encara domina. Però sempre hi ha, d'altra banda, el destí, allò que inevitablement s'esdevindrà, un futur que no té a veure com l'altre amb l'home i els seus desitjos, sinó cegament i inexorablement amb tot l'univers de l'espai i del temps. El budista cerca d'escapar de la roda de la vida i la mort, el cristià hi passa per elles en la fe que un altre món ha de vindre, el reformista modern, igual d'irreal però menys imaginatiu, reivindica el futur que ha triat en aquest món d'homes.
Podem de cap manera reconciliar millor el desig i el destí? En la creença del científic el futur pot donar lloc a una anàlisi objectiva tan sols si bandeja tot desig d'un futur o un altre; i tot i així, per arribar a aquesta comprensió inassolible, per una certa influència mútua, els seus desitjos i els esdeveniments poden harmonitzar-se més i més. Amb aquesta esperança, o encara millor, mogut per una pura curiositat per les coses venidores, com és possible d'examinar científicament el futur? Ja que en la ciència del futur l'observació és tan impossible com l'experiment; i dels tres mètodes tan sols en resta la predicció. En les altres ciències la predicció juga tan sols una petita part i, per dir-ho correctament, la verificació li segueix els talons; però hi ha mètodes generals en la predicció científica i podem provar d'aplicar-los per tractar amb tot l'estadi futur.
Primer que tot, cal excloure tant com siga possible, la il·lusió; ja que per la majoria de nosaltres el futur és la compensació i l'acompliment de tot allò que hi manca en el present i en el passat; i el futur com a desconegut i incontrovertibles ha sigut un terreny favorable per allotjar totes aquestes esperances i desitjos. Però en la predicció científica aquests desitjos són les guies més enganyoses. El perill oposat és igual de gran i més insidiós: en les nostres vides prenem el present com a evident en un grau molt més gran que no ens adonam, de forma que fins i tot quan pensam en el futur no podem separar els accidents històrics de la societat on nasquèrem de les bases axiomàtiques de l'univers. Fins els darrers segles aquesta incapacitat de veure el futur llevat de com una continuació del present n'evità tota anticipació, tret de les místiques. Afortunadament aquests errors complementaris afecten parts diferents del futur. És en el futur immediat on encara ens relacionam emocionalment amb els homes i fets que els nostres desitjos tenen el màxim poder per tòrcer la nostra apreciació dels fets. Ens preocupam menys del futur més distant, però en adreçar-nos hi a la fi ens hem d'allunyar de tantes formes que ens són habituals, que fins i tot els profetes més il·luminats fan aturar la llur imaginació en una utopia estàtica malgrat que totes les proves assenyalen a una acceleració creixent del canvi.
Quines idees positives es poden trobar per prendre el lloc de l'anticipació innocent que el futur serà com el present però més plaent (o més poc plaent segons la disposició de cadascú)? El principi director és allò amb el qual Lyell fundà la geologia científica: l'estat del present i les forces que hi operen contenen implícitament l'estat futur i assenyalen el camí a la seua interpretació. Tenim tres disciplines de pensament per ajudar-nos en aquesta interpretació. La història (de la qual la història humana és tan sols una part ínfima) ens diu com les coses han canviades i com per inferència canviaran en el futur. Estrictament, la profecia s'hauria de tractar com a part de la història, però fins que la història haja trobades les seues lleis, se l'ha d'emprar principalment com a magatzem de fets il·lustratius; per bé que hom diria a grans trets que tot allò que succeirà haurà de fer-ho en conformitat amb l'esperit de la història. Les ciències físiques, segons sabem fins ara, ens donen el material del qual és fet el futur tant com el passat, i la forma d'aquesta construcció. La forma ens apareix com a llei física però pot ben bé que resulte una tautologia que nosaltres èrem congènitament massa limitats per copsar-la. Finalment hi ha el coneixement dels nostres desitjos, però tot i que el futur segons els nostres desitjos és una il·lusió, els nostres desitjos, paradoxalment, ja tendeixen a ésser el principal agent de canvi en l'univers; tan sols que el canvi real rarament és el canvi desitjat.
La dificultat inicial en la predicció general del futur és la seua enorme complexitat i la interdependència de totes les seus parts; però aquesta complexitat no és completament caòtica i podem sempre atacar-la en considerar-la com un producte de l'atzar i del determinisme, atzar on no podem veure relacions, determinisme on podem. Els fets dels quals resulta quelcom tan complicat com l'estadi general de l'univers, no constitueixen ni un tot indivisible ni un conjunt d'unitats igualment independents, sinó que consisteix de complexos (nebulosa, planeta, mar, animal, societat) dels quals els components són alhora parts complexes. Hom no imagina aquesta jerarquia de complexos amb cap validesa objectiva, sinó que és únicament una expressió de les formes de pensament humà, una simplificació convenient que fa la ciència possible. Dins de cada complex, el desenvolupament segueix les seues pròpies regles, determinades per la natura del complex; però aquestes regles sempre inclouen, si és que no s'hi redueixen completament, allò que és, en efecte, la interacció atzarosa estatística dels complexos d'un ordre inferior. La taxa de mortalitat d'una ciutat, per exemple, es pot mostrar com una funció de la quantitat de diners que s'empren en mesures sanitàries, però les morts individuals semblen, des del punt de mira de la ciutat, degudes a circumstàncies atzaroses, per bé que de nou per a cada individu implicat hi són determinades. Podem sempre descartar els complexos superiors quan consideram els inferiors. Un àtom d'oxigen respondrà al seu ambient de la mateixa forma en una nebulosa, en una pedra, o en un cervell humà.
Ara el complex que ens ocupa ací és la ment humana, i així podem començar tranquils per l'assumpció que la resta de l'univers segueix determinat a la seua manera per les seues lleis físiques, químiques i biològiques llevat d'en allò on el propi home intervé. Certament que amb prou feines sabem res d'aquestes lleis, però en relació amb el nostre coneixement del comportament humà les coneixem prou bé com perquè el futur que presenten –el futur astronòmic, geològic, biològic– semble quelcom fix i estable.
En els afers humans el futur immediat es revela en el desplegament de tendències visibles en el present; més enllà d'això ha d'entrar l'aplicació i el desenvolupament del coneixement present. Aquesta és la base mínima de la predicció, però el nostre coneixement present comporta la implicació d'avenços encara superiors del coneixement en les mateixes línies. Són les aplicacions d'aquest nou coneixement i els resultats secundaris que en deriven allò que ens ocupa principalment, ja que és clarament impossible d'anar més enllà i incloure descobertes no imaginades. És clar que hi ha una probabilitat considerable que una de les descobertes impredictibles siga tan important que capgire tot el curs de desenvolupament. Però fer-se endarrera per aquesta probabilitat seria abandonar qualsevol intent de predicció. L'element atzarós ja arriba en el moment que consideram aplicacions o desenvolupament de coneixement en més d'un camp concret; ja que encara que podem predir el desenvolupament en aquell camp prou bé, no podem predir-ne la taxa de desenvolupament, i tampoc les taxes de desenvolupament dels diferents camps, que reaccionen constantment entre ells, i en ésser impredictibles, el futur resultant es fa més i més incert com més lluny miram. L'única forma de tractar amb aquesta complexitat és separar les variables el millor que puguem, en considerar arbitràriament els desenvolupaments que tenen lloc en un camp sense cap desenvolupament en cap dels altres, i després combinar els resultats assolits després d'aplicar aquest mètode en els diferents camps. Alhora hem de tindre present que l'estat de desenvolupament en qualsevol període de temps ha d'ésser un tot coherent. Cada línia de desenvolupament ha d'haver arribat al nivell que impliquen les necessitats de qualsevol de les altres línies: per exemple, el control químic de la vida requereix el desenvolupament d'una tècnica i uns aparells químics d'un ordre ben alt. D'altra banda, seccions senceres de certs desenvolupaments bé poden esdevindre supèrflues degut als desenvolupaments en altres camps; per exemple, la manufactura d'aliments sintètics i la indústria que s'hi relaciona seria innecessària si s'empràs directament la sang com a força motriu pels animals.
És clar que no podem avançar amb aquest mètode en detall: si poguessem, no tan sols seríem capaços de predir el futur exactament, sinó de fer-ho present. Per brevetat, paga la pena de considerar tan sols tres camps.
L'home s'ocupa i s'ha ocupat persistentment d'ençà de la seua evolució separada, amb tres menes de lluita: primer amb les forces massives i no-intel·ligents de la natura, la calor i el fred, vents, rius, matèria i energia; en segon lloc, amb les coses que li són més properes, animals i plantes, el seu propi cos, la seua salut i malaltia; i finalment, amb els seus desitjos i pors, les seues imaginacions i estupideses. En cadascuna d'aquestes divisions farem l'assumpció arbitrària que el seu progrés continuarà mentre que en els altres aspectes restarà igual.
Primer, doncs, en el món material. Ací la predició es troba en el terreny més segur, i és, en els primers estadis, gairebé una qüestió matemàtica. Les descobertes físiques dels darrers vint-i-cinc anys han de trobar la llur aplicació en el món de l'acció –un procés que amb prou feines ha començat, però la natura d'això es pot veure fàcilment. Fins ara hem viscut en les descobertes de principis i mitjans del segle XIX, una era macro-mecànica de potència i metall. Essencialment aconseguí de substituir amb la maquinària qualcuns dels moviments mecànics més simples del cos humà, amb vapor i potència elèctrica després, en el lloc de l'energia muscular. Amb això n'hi hagué prou per revolucionar tota la vida humana i capgirar el balanç definitivament per l'home contra les forces naturals a gran escala; però les descobertes del segle XX, particularment la micro-mecànica de la teoria quàntica que afecta la natura de la pròpia matèria, són molt més fonamentals i han de produir amb el temps resultats molt més importants. El primer pas serà el desenvolupament de nous materials i de nous processos on la física, la química i la mecànica es fusionaran indestriablement. Arribarà ben aviat l'estadi on els materials que es podran produir no seran simplement modificacions d'allò que la natura ens ha donat en forma de pedres, metalls, fustes i fibres, sinó que es faran d'acord amb especificacions d'arquitectura molecular. Ja coneixem totes les varietats d'àtoms; començam a conèixer les forces que els uneixen; aviat ho farem d'una forma adient als nostres propis objectius. De fet, el professor Goldschmidt d'Oslo ja ha fet molts models estructurals on les substàncies existents es copien fidelment en àtoms diferents, per tal de fer noves substàncies, més toves o dures, o més o menys fusibles. Els sulfonitrits amb estructures de silicats seran més durs i més poc fusibles que res que hi haja damunt la terra. Una substància similar –el carboloi, que ja és al mercat– combina la força de l'acer amb la duresa del diamand, i és capaç de treballar el vidre com un metall. Hi ha models estructurals possibles similars per substàncies orgàniques; les complexitats són més grans però els resultats seran d'un abast més gran. Les molècules lligades que fan substàncies fibroses i elàstiques com la goma o el múscul, ja se sotmeten a la investigació amb raigs X; els cossos proteics de la matèria viva han de tindre una estructura anàloga però més complexa. Després de l'anàlisi vindrà la síntesi; i per un cas que puguem imitar la natura serem capaços de millorar-la en deu, i fornir models de materials orgànics amb propietats més variades i capaços de resistir condicions més rigoroses. El resultat –no tant distant– serà probablement la transició de l'era dels metalls i tot allò que implica –mines, forns, i enginys de construcció massiva. Per comptes d'això tindrem un món de materials fabricats, lleugers i elàstics, forts tan sols pels objectius pels quals s'usen, un món que imitarà la perfecció equilibrada d'un cos viu.
Al mateix temps, molt d'allò que ens cal pels objectius de la vida moderna esdevindran ja innecessaris. Amb la millora dels sistemes de fabricació química el nostre menjar i la nostra roba es faran amb una despesa molt inferior d'energia en la fabricació i el transport. I el desenvolupament de la maquinària no cessarà: adoptarà formes més refinades –calefactors capaços de treballar a diferències de temperatura més i més inferiors, motors de més i més gran velocitat, màquines elèctriques d'alt potencial i d'alta freqüència– i això duria a la solució de dos dels problemes més fonamentals, la transmissió eficient de l'energia per ones de baixa freqüència (sense fils), i la utilització directa de les ones d'altra freqüència (llum) del sol. En l'aspecte químic del problema la producció d'aliments sota condicions controlades, bioquímiques i, finalment, químiques, hauria d'esdevindre un fet completat. En els nous aliments sintètics es combinarà l'eficàcia fisiològica i un ventall de sabors igual al que proporciona la natura, i que la supere segons demane el gust; amb un ventall de textures també que fins ara ha sigut el principal desavantatge dels aliments substituts. Amb una varietat així de combinacions en funcionament, la gastronomia serà, per primera vegada, capaç d'igualar-se amb les altres arts.
Tots aquests desenvolupaments haurien de dur a un món incomparablement més eficient i ric que el present, capaç de suportar una població molt més gran, amb garanties contra la carestia i amb un ampli lleure, però encara un món limitat en l'espai a la superfície del globus i en el temps als capricis de les èpoques geològiques. Ja l'ambició impulsa els homes a conquerir l'espai com conqueriren l'aire, i aquesta ambició –en principi fantàstica– a mesura que el temps avança esdevé més i més forçada per la necessitat. A la llarga semblaria impossible que no es resolgués. El nostre oponent ací és la simple curvatura de l'espai-temps –una simple qüestió d'adquirir prou acceleració per la nostra part– que, tard o d'hora, serà factible. Fins i tot ara és possible d'imaginar els mètodes per aconseguir-ho, basats en no pas més coneixement del que ja tenim. El problema de la conquesta de l'espai és un on totes les dificultats es troben en el principi. Una vegada que el camp gravitatori terrestre siga superat, el desenvolupament hauria de seguir amb una rapidesa immensa. Sense entrar amb massa profunditat en els detalls mecànics, sembla que el mètode més efectiu es basa en el principi del cohet, i que la dificultat, si existeix, és simplement la de la projecció de les partícules, el retrocés de les quals s'utilitza, amb la velocitat més gran possible, per tal d'economitzar tant l'energia com la quantitat de matèria requerida per la propulsió. Fins el present totes les formes de cohets depenen del moviment de masses de gas on les molècules individuals es mouen a velocitats altes en direccions perfectament aleatòries, i tan sols s'empra la velocitat mitjana en la direcció desitjada. Ço que es vol en primer lloc és una forma del dimoni de Maxwell que permeta d'escapar tan sols aquestes molècules, les velocitats de les quals són altes i en la direcció oposada a la trajectòria del cohet. La següent dificultat és que per posar en moviment qualsevol gran cohet la massa de gas necessària és del mateix ordre que el propi cohet, de forma que és difícil d'imaginar com el cohet pot contindre prou material com per mantindre la seua propulsió durant un temps. Quan la ràdiotransmissió d'energia siga un fet, la meitat de la dificultat s'haurà superat i la projecció es podrà fer ben bé finalment mitjançant raigs positius a un potencial alt. Potser que tant el problema del viatge espacial com de la transferència èterea de l'energia ja els haja resolt les ones magnetofugals del professor Japolsky. Aquestes són una mena de vortex anul·lar magnètic, que es propaga per l'espai, i que, per comptes de difondre's com les ones electromagnètiques ordinàries, resten concentrades al llarg de l'eix de propagació. A banda d'aquesta forma de projecció, la construcció del vaixell espacial ofereix poques dificultats ja que és essencialment el mateix problema que el del submarí. Naturalment, el primers vaixells espacials seran extremadament estrets i incòmodes, però els tripularan tan sols entusiastes. El problema d'aterrar en qualsevol altre planeta o de retornar a la Terra és molt més difícil, principalment perquè requereix un bon control de l'acceleració. Probablement els primers viatges seran purament d'exploració, sense aterrar, i els viatgers, si tornen a la Terra al capdavall, hauran d'abandonar la màquina i descendre en paracaigudes.
Siga com siga que es realitze, el primera sortida de la Terra ens fornirà els mitjans per viatjar per l'espai amb una acceleració considerable i, per tant, la possibilitat d'obtindre grans velocitats—encara que l'acceleració tan sols es puga mantindre per un curt temps. Si el problema de la utilització de l'energia solar s'ha resolt ja llavors, el moviment d'aquests vaixells espacials es pot mantindre indefinidament. Sense això, es podria desenvolupar una forma de navegació espacial amb l'ús de l'efecte repulsiu dels raigs solars per comptes del vent. Un vaixell espacial que desplegue les seues grans ales metàl·liques, d'acres d'extensió, completament, podria ésser arrossegada fins al límit de l'òrbita de Neptú. Llavors, per augmentar la seua velocitat, hauria d'aturar-se, deixar-se caure en el camp gravitacional, i prendre de nou embranzida de la corrent del Sol.
Fins ara, els qui han considerat la navegació espacial l'han vista des del punt de mira de l'exploració i la visita de planetes, però l'enorme importància d'escapar del camp gravitatori terrestre s'ha oblidat gairebé del tot. A la Terra, tot i que empràssem tota l'energia solar que rebem, encara malbarataríem tota l'energia que el Sol ens dóna llevat d'una bilionèssima part. En conseqüència, quan haguem après a viure d'aquesta energia solar i també d'emancipar-nos de la superfície terrestre, les possibilitats de difusió de la humanitat es multiplicaran d'acord amb això. Podem imaginar que això s'esdevindrà en estadis definits. Quan la tècnica de la navegació espacial s'entenga completament hi haurà, per desig o necessitat, la idea de construir una llar permanent pels homes a l'espai. La facilitat de la navegació real en l'espai juntament amb les dificultats d'enlairar-se o d'aterrar en planetes com la Terra amb camps gravitatoris considerables durà en primer lloc a la necessitat de bases per reparacions i abastiments que no tinguen aquestes dificultats. Un vaixell espacial danyat, per exemple, gairebé es condemnaria a la destrucció si provàs d'aterrar a la Terra. Al principi navegadors espacials, i després científics les observacions dels quals es realitzassen millor fora de la terra, i després finalment els qui per una raó o altra se senten insatisfets amb les condicions terrestres, anirien a habitar aquestes bases i a fundar colònies espacials permanents. Fins i tot amb el nostre coneixement primitiu podem planificar una estació celestial amb un detall considerable.
Imaginau una coberta esfèrica de deu milles de diàmetre, feta dels materials més lleugers i gairebé buits; per aquest objectiu els nous materials moleculars seran admirablement adients. Degut a l'absència de gravetat la seua construcció no seria un esforç d'enginyeria de grans dimensions. La font del material del qual seria fet tan sols es portaria en una petita part de la Terra; ja que el gran gruix de l'estructura seria fet de la substància d'un o més dels asteroides inferiors, dels anells de Saturn o altres detritus planetaris. Els estadis inicials de la construcció són els més difícils d'imaginar. Probablement consistiran en atansar un asteroide d'uns centenars de millers de diàmetre a un vaixell espacial, buidar-lo i emprar el material extret per construir la primera coberta protector. Després la coberta seria refeta, punt per punt, amb substàncies elaborades i més adients i alhora se n'augmentaria la grandària en disminuir-ne el gruix. El globus acompliria totes les funcions per les quals la nostra Terra aconsegueix de mantindre la vida. A manca d'un camp gravitatori, per força, ha de retindre la seua atmosfera i la porció més gran de vida a l'interior; però com que tot el seu nodriment arriba en forma d'energia a través de la seua superfície exterior es veuria forçada a semblar en general una planta unicel·lular enormement complicada.
La capa més externa tindria un caràcter protector i assimilador. La presència de matèria meteòrica en el sistema solar en el sistema solar i que es mou a altes velocitats en òrbites excèntriques seria el perill més formidable dels viatges espacials i de l'habitatge a l'espai. Certes pluges de meteorits es poden evitar en mantindre's fora del seu abast; els meteorits més grans es poden detectar a la distància per l'observació visual o per l'efecte dels llurs camps gravitatoris. Se'ls podria evitar en canviar el curs del globus o en desviar els meteorits en disparar-los projectils a gran velocitat. Els meteorits més petits serien impossibles d'evitar. La coberta del globus s'hauria d'haver fet prou forta com per no ésser-hi penetrada o abonyegada, i hauria de posseir mecanismes regeneratius per reparar el dany superficial. Possiblement la funció que la nostra atmosfera realitza a la Terra es podria imitar amb surtidors de gas o electrons de gran velocitat, projectats als meteorits i que els vaporitzarien i evitarien així que fessen cap mal. Alhora la matèria meteòrica seria la principal font requerida pel creixement o propulsió del globus si es pogués trobar un mètode per assimilar-la.
La coberta exterior seria dura, transparent i prima. La seua funció principal seria evitar l'escapament dels gasos de l'interior, preservar la rigidesa de l'estructura, i de permetre el lliure accés de l'energia radiant. Immediatament a sota d'aquesta epidermis hi hauria l'aparell d'utilització d'aquesta energia ja en la forma d'una xarxa que dugués un fluid de tipus clorofíl·lic capaç de resintetitzar cossos de carbohidrats a partir del diòxid de carboni, o per un mecanisme purament elèctric per l'absorció d'energia radiant. En el darrer cas el globus seria dotat amb gairebé tota seguretat amb unes grans ales, tènues i membranoses, que augmentarien l'àrea d'utilització de la llum solar. La circulació subcutània tindria també la funció necessària de dissipar la calor supèrflua, en una radiació de temperatura tant baixa com siga possible. Sota aquesta capa hi hauria probablement les principals reserves del globus en forma de capes d'oxigen sòlid, gel i carbó o hidrocarburs. Dins d'aquestes campes, que serien d'un quart de milla de gruix, hi hauria els mecanismes de control del globus. Aquests mecanismes mantindrien principalment el metabolisme general, és a dir, regularien l'atmosfera i el clima alhora que la composició i els moviments. Elaborarien els productes alimentaris necessaris i distribuirien l'energia mecànica allà on calgués. Tractarien també amb tots els materials residuals, els reconvertirien amb l'ús d'energia en una forma consumible; ja que cal recordar que el globus pren el lloc de tota la Terra i no de cap part d'ella, i en la Terra no s'hi pot permetre que res es descarte permanentment. En aquesta capa, també, hi hauria els tallers i els laboratoris relacionats amb la millora del globus i els preparatius pel seu creixement.
Dins la capa mecànica hi hauria la regió habitada i ací la imaginació té una tasca més difícil. No caldria, és clar, tindre ni cases ni cambres en el mateix sentit que les tenim a la terra. L'absència de mal oratge i de la gravetat fan la majoria d'usos pels quals tenim cases superflus. Potser podem assumir amb seguretat que un cert nombre de cel·les tancades per particions primes, però insonoritzades, serien necessàries pel treball que requerís un aïllament especial, però la major part de les vides dels habitants del globus es passarien en l'espai lliure que ocuparia la major part del centre del globus.
Aquesta forma tridimensional, sense gravetat, de viure és ben difícil d'imaginar per nosaltres, però no hi ha cap raó per suposar que no ens acostumaríem en darrer terme. Ens hauríem d'oblidar de la forma en què som arrossegats cap a dins de la superfície de la Terra durant tota la nostra vida: l'impuls més lleuger contra un objecte relativament rígid ens enviaria a iardes de distància; un bon salt i aniríem d'un punt a a l'altre del globus. La resistència de l'aire, és clar, es produiria, com fa a la Terra; però això resultaria un avantatge amb l'ús d'ales curtes. Els objectes esdevindrien dotats d'una levitació peculiar. Hauríem de dissenyar formes de mantindre'ls a lloc, diferents de posar-los a sota; els líquids i les pòlvores causarien al principi grans complicacions. Un intent de baixar una tasa de cafè resultaria en la tasa cap a baix i el tè a dalt com un glòbul vibrant en l'aire. La pols seria una molèstia insuportable i caldria eliminar-la, ja que fins i tot mullada mai no es dipositaria. Hauríem de trobar a la fi que totes aquestes coses eren grans conveniències, però al principi serien extremadament perturbadores. Les possibilitats d'una vida tridimensional farien el globus molt més espaiós que no pas suggeriria la llur grandària. Un interior del globus de vuit milles de diàmetre contindria un espai efectiu tan gran com un camp de cent cinquanta milles quadrades encara que hom deixàs prou espai a l'aire, posam cinquanta peus damunt el terra.
L'activitat del globus no es limita, és clar, de cap manera a l'interior. En primer lloc seria necessari tindre una sèrie d'òrgans efectius sensorials i motors. Essencialment els primers consistirien en un observatori que registràs contínuament la posició del globus i al mateix temps donàs una ullada als cossos meteòrics de grandària perceptible que poguessen danyar-lo. En general el globus no es dissenyaria per viatjar. Es mouria en una òrbita al voltant del Sol sense cap despesa d'energia, però ocasionalment caldria desplaçar la seua posició orbital a una de més avantatjosa, i per això es necessitaria un petit motor de tipus cohet.
Amb tot, el globus no restaria de cap manera aïllat. Seria en comunicació contínua sense fils amb altres globus i amb la Terra, i aquesta comunicació inclouria la transmissió de tota mena de missatges amb sentit que ja hem aconseguit en el present i que podem necessitar en el futur. Els vaixells interplanetaris assegurarien el transport d'homes i de materials, i així les colònies no serien unitats aïllades.
Amb tot, l'activitat positiva essencial del globus o la colònia seria en el desenvolupament, creixement i reproducció del globus. Un globus que era simplement una forma satisfactòria de continuar la vida indefinidament seria poc més que una reproducció de les condicions terrestres en una esfera més restringida. Però la necessitat de preservar la coberta exterior evitaria una alteració contínua de l'estructura, i el desenvolupament hauria d'avançar o d'acord amb el desenvolupament dels crustacis en un nou i millor globus que es pugués posar dins del més gran, que seria posteriorment trencat i reabsorbit; o, com en els mol·luscs, per la construcció de noves seccions d'una forma espiral; o, més probablement, per mantindre la forma de comportament més simple dels protozous, en construir un nou globus fora del globus original, però en contacte amb ell fins que siga en posició d'establir-se en una existència independent.
Fins ara hem considerat la construcció i el mecanisme del globus més que no pas els seus habitants. Els habitants es poden dividir en personal o tripulació, i ciutadans o passatgers. Amb els primers—llevat que les llurs tasques serien més complicades i més científiques que les que recauen en els oficials i tripulants d'un bot modern—no cal posar-nos-hi. Amb els altres, el globus semblaria alhora com un hotel i com un laboratori. La població de cada globus no seria fixa de cap manera; tindria lloc un intercanvi constant entre ells i la Terra fins i tot quan la major part dels éssers humans siguen habitants d'aquests globus. No hi hauria probablement més necessitat de govern que en un hotel modern: hi hauria unes poques restriccions relacionades amb la seguretat del vaixell i això seria tot.
Es podria fer una crítica en base a que la vida en un globus, diguem que de vint o trenta habitants seria extremadament ensopida, i que la diversitat d'escenaris, d'animals i plantes i d'associacions històriques que existeixen fins i tot en el país més petit i més aïllat de la terra no hi serien. Aquesta crítica és vàlida en l'assumpció inicial que els homes no han canviat gens. Ací, per fer la vida en el globus plausible, ens hem anticipat als darrers capítols i assumim que els interessos i ocupacions dels homes s'han transformat. Ja el científic es troba més immers en la seua feina i es concentra més en relacions amb els seus col·legues que en la vida immediata del seu veïnat. D'altra banda, les actuals tendències estètiques es dirigeixen cap a l'abstracte i no demanen tant una inspiració de la natura intacta. Ço que ha fet d'un petit poble o d'un petit país en el passat una esfera d'interès restringit ha sigut d'una banda el seu aïllament i, de l'altra, el fet que la majoria dels seus habitants es troben a un nivell tan baix de cultura com per impedir qualsevol intercanvi intel·lectual considerable dins els seus límits. Cap limitació no val per al globus, i n' hi ha prou amb el cas de l'antiga Atenes per mostrar que un tamany petit no impedeix l'activitat cultural. La lliure comunicació i les associacions voluntàries de les persones interessades serà la regla, i per aquells que tinguen l'interès principal en la natura primitiva sempre els hi quedarà la Terra que, lliure de la necessitat econòmica de produir grans quantitats de productes agrícoles, podrà permetre's de tornar a un estadi molt més natural.
En la mesura que els globus es mutipliquen es desenvoluparan sens dubte de forma molt diferent d'acord amb la construcció i amb les tendències dels llurs colons, i alhora hauran de competir de forma creixent tant per la llum solar que els manté vius com per la matèria asteroidal i meteòrica que els permet de crèixer. Tard o d'hora aquesta pressió, o potser el coneixement de la fallida imminent del Sol, forçaria qualcunes de les colònies més aventureres a establir-se més enllà dels límits del sistema solar. La dificultat lligada a la realització d'aquest salt és probablement tant gran com la d'abandonar la pròpia Terra. Les distàncies interestelars són tan grans que caldrien altes velocitats, properes a les de la llum; i tot i que les altes velocitats serien fàcils d'assolir—seria simplement una qüestió de deixar que l'acceleració s'acumulàs—exposarien els vaixells espacials a perills ben seriosos, particularment per part de cossos meteòrics dispersos. Un vaixell espacial hauria d'ésser, de fet, un comet que expulsàs des de la seua part anterior un corrent de gas que, en topar i vaporitzar qualsevol matèria al seu pas, l'agranaria als costats i darrera seu en una estela lluminosa. Aquest mètode seria una gran pèrdua de matèria, i hom potser hauria de comptar amb un de millor dissenyat per aquesta ocasió. Fins i tot amb velocitats tan altes els viatges haurien de durar de centenars a milers d'anys, i caldrien—si l'home segueix igual—colònies d'ancestres que els començarien i que esperarien l'arribada de descendents remots. Això requeriria un autosacrifici i una perfecció del mètode educatiu que difícilment podríem demanar en l'actualitat. Amb tot, una vegada aclimatats a la vida espacial, és improbable que l'home s'ature fins que haja ocupat i colonitzat la major part de l'univers sideral, o àdhuc ni això serà la fi. L'home no es conformarà en darrer terme a ésser un paràsit dels estels sinó que els envairà i organitzarà pels seus propis objectius.
Un estel és un reservori immens d'energia que es dissipa tan ràpidament com el seu gruix permete. Potser que, en el futur, l'home no tindrà necessitat d'energia i serà indiferent als estels llevat de com a espectacles, però si (i això sembla més probable) l'energia és encara necessària, hom no es podrà permetre que els estels continuen com sempre, sinó que s'hauran de transformar en eficients calefactors. La segona llei de la termodinàmica, com Jeans ens plau d'assenyalar, durà finalment l'univers a una cloenda gens gloriosa, i potser sempre restarà com a factor final. Però amb una organització intel·ligent, la vida de l'univers es podria perllongar probablement molts milions de milions de vegades que no pas seria el cas sense organització. A banda d'això, encara som massa propers al naixement de l'univers per tindre cap certesa de la mort. En tot cas, molt abans d'aquestes qüestions siguen urgents sembla impossible no assumir que el propi home no haja canviat radicalment en aquest ambient i la natura d'aquest canvi que hem de considerar en el proper capítol.
En l'alteració d'ell mateix, l'home té molt més a avançar que en l'alteració del seu ambient inorgànic. Això darrer ho ha fet més o menys inconscientment i empíricament durant milers d'anys, sempre d'ençà que caçava com a paràsit del seu ambient com qualsevol altre animal, i conscientment i intel·ligentment si més no de fa centenars d'anys; mentre que no ha sigut capaç de canviar-se del tot i que fa tan sols uns cinquanta anys que comença a entendre com funciona. És clar que això no és estrictament cert: l'home s'ha alterat en el procés evolutiu, ha perdut força pèl, els queixals del seny comencen a desaparèixer, i les seues vies nasals es degeneren més i més. Però els processos de l'evolució natural són molt més lents que el desenvolupament del control de l'home damunt l'ambient de forma que hauríem de considerar encara, en un món en desenvolupament, el cos de l'home com a constant i immutable. Si això no fos el cas llavors el propi home hauria d'interferir activament en la seua pròpia factura i interferir-hi d'una forma altament antinatural. Els eugenèsics i els apòstols de la vida sana, poden, en un curs ben considerable de temps, aconseguir les plenes potencialitats de l'espècie: podem comptar amb homes i dones bells, sans i longeus, però no poden arribar a l'alteració de l'espècie. Per fer això hauríem d'alterar o el plasma germinal o l'estructura vida del cos, o totes dues. El primer mètode—el favorit del senyor J. B. S. Haldane—ha rebut fins ara molta atenció. Amb això podríem aconseguir una variació tant gran com la produïda empíricament en gossos i peixos daurats, o potser fins i tot aconseguir de produir noves espècies amb potencialitats especials. Però el mètode ha d'ésser lent i limitat finalment per les possibilitats de la carn i la sang. El plasma germinal és una unitat molt inaccessible, abans que puguem tractar-la de forma adient, hem d'aïllar-la, i fer això ja implica en nosaltres una cirúrgia. És ben concebible que el mecanisme de l'evolució, tal com l'hem conegut fins el present, siga del tot superat en aquest punt. Els biòlegs són disposats, fins i tot si no són vitalistes, a considerar-ho gairebé diví; però després de tot és tan sols la forma natural d'assolir un equilibri dinàmic en un ambient; i si podem trobar una forma directa per l'ús de la intel·ligència, aquesta via ha de superar el mecanisme inconscient del creixement i la reproducció.
En un sentit ja hem començat a emprar el mètode directe; quan l'ancestre simià emprà per primera vegada una pedra modificava la seua estructura corporal amb la inclusió d'una substància aliena. Aquesta inclusió era temporal, però amb l'adopció de la indumentària hi començà una sèrie d'addicions permanents al cos, que afectaven gairebé totes les seus funcions i fins i tot, com amb els prismàtics, els seus òrgans sensorials. En el món modern, la varietat d'objectes que formen realment part d'un cos humà efectiu és ben gran. I amb tot tots ells (si exceptuam rareses com ara les laringes artificials) encara tenen la qualitat d'ésser fora de les capes cel·lulars del cos humà. El pas decisiu arribarà quan extenguem el cos aliè a l'estructura real de la matèria viva. Paral·lelament amb aquest desenvolupament hi ha l'alteració del cos en modular les seues reaccions químiques—de nou establert des d'antuvi però un procés més aviat esporàdica dissenyat per curar malalties o procurar intoxicacions. Però amb el desenvolupament de la cirúrgia d'una banda i de la química fisiològica de l'altra, la possibilitat de l'alteració radical del cos apareix per primera vegada. Ací hem d'avançar, no per permetre l'evolució a realitzar els canvis, sinó en copiar i accelerar els seus mètodes.
Els canvis que l'evolució produeix a banda del simple creixement en grandària, o de la diversitat de forma sense canvi de funció, són en la natura de les perversions: un part de l'intestí dels peixos esdevé una bufeta natatòria, la bufeta natatòria esdevé un pulmó; una glàndula salival i un ull addicional s'encarreguen de la funció de produir hormones. Sota la pressió de l'ambient o d'una altra hi ha la causa de l'evolució, la natura pren d'allò que ja existia per una activitat ara superada, i amb un mínim d'alteració li dóna una nova funció. No hi ha res d'essencialment misteriós en el procés: és alhora la forma més fàcil i l'única possible d'assolir el canvi. Començar de novo per tractar una nova situació no és en mans dels processos naturals, no intel·ligents; tan sols poden modificar en una forma limitada estructures ja existents en alterar el llur ambient químic. Els homes bé poden copiar el procés, en la mesura que estructures originals s'usen com a base de les noves, simplement perquè és el mètode més econòmic, però no s'han de limitar al ventall limitat dels mètodes de canvi que la natura adopta.
Ara les descobertes modernes mecàniques i químiques han fetes les funcions esquelètiques i metabòliques del cos en bona part inútils. En la bioquímica teleològica hom hauria de dir que un animal mou els membres per tal d'aconseguir l'aliment, i que empra els òrgans corporals per tal de transformar aquest aliment en sang per mantindre el seu cos viu i actiu. Ara bé, si l'home és tan sols un animal això és ben satisfactori, però vist des del punt de mira de l'activitat mental per la qual viu de forma creixent, és una forma molt ineficient de mantindre la seua ment en funcionament. En un treballador civilitzat els membres són simples paràsits, que demanen nou desenes parts de l'energia dels aliments i fins i tot una mena de xantatge en l'exercici que necessiten per evitar malalties, mentre que els òrgans corporals es desgasten en suplir els llurs propis requeriments. D'altra banda, la complexitat creixent de l'existència humana, particularment la capacitat mental requerida per fer front a les seues complicacions mecàniques i físiques, donen lloc a la necessitat d'una organització sensorial i motora molt més complexa, i fins i tot de forma més fonamental un mecanisme cerebral millor organitzat. Tard o d'hora les parts inútils del cos hauran de deixar pas a funcions més modernes o desaparèixer, i en el llur lloc haurem d'incorporar en el cos efectiu els mecanismes de les noves funcions. La cirúrgia i la bioquímica són ciència encara massa joves per predir exactament com s'esdevindrà això. El relat que vaig a fer s'ha de prendre més aviat com una faula.
Prenguem, com a punt de partida, l'home perfecte tal com els metges, eugènesics i els agents de la salut pública entre ells desitgen com a model de la humanitat: un home que viu potser una mitjana de cent vint anys però que encara és mortal, i que sent de forma creixent la càrrega d'aquesta mortalitat. Ja Shaw amb el seu estil mític crida per una vida que ens done centenars d'anys d'experiència, estudi i comprensió; però sense la fe del vitalista en l'eficàcia de la voluntat humana haurem de recòrrer a un artifici per tal d'aconseguir aquest objectiu. Tard o d'hora un fisiòleg eminent es trencarà el coll en un accident super-civilitzat o trobarà les seues cèl·lules corporals massa desgastades per poder reparar-se. Es veurà llavors forçat a decidir entre abandonar el seu cos o la seua vida. Després de tot és el cervell qui compta, i tindre un cervell mantingut per la carn i per una sang correctament prescrita és ésser viu—pensar. L'experiment no és impossible; ja s'ha realitzat en un gos i això és tres quartes parts del camí per aconseguir-ho en un subjecte humà. Però tan sols un filòsof brahman procuraria d'existir com un cervell aïllat, perpètuament centrat en les pròpies meditacions. Permanentment isolat de tota comunicació amb el món és tan bo com ésser mort. Amb tot, els canals de la comunicació ja són a l'abast. Ja coneixem la natura essencialment elèctrica dels impulsos nerviosos; és una qüestió de cirúrgia delicada unir els nervis permanentment a aparells que o bé envien missatges als nervis o els reben. I el cervell així connectat continua una existència, purament mental i amb plaers ben diferents del cos, però fins i tot ara potser preferibles a l'extinció completa. L'exemple pot haver sigut massa arriscat; potser el mateix resultat es pot assolir molt més gradualment amb l'ús dels molts nervis superflus amb els quals el nostre cos és dotat per diversos serveis auxiliars i motors. Ens cal urgentment un petit òrgan sensorial per detectar freqüències de ràdio, ulls per l'infraroig, ultraviolat i raigs X, orelles pels ultrasons, detectors d'altes i baixes temperatures, de potencial i corrent elèctrics, i òrgans químics de moltes menes. Potser podem ésser capaços d'ensinistrar un gran nombre de nervis receptors de la calor i del fred, i del dolor per assumir aquestes funcions; en la banda motora ens veurem obligats aviat, si és que no ho som ja, a mecanisme de control pels quals dues mans i dos peus són un nombre del tot inadequat; i, a banda d'això, la direcció del mecanisme per la volició pura simplificaria enormement el seu funcionament. Allà on el mecanisme motor no és primordialment elèctric, podria ésser més simple i més efectiu emprar preparacions neuromusculars per comptes de connexions nervioses directes. Fins i tot els nervis del dolor es poden forçar per reportar qualsevol errada en el mecanisme associat. Un estadi mecànic, que emprà part o totes aquestes alteracions de la forma corporal podrien, si els experiments inicials fossen existosos en el sentit de dur a terme una existència tolerable, esdevindre la culminació regular de la vida ordinària. Si això hauria d'ésser per tota la població ja ho discutirem després, però de moment podem provar a afigurar-nos quin seria en aquest moment el curs de l'existència d'un ésser humà transformable.
Si començam, com de forma tan convincent prediu el senyor J. B. S. Haldane, amb una fàbrica ectogenètica, l'home tindrà de seixanta a cent vint anys d'existència larvària, no especialitzada—certament que prou per satisfer els defensors de la vida natural. En aquest estadi no li caldrà de creuar-se amb l'era de la ciència i del mecanisme, sinó que pot cupar el seu temps (sense una noció de malbaratar-lo) en ballar, fer poesia i festejar, i potser eventualment prendre part en l'activitat reproductora. Llavors abandonarà el cos, del qual ja n'haurà explorat prou les potencialitats.
El proper estadi es podria comparar al d'una crisàlida, un procés complicat i força desplaent de transformar els òrgans ja existents i d'injertar-hi tots els nous mecanismes sensorials i motors. Seguiria un període de reeducació on creixeria fins a entendre el funcionament dels seus nous òrgans sensorials i practicaria la manipulació del seu nou mecanisme motor. Finalment, sorgiria com un mecanisme completament efectiu, mentalment dirigit, i establiria les tasques adients a les seues noves capacitats. Però això no és de cap manera la fi del seu desenvolupament, per bé que marca la seua gran darrera metamorfosi. A banda del desenvolupament mental que demanen les seues facultats crescudes, serà físicament plàstic en un sentit que transcendeix força les capacitats de la humanitat no transformada. Si hagués de necessitar un nou òrgan sensorial o hagués de tindre un nou mecanisme per operar, tindrà connexions nervioses indiferenciades per adjuntar-les, i serà capaç d'estendre indefinidament les seues sensacions possibles i accions en emprar òrgans finals successivament diferents.
La realització d'aquestes complicades operacions quirúrgiques i fisiològiques es trobaria a mans d'una professió mèdica que hauria de passar ràpidament sota control dels homes transformats. Les pròpies operacions es realitzarien probablement per mecanismes control·lats pels caps transformats de la professió, per bé que en els estadis inicials i experimentals, és clar, encara les farien cirúrgians i fisiòlegs humans.
És molt més difícil de formar-se un quadre de l'estat final, en part perquè aquest estat final seria molt fluid i molt millorable, i en part perquè no hi hauria cap raó per la qual totes les persones s'haguessen de transformar de la mateixa forma. Probablement es desenvoluparia un gran nombre de formes típiques, cadascuna especialitzada en determinades direccions. Si ens limitam a allò que es podria anomenar el primer estadi de la humanitat mecanitzada i a una persona mecanitzada per raons científiques per comptes d'estètiques—ja que predir fins i tot que les formes que els homes haguessen d'adoptar si es fessen harmonia de forma i de sensació queda fora de la imaginació—llavors la descripció hauria d'anar així.
Per comptes de l'actual estructura corporal hauríem tindre tot un marc d'un material força rígid, probablement no metall sinó un a partir de les noves substàncies fibroses. De forma bé podria ésser més aviat un cilindre curt. Dins el cilindre, i curosament col·locat per evitar xocs, hi ha el cervell amb les seues connexions nervioses, immers en un líquid de la natura del fluid cerebrospinal, que es manté en circulació a una temperatura uniforme. El cervell i les neurones es mantenen amb un aport de sang oxigenada fresca i el drenatge de la sang desoxigenada mitjançant les llurs artèries i venes que connecten fora del cilindre amb un sistema artificial cor-pulmó digestiu—un mecanisme elaborat i automàtic. En gran part es compondria d'òrgans vius, per bé que caldria disposar-los curosament per tal que cap errada llur pogués posar en perill l'aport sanguini al cervell (tan sols una fracció de les actuals necessitats corporals) i així se'ls podria intercanviar i reparar sense interferir-ne les funcions. El cervell tindria garantida així una consciència contínua, connectat en la part anterior de la caixa amb els seus òrgans sensorials immediats, l'ull i l'orella—que probablement retindrien aquesta connexió durant molt de temps. Els ulls semblarien una mena de caixa òptica que els permetria alternativament de mirar per periscopis que es projectassen de la caixa, telescopis, microscopis i tota una sèrie d'aparell televisuals. L'orella tindria els complements microfònics corresponents i encara seria l'òrgan principal per la recepció acústica. Els òrgans de l'olfacte i del gust, d'altra banda, es perllongarien en connexions fora de la caixa i es canviarien en òrgans de percepció química, de forma que assolirien un paper més conscient i menys purament emocional que no pas en l'actualitat. Potser serà impossible fer això degut a la particularment estreta relació que hi ha entre el cervell i els òrgans de l'olfacte, i en aquest cas el sentit químic hauria d'ésser indirecta. La resta de nervis sensorials, els del tacte, temperatura, posició muscular i funcionament visceral, anirien a la part corresponent de la maquinària exterior o als òrgans d'aport sanguini. Vinculats al cilindre cerebral hi hauria els seus òrgans motors immediats, que es correspondrien, si bé d'una forma molt més complexa, a la nostra boca, llengua i caps. Aquest sistema d'apèndixs es construiria probablement com el d'un crustaci que empra el mateix tipus general per l'antena, la mandíbula i la pota; i anirien des de delicats micromanipuladors fins a la palanques capaces d'exercir forces considerables, totes controlades pels nervis motors adients. Estretament associades amb la caixa cerebral hi hauria també els òrgans de producció de so, de color i de ràdio. A més d'aquests hi hauria certs òrgans d'una mena que no posseïm en l'actualitat—els òrgans d'autoreparació—que sota el control del cervell serien capaços de manipular els altres òrgans, especialment els òrgans visceral d'aport sanguini, i de mantindre'ls en un estat de funcionament efectiu. Atacs seriosos, com els que impliquen pèrdua de consciència, encara demanarien, és clar, assistència exterior, però amb una cura adequada aquests serien accidents infreqüents.
Els òrgans restants tindrien una connexió més temporal amb la caixa cerebral. Hi hauria aparells locomotors de diferents menes, que es podrien emprar alternativament pel moviment lent, equivalent a caminar, per un trànsit ràpid i per volar. En general, però, els òrgans locomotors no s'emprarien gaire degut a que l'extensió dels òrgans sensorials tendirien a ocupar el llur lloc. La majoria d'ells serien mecanismes ben allunyats del cos; hi hauria les parts emissores de l'aparell televisiu, els òrgans tele-acústics i tele-químics, i tele-sensorials de la natura del tacte per determinar tota forma de textures. A banda d'aquests hi hauria diversos òrgans tele-motors per manipular materials a grans distàncies de la ment control·ladora. Aquests òrgans estesos pertindrien en un sentit laxe a cap persona en particular, o, més aviat, pertindrien tan sols temporalment a la persona que els usàs i podrien fer-la anar de forma equivalent altres persones. Aquesta capacitat per l'extensió indefinida podria dur a la fi a la fixació relativa dels diferents cervells; i això comportaria, en si, un avantatge des del punt de mira de la seguretat i la uniformitat de condicions, i tan sols part dels més actius considerarien necessaria ésser a lloc i observar i fer coses.
El nou home hauria de semblar pels qui no l'haguessen contemplat abans com una criatura estranya, monstruosa i inhumana, però és l'únic resultat lògic del tipus d'humanitat que existeix en l'actualitat. Es pot discutir que aquesta manipulació dels mecanismes corporals és tan innecessària com difícil, que tot l'augment necessari de control es pot aconseguir per mecanismes extremadament fiables externs a un cos humà inalterat. Però tot i que és possible que en els estadis inicials un home quirúrgicament transformat es trobàs en desavantatge funcional en relació a un home normal i sa, seria encara millor que un home mort. Tot i que és possible que l'home ha d'anar encara lluny abans que la seua constitució fisiològica i psicològica inherent esdevinga el factor limitant al seu desenvolupament, això passarà tard o d'hora, i és llavors que l'home mecanitzat començarà a mostrar un avantatge decidit. L'home normal és un atzucac evolutiu; l'home mecànic, aparentment un tall en l'evolució orgànica, és de fet més en la veritable tradició d'una evolució ulterior.
Un tall molt més fonamental és implícit en els mitjans del seu desenvolupament. Si s'ha trobat un mètode per connectar una terminació nerviosa del cervell directament amb un reactor elèctric, llavors el camí és obert per connectar-la amb una neurona d'una altra persona. Com que aquesta connexió seria, és clar, essencialment elèctrica, es podria igualment tant a través de l'èter com de fils. Al principi això ens limitaria a la transferència més perfecta i econòmica del pensament que caldria en el pensament cooperatiu del futur. Però no es pot aturar ací. Connexions entre dues o més ments tendirien a esdevindre una condició més i més permanent fins que funcionassen com a organisme dual o múltiple. Les ments sempre conservarien una certa individualitat, la xarxa de cèl·lules dins un cervell individual seria més densa que les existents entre cervells, cada cervell s'ocuparia principalment del seu desenvolupament mental individual i tan sols es comunicaria amb els altres per un objectiu comú. Una vegada que aparegués el cervell compost més o menys permanent se superarien dues de les limitacions ineludibles de l'existència actual. En primer lloc la mort prendria un aspecte diferent i molt menys terrible. La mort continuaria a existir pel mecanisme mentalment dirigit que acabam de descriure; simplement se l'ajornaria per tres-cents o potser mil anys, mentre que les cèl·lules cerebrals poguessen ésser persuadides per viure en l'ambient més favorable, però no per sempre. Però l'individu mútiple seria, a banda d'accidents cataclísmics, immortal, el component més gran en morir seria substituït per nous sense perdre la continuïtat pròpia, les memòries i els sentiments del membre més gran es transferirien gairebé completament al fons comú abans de la seua mort. I si això tan sols sembla una forma d'enganyar la mort, hem d'adonar-nos que el cervell individual se sentiria part del tot en un sentit que transcendeix completament la devoció del seguidor més fanàtic d'una secta religiosa. Cal admetre que és difícil d'imaginar aquesta situació de forma efectiva. Seria un estat d'extasi en el sentit literal, i aquesta és la segona gran alteració que la ment composta fa possible. Siga quina siga la intensitat del nostre sentiment, per molt que poguem lluitar per arribar més enllà de nosaltres o dins la ment d'un altre, sempre som tancats dins les limitacions de la nostra individualitat. Ara a la fi aquestes barreres caurien: els sentiments es comunicarien veritablement, les memòries es mantindrien en comú, i amb tot, la identitat i la continuïtat del desenvolupament individual no es perdrien. És possible, fins i tot probable, que els diferents individus d'una ment composta no hagen de fer tots funcions similars o ni tan sols del mateix rang d'importància. La divisió del treball aviat s'establiria: a unes ments se'ls delegaria la tasca d'assegurar el funcionament correcte dels altres, uns altres s'especialitzarien en la percepció sensorial, etc. Això derivaria en una jerarquia de ments que seria certament més un complex que una ment composta.
Les ments complexes podrien, amb aquest estil de vida, estendre les percepcions i la comprensió de les llurs accions molt més enllà de l'individu. Els sentits temporals es podrien alterar: els esdeveniments que cursen amb la lentitud de les eres geològiques es copsarien com a moviment, i alhora les vibracions més ràpides del món físic es podrien separar. Com hem vist, els òrgans sensorials tendirien a ésser menys i menys lligats als cossos, i l'host d'agents i receptors subsidiaris i purament mecànics serien capaços de penetrar en les regions on els cossos orgànics no poden entrar o sobreviure. L'interior de la Terra i dels estels, l'interior de les cèl·lules dels propis éssers vius, serien oberts a la consciència a través d'aquests àngels, i a través d'aquests àngels es podrien dirigir també els moviments dels estels i dels éssers vius.
Amb això n'hi ha potser prou i massa; més enllà d'això el futur s'ha de dirigir tot sol. Amb tot per què ens hauríem d'aturar fins que les nostres imaginacions s'esgotassen. Fins i tot més enllà d'això hi ha possibilitats predictibles. Sens dubte la natura dels propis processos vitals s'estudiarà amb més intensitat. Fer la pròpia vida serà tan sols un estadi preliminar, perquè en la seues fases més simples la vida pot diferir ben poc del món inorgànic. Però la simple elaboració de vida seria tan sols important si volguéssem permetre que evolucionàs de bell nou. Això, com el senyor Whyte suggereix a Archimedes, és necessàriament un procés lent, però no hi ha cap necessitat per esperar-s'hi. Per comptes d'això, la vida artificial s'emparia sens dubte com un àncora de l'activitat humana i no se li pemetria d'evolucionar lliurement llevat d'objectius experimentals. Els homes no es conformaran a fabricar vida: voldran millorar-la. Per un material que la natura ha forçat a fer vida, l'home tindrà mil; el material viu i organitzat serà envers l'home mecanitzat o compost com els metalls ho són avui, i gradualment aquest material viu arribarà a substituir més i més funcions inferiors del cervell com la memòria, les accions reflexes, etc., en el propi home compost; ja que els cossos llavors hauran anat molt més enllà. El propi cervell se separarà més i més en diferents grups de cèl·lules o en cèl·lules individuals amb connexions complicades, i que probablement ocupen un espai considerable. Això suposarà la pèrdua de la motilitat que no seria cap desavantatge degut a l'extensió de les facultats sensorials. Cada part no seria accessible per substitució o reparació i això de fet asseguraria una eternitat pràctica d'existència, ja que fins i tot la substitució d'una cèl·lula cerebral prèviament orgànic per un aparell sintètic no destruiria la continuïtat de la consciència.
La nova vida seria més plàstica, més controlable directament i alhora més variable i més permanent que la produïda per l'oportunisme triomfant de la natura. De mica en mica l'herència de la línia directa de la humanitat—l'herència de la vida original que sorgí en la faç de la terra—s'empetitiria, i a la fi desapareixia de forma efectiva, preservada potser com a relíquia curiosa, mentre la nova vida que no conserva res de la substància i tot de l'esperit de l'antigor prendria el seu lloc i continuaria el seu desenvolupament. Aital canvi seria tan important com el que produí per primera vegada la vida en la superfície terrestre i podria ésser tan gradual i imperceptible. Finalment, la pròpia consciència podria terminar o esvaire en una humanitat que s'hagués eteritzat completament, perdent l'organisme trellat, esdevenint masses d'àtoms en l'espai que es comunicassen per radiació, i finalment potser en resoldre's completament en llum. Això podria ésser una fi o un principi, però allò que hi ha a partir d'ací resta fora de vista.
Per què les primeres línies de l'atac contra les forces inorgàniques del món i l'estructura orgànica dels nostres cossos semblaven tan dubtoses, innocents i utòpiques? Perquè podem abandonar el món i sotmetre la carn tan sols si primer expulsam el dimoni, i el dimoni, tot i que haja perdut la individualitat, és encara tan poderós com sempre. El dimoni és el més difícil de tractar de tots: és dins nostre, no el podem veure. Les nostres capacitats, els nostres desitjos, les nostres confusions internes són gairebé impossible d'entendre o de tractar en el present, i encara menys podem predir quin serà el llur futur. La psicologia en l'actualitat és amb prou feines en un estadi millor que la física en temps d'Aristòtil; ha aconseguit un vocabulari, els moviments generals i les transformacions dels motius conscients i inconscients s'han descrit, però res més. Amb tot, en l'absència d'anàlisi científic quelcom s'ha de dir, perquè tots els canvis que he predit en el món orgànic o inorgànic haurien de començar, en primer lloc, per un cert motiu psicològic humà i realitzar-se a través del funcionament dels processos intel·lectuals humans. No som és clar en posició de predir les noves orientacions particulars que un canvi en la psicologia donarien al desenvolupament humà, més enllà d'allò que resultaria de l'eliminació d'allò que sabem que són causes inhibitòries, de forma que ací tan sols provaré de valorar l'efecte de les forces psicològiques en evitar o retardar la mena de processos resumits en les dues primeres seccions. El progrés del futur ja no depèn de l'evolució psicològica sinó de la reacció de la intel·ligència en un univers material. Restaria desviat o aturat bé per una manca de capacitat de mantindre el pensament intel·lectual creatiu, o per la manca de desig d'aplicar aquest pensament al progrés de la humanitat o, és clar, per totes dues causes alhora. Consideram primer els factor retardadors que posen en perill la capacitat de pensament creatiu. Uns ja són aparents. És ben clar que són ineficients en aturar el curs del pensament en l'actualitat, però no sempre ha sigut així en el passat i no podem ésser segurs que no ho siguen igual en el futur. Un dels factors retardadors més amenaçadors del present és l'especialització, particularment desintada a augmentar amb el propi coneixement científic. Però és dubtós que l'especialització tota sola siga capaç de dur el pensament científic a una aturada. El retarda en la mesura que l'especialitat ignora el pensament actual en altres camps, i el remei per això és òbviament un sistema de funcionament intel·ligent de distribució i gradació del coneixement de forma que cada treballador puga tindre la quantitat que requereix fora del seu propi camp, en una forma que es puga absorbir amb un mínim d'esforç mental. El problema és essencialment el de les comunicacions en un exèrcit en acció. Després d'un ràpid avenç les comunicacions es desorganitzen, i hi ha una aturada temporal fins que de nou són en funcionament.
Aquesta organització del treball intel·lectual per uns objectius determinats implica un canvi fonamental: és anàleg al canvi d'una societat recol·lectora a una societat productora. El científic modern és un salvatge primitiu. Si és actiu i emprenedor abat la presa tot sol o en petites partides; si és industriós i profund recol·lecta i apila els productes naturals que el rodegen, però el seu succés l'agraeix no tan sols a la seua pròpia habilitat i el domini del seu ofici sinó també a la riquesa de la natura i la petitesa dels seus companys. La bona cacera no durarà gaire temps, però el terreny cultivable és més ric.
Ens veurem forçats a provar de planificar i dirigir una recerca que ocupe centenars de treballadors durant molts anys, i això no es pot fer sense arriscar-se a la pèrdua de la independència i l'originalitat. Aquest és un obstacle seriós i fonamental però es pot superar de dues formes. Hauria d'ésser possible a través de la millora per mètodes educatius de l'activitat mental, de la capacitat de formar noves associacions, que no haurien d'ésser incompatibles amb la realització de treball rutinari: és a dir, cada treballador de la recerca hauria d'ésser potencialment capaç d'afegir i modificar tot el curs de la recerca i de fer suggeriments. Alhora és cert que l'originalitat, la capacitat organitzativa i la industriositat continuaran com ara distribuïdes molt desigualment; i és un problema essencialment social fer la millor assignació de funcions, emprant per les operacions rutinàries gent que sota les condicions actuals no serien de fet obrers científics, i emprar els organitzadors per traduir en plans d'acció les idees incoherents dels pensadors. La pedanteria i la burocràcia—sinònims d'un respecte gens intel·ligent pel passat—són en l'actualitat perills reals, però, una vegada que la seua gènesi s'entenga, es podran fer desaparèixer.
L'especialització la comporta l'amplitud del camp on la ciència opera, però a mesura que enram més profundament en la natura la complicació intrínseca dels fenòmens augmenta i les formes de pensament emprades en la vida ordinària es fan més i més inadequades per tractar-los. És concebible que l'aport de ments capaces de fer cap impressió en aquests profunds problemes resten més i més per sota del nombre necessari, i que tots els esforços de l'educació per produir deu genii on abans en creixia un fracassen per les dificultats intrínseques de la natura. És impossible de saber si això passarà. Hom pot pensar, de l'experiència del passat, que la natura no és mai tan complicada com sembla; que el valor de la teoria i del pensament deductiu i l'ús apropiat del llenguatge i del simbolisme reduirà les dificultats a mesura que ens hi apropam.
Per molt que ho semble al pessimista dels nostres dies, no en l'especialització o en la complicació que hi sembla raure el principal perill al progrés: és quelcom molt més arrelat i molt més imperceptible. Bertrand Russell, en un dels seus Skeptical Essays, en predir la propera fi de l'era científica, suggeria que la gent passaria de la física a la metafísica perquè l'esperança que la primera acollia sembla esvair-se llevat de pels pobles recents i poc cultivats. Potser després de tot és l'esperança la que determina realment si una època és o no creativa. Però l'existència d'esperança en la societat depèn en tot cas de moltes causes psicològiques, econòmiques i polítiques inexplorades. No crec que els factors implicats siguen de caire místic, si bé requereixen d'un desentrellament considerable.
Semblen haver-hi dos determinants psicològics en tota cultura: una collita d'individus transgressors capaços de fer més que la mitjana, i una massa de gent no tan efectiva pel llur nombre i per la llur adhesió a la tradició. En l'estat normal els transgressors són dominats per la massa de dues formes. El llur sistema d'expressió el dicten les formes concebibles en la societat; arreu, fins i tot l'individu més aberrant s'ha de conformar a un dels pocs nombrosos tipus reconeguts. El mateix tipus de ment que ara faria un físic, en l'edat mitjana n'hauria fet un teòleg escolàstic. A més, hi ha un procés de selecció on la tradició actual decideix quin ha d'ésser el valor relatiu i l'efectivitat de cada tipus. Així, fins i tot si sempre es produissen els tipus amb la mateixa abundància, tan sols els seleccionats són efectius, com els ascètics mediatius a Índia o els venedors enèrgics a Amèrica. La massa de la gent, o més aviat la classe dirigent, paguen i manen; el geni és potent tan sols quan s'adiu amb les tendència de l'època. Des d'aquest punt de mira ens apropam a la fi del període del comfort respectable on el puritanisme demanava i la matemàtica i la manufactura produïa. Però aquest període pot no acabar amb una regressió a l'estat mitjaval a través de la insatisfacció final amb la ciència; abans que això passe, la ciència, elevada al poder per l'industrialisme, pot al seu torn esdevindre la tradició directora.
També s'han de realitzar fets polítics i socials, però no d'una forma tan òbvia. Però la confusió política i la pau perllongada sens dubte afecten el pensament creatiu però com l'obstaculitzen o l'ajuden, respectivament, no és del tot segur. Quan hom compara Atenes, la Itàlia renaixentista i la Xina feudal, d'una banda, amb els imperis romà, espanyol i xinès de l'altra, la guerra semblaria que ajudàs positivament l'activitat mental. Però es podrien trobar un nombre igual d'exemples pel contrari. Hi pot haver quelcom que suggeresca que sempre que la guerra aparegué com a estimuladora era una guerra entre bàndols aproximadament iguals de forma que els desastres es veien com deguts a la follia o perversitat humanes. En el cas dels imperis, d'altra banda, la pau s'assolia al preu de la submissió a l'autoritat, burocràtica o espiritual, que privava els homes de la confiança i de la capacitat creativa. Per molt que puga ésser així, hi ha factors històrics que tendeixen a prendre una espècie de natura cíclica, i a llarg termini anul·lar-se l'un a l'altre, per bé que és sempre possible que una època destruesca, o provoque l'oblit, de més coses que les èpoques anteriors produïren, i que en el progrés humà es puga arribar a una determinada culminació. Això pot ésser més a prop que no pensam (si no ha passat ja) i la humanitat podria esdevindre estàtica fins que fos destruïda per les forces còsmiques. Amb tot sembla més probable que siguem en el punt, degut a les nostres conquestes materials, d'arribar a un altre ordre de canvis cíclics, que ens poden dur als estels.
Que una època o un individu s'expresse en el pensament creatiu o la pedanteria repetitiva és més una qüestió de desig que de poder intel·lectual, i és probablement més la natura dels llurs desitjos que no les llurs capacitats les que determinaran si la humanitat es desenvoluparà més o no. Ara semblaria que el present és una època ben crítica per l'evolució del desig humà. És una era on la natura del desig s'ha copsat per primera vegada, i aquesta imatge ens permet de veure dues possibilitats molt diferents. La vida intel·lectual, tant en el seu aspecte científic com estètic, ja no es veu com la vocació de la ment racional, sinó com una compensació, com una perversió de desitjos més primitius, insatisfets. Ara la qüestió que sorgeix és si aquesta perversió és en la línia evolutiva, o és simplement un procés temporal o patològic? Si per una psicologia sòlida, una forma de vida més d'acord amb la natura, hom hagués de trobar que la satisfacció de desitjos purament humans—o, com gairebé podríem dir, purament mamiferians—és capaç d'absorbir tota l'energia que la repressió ara desvia cap a canals científics o estètics, llavors la raça humana bé podria trobar-se estàticament ocupada en dirigir una existència idíl·lica, melanèsia, de menjar, de beure, d'estimar-se, d'amar-se, de ballar i de cantar, i l'edat d'or podria establir-se permanentment en el món. D'altra banda podria ésser que tot i el desig, la necessitat de vehicular la vida en els camins de la creació intel·lectual o estètica es pugués afeblir per l'aplicació d'una psicologia intel·lectual, encara que la llibertat corresponent als conflictes interns que ara amaguen aquestes formes d'expressió podria més que compensar allò que es perdés, i que puguessem trobar la capacitat de viure alhora una vida més plenament humana i plenament intel·lectual. La darrera alternativa és més en la línia dels desenvolupaments recents de la psicologia freudiana que divideix la psique en allò primitiu, l'ego que és la seua expressió en el contacte amb la realitat, i el super-ego que representa les seues aspiracions i ideals. El racionalisme lluita per fer del super-ego el component dominat; mai no ho aconseguí, no tan sols perquè el seu nivell era massa alt per permetre cap sortida a les forces primitives, sinó perquè era massa arbitrari, massa tenyit de desitjos primitius distorsionats, per poder arribar a una correspondència amb la realitat. El naturalisme, de forma menys definida, cercava de donar als desitjos primitius tot el paper però igualment fracassava perquè aquests desitjos són massa primitius, massa infantils, massa inconscients amb ells mateixos per satisfer-los fins i tot amb la més gran llicència. L'objectiu de la psicologia aplicada és ara dur, mitjançant l'anàlisi de l'educació, els ideals del super-ergo en línia amb la realitat exterior, en emprar i fer innocu el poder d'allò i de conduir a una vida on una plena sexualitat adulta s'equilibre amb una activitat objectiva. És aquesta alternativa la que fa el progrés mecànic i biològic que he resumit no tan sols possible sinó gairebé necessari, ja que una humanitat intel·lectual sòlida mai no s'acontentarà amb repetir-se en cercles de pensament metafísic com els immortals de Shaw, sinó que necessitarà una externalització real en transformar l'univers i transformar-se. Aital desenvolupament amb prou feines podria deixar intacte els tipus presents d'interessos humans en l'art, la ciència i la religió.
Ací és on la predicció és més difícil i fascinant. Sota la influència de la psicologia bé podria ésser que, igual com totes les branques de la pròpia ciència es fusionen en una cosmovisió unificada, també les activitats humanes de l'art i les atituds religioses es puguen fusionar en tot un model d'acció-reacció de l'home amb la realitat. El reconeixement de l'art que informa tota la ciència pura no suposa l'abandonament de tot l'art actual, sinó més aviat la realització de la transformació de l'art que ja ha començat. Art que s'expressa d'una banda en una mena d'arquitectura generalitzada, massiva o molecular, que dóna forma a les infinites possibilitats de l'aplicació de la ciència; de l'altra una poesia generalitzada que expressa les complexitats creixents de la comprensió de l'univers, mentre que la religió il·luminada per la psicologia resta com a expressió del desig que condueix l'home a través de l'univers en ésser. Aquest disgust no és res comparat amb tot el que sentiria la humanitat actual fins i tot amb els més suaus dels canvis que hem suggerit. El lector ja pot haver sentit aquest disgust, especialment en relació amb els canvis corporals; l'he sentit jo mateix en imaginar-los. L'efectivitat d'aquests sentiments conservadors és el balanç de dos factors oposats. Els canvis en qüestió no arriben tots alhora: previstos en una resum ampli en la seqüència donada, la llur natural suggeriria que se segueixen l'un a l'altre amb una freqüència creixent, com ja el passat ho ha mostrat. Ara bé, com més ràpid són els canvis ambientals menys capaç serà la ment individual d'adaptar-s'hi i més violentes seran les seues reaccions emocionals. Alhora aquests canvis donen més i més poder als grups d'homes que hi són implicats i que els duen a terme, de forma que, fins al present, en la guerra de les màquines, els mecànics han sigut sempre els vencedors; però, és clar, si les reaccions emocionals de les masses augmenten més ràpidament que el poder dels mecànics, podria passar just a l'inrevés. Una crisi severa en la civilització mecànica comportada per la seua feblesa tècnica inherent o, com és molt més probable, pel seu fracàs de disposar ajustaments socials secundaris, s'arrisca a caure sota els factors emocionals hostils a tot mecanicisme, i podríem apropar-nos a aquesta reversió més que no pas suposam. Dos llibres recents que representen punts de mira ben divergents, les darreres obrers del senyor Aldous Huxley i del senyor D. H. Lawrence, mostren alhora l'afebliment dels desitjos i la realització imminent de la futilitat per part del científic, i una separació de tota la mecanització per part dels més humanitaris. El mateix pensament ressona des d'un altre angle diferent en els escrits del senyor Bertrand Russell. Poden ésser profetes que prediuen certament la condemna de la nova Babilònia o que simplement es lamenten per un passat que s'ha perdut per sempre. Amb aquestes incerteses davant nostre, cadascú ha de seguir els seus propis desitjos, i acceptar que el seu oponent pot ésser tant en el cert com ell mateix. El fet mostrarà qui té la raó, però tan sols després de la seua pròpia època.
Hi resta encara una altra possibilitat: la més inesperada, però no necessàriament la més improbable, el desenvolupament d'un dimorfisme en la humanitat on el conflicte entre els humantizadors i els mecanitzadors es resolga no per la victòria d'un damunt l'altre sinó per la divisió de la raça humana—amb una secció que desenvolupe una humanitat completament equilibrida, i un altre grup inestable més enllà d'ella. Però aquesta possibilitat implica la consideració de factors mecànics i biològics, la síntesi dels quals, amb els psicològics, la provaré de fer en la meua conclusió.
En haver seguir les nostres principals línies de canvi separadament, ara ens resta considerar la interacció entre els elements físics, fisiològics i psicològics de la futura evolució humana. És ben fàcil de veure les relacions dels dos primers: la colonització de l'espai i la mecanització del cos són òbviament complementàries. La dissimilitud entre les condicions de vida en l'espai i en la terra serien totes soles suficients per provocar canvis normals, espontanis, evolutius en els éssers humans, però òbviament les condicions espacials serien més favorables a l'home mecanitzat que a l'orgànic. Si pogués lliurar-se de la major part del seu cos i de la seua necessitat d'un gran consum d'oxigen i d'aliments saturats d'aigua, la natura cel·lular dels globus celestials deixaria d'ésser necessària. Això donaria l'home mecanitzat un avantatge similar al que té la cèl·lula animal nua i relativament flexible damunt la vegetal rígidament marcada. A banda d'això, és tan sols en l'espai que les potencialitats de les formes més altament desenvolupades de les ments complexes tindrien un camp adient de funcionament, particularment en les llurs relacions temporals ampliades.
Bé podria ésser que ens apropassem o que finalment assolissim una concepció del temps que fes el trànsit en el temps tan fàcil com el trànsit en l'espai. Però tot el nostre coneixement actual, a banda dels nostres desitjos, suggereix que és improbable. Fins i tot si el temps i l'espai fossen equivalents, avançar un segon en el futur seria equivalent a viatjar 180.000 milles. Però fins i tot sense un canvi fonamental en la concepció del temps, les facultats temporals de l'home mecanitzat serien encara molt diferents de les nostres. L'extensió serà el seu principal tret: ja en l'estadi simià el present real d'un animal abasta una part petita del passat i del futur. L'anticipació del moviment, per la inervació muscular i la memòria, per la seua retenció de les imatges d'impulsos nerviosos, estenen el present fins al límit d'un segon. Cada vegada que jugam a tennis som profetes sense saber la posició futura de la bola que es concep com a present. En l'estadi humà ens hem estès molt endarrere, com a memòria, i la nostra previsió immediata es limita per la manca de coneixement científic. Ara creix ràpidament, però no s'accepta habitualment com a previsió perquè és conscient i intel·lectual. Amb tot, la previsió tendeix clarament a ésser més i més deductiva, i, per l'home mecanitzat, ço copsat immediatament pot incloure anys o segles de passat i futur.
Hom pot afigurar-se doncs, aquests éssers, nuclearment residents, per dir-ho així, en un grup relativament petit d'unitats mentals, cadascuna amb un ús d'energia mínim, connectades mitjançant un complex d'intercomunicació etèrea, i difoses en àrees immenses i períodes de temps mitjançants òrgans sensorials inerts, com a camp de les llurs operacions actives, que serien, en general, una gran distància entre ells. A mesura que l'escenari de la vida fos més la buidor freda de l'espai més que no pas l'atmosfera tèbia i densa dels planetes, l'avantatge de no contindre cap matèria orgànica, per tal d'ésser independent de totes dues condicions, s'evidenciaria de forma creixent.
És quan passam a la interacció en el pla psicològic que reapareixen les dificultats. Ço físic i ço psicològic tenen una influència mútua que és molt difícil de valorar en el moment present. Sens dubte, si les tendències modernes tenen cap element de permanència, una gran part de l'activitat del futur es dedicarà a l'objectiu d'una comprensió superior de l'univers. La humanitat, o els seus descendents, podria ocupar-se molt més amb recerca purament científica i molt menys en la necessitat de satisfer necessitats primàriament psicològiques i fisiològiques que no en el present. Aquest tret pot segellar tot el futur desenvolupament, de forma que la maquinària no s'organitze per la producció sinó pel descobriment. De fet, la gran necessitat de producció tant d'aliments com d'altres articles de consum desapareixeran ràpidament amb el progrés de la deshumanització. Però aquests canvis són petits comparats amb els necessàriament implicats en les alteracions psicològiques que he suggerit-
La ment humana sempre evolucionà en companyia del cos humà, i del cos animal abans que fos humana. Les connexions intrincades de la ment i del cos poden depassar la nostra imaginació, ja que des del nostre punt de mira són particularment impedits d'observar-les. Alterar d'una forma perfectament sòlida, fisiològicament o quirúrgica, el funcionament del cos tindrà certament efectes secundaris però de gran abast en la ment, i aquests efectes secundaris seran encara impredictibles en el temps on els canvis fisiològics hi tindran lloc. Però és profundament d'acord tant amb l'evolució humana com natural que els canvis secundaris no en prenguen en consideració quan reaccionen amb el desig o estímul primari: en altres mots, les passes fisiològiques es prendran probablement sense considerar-ne les conseqüències psicològiques, que poden, és clar, afeblir tot l'organisme, o, d'una altra banda, dur a un gran impredictible augment en la rapidesa i eficiència mentals. És en base a aquest delicat equilibri entre factors fisiològics i psicològics que el futur, com el present, serà ple de punts d'inflexió de forats perillosos. Tindrem reaccionaris ben assenyats en tot moment que ens cridaran a mantindre'ns en l'estadi natural i primitiu de la humanitat, que és habitualment el penúltim estadi en la llur història cultural. Però les conseqüències secundàries de ço que ja han fet els homes—els reaccionaris com els qui més—els duram endavant llavors com ara. Òbviament han de tindre lloc certs canvis o substitucions psicològics considerables per equilibri les substitucions fisiològiques. Els instints sexuals en particular, que encara troben una gratificació directa considerable, es canviaran fins a quedar irreconeixibles. Hom pot assumir que hi ha una mena de principi de conservació psicològica que ho evitarà, com els ha evitat fins el present, i els suprimirà de ple. Però a què canviaran? La solució pot ésser una extensió de la sublimació, un procés que en l'actualitat és fora del control conscient però que no sempre serà així. Una part de la sexualitat pot anar a la recerca, i una part molt més gran hauria de dur a la creació estètica. L'art del futur necessitarà, degut a les pròpies oportunitats i materials que tindrà a l'abast, un impuls formatiu infinitament més gran que no pas ara. La tendència cardinal del progrés és en la substitució d'un ambient atzarós i indiferent per un de creat deliberadament. A mesura que passe el temps, l'acceptació, l'apreciació, fins i tot la comprensió de la natura, caldrà menys i menys. En el seu lloc vindrà la necessitat de determinar la forma desitjable de l'univers controlat humanament que és ni més ni menys que l'art.
La psicologia d'una ment complex ha de diferir gairebé tan de la d'una ment mecanitzada simple com aquesta de la nostra; ja que quelcom que ha de substituir i potser superar el sexe hi és implicat. Per la interconnexió íntima de ments, la pròpia existència de l'ego quedaria tocada per primera vegada. Caldrà trobar una mena d'equilibri entre cada personalitat particular i la corporativa. Això es pot besllumar vagament quan pensam en els conflictes que hi ha entre l'ego i els impulsos secuals, amb els darrers que proven sempre de trencar l'aïllament del primer i arribar a un altre individu o grup. Si pot assolir aquest acompliment del desig, els resultats tendeixen a ser enormes i potser aclaparadors. Formaran personalitats corporatives complexos més i més grans fins que hi haja tan sols una intel·ligència, o hi haurà una multiplicació de complexos aïllats i d'evolució diferenciada amb els conflictes resultants? Les consideracions espacials semblen en general afavorir la darrera idea, però hem de suposar augments enormes en les comunicacions i en la capacitat de la conducta racional.
En aquest punt sorgeix una consideració psicològica encara més profunda. Quin ha d'ésser el futur dels sentiments? Es desviaran o se superaran directament? En altres mots, seran els homes mecànics o corporatius del futur emocionals o racionals? Tenim ben poca guia; no som segurs si la fredor comparativa de l'intel·lectualisme modern és l'efecte d'un desenvolupament considerable o d'una desviació perillosa. Fins i tot si sabessem la resposta a això amb prou feines ens ajudaria, ja que els nostres nous éssers tindrien un equilibri fisiològic diferent. Aquest equilibri no seria, com en nosaltres, en mans de les interaccions incontrolades dels individus i l'ambient. El sentiment, o en tot cas, els sentiments, es trobaran gairebé del tot segur sota un control conscient: s'induirà un sentiment per tal d'afavorir la realització d'una mena concreta d'acció. És clar que seria excessivament perillós pels éssers humans en el llur estadi actual tindre aquest control dels llurs sentiments. Una gran majoria probablement es conformaria a restar en un estat de felicitat més o menys estàtica, però l'home del futur probablement haurà descobert que la felicitat no és un fi a la vida. Fins ací és on podem arribar en les nostres suposicions. La psicologia de l'organisme completament mecanitzat és un misteri.
Vist des del punt de mira del present la realització d'aital programa de desenvolupament humà hauria de semblar una ocupació força inútil; però és dubtós que la civilització actual semblàs a un atenenc educat com quelcom valuós per marcar la culminació dels seus esforços. No hem d'assumir una psicologia estàtica i un coneixement estàtic. Cercam en el futur immediat el nostre desig; en assolir-lo esdevenim diferents; en esdevindre diferents desitjam quelcom nou, de forma que no hi ha cap aturada llevat de si el desenvolupament s'ha aturat. A més, el desenvolupament, fins i tot en els estadis més refinats, serà sempre un procés molt crític; els perills a tota l'estructura de la humanitat i dels seus successors no disminuiren a mesura que la nostra savieasa augmente, perquè en saber més i voler més gosaran més, i en gosar arriscaran la pròpia destrucció. Però aquesta gosadia, aquesta experimentació, és realment la qualitat essencial de la vida.
Ara hauria d'ésser possible de fer un esquema de desenvolupament general com un tot unificat, i tot i que cada part puga semblar plausible en detall, amb tot d'una certa forma obscura el resultat total sembla increïbles. Aquesta malfiança potser és ben fonamentada, ja que això que se suggereix no és tant un acompliment com una transformació de la humanitat, una disposició d'allò que és virtualment una nova espècie o diverses noves espècies, i una forma de disposar-ho que és en sí una desviació dels mètodes consuetudinaris de l'evolució. Ara bé, crec que aquest esquema és més que una simple possibilitat, que això, o quelcom de semblant, té una gran probabilitat d'esdevindre; però he de justificar aquesta convicció no amb hipòtesis del futur sinó amb l'anàlisi de les causes que actuen en el present. Potser la forma més fructífera és demanar-se la qüestió, «Quin és l'objectiu real de la raça humana tal com és ara?» Podem eliminar respostes tan satisfactòries com «Per la glòria de Déu», ja que, encara que fossen certes, no diferencien la humanitat d'altres parts de la creació. La resposta que hom cerca és històrica i econòmica. Les societats humanes són productes recents i, fins el present, es poden qualificar essencialment com a societats cooperatives de producció d'aliments—o, potser, per incloure les comoditats, com a societat cooperatives de satisfacció física. Es distingeixen d'aquesta forma de les societats d'insectes, que són essencialment, com Wheeler ha assenyalat, societats reproductores. Certament que en acomplir la funció d'assegurar una descendència, les societats d'insectes hi han anat més enllà per esdevindre unitats de producció d'aliments, i el procés complementari en l'home el mostra l'augment de la cura que es té de l'educació; però la devoció als finants mai no ha sigut la dedicació principal de l'activitat humana. La fam i el sexe encara dominen l'aspecte mamiferià primitiu de l'existència humana, però en l'actualitat sembla com si la humanitat fos a les envistes de la llur satisfacció. L'abundància permanent, que ja no és un somni utòpic, espera l'arribada de la pau permanent. Fins i tot ara, a través del capitalisme racionalitzat o de la planificació estatal soviètica, el problema de la producció i distribució dels béns necessaris per la satisfacció primària de tots els éssers humans, s'impulsa amb un mètode uniforme i intel·ligent. L'estupidesa i la perversió de diferents interessos pot retardar la consumació durant segles, però ha d'arribar gradualment i certa.
Ara suposam que aquest estat s'ha assolit o que és proper d'assolir-se, què se n'ha de fer de la humanitat? S'ha d'asseure, com les societats estabilitzades dels insectes, en una eternitat de goig metòdic, o apareix, per un atzar imprevist, un nou objectiu, una nova raó per existir més enllà de les crides de la fam i del desig? Els primats, i en conseqüència l'home, desenvoluparen la intel·ligència per tal de satisfer els llurs desitjos en un món on es feia més i més difícil de viure. La desenvoluparen com els vegetals primitius desenvoluparen l'hàbit de menjar, o els peixos el de respirar, i de la mateixa forma que aquelles plantes esdevingueren animals que vivien per menjar i aquells peixos esdevingueren animals que vivien per respirar, nosaltres podríem, amb el temps, arribar a viure per pensar per comptes de pensar per viure. Però aquesta analogia biològica comporta un element molt suggestiu; resten molts més peixos en la mar que no pas els qui mai arribaren a sortir-ne. No és costum del procés evolutiu de transformar tot un estadi de vida en un altre. Més aviat la natura sel·leccionar un desenvolupament particularment reeixit i li permet d'expandir-se en el lloc i fins i tot a expenses dels seus intents anteriors. Si l'home s'ha de desenvolupar en quelcom nou, la qüestió insistent és si tota la humanitat va a desenvolupar-s'hi o tan sols una part? L'analogia biològica en favor d'això darrer seria aclaparadora si l'home fos una espècie ordinària, però passa que en el moment, per primera vegada en la història, consisteix virtualment en una societat, i no tenim cap precedent pel desenvolupament de cap nou tipus, especialment de tipus solitaris, en mig d'una única societat; però, és clar, allò que es podria desenvolupar d'una societat seria una altra societat, al principi simplement una part d'ella, però que després s'hi diferenciàs més i més clarament.
Si consideram tan sols les alternatives que duen al desenvolupament, i deixam de banda l'estadi gens impossible on la humanitat s'estabilitzàs i visqués una existència oscil·lant durant mil·lenis, hem de considerar, a la llum del present, les alternatives: progressarà la humanitat com un tot o es dividirà definitivament en una part progressiva i una de no-progressiva. Una vegada i una altra en la història s'ha esdevingut que l'aixecament d'una classe particular o d'una cultura particular fins al punt que semblàs haver-hi un golf permanent entre ella i les altres cultures o classes. Amb tot el golf no era permanent, l'aristocràcia particular caigué o els seus privilegis es dinfongueren tan àmpliament que esdevingueren cosa comuna. La causa d'això no és fosca: primer, els aristòcrates es diferenciaven tan sols superficialment de la majoria, i en segon lloc no progressaven de forma que augmentàs la llur diferència i deixassen enrera la humanitat. L'aristocràcia actual de la cultura occidental, en el moment que més clarament domina el món, és imitada ràpidament i exitosa en tots els països orientals. No és en les línies d'una aristocràcia cultural o en la formació d'una classe més capaç de dur una bona vida per on més probablement tindrà lloc la divisió de la raça humana; perquè aquestes aristocràcies tan sols arriben a una humanitat més completa, i a on duen la raça les seguirà. És més aviat l'aristocràcia de la intel·lectualitat científica la que pot donar lloc a nous desenvolupaments. Aparegueren fa segles, esparsos individualment o en petits grups, però la revolució mecànica i les seues conseqüències n'han augmentat el nombre i alhora la solidesa. Com més va més pot el món ésser dirigit per l'expert científic. Les noves nacions, Amèrica, Xina i Rússia, han començat a adaptar-se a aquesta idea conscientment. Els òrgans científics naturalment es concebiren en un principi com a assessors i probablement mai no seran cap altra cosa; però, amb cada avenç en la direcció d'una psicologia més racional, el poder de l'assessorament augmentarà i el de la força es reduirà proporcionalment. Aquests desenvolupament, lligat amb la difusió de la idea d'incloure en l'interès privat, gairebé necessàriament, certes consideracions humanitàries, tendirà a centrar la sobirania real en els òrgans assessors. Els científics tindran llavors una funció dual: mantindre el funcionament del món com a màquina efectiva d'alimentació i comfort, i de desentrellar els secrets de la natura. Bé pot ésser que els somnis de Dèdal i la caiguda d'Ícar es complesquen tots dos. Una humanitat feliç i pròspera que gaudís del cos, que exercís les arts, que protegís les religions, bé pot conformar-se amb deixar la màquina, que satisfa els llurs desitjos, en unes altres mans més eficients. Les descobertes psicològiques i fisiològiques donaran els poders governants els mitjans de dirigir les masses en ocupacions innòcues i de mantindre una docilitat perfecta sota l'aparença d'una perfecta llibertat. Però això no pot passar si els poders dirigents no són els propis científics. Ja que un estat on els dirigents actuals s'imposen així, perspectiva que tant desanima el senyor Bertrand Russell, tot i que possible, és essencialment inestable i condemnada a dur a la revolució, que seria provocada per la ineficiència gradualment creixent dels dirigents i per la insurrecció creixentment efectiva de la intel·lectualitat exclosa. Fins i tot un estat científic tan sols es podria mantindre en augmentar perpètuament el seu poder damunt l'ambient inert i viu. Si no ho aconseguí, cauria en la pedanteria i esdevindria una aristocràcia perfectament ordinària. En els capítols anteriors he donat una idea d'una forma amb la qual aquest desenvolupament científic podria tindre lloc per la colonització de l'univers i la mecanització del cos humà. Una vegada hagués començat aquest procés, particularment en l'aspecte fisiològic, hi hauria una barrera efectiva entre la humanitat alterada i la no-alterada. La separació dels científics i dels qui pensassen com ells—una classe de tècnics i experts que potser consistirien en un deu per cent de la població mundial—de la resta la humanitat, salvaria la lluita i la dificultat que se seguirien de qualsevol intent de canviar tota la població, i disminuirien, en un cert punt, l'hostilitat que aquests canvis fonamentals produirien necessàriament. La humanitat rebria en general pau, abundància i llibertat, i bé podria permetre que gent fanàtica però útil distorsionàs els llurs cossos o es llençassen a l'espai; i si, eventualment, la magnitud dels canvis els fes ésser conscients que quelcom important i terroritzador hagués passat, seria massa tard per ells per fer-hi res. Fins i tot si una onada d'obscurantisme primitiu eliminàs del món l'heretgia de la ciència, la ciència ja hauria fet camí cap els estels.
En dibuixar aquest desenvolupament, però, hem oblidat unes altres consideracions de pes. Fins al present l'edifici acumulatiu de la ciència s'ha construït amb l'ajut tant del món pràctic com dels instruïts, i els propis científics mai no han format cap casta hereditària, ni tan sols tancada. El progrés de la ciència depèn de la humanitat no-científica de dues formes. A mesura que l'experimentació es fa més complexa, la necessitat de la cooperació d'elements tènics de fora es fa més gran i els laboratoris moderns tendeixen de forma creixent a semblar-se a la fàbrica i a contractar un nombre creixent de treballadors purament rutinaris. Si aquest desenvolupament ha de seguir, ni que siga en els primers estadis, en les línies que he indicat abans, aquesta necessitat d'assistència econòmica i tècnica es multiplicarà moltes vegades. I encara més important, les complexistats del pensament científic—i particularment de la ciència teòrica—demana un nombre encara més gran d'intel·lectuals de primera classe, i el desenvolupament modern de la ciència amb prou feines es pot desconnectar dels canvis polítics i econòmics que fan possible de reclutar el personal científic de cercles més i més amplis. Ja que fins que no poguem saber de la inspecció d'un infant o d'un zigot si es desenvoluparà en un geni o no, a través d'una educació adient, ens haurem de basar en la difusió de l'educació general per tal d'assegurar-nos que totes les ments capaces s'utilitzen.
Aquest reclutament científic és la forma més segura d'evitar que sorgesca un dimorfisme humà permanent, ja que reforça el factor més fort implicat, el conservadurisme emocional dels propis científics. La simple observació dels científics seria suficient en el present per mostrar que cap por d'un dimorfisme immediat és infundada. En tots els sentits, llevat del llur treball, s'assemblen als llurs germans no-científics, i ningú no restaria més sorprès que ells davant el suggeriment que s'alcen en una nova espècie i que abandonen el gruix de la humanitat. Ja que tant si inventen submarins com càrregues de profunditat, senten que serveixen la humanitat. La consciència de solidaritat—i encara més, la identificació emocional inconscient amb el grup—és una força impressionant que uneix la humanitat, i mentre com a científics individuals la mantinguen, el dimorfisme serà impossible. Però els científics no són els senyors del destí de la ciència; els canvis que puguen comportar, sense saber-ho, els forcen a posicions que mai no haurien triat. La llur curiositat i els seus efectes poden ésser més forts que la llur humanitat.
Aquests dos obstacles a la separació dels científics, tot i forts, són de la mena que perdrien força amb el temps, mentre que els que afavoreixen la llur separació tendeixen a augmentar. La importància tècnica del científic li ha de conferir l'administració independent de grans fons i posarà fi a l'estat mendicant en el qual es troba en el present. Les corporacions científiques bé poden esdevindre gairebé estats independents i ésser capaces d'emprendre els llurs experiments més grans sense consultar amb el món exterior—un món que seria menys i menys capaç de jutjar de què són els experiments. És ben probable que abans que la independència real de la ciència bou es puga fer sentir, l'organització del món haja hagut de passar a través del seu estadi actual semi-capitalista fins a una completa dictadura proletària, ja que és improbable que se li puga permetre a una corporació científica en un estadi capitalista ordinari ésser tan rica i poderosa. En un estat soviètic (no en l'estadi actual, sinó en un de lliure del perill d'un atac capitalista), les intuïcions científics esdevindrien de fet gradualment el govern, i s'arribaria a un estadi superior de la jerarquia marxiana de dominació. Els científics en un estadi així tendirien de forma força natural a identificar-se amb el progrés de la ciència més que no pas al d'una classe, nació o humanitat de fora de la ciència, mentre que la resta de la població, per la difusió d'una educació on els valors superiors seguissen una direcció científica per comptes de moral o política, seria menys predisposada a oposar-se efectivament al desenvolupament de la ciència. Així l'equilibri que ara va contra la divisió de la humanitat es giraria, gairebé imperceptiblement, en la direcció oposada. Tota la qüestió és bàsicament de nombres, i així esdevindria completament tan bon punt la quantitat i la qualitat de la població fos controlada per l'autoritat. Des d'un punt de mira els científics sorgirien com una nova espècie i deixarien endarrere la humanitat; de l'altra, la humanitat—la humanitat que compta—semblaria canviar en bloc, i deixaria endarrere en un estadi relativament primitiu els massa estúpids o massa obstinats per canviar. La darrera visió suggereix una altra analogia biològica: pot no haver-hi lloc per tots dos tipus en el mateix món i l'antic mecanisme d'extinció entraria en joc. Els éssers millor organitzats serien obligats en defensa pròpia a reduir els nombres dels altres, fins que ja no fossen una inconveniència seriosa per ells. Si, com bé podem suposar, la colonització de l'espai hagués tingut lloc o tingués lloc mentre aquests canvis es realitzassen, podria oferir una solució ben oportuna. La humanitat—l'antiga humanitat—restaria en possessió indisputada de la Terra, contemplats pels habitants de les esferes celestials amb una reverència curiosa. El món es podria transformar, de fet, en un zoo humà, un zoo tan intel·ligentment gestionat que els seus habitants no fossen conscients que hi són simplement per motius d'observació i d'experimentació.
Aquesta perspectiva agradaria totes dues parts: satisfaria els científics en les llurs aspiracions vers un coneixement i una experiència superiros, i els humanistes en la llur recerca d'una bona vida a la Terra. Però d'una manera per la seua pròpia natura no és una solució ni probable ni possible d'acord amb les línies del nostre propi coneixement. No esperam ni volem realment ço probable; tothom, fins i tot els menys religiosos, serven en la ment quan pensen en el futur, una idea de deus ex machina, d'un esdeveniment transcendental i sobrehumà que, sense la llur participació, durà l'univers a la perfecció o a la destrucció. Volem que el futur siga misteriós i ple de poders sobrenaturals; i amb tot aquestes pròpies aspiracions, tan descartades totalment del món físic, han construït aquesta civilització material i continuaran a construir-la en el futur mentre reste cap relació entre l'aspiració i l'acció. Però podem comptar amb això? O, més aviat, no tenim ja el criteri que decidirà la direcció del desenvolupament humà? Som en el punt d'ésser capaços de veure els efectes de les nostres accions i les llurs probables conseqüències en el futur; abastam el futur encara tímidament, però el percebem per primera vegada, com a funció de la nostra pròpia actuació. En haver-ho vist, ens haurem d'allunyar de quelcom que ofén la pròpia natura dels nostres més antics desitjos, o és el reconeixement dels nostres nous poders suficient com per canviar aquests desitjos al servei del futur a on ens hauran de dur?