.
Edizioni
LOTTA COMUNISTA
Trascrit per la
internet per Antonio Maggio (Primo
Maggio), l'agost del 2001
Nota del redactor
El volum recull una sèrie d'articles, d'argument homogeni, apareguts consecutivament des del juny del 1981 fins el juny del 1984 al diari "Lotta Comunista", l'article posat a la introducció aparegué en el mateix diari, el gener del 1976. Tots han estat reeditats íntegrament llevat de les necessàries correccions; els títols originals s'han conservat i s'han redactat els títols dels capítols.
Índex
Introducció
Capítol primer:
LA
QÜESTIÓ DELS TEMPS A LA TEORIA I PRÀCTICA
MARXISTES
La
qüestió dels temps
La teoria dels temps
Els temps
de l'oceà pacífic
La “qüestió
difícil” dels temps
Els temps llargs del revisionista
Cunow
La tàctica en l'estratègica dels temps
llargs
La concepció materialista a la política de
les temps llargs
La restauració leninista de la qüestió
dels temps
El temps de les forces productives i del
partit
L'acceleració imperialista del temps
Les aliances
del temps imperialista
El temps del capital global social
Els
temps de la NEP de Lenin
Els temps d'una lluita inèdita
El
temps de la claredat de Lenin
Els temps de la tradició de
classe
Capítol segon:
EL
PARTIT REVOLUCIONARI I LES LLIÇONS DE LA “DIFÍCIL
QÜESTIÓ” DELS TEMPS
Els
temps de la ciència de la revolució
Els temps de la
història
Els temps de la lluita
Els temps de la
preparació revolucionària
Els temps determinats de
la voluntat política
Els temps llargs de Karl Marx
El
temps psicològics
El temps del comunisme
Els temps de la
consciència comunista
Capítol tercer:
LA
QÜESTIÓ DELS TEMPS I EL DESENVOLUPAMENT CAPITALISTA EN EL
SEGLE XX
Els
temps del desenvolupament capitalista
Els temps de Trockij
Els
temps llargs de l'imperialisme
Els temps entre les dues
guerres
Els temps de Bordiga
Els temps de la post-guerra
Els
temps de la mítica cadència
Els temps dels anys
cinquanta
El gran desenvolupament capitalista
El gran
desenvolupament capitalista dels primers decennis
El gran
desenvolupament capitalista a la gran crisi
El gran
desenvolupament capitalista en la perspectiva històrica
La previsió sobre la difusió del
sistema de producció capitalista ha estat la base de
l'estratègia revolucionària sobre la que s'ha basat, en
el decurs dels anys, el nostre partit.
El desenvolupament desigual
del capitalistes, en les formes intensives, i sobretot extensives, ha
representat el punt ferm de la nostra anàlisi científica.
Aquesta teoria de Marx, Engels i Lenin ha estat defensada, fins i tot
en períodes on era massivament contestada per tothom,
únicament pel nostre partit contra totes les corrents
burgeses, oportunistes i subdesenvolupistes que, amb una sèrie
de variants, convergien en el manteniment de la divisió del
mercat mundial, en dues o més parts.
Nosaltres defensem,
contràriament, la validesa de la teoria de Marx, represa per
Lenin, sobre la unitat del mercat mundial i, per tant, sobre la
universalitat de les lleis econòmiques.
Aquesta base de
l'estratègia revolucionària té un profund
significat pel nostre partit, com la tenia pel partit bolxevic la
tesi de la inevitabilitat del desenvolupament capitalista i de les
classes modernes de Rússia, elaborada a les darreries del
Vuit-cents. Pel partit bolxevic es tractava de construir el partit
proletari en una fase d'ascensió capitalista, treballant en la
perspectiva de la inevitable formació d'una classe obrera
industrial i de la inevitable disgregació dels camperols. Per
nosaltres es tracta de construir el partit proletari en una fase de
maduresa imperialista d'una metròpoli inserida en una
tendència general d'extensió mundial del capitalisme;
tendència extensiva, per tant, i no sols intensiva, que no és
específica ni particular, sinó típica.
La
particularitat del cicle d'acumulació capitalista, en els
darrers trenta anys, sobre la que s'ha basat i es basa la nostra
previsió és, de fet, l'extensió mundial. Per
això, la nostra tesi que posa en primer pla les contradiccions
derivades d'aquesta particularitat extensiva és una tesi
estratègica quant té present les lluites socials que
són determinades per la tendència general.
D'aquesta
tesi estratègica deduïm l'anàlisi dels moviments
socials, de l'estructura i de la supraestructura italiana
determinada, en diversos graus segons les diverses contingències
de la tendència general mundial.
Analitzar els fenomens
italians sense partir de la determinació específica que
els caracteritza significa caure en el més pietós
empirisme. No tindre present allò que els determina
específicament significa caure en l'eclecticisme perquè
s'hi vol establir una mediació de tots els factors considerats
com a influents en la mateixa mesura.
Fins i tot en aquest cas
podem fer un paral·lelisme amb la tesi bolxevic. Per nosaltres
com pels bolxevics les conclusions són que cal preparar la
teoria, amb la restauració del marxisme, i la pràctica,
amb la construcció organitzativa del partit, amb els resultats
inevitables del desenvolupament del capitalisme.
Si el capitalisme
es desenvolupa segons la tendència general analitzada i, en
gran part, prevista, les conclusions pràctica hauran d'ésser
conseqüents a la teoria: partit obrer i no partit camperol en el
primer quart del segle a Rússia, partit obrer i exclusió
d'aliances amb les altres classes en el darrer quart de segle a
Itàlia. L'acció del partit revolucionari és
eficaç tan sols en la mesura que anticipa els moviments de la
realitat social i s'hi adapta.
Quins són els temps, quins
són els ritmes de la marxa, quins són les cadències
de la tendència general sobre la qual recolza l'estratègica
i per les quals actua el partit? És impossible preveure les
cadències perquè la tendència general opera en
decennis i no en anys i perquè, en la mesura en què són
generals, com ho és en el cas de l'extensió del
capitalisme, hi actuen una infinitat de factors dels que es poden
entreveure els caràcters comuns, però no els ritmes. El
desenvolupament desigual i, de fet, el caràcter comú
dels factors capitalistes (empreses, sectors, països) el ritme
dels quals no és, per aquesta raó, igual, i per això,
no predictible individualment. Com els factors es relacionen
recíprocament i interdependent, d'aquesta relació que
té una connotació específica, això és
la deformitat dels ritmes dels factors que composen la pròpia
relació, se'n deriva aquell ritme general que definim com a
llei del desenvolupament desigual. Com aquest ritme general el
determina la natura del capitalisme, no pot canviar sense mutar la
pròpia natura del capitalisme.
Alhora que és
possible científicament identificar la tendència
general, o evolució com l'anomena Lenin, del capitalisme i
preveure la inevitabilitat dels seus resultats, és impossible
de preveure'n la cadència.
Això explica l'error de
Bordiga, si se'n pot dir error. El 1957 calcula en vint anys la
cadència del punt crític de la dinàmica mundial
dels canvis i de la conquesta dels mercats, cadència que vé
enquadrada en la discusió del 1926 sobre els temps de la
revolució entre Stalin, Trockij i el propi Bordiga. Als
cinquanta anys previstos per Trockij s'hi refereix Bordiga per
calcular uns vint anys abans que una gran crisi de la producció
industrial moderna i del cicle comercial del calibre de l'americana
del 1932 prepare les condicions econòmiques i polítiques
per una nova fornada de revolucions permanent amb l'epicentre a
l'Europa central.
Justament Bordiga posava la qüestió
dels temps. La cadència, però, més que mal
posada, no es podia posar, i tampoc no ho és per nosaltres que
hi diferenciem en limitar-nos a concebre uns vint anys per la
industrialització de les zones endarrerides.
En el fons la
nostra tesi que veu en la reestructuració el caràcter
fonamental de la crisi en curs del capitalisme mundial deriva de
l'anàlisi del desenvolupament desigual. El procés de
reestructuració vé a ésser la confirmació
del funcionament d'unes lleis de desigualtat i de desproporció
del desenvolupament de l'economia en els diferents sectors, i en les
diverses àrees, la qual en el curs d'almenys dos decennis ha
acumulat una sèrie de contradiccions que, sumades, han
determinat una greu crisi. A la crisi actual hi conflueixen
certament, contradiccions típiques com la sobreproducció
però aquestes no són l'element que la caracteritza a
nivell mundial perquè a les metròpolis on s'hi
manifesta una sobreproducció es verifica una forta tendència
a l'exportació dels mitjans de producció i de capitals
cap a les àrees mundials en desenvolupament. L'element que
caracteritza la crisi no és, així doncs, el típic
de la sobreproducció sinó l'específic dels
efectes sobre el mercat mundial.
Les tendències de
desenvolupament del capitalisme, ho hem dit, operen en decennis i no
en anys, operen a llarg i mig termini i no a breu ja que es poden
constituir nodes conjuncturals per combinacions i complicacions
momentànies i superficials; no es poden, òbviament,
considerar nodes estratègics on la relació entre les
classes determine els girs decisius.
El partit leninista, partit
estratègic, no és fatalista ni mecanicista, sinó
materialista dialèctic, factor actiu en les tendència
de desenvolupament a llarg, mitjà i breu termini. Per això
preveu temps de llarg termini, però sobretot preveu moments o
nodes estratègics que són esquemes de les relacions
predictibles entre les classes, relacions concebudes més en la
dinàmica social que en la substància que expressen les
institucions polítiques.
Sobre la tendència a llarg
termini, Lenin recolza l'estratègia i preveu, en treballar
activament, un moment estratègic que és el
desenvolupament de la relació entre la classe proletària
i els camperols. Aquesta relació de classe, la dinàmica
social de la qual és la revolució democràtica-burgesa,
troba en la dictadura democràtica dels obrers i dels camperols
una institució política. Però la dictadura
democràtica russa, com a institució política de
la relació de classe entre el proletariat i els camperols en
el mercat rus, és vista com a acceleradora de la revolució
socialista en les metròpolis occidentals donat que
objectivament i subjectiva, la relació russa de classes
intervé activament sobre la relació de classes, entre
burgesia i proletariat, a Europa. Hi ha, en Lenin, una primera
formulació del concepte de la baula més feble de la
cadena imperialista.
Tan sols el desenvolupament ulterior de la
tendència a llarg termini sobre la que recolza l'estratègia
revolucionària li donarà relleu i determinarà
concentrament la baula més feble de la relació
internacional de classes, és a dir la relació de les
classes internacional burgesa i proletària. En aquest punt del
desenvolupament, la relació internacional entre la burgesia i
el proletariat, determina un node estratègic que, gràcies
a l'acció del partit, pot transformar-se en les institucions
polítiques de la dictadura proletària.
Però
aquesta possibilitat de transformar un node estratègic en una
revolució de classe sorgeix perquè l'instrument partit
es desenvolupa amb la feina qüotidiana d'organitzar i d'educar
el proletariat i no es lliga a les onades d'espontaneïtat i a
l'expectativa de combinacions multiformes i excepcionals.
On podem
trobar un exemple de moment conjunctural pel nostre partit? Ho pot
ésser la relació de classe entre la burgesia i el
proletariat que es dibuixava en una metròpoli imperialista,
com la italiana, després d'un cicle mundial que determinava el
cicle italià dels anys 60.
Per tota una sèrie de
combinacions de factors, sobre la base de la tendència general
d'expansió del capitalisme, el mercat de la força de
treball ha registrat un baix nivell de desocupació. Això
ha determinat una onada reivindicativa econòmica,
substancialment sindicalista, una espècie de 1905
econòmic.
Els vints anys d'expansió donava un
primer resultat que no era una crisi de la mena del 1932 i l'inici de
la revolució permament, això és un gir radical
en la relació entre la burgesia i el proletariat, sinó
una situació contingent, un moment favorable per a la força
de treball en la contractació econòmica. El deure del
partit leninista era intervindre políticament en aquesta onada
reivindicativa més sobre la relació de classe que,
objectivament, afeblia l'oportunisme que sobre la institució,
el sindicat, que podia reforçar-lo en una nova forma.
L'objectiu principal era reforçar organitzativament el partit
perquè això corresponia al deure general i perquè,
en particular, era inevitable que la situació es capgirés.
La
tendència a l'augment dels salaris reals, que venia a
accelerar la caiguda de la taxa de benefici, esdevenia un dels
factors de la crisi de reestructuració que, entre les
conseqüències, produiria una modificació de les
condicions del mercat de treball.
El 1905 rus reforçà
el bolxevisme, el 1905 econòmic reforçà el
leninisme en la seva represa històrica.
Aquest passat
recent de lluita permet de veure el futur, permet de definir
ulteriorment la qüestió dels temps de la revolució,
posada per Trockij i per Bordiga, permet d'aprofundir científicament
una recerca que ha necessitat de tants anys? Si la qüestió
dels temps la posem en el seu significat històric
d'identificació de les tendències estratègiques
i la depurem de les indicacions impossibles de les cadències,
direm que sí, direm que l'experiència passada és
preciosa perquè ha demostrat tots els límits, i a més
la possibilitat, d'una situació contingent.
Amb aquesta
experiència el nostre partit leninista es troba ara en
condicions d'afrontar la tasca quotidiana en els temps curts de
l'actual lluita obrera i d'aprofundir l'anàlisi dels temps
llargs de l'estratègia, en les tendències generals del
capitalisme i dels antagonismes de classe.