(maig del 1998)
(Pseudònim d'Ygael Gluckstein)
Publicat originalment com The
Jews, Israel and the Holocaust, a Socialist Review
219, maig del 1998.
Obtinguda originalment de les pàgines
britàniques del Socialist
Workers Party.
Baixa de la web de Linksruck.
Indexada
per Einde O’Callaghan
per l'Arxiu Virtual dels Marxistes.
La revolució francesa alliberà les juderies. Entre 1789 i l'unificació d'Alemanya i Itàlia gairebé un segle després, el ghetto físic, econòmic i intel·lectual desaparegué. Mendelssohn, Heine i Marx, tots ells hebreus, foren personalitats prominents de la cultura alemanya. L'anti-semitisme generalitzat, i fins i tot els pogroms, hi tenien lloc, però això passava a la Rússia tsarista, on el jou del feudalisme encara oprimia i on el capitalisme modern amb prou feines hi havia posat el peu. Quan el capitalisme es féu vell i decrèpit, especialment després de la Gran Depressió dels anys 1930, es girà contra totes les conquestes democràtiques de la seva joventut. Ara els hebreus no eren simplement expulsats al ghetto, sinó més enllà – a les cambres de gas.
Entre aquests dos períodes esclatà un cas terrible d'anti-semitisme a França. El 1895 un oficial hebreu de l'exèrcit, Dreyfus, fou acusat d'ésser un espia alemany. Un judici de cacera de bruixes portà a una histèria malaltisa cap als hebreus. Aquesta onada d'anti-semitisme era el producte secundari de la batall entre els ascendents imperialismes francès i alemany. En el París de la època hi havia un periodista vienès de bona posició, Theodor Herzl. Herzl va extreure la conclusió que el furor anti-semita era natural i inevitable. El juny del 1895 escrigué:
A París, com he dit, vaig assolir una actitud més lliure vers l'anti-semitisme, que començo a entendre històricament i a disculpar-lo. Per sobre de tot, reconec la buidor i la futilitat de provar de “combatre” l'anti-semitisme.
Herzl criticà Emile Zola i altres francesos, principalment socialistes, que sortiren en defensa de Dreyfus. Es lamentava que els hebreus “cerquin la protecció dels socialistes i dels destructors de l'actual ordre civil... Certament ja no són hebreus. Certament, tampoc no són francesos. Esdevindran probablement els dirigents de l'anarquisme europeu”.
Defensà que la resposta a l'anti-semitisme consisteix en què els hebreus deixin els països on no són volguts i estableixin llur propi estat. Amb aquest fi, declarà, “els anti-semites seran els nostres millors amics... els nostres aliats”. Conseqüentment anà a trobar-se amb el ministre tsarista de l'interior, Plevhe, l'home que havia organitzat el pogrom de Chisinau del 1903. Li posà davant la pastanaga en dir-li que portar els hebreus fora de Rússia afebliria el moviment revolucionari, l'enemic de Plevhe.
Si l'antagonisme entre els hebreus i els gentils era suposadament natural i inevitable llavors com és obvi se seguiria que l'antagonisme entre els hebreus i els àrabs de Palestina era natural i inevitable. Per començar, Herzl definia el sionisme com “dona una terra sense poble a un poble sense terra”. Quan es fixà en el fet que hi havia àrabs a Palestina, Herzl donà per suposat que la feina seria simplement deslliurar-se'n. El 12 de juny del 1895 escrigué, “hauríem de provar d'impulsar la mísera població més enllà de la frontera amb llocs de treball en les terres de pas, mentre els neguem qualsevol lloc de treball en el nostre propi país”. Quina ultraltjosa expressió de projecte de neteja ètnica!
Els sionistes que emigraren a Palestina des de la darreria del segle XIX no volien establir una economia simular a la dels blancs a Sud-Àfrica. Allà els blancs eren els capitalistes mentre els negres eren els treballadors. Els sionistes volien que tota la població fos hebrea. Amb el baixíssim nivell de vida dels àrabs en comparació amb el dels europeus, i amb tots dos sectors amb una desocupació oberta i amagada, molt generalitzada, l'única forma d'assolir aquest objectiu era mitjançant el tancament del mercat de treball hebreu als àrabs. S'hi empraren diferents mètodes per aconseguir-ho. Primer, el Fons Nacional Hebreu, propietari d'una gran part de la terra posseïda pels hebreus, que incloïa, per exemple, un gran tros de Tel-Aviv, tenia un estatut que insistia en què sols hi podien treballar hebreus.
A més, la federació sindical sionista, Histadrut (Federació General del Treball Hebreu), imposà a tots els membres dues consignes: una per la defensa del treball hebreu, i una altra per la defensa de la producció hebrea. El Histadrut organitzà piquets contra els propietaris d'horts que donaven feina a treballadors àrabs, i forçaven als propietaris a expulsar-los. Era també comú veure joves passejant pel mercat hebreu entre les dones que venien verdures o ous, i si trobaven una que resultava ésser àrab, llençaven parafina sobre les verdures i esclafien els ous.
Recordo el 1945 un cafè de Tel-Aviv que fou atacat i gairebé tirat a terra ja que es deia que un àrab treballava a la cuina fregant plats. També recordo, quan era a la Universitat Hebrea de Jerusalem entre 1936 i 1939, manifestacions repetides contra el vice-canceller de la universitat, el doctor Magnus. Era un hebreu americà ric i liberal, i el seu crim era que era tinent d'un senyor àrab.
Coneixedors del fet que haurien de fer cara a la resistència dels palestins, els sionistes sempre tingueren clar que necessitaven l'ajut del poder imperialista que tingués la major influència sobre la Palestina de cada període.
El 19 d'octubre del 1898 Herzl anà a Constantinoble per tenir una audiència amb el Kàiser Wilhelm. En aquella època Palestina era dins de l'Imperi Otomà, que era sota la tutela d'Alemanya. Herzl explicà el Kàiser que un assentament sionista a Israel incrementaria la influència alemanya ja que el centre del sionisme es trobava a Àustria, aliada de l'Imperi Alemany. Posà davant una altra pastanaga: “li vaig explicar que allunyàvem els hebreus dels partits revolucionaris”.
Cap a la fi de la Primera Guerra Mundial, quan era clar que Gran Bretanya es faria amb el control de Palestina, el dirigent dels sionistes de l'època, Chaim Weitzmann, contactà amb el secretari d'exteriors britànic, Arthur Balfour, i obtingué d'ell, el 2 de novembre del 1917, una declaració que prometia els hebreus una llar nacional a Palestina. Sir Ronald Storrs, el primer governador militar britànic de Jerusalem, explicà que l'“empresa sionista el beneïa i que formava per a Anglaterra ‘un petit i lleial Ultster hebreu’ en un mar d'arabisme potencialment hostil”. Els sionistes serien els homes d'Orange de Palestina.
Amb la Segona Guerra Mundial es va fer clar que la principal potència d'Orient Mitjà deixar d'ésser Gran Bretanya i que ho serien els Estats Units. Ben Gurion, el dirigent sionista de l'època, marxà així a Washington per cimentar les relacions amb els Estats Units. Israel és actualment un dels satèl·lits més fiables dels Estats Units. No és per res que Israel rebi més ajuda econòmica dels Estats Units que cap altre país, encara que sigui tan petit. També rep més ajuda militar que qualsevol altre país del món.
En comprendre la barbàries del nazisme, Trockij preveié l'annihilació dels hebreus. El 22 de desembre del 1938 escrigué:
És possible imaginar sense dificultat què els hi espera als hebreus davant el simple esclat de la propera guerra. Però fins i tot sense guerra el següent estadi de la reacció mundial significa amb certesa l'extermini físic dels hebreus... Tan sols la mobilització audaç dels obrers contra la reacció, la creació de milícies obreres, la resistència física directa a les bandes feixistes, l'increment de l'auto-confiança, activitat i audàcia de part de tots els oprimits poden provocar un canvi en les relacions de forces, aturar l'onada mundial de feixisme, i obrir un nou capítol en la història de la humanitat.
Fins a la Segona Guerra Mundial la immensa majoria dels hebreus del món, especialment els hebreus de classe treballadora, no eren partidaris del sionisme. Així a Polònia, on hi havia la comunitat hebrea més gran de l'Europa d'aquella època, tingueren eleccions municipals el desembre del 1938 i el gener del 1939 a Varsòvia, Lódz, Cracòvia, Lvov, Vílnius i altres ciutats. La Lliga, l'organització anti-sionista d'obrers socialistes hebreus, rebé el 70% dels vots en els districtes hebreus. La Lliga guanyà 17 dels 20 escons de Varsòvia, mentre els sionistes aconseguiren un de sol.
Tot això canvià radicalment amb l'holocaust. Amb prou feines deu haver cap hebreu o hebrea a Europa que no perdés membres de la seva família en ella. Recordo que poc temps abans una tia meva de Danzig vingué a visitar-nos a Palestina. No vaig conèixer la resta de la seva família, però ella, juntament amb tota la resta, desaparegué en l'Holocaust. Una cosina meva, que havia tractat molt, marxà a Europa amb el seu marit i el seu fill de cinc anys just abans de la guerra i també foren assassinats a les cambres de gas.
Actualment la immensa majoria dels hebreus són sionistes, i això és molt fàcil d'entendre.
Aquest és el terme que empren els palestins per referir-se a l'establiment de l'estat d'Israel el 1948. D'ençà llavors, en tres guerres entre Israel i els àrabs el 1948, el 1967 i el 1973 hi ha hagut una neteja ètnica massiva de palestina. Actualment hi ha 3,4 milions de refugiats palestins, un nombre que supera de molt el dels palestins que queden a les àrees on hi vivien abans. Les xifres de propietat de la terra testimonien llur eliminació: el 1917 els hebreus posseïen el 2,5% de la terra del país. El 1948 la xifra pujà al 5,7%, i actualment és el 95% a les fronteres d'abans del 1967, mentre que els àrabs posseeixen sols el 5%.
És un dels casos més tràgics de la història en el que una nació oprimida com els hebreus, que sofrí la barbàries dels nazis, hagi imposat l'opressió i la barbàries sobre una altra nació – els palestins, una nació que de cap manera va participar en l'arribada de l'holocaust.
Els palestins no tenen força per alliberar-se ells mateixos. No tenen ni tan sols la força per assolir cap reforma seriosa. No són com els negres de Sud-Àfrica, que han aconseguit reformes molt importants. S'han deslliurat de l'apartheid, han guanyat el dret de vot i han escollit un president negre. És cert que l'apartheid econòmic encara existeix. La riquesa es troba encara a mans d'un petit grup de blancs, ara al costat d'un petit nombre de negres rics. La immensa majoria dels negres són encara en una pobresa abjecte. Els negres de Sud-Àfrica són incomparablement més forts que els palestins. Primer de tot, hi ha de cinc a sis vegades més negres que blancs a Sud-Àfrica, mentre que el nombre de palestins és si fa no fa el mateix que el nombre d'israelians (la majoria de palestins són refugiats). En segon lloc, els obrers negres es troben en el cor de l'economia sud-africana mentre els palestins són molt marginals per l'economia. El sindicat sud-africà Cosatu és un sindicat de masses que jugà un paper crucial en l'esclafament de l'apartheid. Els palestins no tenen cap organització sindical comparable.
Si hi ha una situació en la que la teoria de la revolució permanent de Trockij s'hi aplica perfectament, aquest és el cas dels palestins. La seva teoria defensa que cap demanada democràtica, cap alliberament nacional pot ser dut a terme sense la revolució proletària. La clau al destí dels palestins i de tots a l'Orient Mitjà és a les mans de la classe treballadora àrab, els principals centres de poder de la qual es troben a Egipte, i en menor grau a Síria, Iraq, Líban i altres països. Tràgicament el potencial de la classe treballadora àrab no s'ha fet realitat degut a l'efecte perjudicial de l'estalinisme que dominà l'esquerra en l'Orient Mitjà durant molt de temps. Fou l'estalinisme qui obrí la porta al Partit Ba't i a Saddam Hussein a Iraq, qui portà Assad a la direcció del Ba't sirià, qui obrí la porta a Nasser i als posteriors islamistes d'Egipte.
Una revolució de la classe treballadora àrab posaria fi a l'imperialisme i al sionisme. És simple hipocresia dir que això amenaçaria els hebreus de la zona. Quan el règim d'apartheid dominava Sud-Àfrica els partidaris del règim deien que el CNA defensaria la matança dels blancs. Res d'això ha tingut lloc.
.