El nou perill
Transcrit per Einde O'Callaghan
Títol original en anglès: The new danger, publicat originalment a Worker's Republic, l'abril del 1903
forma part dels textos recuperats gràcies a la tasca d'Aindrias Ó Cathasaigh.
La política de França és tan complicada que la tasca de fer-la comprendre-la al públic general requereix un estudi més detallat del que podem donar. Així el fet que un destacat socialista francès, el senyor Jaurès, haja estat elegit pel càrrec de vicepresident de la Cambra francesa ha sigut recollit per tots els nostres diaris irlandesos com una gran victòria per al partit socialista, i ha estat així acceptat pel lector promig. Però uns pocs són conscients del veritable significat de la situació, és a dir, que la seva elecció no és més que un moviment de la classe capitalista francesa per desorganitzar les forces socialistes mitjançant la corrupció dels seus dirigents. El senyor Jaurès és un dels elements de classe mitjana que, en unir-se al partit socialista a la recerca d'una “carrera”, són, gràcies a la seva més alta educació, capaços de fer-se amb el lideratge del moviment de la classe treballadora. Actualment, com aquest moviment de la classe treballadora ha crescut de forma tan formidable com per convèncer tothom que el dia del seu triomf es troba a una distància mesurable, el govern capitalista vol fer que la part més feble de la fortalesa socialista destruesca la temuda força i, en voler-ho, fer troba que la part més feble rau en la vanitat i ambició dels dirigents de classe mitjana. Primer el senyor Millerand picà l'ham, ara ho fa el senyor Jaurès. Dit d'una altra manera, els governs capitalistes del món ara adopten i milloren la política de corrompre o “d'ennoblir” els dirigents que ha fet que la classe dirigent anglesa desorganitzàs qualsevol atac seriós a la seva posició privilegiada. Aquí a Irlanda hem vist com els nostres dirigents autonomistes seguien de la forma més efectiva el mateix joc. A Dublin tenim el senyor Nannetti portat a les files del partit parlamentari per tal de confondre la classe treballadora que començava a malfiar-se dels autonomistes; a Tipperary teníem Kendal O’Brien, i al comtat de Cork el senyor Sheehan, tant l'un com l'altre de la Land and Labour Association, i el primer un socialista confés, i el darrer un crític vehement dels enemics del treballador, i ara fidels seguidors dels homes que combateren l'Association des de la seua fundació. A Anglaterra veiem als liberals capitalistes presentant un laborista “segur” a una circumscripció conservadora, Woolwich; als Estats Units veiem homes com el batlle Schmidt de San Francisco que rep el suport d'un partit capitalista com a batlle laborista, i esbombat com a tal per la premsa capitalit a tot el país, fins i tot malgrat que la seva policia dissolia les reunions de la Socialist Trade and Labour Alliance en aquella ciutat, i als estats orientals els partits polítics capitalistes posen en les seves paperetes electorals membres d'un partit socialista nominal. La universalitat d'aquesta jugada capitalista demana un moviment igual d'universal contra ella. Fins al present lamentam haver de dir que no hi ha massa proves que els partits socialistes del món tinguen clara la línia d'actuació que cal seguir per lluitar en aquest insidiós esquema. Si exceptuam el Socialist Labour Party dels Estats Units, i el Parti Ouvrier de França, no hi ha cap partit socialista que no manifeste signes de vacil·lació sobre la matèria. A Alemanya el Partit Socialdemòcrata ha admet dins les seves fileres al Reichstag al pope dels homes que accepten aitals “presents dels grecs”, Bernstein; i a molts altres països continentals el partit està en un estadi de guerra interna sobre la qüestió. A Anglaterra a cap socialista se li ha demanat que entre en el govern, però hi ha qui malda per arribar a una posició en que això se li demanie, ansiós per acceptar-ho. La Federació Socialdemòcrata ha estat enverinada per aquesta qüestió de la forma més lamentable. Al Congrés de París els seus representants foren empesos a votar a favor de Millerand – el primer dels intel·lectuals a vendre's – principalment per l'actuació de Quelch i Hyndman, i contra el consell i la reprobació indignada dels pioners i dels lluitadors veterans del moviment socialista França. Ara que tot el que Quelch and Hyndman, & Co digueren en favor del compromís ha resultat finalment fals, i les més amargues denúncies contra Millerand han estat àmpliament justificades, Hyndman s'uneix al clamor contra ell, però fins i tot en fer-ho no mostra cap signe de lament per haver votar en favor de perdonar la traició que ara condemna. Aquesta indignació curosament estimulada sols provoca sorpresa. En un article a Justice, del 21 de març, després de resumir tots els actes de traició dels quals Millerand n'ha estat culpable d¡ençà que Hyndman votà contra la seva condemna aquest diu: “Però ara arriba la part més greu de tot plegat. Millerand acaba de reeditar els seus discursos, amb una introducció”. I aquesta és “la part més greu de tot plegat”, segons el parer de Hyndman. Però per fer justícia al nostre camarada de Londres no ens deixa sense remei. Quin és el seu remei? Sorpreneu-vos! El moviment socialista es convulsiona per aquesta maniobra capitalista, i per la presència a les fileres socialistes d'elements febles i ambicioses de classe mitjana prests per ser corromputs, i en aquest moment de perill internacional l'home al qual se li ha confiat la direcció del moviment socialista en un dels països més importants d'Europa, Anglaterra, proposa com a mitjans, més aviat, com a únic mitjà per afrontar-ho que ell hauria de debatre la qüestió amb Millerand en una reunió públic. Això, diu és l'“única forma per donar una solució a la qüestió”. Com una peça d'òpera bufa seria excel·lent, però com a peça de política real és menyspreable. Com a exponent de l'economia socialista Hyndman no té un admirador més ardent que l'autor d'aquest article, però sostenim que com a dirigent polític tota la seva carrera ha estat una llarga sèrie d'errades; un fet que explica, com cap altre ho pot fer, l'estadi vacil·lant del moviment a Anglaterra. La clau del seu caràcter ha estat cridar a la revolució i practicar el compromís, i no fer cap de les dues coses a fons. Però per què hauríem de criticar un socialista anglès? Perquè el que fa mal al moviment socialista en un país fa mal també als altres, i perquè aquest país està malauradament lligat a Anglaterra i per tant està influït per la seva política més que per cap altre país. I la feblesa del moviment revolucionari real a Anglaterra és un perill constant pels desitjos de llibertat a Irlanda. Fet i fet hauríem criticat més sovint i amb menys reserves del que ho hem fet la posició dels nostres camarades de la FSD si no fos pel fet que són anglesos, i sempre hem tingut la incòmoda sensació que criticar-los li plau a l'irlandès xovinista, i no desitjam alimentar els seus prejudicis a expenses dels socialista, tant se val com d'equivocats estiguen aquests. Però aquestes consideracions han de caure pel pes de la gravetat de les actuals circumstàncies. És necessari a Irlanda com a Anglaterra insistir en el punt que la política capitalista actual per tot el món és la política d'una pretesa simpatia amb les aspiracions de classe obrera – i aquesta simpatia pren la forma de donar càrrecs als nostres dirigents – i l'home que no pot diagnosticar els motius d'aquesta maniobra abans que el mal estigui fet, és un perill pel moviment socialista. |