Contra la corrent
Els orígens del moviment quart-internacionalista
(1972)
Publicat
per primerava vegada (Against
the Stream) a International Socialism 53,
octubre-desembre del 1972.
Indexat per Einde O'Callaghan per
Marxists’ Internet Archive. Traducció
de MIA.
L'organització
Socialista Internacional deriva en darrer terme del moviment
quart-internacionalista. Reconeix la impossibilitat de «vies al
socialisme» purament nacional i la necessitat de la refundació
d'una internacional revolucionària. Dificultats enormes s'hi
interposen en el camí. S'hi pot aprendre un munt d'aquestes, i
de les possibilitats de superar-les, amb un exam del primer gran
intent, la lluita de Trockij per construir una alternativa
revolucionària a l'estalinisme i a la socialdemocràcia
del 1933 en endavant. La sequela, el declivi polític i la
desintegració del moviment quart-internacionalista, es
discutirà en un article
posterior.
El 4 d'agost de la Internacional Comunista
Una
organització que no s'alça davant el tro del feixisme i
que se sotmet dòcilment a actes tan ultratjosos de la
burocràcia demostra per tant que és morta i que no se
la pot reviure... En tot la nostra feina posterior cal prendre com el
nostre punt de partida el col·lapse històric de la
Internacional Comunista oficial.
(Trotsky:
Cal construir de nou partits comunistes i una internacional)
El
moviment per una Quarta Internacional nasqué d'una derrota
catastròfica de la classe obrera.
El gener
del 1933 Hitler arribà al poder i destruí, en setmanes,
el moviment obrer més fort del món. Ho féu sense
resistència. El col·lapse del partit socialdemòcrata
més gran del món era esperable. Era una continuació
del col·lapse de la socialdemocràcia internacional el 4
d'agost del 1914. El col·lapse del Partit Comunista
d'Alemanya, el partit més gran de la Internacional Comunista
fora de l'URSS, era una qüestió del tot diferent.
No
era simplement que el partit hagués sigut vençut. Era
que no havia fet cap intent de lluitar. El seu extrem radicalisme
verbal havia anat de la mà amb la passivitat política.
D'ençà del 1928-29 el Partit Alemany, juntament amb
totes les altres seccions de la Comintern, havia seguit les
polítiques ultra-esquerranoses de l'anomenat «tercer
període», el període de les «lluites
revolucionàries ascendents». A la pràctica això
havia suposat que, en un moment on el feixisme era un perill real i
creixent, especialment a Alemanya, els socialdemòcrates eren
considerats el principal enemic. «En aquesta situació de
contradiccions imperialistes creixents i d'agreujament de la lluita
de classe», declarava el Desè Plenari del Comitè
Executiu de la Internacional Comunista (CEIC) el 1929: «el
feixisme esdevé més i més el mètode
dominant de domini burgès. En els països on hi ha forts
partits socialdemòcrates, el feixisme assum la forma
particular de social-feixisme, que com més va més
serveix a la burgesia com a instrument per paralitzar l'activitat de
les masses en la lluita contra el règim dictatorial feixista».
[1]
Se
seguia que no s'hi podria pensar en intentar de forçar les
organitzacions socialdemòcrates de masses i els sindicats que
control·laven d'anar a un front unit contra els feixistes.
Eren precisament social-feixistes. De fet, afegia l'Onzè
Plenari del CEIC (1931), la socialdemocràcia «és
el factor més actiu i determinant en el desenvolupament de
l'estat capitalista cap al feixisme». [2]
Aquesta
estima completament falsa de la natura del feixisme i l'assumpció
que «forts partits socialdemòcrates» i un «règim
de dictadura feixista» podien coexistir, dugueren a la idea
que, abans que Hitler esdevingués canceller, Alemanya ja era
feixista. «A Alemanya... el govern Von Papen-Schleicher, amb
l'ajut del Reichswehr, l'Stahlhelm i els nacional-socialistes ha
establert una forma de dictadura feixista...» [3],
proclamava el Dotzè Plenari del CEIC el 1932.
Contra
aquestes polítiques criminals, Trockij i el seu grapat de
partidaris havia escrit i defensat, amb una urgència i
desesperació creixents, durant anys. Organitzats d'ençà
del 1930, com a Lliga Comunista Internacional, es consideraven una
facció de la Comintern que havia sigut exclosa burocràticament
pels estalinistes i que lluitava per reformar el règim de
l'URSS i de la Comintern. Refusaven fermament qualsevol idea de
formar un partit rival. «Tots els ulls cap al Partit Comunista.
Ens hi hem d'explicar. L'hem de convèncer». [4]
El tema
central de tota la llur propaganda es resum en el títol d'un
dels pamflets més famosos de Trockij, Per un front unit obrer
contra el feixisme. Però tot i la brillantor i la coherència
dels arguments de Trockij el partit alemany, amb el seu quart de
milió de membres i els seus sis milions de vots (el 1932),
s'afanyà en el seu curs fatal. Seguia les prescripcions
desastroses d'Stalin del «tercer període» i del
«social-feixisme» fins a la fi, tot i maniobres
desesperades de darrera hora. Fou esclafat sense resistència
al costat dels «social-feixistes», els sindicats i totes
i cadascuna de les organitzacions polítiques, culturals i
socials independents creades per la classe obrera alemanya durant
seixanta anys.
El
1931 Trockij havia descrit Alemanya com «la clau de la situació
internacional». «Del desenvolupament que adopte la
solució de la crisi alemanya dependrà no tan sols el
destí de la pròpia Alemanya (i això ja és
un gran què) sinó el destí d'Europa, el destí
del món sencer, per molts anys». [5]
Era una predicció
acurada. La derrota de la classe obrera alemanya transformà la
política mundial. El fracàs del partit comunista fins i
tot per provar de resistir fou un cop tant fort com la capitulació
de la socialdemocràcia el 1914. Fou el 4 d'agost de la
Comintern.
Top
of the page
A la recerca d'un nou Zimmerwald
Fins
ara aquestes organitzacions socialistes d'esquerres s'han manifestat
contra el nostre refús de trencar amb la Comintern i de
construir partits independents. Aquest fort desacord ha sigut ara
superat per la marxa del desenvolupament... Els bolxevic-leninistes
han d'entrar a una discusió oberta amb les organitzacions
socialistes revolucionàries. Com a base per a la discussió
proposarem els dotze punt adoptats per la nostra Pre-Conferència.
(Trotsky
Cal construir partits comunistes i una internacional de nou)
L'abril
del 1933 el Presidi de la CEIC es trobà i declarà que
en «haver sentit el report del camarada Heckert de la situació
d'Alemanya, el presidi de la CEIC afirma que la línia política
i la política organitzativa seguida pel comitè central
del Partit Comunista d'Alemanya, amb el camarada Thälmann al
capdavant, fins al cop de Hitler, i en el moment que aquest tingué
lloc, fou completament correcta». [6]
Resolia després que «malgrat el terror feixista,
l'aixecament revolucionari a Alemanya creixerà; la resistència
revolucionària de les masses envers el feixisme ha
d'augmentar. L'establiment de la dictadura feixista oberta, amb la
destrucció de totes les il·lusions democràtiques
de les masses i en alliberar-les de la influència
socialdemòcrata, accelera el ritme de l'avenç
d'Alemanya cap a la revolució proletària». [7]
Aquesta
afirmació lunàtica dugué Trockij a concloure que
la Comintern ara era irrevocablement en bancarrota, que calia crear
nous partits i una nova internacional. Durant mesos es resistí
a la idea que ja no era una possible una reforma a l'URSS. En un
article que explicava el canvi fonamental de la línia de
l'oposició d'esquerres escrigué «amb condicions
internes i, especialment, externes favorables, l'estructura de
l'estat obrer es pot regenerar a partir del fonament social de la
Unió Soviètica sense una nova revolució».
[8]
De fet, aquesta idea
era un component essencial de la concepció de l'URSS com a
estat obrer degenerat tal com havien entesa aquesta concepció
els trotskistes. L'estiu del 1933 això era un problema de
futur. Les qüestions immediates eren de quines forces es
disposava per crear la base d'una nova internacional i quina n'havia
d'ésser la base programàtica?
La
LCI havia formulat finalment el seu programa d'onze punt el febrer
del 1933, just després de la victòria de Hitler. Era
essencialment encara el programa d'una facció
implicada en
l'orientació i les polítiques d'una organització
molt més grans. Resumia l'experiència dels deu anys de
lluita de l'oposició d'esquerres contra l'estalinisme a l'URSS
i en el pla internacional.
L'Oposició
Internacional d'Esquerres es basa en els primers quatre congressos de
la Comintern. Això no vol dir que es plegue davant de
cadascuna de les lletres de les seues decisions, de les quals moltes
tenien un caràcter purament temporal i en les conseqüències
pràctiques individuals han sigut refutades per la pràctica
posterior. Però en tots els principis essencials (relació
amb l'imperialisme i amb l'estat burgès; la dictadura del
proletariat; la relació amb la pagesia i totes les nacions
oprimides; els soviets; el treball en els sindicals; el
parlamentarisme; la política del front unit) romanen fins i
tot avui com l'expressió més alta de l'estratègia
proletària en l'època de la crisi general del
capitalisme.
L'Oposició
d'Esquerres refusa les decisions revisionistes del 5è i 6è
congressos mundials i considera necessària una reafirmació
radical del programa de la Comintern, on l'or del marxisme ha sigut
completament devaluat per l'aliança centrista.
D'acord
amb l'esperit i el sentit de les decisions dels primers quatre
congressos mundial, i en la línia d'aquestes decisions,
l'Oposició d'Esquerres estableix els següents principis,
els desenvolupa teòricament i els du a la pràctica:
1.
La independència del partit proletari, sempre i en
totes les condicions; condemna de la política del Guomindang
del 1924-1928; condemna de la política del Comitè
Anglo-Rus; condemna de la teoria d'Stalin del partit biclassista
(obrer i camperol) i tota la pràctica basada en aquesta
teoria; condemna de la política del Congrés
d'Amsterdamm on el partit comunista es dissolgué en el marjal
pacifista.
2.
Reconeixement de la internacional i per tant del caràcter
permanent de la revolució proletària: refús
de la teoria del socialisme en un sol país així com de
la política de nacional-bolxevisme que la complementa a
Alemanya (plataforma de l'alliberament nacional).
3.
Reconeixement de l'estat soviètic com a estat obrer
malgrat la degeneració creixent del règim burocràtic.
Ordre incondicional a tot obrer de defensar l'estat soviètic
contra l'imperialisme i alhora contra la contra-revolució
interna.
4.
Condemna de la política econòmica de la facció
estalinista tant en el seus estadis d'oportunisme econòmic
el 1923 i el 1928 (lluita contra la «sobre-industrialització»
i recolzament en els kulaks), així com la seua fase
d'aventurerisme econòmic del 1928 al 1932 (ritme
forçat d'industrialització, col·lectivització
forçada, liquidació administrativa dels kulaks com a
classe). Condemna de la legenda burocràtica criminal que
«l'estat soviètic ja ha entrat en el socialisme».
Reconeixement de la necessitat de retornar a les polítiques
econòmiques realistes del leninisme.
5.
Reconeixement de la necessitat d'una feina comunista sistemàtica
en les organitzacions de masses del proletariat, particularment en
els sindicats reformistes, condemna de la teoria i la pràctica
de l'organització sindical vermella d'Alemanya i de
construccions similars en els altres països.
6.
Refús de la fórmula de la «dictadura
democràtica del proletariat i de la pagesia» com a
règim diferent i diferenciat de la dictadura del
proletariat que du darrera les masses camperoles i oprimides en
general, el refús de la teoria anti-marxista del «creixement»
pacífic de la dictadura democràtica en una de
socialista.
7.
Reconeixement de la necessitat de mobilitzar les masses sota
consignes de transició corresponents a la situació
concreta de cada país, i particularment sota consignes
democràtiques en la mesura que es tracte de la lluita
contra les relacions feudals, l'opressió nacional o diferents
formes de dictadura imperialista oberta (feixisme, bonapartisme,
etc.).
8.
Reconeixement de la necessitat d'una política de front
unit desenvolupada respecte a les organitzacions de masses de la
classe obrera, tant de caràcter sindical com polític,
inclosa la socialdemocràcia com a partit. Condemna de la
consigna extremista de «tan sols des de baix», que a la
pràctica suposa un refús del front unit i en
conseqüència un refús a crear soviets. Condemna de
l'aplicació oportunista de la política del front unit
com en el Comitè Anglo-Rus (bloc amb els dirigents sense les
masses i contra les masses); condemna doble de la política de
l'actual comitè central alemanya, que combina la consiga
extremista «tan sols des de baix» amb la pràctica
oportunista amb ocasió dels pactes parlamentaris amb els
dirigents de la socialdemocràcia.
9.
Refús de la teoria del social-feixisme i de tota la
pesca, per servir el feixisme d'una banda i la socialdemocràcia
de l'altra.
10.
The struggle for the regrouping of the revolutionary forces of the
world’s working class under the banner of International
Communism. Recognition of the necessity of the creation of a genuine
Communist International capable of applying the principles enumerated
above.
11.
Recognition of party democracy not only in words but also in
fact; ruthless condemnation of the Stalinist plebiscitary regime
(gagging the will and the thought of the party, the rule of the
usurpers, deliberate suppression of information from the party, etc).
The
fundamental principles enumerated above, which are of basic
importance for the strategy of the proletariat in the present period,
place the Left Opposition in a position of irreconcilable hostility
to the Stalinist fraction which currently dominates the USSR and the
CI. The recognition of these principles on the basis of the decisions
of the first four congresses of the Comintern, is an indispensable
condition for the acceptance of single organisations, groups and
persons into the composition of the International Left Opposition.
[9]
La
magnitud real de les forces a disposició de la LCI en aquest
estadi era petita. El grup espanyol, que tenia en les seues files els
nacionalment coneguts ex-dirigents del PC Nin
i Andrade, operava en una país on s'hi desenvolupava una
situació pre-revolucionària. Però aviat cauria
en la unió amb el grup comunista de dretes dirigit per Maurin
per formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
que afirmava una militància de 7.000 a la fi del 1935. El preu
d'aquesta unificació fou l'acceptació de la posició
maurinista, que també era la de la Comintern, que la propera
revolució espanyola era democràtica-burgesa, i que la
revolució proletària no era a l'agent. Això
culminà el trencament entre Nin i Trockij que ja s'havia
iniciat el 1934 quant a la qüestió de l'entrada en el
Partit Socialista. Trockij no tenia cap elecció. La
perspectiva del POUM era essencialment la mateixa que havia dut el PC
xinès al desastre del 1925-27. «Un punt fals de partida
durant una revolució», escrivia, «es tradueix
invariablement en el curs dels esdeveniments en la llengua de la
derrota». Era una altra nova predicció encertada.
El
fet era que la LCI havia perdut l'única secció europea
que era en situació d'intervindre en un moviment revolucionari
real en el futur immediat. La seua secció més gran,
l'organització arqueomarxista grega que afirmava una
militància de 2.000 el 1930, no era realment trotskista i,
després d'un període de denúncies de suposades
tendències «centristes» de la LCI, hi trencà
per anar cap a la dreta. [10]
El grup
més important que hi restava, el francès, no tenia més
de 200 membres, enfrontats en les faccions rivals de Naville i
Molinier i aïllat efectivament de la classe obrera. Hi havia
petits grups a Bèlgica, Gran Bretanya, Polònia i
Txecoslovàquia i per a la resta tan sols exiliats, individus o
petites tertúlies.
A Àsia
els trotskistes xinesos, dispersats i perseguits pel Guomindang i els
estalinista alhora, no pogueren desenvolupar una organització
real davant la repressió. A la resta del continent hi havia
com a molt, petits grups d'intel·lectuals. Els vietnamites,
que més tard formarien un grup força gran, eren
aleshores encara exiliats a París.
Àfrica
era un buit llevat d'un grup a la Unió Sud-africana. La
literatura disponible no reflecteix gaire activitat a Amèrica
del Sud en aquesta època. Tan sols als EUA hi havia un nucli
real.
Els
trotskistes americans anaven a constituir pels propers vint anys, el
component més fort i més estable del moviment
internacional. El 1933 eren encara molt pocs. El 1931 havien reportat
tan sols 154 militants però eren qualitativament superiors a
la majoria dels europeus. Potencialment eren una força i aviat
farien el primer cop en les vagues de Minneapolis del 1934.
La feblesa numèrica
no era l'únic problema. Un poc abans Trockij havia assenyalat
que la secció alemanya no havia aconseguit de reclutar ni tan
sols «deu obrers fabrils nadius». [11]
De les seccions
franceses de principis dels anys trenta, Craipeau escrivia «la
regió de París [de la Lliga Comunista – DM]
incloïa una alta proporció de comunistes responsable de
bona posició, i per tant tallats de la base. Aquest predomini
dels intel·lectuals no era sorprenent. Per un obrer de base
les discussions del Comitè Anglo-Soviètic o del
Guomindang semblaven completament abstractes. Les
llurs preocupacions
eren unes altres». [12]
Fins i tot els
americans, que eren més ben posicionats en aquest sentit,
patien «d'un munt de dil·letants de mentalitat
petit-burgesa». [13]
El llur dirigent més
conegut, J. P. Cannon, es queixava
Tota
la gent d'aquesta mena té una característica comuna:
els hi agrada discutir les coses sense límit o fi. La secció
nova-iorquesa del moviment trotskista era en aquells dies un estofat
continu de discussió... Fora murs de l'avantguarda
representada pel moviment comunista i sense contacte amb el moviment
viu de masses dels obrers, ens guanyàrem i patírem
aquesta invasió. [14]
Trockij
no es feia cap il·lusió de la possibilitat de crear una
nova internacional amb aitals forces. De la mateixa forma que Lenin
havia participat, per bé que críticament, en els
intents dels socialdemòcrates d'esquerres de restablir les
connexions internacionals el 1915-16 a Zimmerwald i Kienthal, ara
Trockij orientava la LCI cap a les diverses agrupacions
socialdemòcrates d'esquerres i centristes que eren fora de la
segona i tercera internacionals. L'estiu del 1933 l'ILP britànic,
recentment desafiliat del Partit Laborista, convocà una
conferència a París per discutir la nova situació
creada per la victòria de Hitler. Catorze partits i grups,
inclòs l'ILP, hi participaren.
A
la dreta hi havia el Partit Laborista Noruec (NAP), una organització
socialdemòcrata d'esquerres de masses que havia d'esdevindre,
en dos anys, el govern de la seua majesta noruega. El NAP s'havia
afiliat a la Comintern el 1920 i se n'havia separat el 1923. En
l'altre extrem hi havia el Partit Obrer Socialista alemany (SAP), una
escissió esquerranosa de la socialdemocràcia alemanya
que era ara, com a organització a l'exili, més i més
sota la influència dels ex-membres de la dreta del Partit
Comunista d'Alemanya. Tan sols quatre de les organitzacions, la
pròpia LCI, el SAP i dos grups neerlandesos, el RSP i l'OSP,
pogueren ésser induïts a signar la crida per una nova
internacional. Com assenyalava Pierre Frank, la Conferència de
París era considerava com la nova Zimmerwald. [15]
Amb
tot, l'àmplia corrent d'esquerres que hauria pogut jugar
aquest paper no s'hi desenvolupà. Els partits i grups
representats a París, a banda de la LCI, aviat havien de
moure's cap a la dreta mentre la Comintern començava a
abandonar el «tercer període» cap al «front
unit». La Declaració
dels quatre de
París, que de cap manera no era una plataforma trotskista en
el sentit estricte, aviat esdevindria una càrrega pels seus
signants no-trotskistes.
L'únic
resultat positiu de París fou la fusió dels dos grups
neerlandesos per formar el Partit Obrer Socialista Revolucionari
(RSAP) dels Països Baixos. La figura dominant d'aquest partit,
que tenia una petita base obrera però real, era el veterà
comunista Heinrich Sneevliet, qui tenia importants diferències
polítiques amb Trockij i que més tard duria la seua
organització fora del moviment quart-interncionalista en
suport del POUM espanyol. Els dirigents del SAP, Walcher, Frölich
i Schwab, feren el mateix fins i tot abans que ell. Tampoc no
dugueren enlloc els esforços de Trockij d'unir-se amb els
grups escindits zinovievistes, especialment el grup alemany a l'exili
de Maslow-Fischer i el grup de Treint a França. Un any després
de la conferència de París els trotskistes eren tan
aïllats com sempre. L'intent de crear el nucli d'una nova
internacional a partir dels fragments d'esquerres restants havia
fracassat.
Calia una nova estratègia.
El gir francès
Tan
sols ahir Doriot era el dirigent de la lluita pel front unit, que
ell, a la seua manera, féu realitat a Saint-Denis. L'endemà,
en el cas d'un acord entre les dues burocràcies, les masses
veuran en Doriot un obstacle, un divisionista, un sabotejadors del
front unit.
(Trotsky:
La lliga davant un gir decisiu)
La
perspectiva de romandre com a oposició d'esquerres en mig
d'organitzacions centristes que anaven cap a la dreta, representades
a París (i aviat, en gran part, agrupades en la «Comunitat
Laborista Internacional» (IAG) i més tard al «Comitè
Internacional d'Unitat Socialista Revolucionària» o
Oficina de Londres) no oferia cap esperança d'una
internacional revolucionària en el futur proper i podria ben
bé arrossegar els trotskistes en el declivi i la desintegració
dels partits centristes. Amb tot, donava l'exclusió total de
la Comintern, els partits de la «IAG» eren les
organitzacions més properes als trotskistes i semblava exclòs
un curs independent per la feblesa d'aquests.
A un
nivell més fons el problema era que l'important i durador
efecte de la derrota alemanya havia creat un rerefons massiu per la
unitat entre els militants obrers conscients que la crida a nous
partits i a una nova internacional, en altres mots una nova escissió,
queia en el terreny més pedregós. Els trotskistes
havien sigut pioners en la crida al front unit obrer contra el
feixisme. Però a mesura que aquesta crida començava a
guanyar terreny en els partits socialistes després del 1933 i
a mesura que la Comintern canviava la seua posició, els
pioners es trobaren sense influència. Ara apareixien com els
divisors.
El febrer
del 1934, els reaccionaris clericals austríacs havien esclafat
el Partit Socialdemòcrata i establert una dictadura policial
militar-clerical de ressons feixistes sota Dollfuss. A diferència
dels llurs companys alemanys els socialdemòcrates austríacs
no es rendiren sense lluita. Amb moltes reticències van
recòrrer a la lluita armada d'autodefensa i tan sols els
esclafaren després d'una resistència decidida. La
lluita de febrer tingué un efecte profund en la resta dels
partits socialdemòcrates. Els socialdemòcrates
autèntics d'esquerres començaren a dubtar de la
possibilitat d'una via pacífica i parlamentària cap al
socialisme i a parlar de revolució.
Aquell
mateix febre la Croix de Feu feixista protagonitzà un aldarull
i atacà la cambra de diputats francesa en un intent d'explotar
la indignació popular davant la corrupció
governamental, evidenciada amb l'afer Stavisky, per fer caure el
govern Daladier i obrir el camí a una dictadura. Gairebé
amb èxit, provocà una vaga general a París el 12
de febrer on els militants dels Partit Comunista es manifestaren al
costat dels «social-feixistes». Aquesta acció fou
aviat seguida de l'abandonament del tercer període.
Ja que
davant l'ofensiva feixista la pròpia direcció del
Partit Comunista Francès, amb l'aprovació de Moscou,
abandonà la teoria del «social-feixisme» i
resolgué, a la Conferència d'Ivry del juny del 1934, de
pressionar per un pacte amb els socialistes francesos (SFIO). La
mateixa conferència expulsà el batlle comunista de
Saint-Denis, Doriot, que havia gosat de defensar aquesta política
«prematurament». La nova línia no s'acompanyà
de cap democratització dels ara profundament estalinitzats
partits comunistes. El juliol se signà un pacte entre el PCF i
la SFIO per la unitat d'acció contra el feixisme. Els dos
partits eren d'acord a estar-se d'atacar-se mútuament mentre
el pacte continuà. Aviat es feren propostes similars a altres
partits socialdemòcrates. A França el pacte produí
un brot d'activitat i entusiasme obrers que s'havia de manifestar
tant en el front polític com en l'industrial en els propers
anys.
Els
trotskistes francesos eren ara sense cap influència. La llur
reivindicació principal semblava acomplerta, per bé que
atacaven durament l'«amnistia mútua» perillosa i
sense principis de crítica entre les burocràcies, i no
pogueren fer-se sentir ni tan sols entre els obrers més
avançats. Pierre Frank recorda «la resposta de simpatia
que havíem trobat [en la qüestió del front unit –
DH]
en part en el PC i molt més en la SFIO, que havia aplegat un
nombre substancial d'obrers, sovint antics membres del PC—tota
aquesta resposta de simpatia la perdérem». [16]
En
aquestes circumstàncies Trockij proposà l'aleshores
radicalment nova tàctica d'entrar en la SFIO, el «gir
francès». No era del tot sense precedents. Ja havia
aconsellat els trotskistes pioners, el grup de Balham, d'entrar a
l'ILP: Però eren un grup nou i molt petit—la llur crida
contra l'expulsió al congrés del PC del 1932 tenia tan
sols tretze signatures—i l'ILP era aleshores una secció
important de la «Nova Zimmerwald» i havia trencat amb el
Partit Laborista cap a l'esquerra. Aparentment, també havia
aconsellat el grapat de trotskistes austríacs d'entrar en el
partit socialdemòcrata. Però aquests casos eren
considerats excepcionals i, en el cas britànic si més
no, el precedent no era encoratjós. La majoria de la Lliga
Comunista de Gran Bretanya refusà el consell de la LCI i hi
tingué lloc una escissió—la primera de les moltes
que havien de assolar el moviment quart-internacionalista a Gran
Bretanya.
La
proposta del «gir francès» provocà una
oposició en totes les seccions de la LCI, en molts casos, si
no la majoria, de la gran part de la militància. Els crítics
assenyalaven el primer punt del programa, «Independència
del partit proletari, sempre i en totes les condicions»,
denunciaven tota «liquidació» dins la
socialdemocràcia, «el cadàver pudent» de
Rosa Luxemburg, assenyalaven l'ús propagandístic que en
farien els estalinistes i defensaven que «l'entrada en la SFIO
suposa gairebé automàticament l'abandonament de la
consigna de la Quarta Internacional». [17]
Hi
havia substància en part de les crítiques però
els crítics no podien oferir una alternativa creïble. Com
que era impossible esperar qualsevol reforma en els partits
comunistes, els partits de la JAG eren centristes que tenien a la
dreta (incloïen el RSAP que tenia un peu a cada camp), els
trotskistes eren pocs, i l'amenaça feixista era un perill real
i presient, era essencial de cercar una influència de masses
a curt termini. Els
grups independents de propaganda no podien aspirar a aconseguir-ho.
Entrar en una socialdemocràcia que tendia cap a l'esquerra sí
ho podia fer. La proposa que la «Ligue Communiste» entràs
a la SFIO seguia al trencament dels «neo-socialistes» de
dretes dirigits per Marcel Deat (el Roy Jenkins d'aleshores) que
havia desplaçat el centre de gravetat del partit cap a
l'esquerra i aquesta circumstàncies especial jugà un
paper en els arguments de primera hora.
Hi
havia una altra consideració. Els grups trotskistes, amb
excepcions parcials, es componien en gran part d'intel·lectuals
i estudiants. «Massa estudiants. Massa pocs obrers. Els
estudiants s'ocupen massa d'ells mateixos, massa poc del moviment
obrer». [18]
Trockij ho escrigué
l'estiu del 1934. Era un tema recurrent. La SFIO, que el 1934 tenia
130.000 membres comparats amb els 30.000 del PCF, era fins a cert
punt un medi de classe obrera. Això era cert, en un grau molt
més gran, entre els els partits laboristes belga i britànic.
I fins al punt que «la salvació... rau en mobilitzar els
estudis pel treball dur de reclutar obrers» [19]
de forma que les
circumstàncies especials del cas francès retrocediren
en importància. La tàctica de l'entrisme es
generalitzava. Fins i tot als EUA, on el SP no semblava ni de lluny
una organització de masses, s'emprengué eventualment
l'entrisme.
Davant
els desenvolupaments posterior potser cal aclarir que la tàctica
d'«entrisme» era essencialment de curt termini. La
perspectiva era aplegar el millor dels obrers de tendència
esquerranosa al voltant del programa revolucionari, precipitar una
escissió i fundar el partit revolucionari. L'operació
requeria clarament programes específics, ben diferents del
programa de la LCI. El més conegut d'aquestes, el propi
Programa d'Acció per a França de Trockij, aparegué
el 1934. Era el precedent del posterior Programa
de Transició.
Trockij es
guanyà els seus seguidors a costa de repetides escissions. La
uniformitat ideològica del moviment, de la qual havia fet tant
èmfasi, no resultà cap protecció contra la
disrupcióupon which he had laid such stress, proved no
protection against disruption once disputed practical questions had
to be resolved.
El
«gir francès», tot i que presentat com una
operació purament tàctica, era de fet un canvi en
l'orientació estratègica. No implicava l'abandonament
de la crida a una nova internacional, com molts crítics
afirmaven falsament, sinó que transferia inevitablement la
crida de l'esfera de l'acció a la de la propaganda. En aquest
sentit no era més que un reconeixement de la realitat. La
Declaració
dels quatre no
havia aconseguit d'aplegar noves forces. Aitals forces eren
essencials. L'«entrisme» si més no mantenia la
promesa d'aconseguir-les.
Fracassà.
El crucial cas francès el resum així Pierre Frank:
Per
tot un període sencer inicial, l'activitat del Grup
Bolxevic-Leninista a la SFIO fou realitzat amb una claredat política
destacable. Això va atreure nombrosos joves, particularment
tota la tendència Jeunesses Socialistes, organitzada sota el
nom Jeunesses Socialistes Revolutionaires, en els rengles de
l'organització, la qual cosa renova la seua militància.
D'alotra banda, la nostra sortida de la SFIO mentre el Front Popular
s'organitzava tingué lloc sota les circumstàncies més
desafortunades, i l'escissió que tingué lloc entre els
bolxevic-leninistes en aquell moment ens provocà la pèrdua
de part dels beneficis de l'entrisme. [20]
De
fet els trotskistes s'escindiren abans de l'entrisme, durant
l'entrisme i després de la llur expulsió de la SFIO
després del Congrés de Mulhouse del 1935. El grup de
Naville (que s'havia oposat a l'entrisme, s'escindí i hi
entrà) i el grup de Molinier (que havia donat suport a
l'entrisme) dugueren des d'aleshores existències independents
com a POI i PCI respectivament, una unitat efímera seguida de
posteriors escissions.
Trockij havia
d'afirmar el 1935 que «la nostra secció, gràcies
a l'entrisme ha canviat de grup de propaganda a factor revolucionari
de primer ordre». [21]
Era un optimisme
forassenyat. Lluny d'esdevindre un factor ni tan sols de segon o
tercer ordre, el moviment es dividí en lluites fraccionals.
Fins i tot Frank concedeix que «la fragmentació dels
trotskistes francesos arribà fins a tal punt que la
Internacional declarà no podia ja acceptar més cap
responsabilitat de les llurs accions». [22]
Des
del POI, la «secció oficial», la resolució
De
les tasques de la secció francesa adoptada
en el «Congrés Mundial» del 1938 dibuixa un quadre
penós; «amaterisme, manca d'una administració
seriosa del partit, d'un tresor nacional de funcionament normal, i
d'un consell editorial de Lutte Ouvriére que siga estable...
confusió i desmoralització en la base... incapacitat de
reclutar nous membres... les quotes ni tan sols es paguen, o, si ho
són, és tan sols per casualitat». [23]
Una
segona entrada, que és clar produí noves escissions,
fou realitzada el 1938 en una nova organització centrista, el
PSOP, el nucli de la qual era l'esquerranosa Federació del
Sena del SFIO que havia trencat amb la direcció de Blum. No
aconseguí de canviar la relació de forces o de millorar
la composició dels grupuscles trotskistes.
Pierre
Frank afirma que en altres casos «especialment a Bèlgica
i als Estats Units, l'entrisme ha tingut millors resultats». En
el darrer cas, si més no, l'afirmació és
dubtosa. Després del trencament de la dreta del SPUSA per
formar la Social-Democratic Federation, el grup esquerranós
«Militant» esdevingué dominant en el partit. El
grup trotskista, que ja s'havia fusionat amb una organització
esquerranosa «nadiua» el 1934 per formar el Workers'
Party, entrà en el SP el 1936 després d'una ferotge
lluita interna que dugué a la inevitable escissió. Fou
efectuada el setembre del 1937, després de mesos d'intensa
lluita fraccional, després d'haver aconseguir «un
centenar de persones» [24]
majoritàriament
de la Socialist Youth. Tot i que aquesta conquesta de joves,
majoritàriament estudiants, havia d'ésser agrada el
1940 quan els reclutaments del SP formaren el gruix de les tropes de
la facció Abern-Burnham-Schachtman
que se'n separà de l'òrgan principal (SWP) a partir
d'una confusa plataforma «anti-direcció» i de la
qüestió russa.
El
«gir francès», doncs, fracassà en el seu
objectiu—la creació d'organitzacions serioses amb una
certa influència en el moviment obrer que poguessen constituir
la base d'una nova internacional.
Amb el fracàs
no fou complet. La puntualització de Frank quant a la
renovació de la militància és vàlida.
Tampoc la pèrdua de gent relativament nombrosa en el curs de
les moltes escissions suposà cap gran daltabaix. «Tot
partit obrer, tota facció passa pels seus estadis inicials per
un període de propaganda pura», escrivia Trockij cap a
la fi del 1935. «El període d'existència com a
cercle marxista implica invariablement hàbits d'una
aproximació abstracta al moviment obrer. Qui siga incapaç
de saltar a temps dels límits d'aquesta existència
limitada roman transformat en un sectari conservador». [25]
Els qui mai no havien
conegut res més que la política de grups petits eren
especialment susceptibles d'aquesta malaltia. Molts contraris al «gir
francès» n'eren infectats. Els sectaris retenien la
«vida interior» de la facció, es concentraven en
la crítica del «centrisme» dels trotskistes i
esdevenien més i més allunyats de la realitat. Un cas
que resulta ben documentat, el del grup Oehler dels EUA, oposats
militantment a l'entrisme, els mostra barallats furiosament per
qüestions «de principis» i en escissions repetides,
negociacions de noves fusions amb altres sectes minúscules,
establiment de la llur fosca «Comissió Internacional de
Contacte» i finalment desintegrats en un rovell de colles
microscòpiques, cadascuna coneguda pel seu dirigent,
stammistes, marlenistes, meinovistes i la resta, abans d'esvair-se en
l'oblit. [26]
A
més, el fracàs del «gir francès» no
fou degut principalment a cap error que pogués evitar la
direcció més bona possible. Desenvolupament
profundament desfavorables de la situació mundial i dels
moviments obrers n'eren els principals factors. Per entendre això
cal tornar als esdeveniments de Rússia i a les polítiques
de la Internacional Comunista.
El terror i el front popular
Cada
feble, corrupte o ambiciós traïdor al socialisme en la
Unió Soviètica ha sigut llogat per fer la feina bruta
del capitalisme i el feixisme. Al capdavant de tot afebliment,
sabotatge i assassinat hi ha l'agent feixista Trockij. Però
les defenses del poble soviètic són fortes. Sota la
direcció del nostre camarada bolxevic Iez'ov els espies i
sabotejadors han sigut denunciats davant el món i duts a
judici... Expressam la nostra completa confiança en el nostre
partit germà de la Unió Soviètica i en el seu
gran camarada Stalin, en la determinació del camarada Iez'ov
per desarrelar les darreres restes de la conspiració
anti-soviètica.
(Report
del CC al 15è Congrés del Partit Comunista de la Gran
Bretanya, 1938)
El
primer de desembre del 1934 S. M. Kirov, cap estalinista de la regió
de Leningrad, fou mort a trets per un jove dit Nikolaev. Dues
setmanes més tard Zinov'ev, Kamenev i altres ex-dirigents
destacats del PCUS foren arrestats. Les grans purges, on Stalin anava
a assassinar els membres més destacats de tots els sectors del
partit, havien començades. En eñl curs dels propers
cinc anys execucions generalitzades agranaren no tan sols els
opositors i els ex-opositors sinó també la majoria dels
quadres estalinistes originaris. Se sap, pel discurs de Krus'c'ev al
Vintè Congrés, que la majoria dels membres del Comitè
Central elegits en el Congrés del 1934 (el Setzè) foren
arrestats i afussellats i que la majoria dels delegats del congrés,
que eren és clar estalinistes, foren arrestats i acusats
d'«activitat contra-revolucionària» en els anys
següents. [27]
En
els tres grans «judicis» (1936-38) s'indugué a
destacats ex-dirigents del partit a confessar que, sota les ordres de
Trockij, havien conspirat per afeblir l'economia i per «restaurar
el capitalisme» amb l'ajut de Hitler i de l'emperador japonès.
Ja el 1931 Stalin havia escrit que «hi ha qui pensa que el
trotskisme és una escola de pensament dins el comunisme... Cal
fortament assenyalar que aital idea del trotskisme és
profundament errònia i perjudicial. De fet, el trotskisme és
la punta de llança de la burgesia contra-revolucionària,
en la lluita contra el comunisme». [28]
Ara això
s'estenia a l'acusació que Trockij i els seus seguidors eren
literalment agents dels feixistes que calia «denunciar» i
expulsar del moviment obrer. Una campanya massiva de mentides fou
dissenyada pels partits comunistes, ajudats pels nombrosos companys
de viatge «liberals» i socialdemòcrates que ara
aplegaven. Havia de durar més de vint anys i contribuir a
inocular a desenes de milers de militants dels PC contra la crítica
marxista de l'estalinisme i a aïllar més encara els
trotskisme.
Mentre
la repressió assassina creixia dins la URSS i la campanya de
difamacions contra el «trotsko-feixisme» s'intensificava,
els partits comunistes es desplaçaven ràpidament cap a
la dreta. La línia del front unit de partits obrers contra el
feixisme es transformà en la línia de fronts populars
contra la guerra. El seté (i darrer) Congrés Mundial de
la Comintern (1935) cridà pel «front popular unit en la
lluita per la pau i contra els instigadors de la guerra. La lluita
per la pau obrer les més grans oportunitats per crear el front
unit més ampli. Tots els interessats en la preservació
de la pau s'haurien d'aplegar dins aquest front unit». [29]
Entre
els «interessats en la pau» hi havia, és clar, els
vencedors imperialistes del 1918, especialment les classes dirigents
britànica i francesa. Eren ara el pivot real de la diplomàcia
estaliniana, per la qual la Comintern era tan sols un ajut. La URSS
s'havia unitat a la Societat de Nacions, l'instrument de les
potències victorioses de la primera guerra mundial, que Lenin
havia anomentat «la Societat dels Bandits Imperialistes».
En benefici dels antics quadres dels partits comunistes que, després
de tot, havien pujat en la política de classes, el derrotisme
revolucionari i l'hostilitat sense compromissos contra les «pròpies»
classes dirigents, s'hi desenvolupà una nova teoria. Era l'ara
familiar dels estats «progressius», que calia defensar
contra els estats «reaccionaris». «Ara la situació
no és la del 1914» declarava el CEIC el maig del 1936.
«Ara no són tan sols la classe obrera, la pagesia i tota
la població treballadora la que és decidida a mantindre
la pau, sinó també els països oprimits i les
nacions febles que veuen amenaçada la independència per
la guerra... En la fase actual una sèrie d'estats capitalistes
també malden per mantindre la pau. Per tant hi ha la
possibilitat de crear un front amplic de la classe obrera, de tota la
gent treballadora, i de nacions senceres contra el perill de la
guerra imperialista». [30]
El
maig del 1935 se signà el pacte franco-soviètic. El
juliol el PC i la SFIO havien arribat a un acord amb el Partit
Radical, l'espinada de la democràcia burgesa francesa, i
l'abril del 1936, el «Front Populaire» d'aquests tres
partits guanyà les eleccions generals amb una plataforma de
«seguretat col·lectiva» i reformes. El PC, que féu
campanya amb la consigna «per una França forta, lliure i
feliç» aconseguí 72 escons i esdevingué
una part essencial de la majoria parlamentària de León
Blum, el dirigent de la SFIO i primer ministre de Front Populaire.
Maurice Thorez, el secretari general del PCF, fou capaç
d'afirmar «hem privat del tot els nostres enemics de les coses
que ens havien robades i que havien trepitjades. Hem recuperat la
marsellesa i la tricolor». [31]
Quan la
victòria electoral de l'esquerra fou seguida d'una onada
massiva de vagues i ocupacions—sis milions d'obrers hi
participaren el juny del 1936—els fins aleshores campions de
les «lluites revolucionàries ascendents» es
dedicaren a contindre el moviment en límits estrets i a
posar-hi fi sota la base de les concessions de l'«acord de
Matingon» (especialment, la setmana de les 40 hores, les
vacances pagades). A la fi de l'any el Partit Comunista, ara a la
dreta dels seus aliats socialdemòcrates, cridava per
l'extensió del «Front Popular» en un «Front
Francès» amb la incorporació de certs
conservadors de dretes que eren, per raons nacionalistes, fortament
anti-alemanys.
El
partit francès fou pioner en aquestes polítiques perquè
l'aliança francesa era central per la política exterior
d'Stalin però foren ràpidament adoptades per tota la
Comintern. Quan la revolució espanyola esclatà el
juliol del 1936, en resposta amb l'intent de presa del poder de
Franco, el PC espanyol, part del Front Popular espanyol que havia
guanyades les eleccions de febrer i pres el poder, féu tot el
possible per mantindre el moviment dins el marc de la «democràcia»;
és a dir, del capitalisme. Amb l'ajut de la diplomàcia
russa, i és clar dels socialdemòcrates, ho aconseguí.
«És del tot fals», declarava Jesús
Hernández, editor del diari del partit, «que l'actual
moviment obrer té com a objectiu l'establiment de la dictadura
del proletariat quan la guerra haja acabada... Nosaltres els
comunistes som els primers a rebutjar aquesta suposició. Ens
motiva exclusivament un desig de defensar la república
democràtica». [32]
En aquesta línia
el Partit Comunista d'Espanya i els seus aliats burgesos impulsaren
les polítiques del govern republicà més i més
cap a la dreta i, en el curs de la llarga guerra civil, expulsaren
del govern primer el POUM, i després la direcció
esquerranosa del Partit Socialista Espanyol. La «defensa de
l'ordre republicà, amb respecte a la propietat» [33]
dugué a un
regne del terror en l'Espanya republicana contra les
esquerres—simbolitzat en l'assassinat de Nin i en les lluites a
Barcelona. Es justificà amb una campanya sense precedents
d'enviliment contra tots els crítiques d'esquerres com a
«agents de Hitler i Franco». Trockij resumí els
fets espanyols amb un horrible encert: «els comandaments
militars republicans eren més ocupats en l'esclafament de la
revolució social que en aconseguir victòries. Els
soldats perderen la confiança en els seus comandaments, les
masses en el govern; els camperols es mantingueren al marge, els
obrers s'esgotaren, derrota rera derrota, la desmoralització
creixia». [34]
Amb tot el fet era que
«el proletariat espanyol es trobava en el primer dia de la
revolució no per sota sinó per damunt del proletariat
rus del 1917... En posar-se com a tasca el rescat del règim
capitalista el Front Popular es condemnà a una derrota
militar». [35]
Amb tot
l'extrem gir dretanós de la Comintern no beneficià
seriosament als quart-internacionalistes. En la primera fase
l'entusiasme popular per la unitat comportà enormes guanys als
partits comunistes—el partit francès augmenta de 30.000
el 1934 a 150.000 a la fi del 1936 a més de 100.000 de les
Joventuts Comunistes; el partit espanyol va crèixer d'un miler
a la fi del «tercer període» (1934) fins a 35.000
el febrer del 1936 i 117.000 el juliol del 1937. Els nous afiliats
eren blindats contra l'esquerra per la convicció que els
trotskistes—i de fet els centristes—eren literalment
agents feixistes.
En el
període del col·lapse dels fronts populars, la
desmoralització general creà una atmosfera
extremadament desfavorable pels revolucionaris. El fet era que Stalin
havia aconseguit, a través de la Comintern, de desplaçar
tot el moviment obrer, inclosa la socialdemocràcia, molt més
a la dreta de les posicions del 1934. Els trotskistes nedaven contra
corrents immensament poderoses. Sobreviure, com a tendència
revolucionària, fou un gran èxit en aquelles
circumstàncies. Amb tot el terrible dilema, el contrast entre
objectius i mitjans, entre la urgència de la necessitat de
revertir les derrotes i les forces patèticament febles
disponibles, fou més agut que mai.
La jugada desesperada
No
progressam políticament. Sí, és un fet que és
expressió d'una decadència general dels moviments
obrers dels darrers quinze anys... La nostra situació és
ara incomparablement més difícil que la de qualsevol
altra organització de qualsevol altra època, perquè
tenim la terrible traïció de la Internacional Comunista
que sorgeix de la traïció de la Segona Internacional. La
degeneració de la Tercera Internacional es desenvolupà
tan ràpidament i tan inesperadament que la mateixa generació
que sentí la seua formació ara ens sent a nosaltres i
diu: «però això ja ho hem sentit abans».
(Trotsky,
La lluita contra la corrent)
Setembre
del 1938. La «Nova Zimmerwald» és morta. El «gir
francès» ha fracassat en el seu objectiu estratègic.
La revolució espanyola és estrangulada. Règims
feixistes i semi-feixistes control·len la major part d'Europa.
Una nova guerra mundial és clarament imminent. En la resta de
democràcia burgeses, el social-patriotisme, en les seues
varietats socialdemòcrata i estalinista, domina completament
el moviment obrer. En aquestes circumstàncies desesperadament
difícils la nova Internacional és proclamada, no com
una aspiració, sinó com un fet.
Per
què? El 1935 Trockij havia denunciat com «una estípida
xerrameca» la idea que «els trotskistes volen proclamar
la Quarta Internacional dijous vinent». [36]
Amb tot un any més
tard proposava, precisament, la proclamació de la nova
internacional. En aquella ocasió fou incapaç de
convèncer els seus seguidors. El 1938 ho havia fet.
No
hi havia hagut cap canvi important en la força i influència
dels grups revolucionaris en l'interval. En el seu prefaci a la
memòria oficial de la conferència fundadora de la
Quarta Internacional (després anomenada «Primer Congrés
Mundial») Max Schachtman escrivia «els delegats
representaven directament onze països—els Estats Units,
França, Gran Bretanya, Alemanya, la Unió Soviètica,
Itàlia, Amèrica Llatina, Polònia, Bèlgica,
Holanda i Grècia». [37]
D'aquests delegats, el
propi Schachtman representava un partit ben petit però real—el
Partit Obrer Socialista americà que declarava, amb una certa
exageració, 2.500 militants. Era probablement l'únic en
aquesta posició. La situació a França ja ha
sigut assenyalada. La secció britànica era una fusió
de sectetes, representades conjuntament per la Conferència per
un representant del SWP, que havia de davallar fins a la
insignificància en els propers anys—l'únic grup
britànic que havia de demostrar una certa viabilitat (la
Workers International League) no hi era representada i de fet se la
denunciava com «en el camí d'una política de
colla sense principis que tan sols els pot dur al fang». [38]
La secció a la
URSS havia sigut exterminada físicament i era «representada»
per l'espia de la policia estaliniana «Etienne». Alemanya
i Itàlia eren representades per minúsculs grups
exiliats. Els holandesos eren una escissió de l'organització
juvenil del RSAP. Els polonesos—que s'oposaven a la proclamació
de la Internacional—no tenien cap organització
independent com la resolució de la Conferència quant a
Polònia mostra, i els grecs eren dividits entre
l'«Organització Unificada Comunista Internacionalista»
i la «Lliga Comunista Internacional», cap de les quals no
semblava gaire gran. L'organització belga, descrita pel SWP
com «la nostra secció proletària més forta
d'Europa», potser tindria uns centenars de militants. Fins i
tot si s'hi sumen tots els fragments que refereix Schachtman («hi
havia un cert nombre d'altres que per una diversitat de raons legals
i físiques foren incapaços d'enviar delegats»),
el total no arriba a ésser gaire més gran que el del
1933.
L'explicació
de Pierre Frank de la fundació d'una «Internacional»
sense seccions importants, sense cap base real en la classe obrera,
es resum en l'afirmació que aquesta iniciativa era l'única
forma de preservar el grapat de quadres que el moviment havia
aconseguit. «Per què insistia tant Trockij en aquesta
qüestió?», escriu Frank. «Per què la
impulsà amb tanta força, fins al punt que el capítol
final del seu Programa de Transició inclou una polèmica
nua contra els qui s'oposaven a la proclamació de la Quarta
Internacional? Era perquè, per ell la consideració més
important no era la dimensió numèrica de les nostres
forces, ni la disposició d'un sector més o menys gran
d'obrers a entendre la nostra decisió; sinó per damunt
de tot i a banda de tot, era una qüestió de perspectiva
política i de continuïtat política. Trockij era
del tot conscient que el moviment obrer en general, i el nostre
moviment en particular, anava a entrar en un període
extremadament difícil—la guerra imperialista—en el
curs de la qual seríem sotmesos a pressions extraordinàries
per l'enemic de classe i per poderoses forces centrífugues.
Aquestes pressions bé podien destruir una organització
tan feble com la nostra. Si miram enrere i examinam què passà
en el nostre moviment durant la guerra, s'hi pot veure que entrar en
el període de la guerra sense haver proclamat la fundació
de la Quarta Internacional hauria permès a totes les forces
centrífugues (que aparegueren durant aquell temps) operar amb
una intensitat cent o mil vegades més forta». [39]
L'explicació,
doncs, es relaciona amb la cohesió interna de les
organitzacions trotskistes i no gens a les possibilitats objectives
en el moviment obrer. Frank té si més no el mèrit
de veure el problema, a diferència de molts «trotskistes»
posteriors, però els seus arguments no resisteixen un exam
crític.
Primer
de tot hi havia una organització trotskista internacional, la
LCI, des del 1930. Aquesta era una garantia suficient de «continuïtat
política», en la mesura que això s'hi pot
garantir amb mitjans organitzatius, i ja que la proclamació de
la «Quarta Internacional» suposava simplement, a la
pràctica, redenominar la LCI és difícil de veure
quina resistència addicional a «poderoses forces
centrífugues» s'hi obtingué.
En
segon lloc, la «Internacional» de fet deixà de
funcionar amb l'esclat de la guerra. Com el propi Frank ens diu «poc
després de la guerra el secretariat internacional es transferí
a Amèrica» i «tan sols pogué mantindre el
contacte amb uns pocs països del camp «aliat» (i
fins i tot això amb gran dificultat)».. [40]
En realitat el SWP
actuava com el centre internacional en la mesura que això
existia.
En
tercer lloc, i de més importància, és una simple
justificació retrospectiva suggerir que Trockij concebia les
«perspectives polítiques i la continuïtat política»
a
banda dels
desenvolupaments del moviment obrer. Aquesta mena de revisionisme fou
un desenvolupament posterior. Al contrari, s'ocupava per damunt de
tot del moviment de masses i creia que malgrat el fracàs de
les dues estratègies anteriors era possible crear
organitzacions de masses, donats un programa i una direcció, a
partir de la crisi que la propera guerra produiria inevitablement. «A
la Tercera Internacional li calgueren deu anys per tal de llençar
el fang el llur propi programa i transformar-se en un cadàver
pudent», declarava en un article que commemorava la Conferència
fundadora. «Deu anys! Tan sols deu anys! Permeteu-me d'acabar
amb una predicció: durant els següents deu anys el
programa de la Quarta Internacional esdevindrà la guia de
milions i aquests milions de revolucionaris sabran com somoure la
terra i el cel». [41]
No
hi ha la més petita ombra de dubte en això, per a
Trockij, la idea d'una «Internacional» divorciada del
moviment obrer era un absurd. Hi ha molt de justificació en
l'argument de Pierre Frank. Donat que «en la catàstrofe
de la guerra... les masses cercaran una nova orientació, una
nova direcció, i les trobaran» [42],
que de la mateixa forma que Lenin havia quedat gairebé aïllat
el 1914 i el 1920 era al capdavant del moviment mundial, també
la Quarta Internacional esdevindria un gran moviment mundial; així
doncs era vital infondre coratge i determinació al grapat
d'internacionalistes. Però la proclamació de la nova
internacional es basava en molt més que això. Recolzava
en una perspectiva política concreta.
Aquesta perspectiva
era, com els fets anaven a demostrar, defectuosa des d'una sèrie
de punts de mira. En primer lloc, Trockij creia que el capitalisme
havia entrat en la seua crisi final. No tan sols «s'estagnaven
les forces productives de la humanitat» [43],
sinó que «la desintegració del capitalisme ha
arribat a un límit extrem, així com la desintegració
de l'antiga classe dirigent. L'existència continuada d'aquest
sistema és impossible». [44]
En conseqüència
els partits obrers reformistes no podien aconseguir cap guany pels
llurs partidaris, «no hi pot haver cap discussió de
reformes socials sistemàtiques i d'elevació del nivell
de vida de les masses; quan qualsevol reivindicació seriosa
del proletariat i fins i tot qualsevol reivindicació seriosa
de la petita burgesia, arriba inevitablement més enllà
dels límits de les relacions de propietat capitalistes i de
l'estat burgès». [45]
Trockij havia
concedit, sens dubte, que era possible una certa revifalla econòmica
de base cíclica. Excloïa la possibilitat d'un moviment
ascendent perllongat com el que havia donat lloc al reformisme de les
dècades anteriors a la primera guerra mundial. Igual que
tothom del moviment revolucionari. De fet una expansió encara
més gran que la de la fase imperialista clàssica anava
a seguir a la segona guerra mundial. El reformisme rebé una
nova alenada de vida.
En segon lloc, Trockij
creia que, amb el front popular, els partits comunistes havien
esdevinguts socialdemòcrates. «No res distingeix ara els
comunistes dels socialdemòcrates llevat de la fraseologia
tradicional, que no és difícil de desaprendre».
[46]
I tres anys més
tard «el pas definitiu de la Comintern al bàndol de
l'ordre burgès, el seu paper cínicament
contra-revolucionari per tot el món, particularment a Espanya,
França, els Estats Units i a d'altres països
«democràtics», creà excepcionals
dificultats suplementàries al proletariat mundial». [47]
I de nou «la
política de la Comintern a Espanya i a la Xina d'avui—la
política d'anar al darrera de la burgesia «democràtica»
i «nacional»—demostra que la Comintern és
igualment incapaç d'aprendre res més o de canviar. La
burocràcia que esdevingué una força reaccionària
a la URSS ja no pot jugar cap paper revolucionari en l'arena
mundial». [48]
La
realitat resultaria més complexa, fet que anava a precipitar
una crisi fonamental en el moviment quart-internacionalista. Trockij
assenyalava una tendència bàsica però l'escala
temporal era molt més gran que no es pensava. En la «guerra
freda» posterior al 1948, els partits comunistes no capitularen
davant la «pròpia» burgesia. La llur lleialtat era
encara amb Moscou. Les llurs polítiques no eren
revolucionàries però tampoc no eren simplement
«reformistes». Conservaven una posició
«esquerranosa» de no-lleialtat a l'estat burgès
que feia la creació d'una alternativa revolucionària
extremadament difícil. I en un gran cas, i en altres de
menors, els partits estalinistes destruïren estats burgesos i
els substituiren per règims d'acord amb el model rus.
La
revolució xinesa del 1949 semblava qüestionar l'anàlisi
trotskista clàssica dels partits estalinistes, si més
no pels països endarrerits. Ja que si se la considerava una
revolució proletària, destruïa la base de
l'existència de la Quarta Internacional—la natura
essencialment contra-revolucionària de l'estalinisme. Si,
d'altra banda, era en un cert sentit una revolució burgesa—una
«nova democràcia» com Mao Zedong afirmava
aleshores—semblaria destruir la teoria de la revolució
permanent. I, fos quina fos la idea acceptada, el fet és que
renovava la imatge revolucionària de l'estalinisme per molt
temps.
En
tercer lloc, Trockij creia que el règim d'Stalin a Rússia
era molt inestable. La seua anàlisi el dugué a la idea
que «o la burocràcia, en esdevindre més i més
l'òrgan de la burgesia mundial en l'estat obrer, enderrocarà
les noves formes de propietat i llençarà el país
de nou al capitalisme; o la classe obrera esclafarà la
burocràcia i obrirà el camí del socialisme».
[49]
Aquesta no era una
perspectiva de dècades.
En
escriure a la fi del 1939 Trockij havia demanat als crítics de
la seua posició «no ens col·locaríem en
una posició galdosa si aplicàssem a l'oligarquia
bonapartista [i.e., la burocràcia – DH]
la nomenclatura d'una nova classe dirigent tan sols uns pocs anys o
fins i tot mesos abans de la seua caiguda vergonyosa?» [50]
De fet, trenta anys
més tard, el règim encara existeix. En l'interval la
burocràcia amb prou feines ha actuat com «l'òrgan
de la burgesia mundial». Al contrari, tot i que fonamentalment
conservadora, ha defensat els seus propis interessos contra els
obrers i camperols de Rússia i contra les classes dirigents
rivals. Ha conquerit l'Europa oriental i transformat estat i societat
en facsímils plausibles de l'original rus. I de nou, aquests
fets tingueren un efecte profund en la consciència obrera.
En quart lloc, Trockij
s'adherí fermament tant a la teoria de la revolució
permanent com a l'anàlisi de Lenin del 1915 de l'imperialisme.
Per tant, creia que els imperis colonials que aleshores ocupaven ço
que ara s'anomena el «Tercer Món» tan sols es
podria alliberar amb lluites dirigides per les classes obreres. Així
per exemple «la burgesia indiana és incapaç de
dirigir una lluita revolucionària» [51],
cosa que era del tot certa, i alhora «els imperialistes [en
aquest cas els dirigents britànics d'Índia – DH]
ja no poden fer cap concessió seriosa ni a les llurs pròpies
masses treballadores ni a les colònies. Al contrari són
obligats a realitzar una explotació com més va més
bestial» [52]
Se seguia que la
«teoria que la posició d'Índia millorarà
constantment, que les seues llibertats s'ampliaran contínuament
i que Índia esdevindrà gradualment un domini pel camí
de reformes pacífiques... (i) més tard potser assolirà
fins i tot la plena independència. Tot aquesta perspectiva és
falsa fins al nucli». [53]
I igual amb la resta
de les colònies. De nou la realitat era més complexa.
De nou la liquidació relativament pacífica dels imperis
colonials tingué un important efecte en la consciència
obrera.
La
fundació de la nova internacional abans
de l'entrada de forces
importants arrelades en les classes treballadores fou una jugada
desesperada. Tan sols es podia justificar en base a una perspectiva
particular—la resumida, i de fet reflectida en el títol
del programa adoptat en la Conferència de Fundació—l'agonia
del capitalisme. Hi havia, és clar, proves serioses per
cadascun dels arguments de Trockij. També és cert que
els factors que els falsificaren eren interconnectats i que un
trencament en la cadena causal produïria resultats ben
diferents. Així la supervivència i expansió del
règim d'Stalin facilità enormement l'escanyament dels
moviments revolucionaris europeus del 1943-46. Això al seu
torn permeté la revifalla del capitalisme europeu i l'aparició
de la guerra freda i l'economica de guerra permanent. Això,
alhora, feia possible l'abandonament dels imperis colonials sense la
lluita a vida o mort que Trockij, com Lenin abans d'ell, havien
cregut inevitable. I etcètera.
Amb
tot la cadena no es trencà i quan, deu anys després del
1938, es féu possible fer un «Segon Congrés
Mundial de la Quarta Internacional» el moviment romania una
col·lecció de petits grups. Certament, el congrés
del 1948 representava més que el del 1938. De fet probablement
representava més en
el moviment obrer que
cap dels «congressors» posteriors en el temps de cap dels
diversos òrgans que ara reclamen el nom o l'herència de
la Quarta Internacional. Amb tot representava ben poca cosa. Calia
una reconsideració fonamental de la situació i de les
perspectives
del Programa de
Transició. El moviment, en la seua majoria, resultà
incapaç d'arriscar-s'hi. El resultat fou tràgic. En no
haver analitzats els erros, el moviment era condemnat a no tan sols
repetir-los sinó a fer-ne de nous i més desastrosos.
En
no haver aconseguit de preveure teòricament, degenerà,
i els diversos fragments en els quals s'escindí arribaren, en
la majoria per bé que no en tots els casos, a abandonar el
context fonamental del trotskisme, mentre en preservaven les formes,
i a adaptar-se a l'estalinisme, al centrisme de «reformes
estructurals» al «socialisme tercermundista»
pre-marxià, al narodnikisme; fins i tot, en el cas de la més
gran de les seccions de després de la segona guerra mundial—el
partit ceilanès Sama Samaj—a la participació en
un govern burgès contra-revolucionari. Aquests penosos
desenvolupament seran examinats en un article
posterior. En aquest punt cal que ens enrecordam de les
conquestes positives. Sense la lluita realitzada per Trockij i els
seus seguidors, sota unes condicions d'increïble dificultat, el
moviment revolucionari d'avui seria incomparablement més
feble, tan organitzativament com teòrica, que no ho és
pas. Som damunt les espatlles d'aquests pioners.
Notes
1.
Degras (Ed.), The Communist International-Documents,
Vol.III, p.44.
2.
Ibid., p.159.
3.
Ibid., p.224.
4.
Trotsky, Germany: What Next?, in The Struggle
Against Fascism in Germany, p.254.
5.
Trotsky. Germany: Key to the International Situation, in The
Struggle Against Fascism in Germany, pp.121-2.
6.
J. Degras. op. cit., p.257.
7.
Ibid., p.262
8.
Trotsky, It Is Impossible to Remain in the Same International
with Stalin etc., in The Struggle Against Fascism in
Germany, p.430.
9.
The Fundamental Principles of the International Left
Opposition, CLGB 1934.
10.
Y. Craipeau. Le Mouvement Trotskiste en France,
p.83.
11.
I. Deutscher, The Prophet Outcast, p.206.
12.
Y. Craipeau, op. cit., p.39.
13.
J.P. Cannon, History of American Trotskyism, p.93.
14.
op. cit., p. 93.
15.
P. Frank, Histoire de la IVe Internationale. Aquesta
obra ha sigut recentment publicada en anglès per la
Intercontinental Press. Com he emprat la versió
en fascicles, no donc les pàgines de les referències.
L'autor ens diu que «ha participat en aquesta ‘llarga
marxa’ dels trotskistes durant més de quarta anys, en
esdevindre part de la direcció internacional del moviment
trotskista el 1931». Si bé això no és del
tot clar—Frank prengué part en el moviment de ruptura
dirigit per Raymond Molinier en els anys trenta—és cert
que hi ha pocs, si és que n'hi ha, millors situats per provar
de fer un exam seriós de la lluita per construir una
alternativa revolucionària a l'estalinisme i la
socialdemocràcia des del 1933. Malauradament el llibre no s'ho
proposa. És una exposició acrítica de les idees
de la tendència de Mandel.
16.
P. Frank, op. cit.
17.
Afirmació de la Lliga Comunista Belga citada per Trockij a
Writings 1934-35, p.95.
18.
Trotsky, On the Theses “Unity and Youth”; in
Writings 1934-35, p.92.
19.
Ibid., p.95
20.
P. Frank, op. cit. Aleshores els trotskistes es
denominaven «bolxevic-leninistes».
21.
Trotsky, A New Turn Is Necessary, in Writings
1934-35, p.315.
22.
P. Frank, op. cit.
23.
On the Tasks of the French Section, in The Founding
Conference of the Fourth International, p.96ff.
24.
J.P. Cannon, The Stnuggle for a Proletarian Party,
p.154.
25.
Trotsky, Sectarianism, Centrism and the Fourth International,
in Writings 1935-36, p.16.
26.
M. Shachtman, Footnote for Historians, in New
International, December 1938
27.
N.S. Khrushchev, Special Report to the 20th Congress of the CPSU,
in The Moscow Trials – An Anthology, p.4ff.
28.
J.V. Stalin citat a Deutscher, The Prophet Outcast,
p.171.
29.
J. Degras, op. cit., p.375.
30.
Ibid., p.390.
31.
Ibid., p.384.
32.
Citat a F. Morrow, Revolution and Counter Revolution in
Spain, p.34.
33.
Afirmació del CC del PC espanyol citada per Morrow, op.
cit., p.35.
34.
Trotsky, The Lesson of Spain, p.21.
35.
Ibid.
36.
Trotsky, Centrist Alchemy or Marxism, in Writings
1934-35, p.274.
37.
The Founding Conference of the Fourth International,
p.7.
38.
Ibid., p.114. El Congrés també va
excloure «finalment» el grup de Molinier-Frank. «És
més que clar que mai que tota la qüestió del PCI i
del diari La Commune no té cap importància
política, sinó que és purament i simplement una
qüestió personal de R. Molinier i dels seus afers
financers...», p.108.
39.
P. Frank, op. cit.
40.
Ibid.
41.
Trotsky, On the Founding of the Fourth International, in
Writings 1938-39, p.59.
42.
Trotsky en una lletra a Emrys Hughes in Writings 1938-39,
p.147
43.
Trotsky, The Death Agony of Capitalism and the Tasks of the
Fourth International, p.11.
44.
Trotsky, The USSR in War, in In Defense of Marxism,
p9.
45.
Trotsky, The Death Agony of Capitalism etc., p.15.
46.
Trotsky, The Comintern’s Liquidation Congress, in
Writings 1935-36, p.11.
47.
Trotsky, The Death Agony of Capitalism etc., p.13.
48.
Ibid., p.52.
49.
Ibid., pp.47-48.
50.
Trotsky, The USSR in War, in Defense of Marxism,
p.17.
51.
Trotsky, India Faced with Imperialist War, in Writings
1938-39. p.37.
52.
Ibid.
53.
Ibid.