Duncan Hallas

Contra la corrent

Els orígens del moviment quart-internacionalista

(1972)


Publicat per primerava vegada (Against the Stream) a International Socialism 53, octubre-desembre del 1972.
Indexat per Einde O'Callaghan per Marxists’ Internet Archive. Traducció de MIA.


L'organització Socialista Internacional deriva en darrer terme del moviment quart-internacionalista. Reconeix la impossibilitat de «vies al socialisme» purament nacional i la necessitat de la refundació d'una internacional revolucionària. Dificultats enormes s'hi interposen en el camí. S'hi pot aprendre un munt d'aquestes, i de les possibilitats de superar-les, amb un exam del primer gran intent, la lluita de Trockij per construir una alternativa revolucionària a l'estalinisme i a la socialdemocràcia del 1933 en endavant. La sequela, el declivi polític i la desintegració del moviment quart-internacionalista, es discutirà en un article posterior.

 

El 4 d'agost de la Internacional Comunista

Una organització que no s'alça davant el tro del feixisme i que se sotmet dòcilment a actes tan ultratjosos de la burocràcia demostra per tant que és morta i que no se la pot reviure... En tot la nostra feina posterior cal prendre com el nostre punt de partida el col·lapse històric de la Internacional Comunista oficial.

(Trotsky: Cal construir de nou partits comunistes i una internacional)

El moviment per una Quarta Internacional nasqué d'una derrota catastròfica de la classe obrera.

El gener del 1933 Hitler arribà al poder i destruí, en setmanes, el moviment obrer més fort del món. Ho féu sense resistència. El col·lapse del partit socialdemòcrata més gran del món era esperable. Era una continuació del col·lapse de la socialdemocràcia internacional el 4 d'agost del 1914. El col·lapse del Partit Comunista d'Alemanya, el partit més gran de la Internacional Comunista fora de l'URSS, era una qüestió del tot diferent.

No era simplement que el partit hagués sigut vençut. Era que no havia fet cap intent de lluitar. El seu extrem radicalisme verbal havia anat de la mà amb la passivitat política. D'ençà del 1928-29 el Partit Alemany, juntament amb totes les altres seccions de la Comintern, havia seguit les polítiques ultra-esquerranoses de l'anomenat «tercer període», el període de les «lluites revolucionàries ascendents». A la pràctica això havia suposat que, en un moment on el feixisme era un perill real i creixent, especialment a Alemanya, els socialdemòcrates eren considerats el principal enemic. «En aquesta situació de contradiccions imperialistes creixents i d'agreujament de la lluita de classe», declarava el Desè Plenari del Comitè Executiu de la Internacional Comunista (CEIC) el 1929: «el feixisme esdevé més i més el mètode dominant de domini burgès. En els països on hi ha forts partits socialdemòcrates, el feixisme assum la forma particular de social-feixisme, que com més va més serveix a la burgesia com a instrument per paralitzar l'activitat de les masses en la lluita contra el règim dictatorial feixista». [1]

Se seguia que no s'hi podria pensar en intentar de forçar les organitzacions socialdemòcrates de masses i els sindicats que control·laven d'anar a un front unit contra els feixistes. Eren precisament social-feixistes. De fet, afegia l'Onzè Plenari del CEIC (1931), la socialdemocràcia «és el factor més actiu i determinant en el desenvolupament de l'estat capitalista cap al feixisme». [2]

Aquesta estima completament falsa de la natura del feixisme i l'assumpció que «forts partits socialdemòcrates» i un «règim de dictadura feixista» podien coexistir, dugueren a la idea que, abans que Hitler esdevingués canceller, Alemanya ja era feixista. «A Alemanya... el govern Von Papen-Schleicher, amb l'ajut del Reichswehr, l'Stahlhelm i els nacional-socialistes ha establert una forma de dictadura feixista...» [3], proclamava el Dotzè Plenari del CEIC el 1932.

Contra aquestes polítiques criminals, Trockij i el seu grapat de partidaris havia escrit i defensat, amb una urgència i desesperació creixents, durant anys. Organitzats d'ençà del 1930, com a Lliga Comunista Internacional, es consideraven una facció de la Comintern que havia sigut exclosa burocràticament pels estalinistes i que lluitava per reformar el règim de l'URSS i de la Comintern. Refusaven fermament qualsevol idea de formar un partit rival. «Tots els ulls cap al Partit Comunista. Ens hi hem d'explicar. L'hem de convèncer». [4]

El tema central de tota la llur propaganda es resum en el títol d'un dels pamflets més famosos de Trockij, Per un front unit obrer contra el feixisme. Però tot i la brillantor i la coherència dels arguments de Trockij el partit alemany, amb el seu quart de milió de membres i els seus sis milions de vots (el 1932), s'afanyà en el seu curs fatal. Seguia les prescripcions desastroses d'Stalin del «tercer període» i del «social-feixisme» fins a la fi, tot i maniobres desesperades de darrera hora. Fou esclafat sense resistència al costat dels «social-feixistes», els sindicats i totes i cadascuna de les organitzacions polítiques, culturals i socials independents creades per la classe obrera alemanya durant seixanta anys.

El 1931 Trockij havia descrit Alemanya com «la clau de la situació internacional». «Del desenvolupament que adopte la solució de la crisi alemanya dependrà no tan sols el destí de la pròpia Alemanya (i això ja és un gran què) sinó el destí d'Europa, el destí del món sencer, per molts anys». [5] Era una predicció acurada. La derrota de la classe obrera alemanya transformà la política mundial. El fracàs del partit comunista fins i tot per provar de resistir fou un cop tant fort com la capitulació de la socialdemocràcia el 1914. Fou el 4 d'agost de la Comintern.

 

 

A la recerca d'un nou Zimmerwald

Fins ara aquestes organitzacions socialistes d'esquerres s'han manifestat contra el nostre refús de trencar amb la Comintern i de construir partits independents. Aquest fort desacord ha sigut ara superat per la marxa del desenvolupament... Els bolxevic-leninistes han d'entrar a una discusió oberta amb les organitzacions socialistes revolucionàries. Com a base per a la discussió proposarem els dotze punt adoptats per la nostra Pre-Conferència.

(Trotsky Cal construir partits comunistes i una internacional de nou)

L'abril del 1933 el Presidi de la CEIC es trobà i declarà que en «haver sentit el report del camarada Heckert de la situació d'Alemanya, el presidi de la CEIC afirma que la línia política i la política organitzativa seguida pel comitè central del Partit Comunista d'Alemanya, amb el camarada Thälmann al capdavant, fins al cop de Hitler, i en el moment que aquest tingué lloc, fou completament correcta». [6] Resolia després que «malgrat el terror feixista, l'aixecament revolucionari a Alemanya creixerà; la resistència revolucionària de les masses envers el feixisme ha d'augmentar. L'establiment de la dictadura feixista oberta, amb la destrucció de totes les il·lusions democràtiques de les masses i en alliberar-les de la influència socialdemòcrata, accelera el ritme de l'avenç d'Alemanya cap a la revolució proletària». [7]

Aquesta afirmació lunàtica dugué Trockij a concloure que la Comintern ara era irrevocablement en bancarrota, que calia crear nous partits i una nova internacional. Durant mesos es resistí a la idea que ja no era una possible una reforma a l'URSS. En un article que explicava el canvi fonamental de la línia de l'oposició d'esquerres escrigué «amb condicions internes i, especialment, externes favorables, l'estructura de l'estat obrer es pot regenerar a partir del fonament social de la Unió Soviètica sense una nova revolució». [8] De fet, aquesta idea era un component essencial de la concepció de l'URSS com a estat obrer degenerat tal com havien entesa aquesta concepció els trotskistes. L'estiu del 1933 això era un problema de futur. Les qüestions immediates eren de quines forces es disposava per crear la base d'una nova internacional i quina n'havia d'ésser la base programàtica?

La LCI havia formulat finalment el seu programa d'onze punt el febrer del 1933, just després de la victòria de Hitler. Era essencialment encara el programa d'una facció implicada en l'orientació i les polítiques d'una organització molt més grans. Resumia l'experiència dels deu anys de lluita de l'oposició d'esquerres contra l'estalinisme a l'URSS i en el pla internacional.

L'Oposició Internacional d'Esquerres es basa en els primers quatre congressos de la Comintern. Això no vol dir que es plegue davant de cadascuna de les lletres de les seues decisions, de les quals moltes tenien un caràcter purament temporal i en les conseqüències pràctiques individuals han sigut refutades per la pràctica posterior. Però en tots els principis essencials (relació amb l'imperialisme i amb l'estat burgès; la dictadura del proletariat; la relació amb la pagesia i totes les nacions oprimides; els soviets; el treball en els sindicals; el parlamentarisme; la política del front unit) romanen fins i tot avui com l'expressió més alta de l'estratègia proletària en l'època de la crisi general del capitalisme.

L'Oposició d'Esquerres refusa les decisions revisionistes del 5è i 6è congressos mundials i considera necessària una reafirmació radical del programa de la Comintern, on l'or del marxisme ha sigut completament devaluat per l'aliança centrista.

D'acord amb l'esperit i el sentit de les decisions dels primers quatre congressos mundial, i en la línia d'aquestes decisions, l'Oposició d'Esquerres estableix els següents principis, els desenvolupa teòricament i els du a la pràctica:

1. La independència del partit proletari, sempre i en totes les condicions; condemna de la política del Guomindang del 1924-1928; condemna de la política del Comitè Anglo-Rus; condemna de la teoria d'Stalin del partit biclassista (obrer i camperol) i tota la pràctica basada en aquesta teoria; condemna de la política del Congrés d'Amsterdamm on el partit comunista es dissolgué en el marjal pacifista.

2. Reconeixement de la internacional i per tant del caràcter permanent de la revolució proletària: refús de la teoria del socialisme en un sol país així com de la política de nacional-bolxevisme que la complementa a Alemanya (plataforma de l'alliberament nacional).

3. Reconeixement de l'estat soviètic com a estat obrer malgrat la degeneració creixent del règim burocràtic. Ordre incondicional a tot obrer de defensar l'estat soviètic contra l'imperialisme i alhora contra la contra-revolució interna.

4. Condemna de la política econòmica de la facció estalinista tant en el seus estadis d'oportunisme econòmic el 1923 i el 1928 (lluita contra la «sobre-industrialització» i recolzament en els kulaks), així com la seua fase d'aventurerisme econòmic del 1928 al 1932 (ritme forçat d'industrialització, col·lectivització forçada, liquidació administrativa dels kulaks com a classe). Condemna de la legenda burocràtica criminal que «l'estat soviètic ja ha entrat en el socialisme». Reconeixement de la necessitat de retornar a les polítiques econòmiques realistes del leninisme.

5. Reconeixement de la necessitat d'una feina comunista sistemàtica en les organitzacions de masses del proletariat, particularment en els sindicats reformistes, condemna de la teoria i la pràctica de l'organització sindical vermella d'Alemanya i de construccions similars en els altres països.

6. Refús de la fórmula de la «dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia» com a règim diferent i diferenciat de la dictadura del proletariat que du darrera les masses camperoles i oprimides en general, el refús de la teoria anti-marxista del «creixement» pacífic de la dictadura democràtica en una de socialista.

7. Reconeixement de la necessitat de mobilitzar les masses sota consignes de transició corresponents a la situació concreta de cada país, i particularment sota consignes democràtiques en la mesura que es tracte de la lluita contra les relacions feudals, l'opressió nacional o diferents formes de dictadura imperialista oberta (feixisme, bonapartisme, etc.).

8. Reconeixement de la necessitat d'una política de front unit desenvolupada respecte a les organitzacions de masses de la classe obrera, tant de caràcter sindical com polític, inclosa la socialdemocràcia com a partit. Condemna de la consigna extremista de «tan sols des de baix», que a la pràctica suposa un refús del front unit i en conseqüència un refús a crear soviets. Condemna de l'aplicació oportunista de la política del front unit com en el Comitè Anglo-Rus (bloc amb els dirigents sense les masses i contra les masses); condemna doble de la política de l'actual comitè central alemanya, que combina la consiga extremista «tan sols des de baix» amb la pràctica oportunista amb ocasió dels pactes parlamentaris amb els dirigents de la socialdemocràcia.

9. Refús de la teoria del social-feixisme i de tota la pesca, per servir el feixisme d'una banda i la socialdemocràcia de l'altra.

10. The struggle for the regrouping of the revolutionary forces of the world’s working class under the banner of International Communism. Recognition of the necessity of the creation of a genuine Communist International capable of applying the principles enumerated above.

11. Recognition of party democracy not only in words but also in fact; ruthless condemnation of the Stalinist plebiscitary regime (gagging the will and the thought of the party, the rule of the usurpers, deliberate suppression of information from the party, etc).

The fundamental principles enumerated above, which are of basic importance for the strategy of the proletariat in the present period, place the Left Opposition in a position of irreconcilable hostility to the Stalinist fraction which currently dominates the USSR and the CI. The recognition of these principles on the basis of the decisions of the first four congresses of the Comintern, is an indispensable condition for the acceptance of single organisations, groups and persons into the composition of the International Left Opposition. [9]

La magnitud real de les forces a disposició de la LCI en aquest estadi era petita. El grup espanyol, que tenia en les seues files els nacionalment coneguts ex-dirigents del PC Nin i Andrade, operava en una país on s'hi desenvolupava una situació pre-revolucionària. Però aviat cauria en la unió amb el grup comunista de dretes dirigit per Maurin per formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) que afirmava una militància de 7.000 a la fi del 1935. El preu d'aquesta unificació fou l'acceptació de la posició maurinista, que també era la de la Comintern, que la propera revolució espanyola era democràtica-burgesa, i que la revolució proletària no era a l'agent. Això culminà el trencament entre Nin i Trockij que ja s'havia iniciat el 1934 quant a la qüestió de l'entrada en el Partit Socialista. Trockij no tenia cap elecció. La perspectiva del POUM era essencialment la mateixa que havia dut el PC xinès al desastre del 1925-27. «Un punt fals de partida durant una revolució», escrivia, «es tradueix invariablement en el curs dels esdeveniments en la llengua de la derrota». Era una altra nova predicció encertada.

El fet era que la LCI havia perdut l'única secció europea que era en situació d'intervindre en un moviment revolucionari real en el futur immediat. La seua secció més gran, l'organització arqueomarxista grega que afirmava una militància de 2.000 el 1930, no era realment trotskista i, després d'un període de denúncies de suposades tendències «centristes» de la LCI, hi trencà per anar cap a la dreta. [10]

El grup més important que hi restava, el francès, no tenia més de 200 membres, enfrontats en les faccions rivals de Naville i Molinier i aïllat efectivament de la classe obrera. Hi havia petits grups a Bèlgica, Gran Bretanya, Polònia i Txecoslovàquia i per a la resta tan sols exiliats, individus o petites tertúlies.

A Àsia els trotskistes xinesos, dispersats i perseguits pel Guomindang i els estalinista alhora, no pogueren desenvolupar una organització real davant la repressió. A la resta del continent hi havia com a molt, petits grups d'intel·lectuals. Els vietnamites, que més tard formarien un grup força gran, eren aleshores encara exiliats a París.

Àfrica era un buit llevat d'un grup a la Unió Sud-africana. La literatura disponible no reflecteix gaire activitat a Amèrica del Sud en aquesta època. Tan sols als EUA hi havia un nucli real.

Els trotskistes americans anaven a constituir pels propers vint anys, el component més fort i més estable del moviment internacional. El 1933 eren encara molt pocs. El 1931 havien reportat tan sols 154 militants però eren qualitativament superiors a la majoria dels europeus. Potencialment eren una força i aviat farien el primer cop en les vagues de Minneapolis del 1934.

La feblesa numèrica no era l'únic problema. Un poc abans Trockij havia assenyalat que la secció alemanya no havia aconseguit de reclutar ni tan sols «deu obrers fabrils nadius». [11] De les seccions franceses de principis dels anys trenta, Craipeau escrivia «la regió de París [de la Lliga Comunista – DM] incloïa una alta proporció de comunistes responsable de bona posició, i per tant tallats de la base. Aquest predomini dels intel·lectuals no era sorprenent. Per un obrer de base les discussions del Comitè Anglo-Soviètic o del Guomindang semblaven completament abstractes. Les llurs preocupacions eren unes altres». [12] Fins i tot els americans, que eren més ben posicionats en aquest sentit, patien «d'un munt de dil·letants de mentalitat petit-burgesa». [13] El llur dirigent més conegut, J. P. Cannon, es queixava

Tota la gent d'aquesta mena té una característica comuna: els hi agrada discutir les coses sense límit o fi. La secció nova-iorquesa del moviment trotskista era en aquells dies un estofat continu de discussió... Fora murs de l'avantguarda representada pel moviment comunista i sense contacte amb el moviment viu de masses dels obrers, ens guanyàrem i patírem aquesta invasió. [14]

Trockij no es feia cap il·lusió de la possibilitat de crear una nova internacional amb aitals forces. De la mateixa forma que Lenin havia participat, per bé que críticament, en els intents dels socialdemòcrates d'esquerres de restablir les connexions internacionals el 1915-16 a Zimmerwald i Kienthal, ara Trockij orientava la LCI cap a les diverses agrupacions socialdemòcrates d'esquerres i centristes que eren fora de la segona i tercera internacionals. L'estiu del 1933 l'ILP britànic, recentment desafiliat del Partit Laborista, convocà una conferència a París per discutir la nova situació creada per la victòria de Hitler. Catorze partits i grups, inclòs l'ILP, hi participaren.

A la dreta hi havia el Partit Laborista Noruec (NAP), una organització socialdemòcrata d'esquerres de masses que havia d'esdevindre, en dos anys, el govern de la seua majesta noruega. El NAP s'havia afiliat a la Comintern el 1920 i se n'havia separat el 1923. En l'altre extrem hi havia el Partit Obrer Socialista alemany (SAP), una escissió esquerranosa de la socialdemocràcia alemanya que era ara, com a organització a l'exili, més i més sota la influència dels ex-membres de la dreta del Partit Comunista d'Alemanya. Tan sols quatre de les organitzacions, la pròpia LCI, el SAP i dos grups neerlandesos, el RSP i l'OSP, pogueren ésser induïts a signar la crida per una nova internacional. Com assenyalava Pierre Frank, la Conferència de París era considerava com la nova Zimmerwald. [15]

Amb tot, l'àmplia corrent d'esquerres que hauria pogut jugar aquest paper no s'hi desenvolupà. Els partits i grups representats a París, a banda de la LCI, aviat havien de moure's cap a la dreta mentre la Comintern començava a abandonar el «tercer període» cap al «front unit». La Declaració dels quatre de París, que de cap manera no era una plataforma trotskista en el sentit estricte, aviat esdevindria una càrrega pels seus signants no-trotskistes.

L'únic resultat positiu de París fou la fusió dels dos grups neerlandesos per formar el Partit Obrer Socialista Revolucionari (RSAP) dels Països Baixos. La figura dominant d'aquest partit, que tenia una petita base obrera però real, era el veterà comunista Heinrich Sneevliet, qui tenia importants diferències polítiques amb Trockij i que més tard duria la seua organització fora del moviment quart-interncionalista en suport del POUM espanyol. Els dirigents del SAP, Walcher, Frölich i Schwab, feren el mateix fins i tot abans que ell. Tampoc no dugueren enlloc els esforços de Trockij d'unir-se amb els grups escindits zinovievistes, especialment el grup alemany a l'exili de Maslow-Fischer i el grup de Treint a França. Un any després de la conferència de París els trotskistes eren tan aïllats com sempre. L'intent de crear el nucli d'una nova internacional a partir dels fragments d'esquerres restants havia fracassat. Calia una nova estratègia.

 

El gir francès

Tan sols ahir Doriot era el dirigent de la lluita pel front unit, que ell, a la seua manera, féu realitat a Saint-Denis. L'endemà, en el cas d'un acord entre les dues burocràcies, les masses veuran en Doriot un obstacle, un divisionista, un sabotejadors del front unit.

(Trotsky: La lliga davant un gir decisiu)

La perspectiva de romandre com a oposició d'esquerres en mig d'organitzacions centristes que anaven cap a la dreta, representades a París (i aviat, en gran part, agrupades en la «Comunitat Laborista Internacional» (IAG) i més tard al «Comitè Internacional d'Unitat Socialista Revolucionària» o Oficina de Londres) no oferia cap esperança d'una internacional revolucionària en el futur proper i podria ben bé arrossegar els trotskistes en el declivi i la desintegració dels partits centristes. Amb tot, donava l'exclusió total de la Comintern, els partits de la «IAG» eren les organitzacions més properes als trotskistes i semblava exclòs un curs independent per la feblesa d'aquests.

A un nivell més fons el problema era que l'important i durador efecte de la derrota alemanya havia creat un rerefons massiu per la unitat entre els militants obrers conscients que la crida a nous partits i a una nova internacional, en altres mots una nova escissió, queia en el terreny més pedregós. Els trotskistes havien sigut pioners en la crida al front unit obrer contra el feixisme. Però a mesura que aquesta crida començava a guanyar terreny en els partits socialistes després del 1933 i a mesura que la Comintern canviava la seua posició, els pioners es trobaren sense influència. Ara apareixien com els divisors.

El febrer del 1934, els reaccionaris clericals austríacs havien esclafat el Partit Socialdemòcrata i establert una dictadura policial militar-clerical de ressons feixistes sota Dollfuss. A diferència dels llurs companys alemanys els socialdemòcrates austríacs no es rendiren sense lluita. Amb moltes reticències van recòrrer a la lluita armada d'autodefensa i tan sols els esclafaren després d'una resistència decidida. La lluita de febrer tingué un efecte profund en la resta dels partits socialdemòcrates. Els socialdemòcrates autèntics d'esquerres començaren a dubtar de la possibilitat d'una via pacífica i parlamentària cap al socialisme i a parlar de revolució.

Aquell mateix febre la Croix de Feu feixista protagonitzà un aldarull i atacà la cambra de diputats francesa en un intent d'explotar la indignació popular davant la corrupció governamental, evidenciada amb l'afer Stavisky, per fer caure el govern Daladier i obrir el camí a una dictadura. Gairebé amb èxit, provocà una vaga general a París el 12 de febrer on els militants dels Partit Comunista es manifestaren al costat dels «social-feixistes». Aquesta acció fou aviat seguida de l'abandonament del tercer període.

Ja que davant l'ofensiva feixista la pròpia direcció del Partit Comunista Francès, amb l'aprovació de Moscou, abandonà la teoria del «social-feixisme» i resolgué, a la Conferència d'Ivry del juny del 1934, de pressionar per un pacte amb els socialistes francesos (SFIO). La mateixa conferència expulsà el batlle comunista de Saint-Denis, Doriot, que havia gosat de defensar aquesta política «prematurament». La nova línia no s'acompanyà de cap democratització dels ara profundament estalinitzats partits comunistes. El juliol se signà un pacte entre el PCF i la SFIO per la unitat d'acció contra el feixisme. Els dos partits eren d'acord a estar-se d'atacar-se mútuament mentre el pacte continuà. Aviat es feren propostes similars a altres partits socialdemòcrates. A França el pacte produí un brot d'activitat i entusiasme obrers que s'havia de manifestar tant en el front polític com en l'industrial en els propers anys.

Els trotskistes francesos eren ara sense cap influència. La llur reivindicació principal semblava acomplerta, per bé que atacaven durament l'«amnistia mútua» perillosa i sense principis de crítica entre les burocràcies, i no pogueren fer-se sentir ni tan sols entre els obrers més avançats. Pierre Frank recorda «la resposta de simpatia que havíem trobat [en la qüestió del front unit – DH] en part en el PC i molt més en la SFIO, que havia aplegat un nombre substancial d'obrers, sovint antics membres del PC—tota aquesta resposta de simpatia la perdérem». [16]

En aquestes circumstàncies Trockij proposà l'aleshores radicalment nova tàctica d'entrar en la SFIO, el «gir francès». No era del tot sense precedents. Ja havia aconsellat els trotskistes pioners, el grup de Balham, d'entrar a l'ILP: Però eren un grup nou i molt petit—la llur crida contra l'expulsió al congrés del PC del 1932 tenia tan sols tretze signatures—i l'ILP era aleshores una secció important de la «Nova Zimmerwald» i havia trencat amb el Partit Laborista cap a l'esquerra. Aparentment, també havia aconsellat el grapat de trotskistes austríacs d'entrar en el partit socialdemòcrata. Però aquests casos eren considerats excepcionals i, en el cas britànic si més no, el precedent no era encoratjós. La majoria de la Lliga Comunista de Gran Bretanya refusà el consell de la LCI i hi tingué lloc una escissió—la primera de les moltes que havien de assolar el moviment quart-internacionalista a Gran Bretanya.

La proposta del «gir francès» provocà una oposició en totes les seccions de la LCI, en molts casos, si no la majoria, de la gran part de la militància. Els crítics assenyalaven el primer punt del programa, «Independència del partit proletari, sempre i en totes les condicions», denunciaven tota «liquidació» dins la socialdemocràcia, «el cadàver pudent» de Rosa Luxemburg, assenyalaven l'ús propagandístic que en farien els estalinistes i defensaven que «l'entrada en la SFIO suposa gairebé automàticament l'abandonament de la consigna de la Quarta Internacional». [17]

Hi havia substància en part de les crítiques però els crítics no podien oferir una alternativa creïble. Com que era impossible esperar qualsevol reforma en els partits comunistes, els partits de la JAG eren centristes que tenien a la dreta (incloïen el RSAP que tenia un peu a cada camp), els trotskistes eren pocs, i l'amenaça feixista era un perill real i presient, era essencial de cercar una influència de masses a curt termini. Els grups independents de propaganda no podien aspirar a aconseguir-ho. Entrar en una socialdemocràcia que tendia cap a l'esquerra sí ho podia fer. La proposa que la «Ligue Communiste» entràs a la SFIO seguia al trencament dels «neo-socialistes» de dretes dirigits per Marcel Deat (el Roy Jenkins d'aleshores) que havia desplaçat el centre de gravetat del partit cap a l'esquerra i aquesta circumstàncies especial jugà un paper en els arguments de primera hora.

Hi havia una altra consideració. Els grups trotskistes, amb excepcions parcials, es componien en gran part d'intel·lectuals i estudiants. «Massa estudiants. Massa pocs obrers. Els estudiants s'ocupen massa d'ells mateixos, massa poc del moviment obrer». [18] Trockij ho escrigué l'estiu del 1934. Era un tema recurrent. La SFIO, que el 1934 tenia 130.000 membres comparats amb els 30.000 del PCF, era fins a cert punt un medi de classe obrera. Això era cert, en un grau molt més gran, entre els els partits laboristes belga i britànic. I fins al punt que «la salvació... rau en mobilitzar els estudis pel treball dur de reclutar obrers» [19] de forma que les circumstàncies especials del cas francès retrocediren en importància. La tàctica de l'entrisme es generalitzava. Fins i tot als EUA, on el SP no semblava ni de lluny una organització de masses, s'emprengué eventualment l'entrisme.

Davant els desenvolupaments posterior potser cal aclarir que la tàctica d'«entrisme» era essencialment de curt termini. La perspectiva era aplegar el millor dels obrers de tendència esquerranosa al voltant del programa revolucionari, precipitar una escissió i fundar el partit revolucionari. L'operació requeria clarament programes específics, ben diferents del programa de la LCI. El més conegut d'aquestes, el propi Programa d'Acció per a França de Trockij, aparegué el 1934. Era el precedent del posterior Programa de Transició.

Trockij es guanyà els seus seguidors a costa de repetides escissions. La uniformitat ideològica del moviment, de la qual havia fet tant èmfasi, no resultà cap protecció contra la disrupcióupon which he had laid such stress, proved no protection against disruption once disputed practical questions had to be resolved.

El «gir francès», tot i que presentat com una operació purament tàctica, era de fet un canvi en l'orientació estratègica. No implicava l'abandonament de la crida a una nova internacional, com molts crítics afirmaven falsament, sinó que transferia inevitablement la crida de l'esfera de l'acció a la de la propaganda. En aquest sentit no era més que un reconeixement de la realitat. La Declaració dels quatre no havia aconseguit d'aplegar noves forces. Aitals forces eren essencials. L'«entrisme» si més no mantenia la promesa d'aconseguir-les.

Fracassà. El crucial cas francès el resum així Pierre Frank:

Per tot un període sencer inicial, l'activitat del Grup Bolxevic-Leninista a la SFIO fou realitzat amb una claredat política destacable. Això va atreure nombrosos joves, particularment tota la tendència Jeunesses Socialistes, organitzada sota el nom Jeunesses Socialistes Revolutionaires, en els rengles de l'organització, la qual cosa renova la seua militància. D'alotra banda, la nostra sortida de la SFIO mentre el Front Popular s'organitzava tingué lloc sota les circumstàncies més desafortunades, i l'escissió que tingué lloc entre els bolxevic-leninistes en aquell moment ens provocà la pèrdua de part dels beneficis de l'entrisme. [20]

De fet els trotskistes s'escindiren abans de l'entrisme, durant l'entrisme i després de la llur expulsió de la SFIO després del Congrés de Mulhouse del 1935. El grup de Naville (que s'havia oposat a l'entrisme, s'escindí i hi entrà) i el grup de Molinier (que havia donat suport a l'entrisme) dugueren des d'aleshores existències independents com a POI i PCI respectivament, una unitat efímera seguida de posteriors escissions.

Trockij havia d'afirmar el 1935 que «la nostra secció, gràcies a l'entrisme ha canviat de grup de propaganda a factor revolucionari de primer ordre». [21] Era un optimisme forassenyat. Lluny d'esdevindre un factor ni tan sols de segon o tercer ordre, el moviment es dividí en lluites fraccionals. Fins i tot Frank concedeix que «la fragmentació dels trotskistes francesos arribà fins a tal punt que la Internacional declarà no podia ja acceptar més cap responsabilitat de les llurs accions». [22]

Des del POI, la «secció oficial», la resolució De les tasques de la secció francesa adoptada en el «Congrés Mundial» del 1938 dibuixa un quadre penós; «amaterisme, manca d'una administració seriosa del partit, d'un tresor nacional de funcionament normal, i d'un consell editorial de Lutte Ouvriére que siga estable... confusió i desmoralització en la base... incapacitat de reclutar nous membres... les quotes ni tan sols es paguen, o, si ho són, és tan sols per casualitat». [23]

Una segona entrada, que és clar produí noves escissions, fou realitzada el 1938 en una nova organització centrista, el PSOP, el nucli de la qual era l'esquerranosa Federació del Sena del SFIO que havia trencat amb la direcció de Blum. No aconseguí de canviar la relació de forces o de millorar la composició dels grupuscles trotskistes.

Pierre Frank afirma que en altres casos «especialment a Bèlgica i als Estats Units, l'entrisme ha tingut millors resultats». En el darrer cas, si més no, l'afirmació és dubtosa. Després del trencament de la dreta del SPUSA per formar la Social-Democratic Federation, el grup esquerranós «Militant» esdevingué dominant en el partit. El grup trotskista, que ja s'havia fusionat amb una organització esquerranosa «nadiua» el 1934 per formar el Workers' Party, entrà en el SP el 1936 després d'una ferotge lluita interna que dugué a la inevitable escissió. Fou efectuada el setembre del 1937, després de mesos d'intensa lluita fraccional, després d'haver aconseguir «un centenar de persones» [24] majoritàriament de la Socialist Youth. Tot i que aquesta conquesta de joves, majoritàriament estudiants, havia d'ésser agrada el 1940 quan els reclutaments del SP formaren el gruix de les tropes de la facció Abern-Burnham-Schachtman que se'n separà de l'òrgan principal (SWP) a partir d'una confusa plataforma «anti-direcció» i de la qüestió russa.

El «gir francès», doncs, fracassà en el seu objectiu—la creació d'organitzacions serioses amb una certa influència en el moviment obrer que poguessen constituir la base d'una nova internacional.

Amb el fracàs no fou complet. La puntualització de Frank quant a la renovació de la militància és vàlida. Tampoc la pèrdua de gent relativament nombrosa en el curs de les moltes escissions suposà cap gran daltabaix. «Tot partit obrer, tota facció passa pels seus estadis inicials per un període de propaganda pura», escrivia Trockij cap a la fi del 1935. «El període d'existència com a cercle marxista implica invariablement hàbits d'una aproximació abstracta al moviment obrer. Qui siga incapaç de saltar a temps dels límits d'aquesta existència limitada roman transformat en un sectari conservador». [25] Els qui mai no havien conegut res més que la política de grups petits eren especialment susceptibles d'aquesta malaltia. Molts contraris al «gir francès» n'eren infectats. Els sectaris retenien la «vida interior» de la facció, es concentraven en la crítica del «centrisme» dels trotskistes i esdevenien més i més allunyats de la realitat. Un cas que resulta ben documentat, el del grup Oehler dels EUA, oposats militantment a l'entrisme, els mostra barallats furiosament per qüestions «de principis» i en escissions repetides, negociacions de noves fusions amb altres sectes minúscules, establiment de la llur fosca «Comissió Internacional de Contacte» i finalment desintegrats en un rovell de colles microscòpiques, cadascuna coneguda pel seu dirigent, stammistes, marlenistes, meinovistes i la resta, abans d'esvair-se en l'oblit. [26]

A més, el fracàs del «gir francès» no fou degut principalment a cap error que pogués evitar la direcció més bona possible. Desenvolupament profundament desfavorables de la situació mundial i dels moviments obrers n'eren els principals factors. Per entendre això cal tornar als esdeveniments de Rússia i a les polítiques de la Internacional Comunista.



El terror i el front popular

Cada feble, corrupte o ambiciós traïdor al socialisme en la Unió Soviètica ha sigut llogat per fer la feina bruta del capitalisme i el feixisme. Al capdavant de tot afebliment, sabotatge i assassinat hi ha l'agent feixista Trockij. Però les defenses del poble soviètic són fortes. Sota la direcció del nostre camarada bolxevic Iez'ov els espies i sabotejadors han sigut denunciats davant el món i duts a judici... Expressam la nostra completa confiança en el nostre partit germà de la Unió Soviètica i en el seu gran camarada Stalin, en la determinació del camarada Iez'ov per desarrelar les darreres restes de la conspiració anti-soviètica.

(Report del CC al 15è Congrés del Partit Comunista de la Gran Bretanya, 1938)

El primer de desembre del 1934 S. M. Kirov, cap estalinista de la regió de Leningrad, fou mort a trets per un jove dit Nikolaev. Dues setmanes més tard Zinov'ev, Kamenev i altres ex-dirigents destacats del PCUS foren arrestats. Les grans purges, on Stalin anava a assassinar els membres més destacats de tots els sectors del partit, havien començades. En eñl curs dels propers cinc anys execucions generalitzades agranaren no tan sols els opositors i els ex-opositors sinó també la majoria dels quadres estalinistes originaris. Se sap, pel discurs de Krus'c'ev al Vintè Congrés, que la majoria dels membres del Comitè Central elegits en el Congrés del 1934 (el Setzè) foren arrestats i afussellats i que la majoria dels delegats del congrés, que eren és clar estalinistes, foren arrestats i acusats d'«activitat contra-revolucionària» en els anys següents. [27]

En els tres grans «judicis» (1936-38) s'indugué a destacats ex-dirigents del partit a confessar que, sota les ordres de Trockij, havien conspirat per afeblir l'economia i per «restaurar el capitalisme» amb l'ajut de Hitler i de l'emperador japonès. Ja el 1931 Stalin havia escrit que «hi ha qui pensa que el trotskisme és una escola de pensament dins el comunisme... Cal fortament assenyalar que aital idea del trotskisme és profundament errònia i perjudicial. De fet, el trotskisme és la punta de llança de la burgesia contra-revolucionària, en la lluita contra el comunisme». [28] Ara això s'estenia a l'acusació que Trockij i els seus seguidors eren literalment agents dels feixistes que calia «denunciar» i expulsar del moviment obrer. Una campanya massiva de mentides fou dissenyada pels partits comunistes, ajudats pels nombrosos companys de viatge «liberals» i socialdemòcrates que ara aplegaven. Havia de durar més de vint anys i contribuir a inocular a desenes de milers de militants dels PC contra la crítica marxista de l'estalinisme i a aïllar més encara els trotskisme.

Mentre la repressió assassina creixia dins la URSS i la campanya de difamacions contra el «trotsko-feixisme» s'intensificava, els partits comunistes es desplaçaven ràpidament cap a la dreta. La línia del front unit de partits obrers contra el feixisme es transformà en la línia de fronts populars contra la guerra. El seté (i darrer) Congrés Mundial de la Comintern (1935) cridà pel «front popular unit en la lluita per la pau i contra els instigadors de la guerra. La lluita per la pau obrer les més grans oportunitats per crear el front unit més ampli. Tots els interessats en la preservació de la pau s'haurien d'aplegar dins aquest front unit». [29]

Entre els «interessats en la pau» hi havia, és clar, els vencedors imperialistes del 1918, especialment les classes dirigents britànica i francesa. Eren ara el pivot real de la diplomàcia estaliniana, per la qual la Comintern era tan sols un ajut. La URSS s'havia unitat a la Societat de Nacions, l'instrument de les potències victorioses de la primera guerra mundial, que Lenin havia anomentat «la Societat dels Bandits Imperialistes». En benefici dels antics quadres dels partits comunistes que, després de tot, havien pujat en la política de classes, el derrotisme revolucionari i l'hostilitat sense compromissos contra les «pròpies» classes dirigents, s'hi desenvolupà una nova teoria. Era l'ara familiar dels estats «progressius», que calia defensar contra els estats «reaccionaris». «Ara la situació no és la del 1914» declarava el CEIC el maig del 1936. «Ara no són tan sols la classe obrera, la pagesia i tota la població treballadora la que és decidida a mantindre la pau, sinó també els països oprimits i les nacions febles que veuen amenaçada la independència per la guerra... En la fase actual una sèrie d'estats capitalistes també malden per mantindre la pau. Per tant hi ha la possibilitat de crear un front amplic de la classe obrera, de tota la gent treballadora, i de nacions senceres contra el perill de la guerra imperialista». [30]

El maig del 1935 se signà el pacte franco-soviètic. El juliol el PC i la SFIO havien arribat a un acord amb el Partit Radical, l'espinada de la democràcia burgesa francesa, i l'abril del 1936, el «Front Populaire» d'aquests tres partits guanyà les eleccions generals amb una plataforma de «seguretat col·lectiva» i reformes. El PC, que féu campanya amb la consigna «per una França forta, lliure i feliç» aconseguí 72 escons i esdevingué una part essencial de la majoria parlamentària de León Blum, el dirigent de la SFIO i primer ministre de Front Populaire. Maurice Thorez, el secretari general del PCF, fou capaç d'afirmar «hem privat del tot els nostres enemics de les coses que ens havien robades i que havien trepitjades. Hem recuperat la marsellesa i la tricolor». [31]

Quan la victòria electoral de l'esquerra fou seguida d'una onada massiva de vagues i ocupacions—sis milions d'obrers hi participaren el juny del 1936—els fins aleshores campions de les «lluites revolucionàries ascendents» es dedicaren a contindre el moviment en límits estrets i a posar-hi fi sota la base de les concessions de l'«acord de Matingon» (especialment, la setmana de les 40 hores, les vacances pagades). A la fi de l'any el Partit Comunista, ara a la dreta dels seus aliats socialdemòcrates, cridava per l'extensió del «Front Popular» en un «Front Francès» amb la incorporació de certs conservadors de dretes que eren, per raons nacionalistes, fortament anti-alemanys.

El partit francès fou pioner en aquestes polítiques perquè l'aliança francesa era central per la política exterior d'Stalin però foren ràpidament adoptades per tota la Comintern. Quan la revolució espanyola esclatà el juliol del 1936, en resposta amb l'intent de presa del poder de Franco, el PC espanyol, part del Front Popular espanyol que havia guanyades les eleccions de febrer i pres el poder, féu tot el possible per mantindre el moviment dins el marc de la «democràcia»; és a dir, del capitalisme. Amb l'ajut de la diplomàcia russa, i és clar dels socialdemòcrates, ho aconseguí. «És del tot fals», declarava Jesús Hernández, editor del diari del partit, «que l'actual moviment obrer té com a objectiu l'establiment de la dictadura del proletariat quan la guerra haja acabada... Nosaltres els comunistes som els primers a rebutjar aquesta suposició. Ens motiva exclusivament un desig de defensar la república democràtica». [32]

En aquesta línia el Partit Comunista d'Espanya i els seus aliats burgesos impulsaren les polítiques del govern republicà més i més cap a la dreta i, en el curs de la llarga guerra civil, expulsaren del govern primer el POUM, i després la direcció esquerranosa del Partit Socialista Espanyol. La «defensa de l'ordre republicà, amb respecte a la propietat» [33] dugué a un regne del terror en l'Espanya republicana contra les esquerres—simbolitzat en l'assassinat de Nin i en les lluites a Barcelona. Es justificà amb una campanya sense precedents d'enviliment contra tots els crítiques d'esquerres com a «agents de Hitler i Franco». Trockij resumí els fets espanyols amb un horrible encert: «els comandaments militars republicans eren més ocupats en l'esclafament de la revolució social que en aconseguir victòries. Els soldats perderen la confiança en els seus comandaments, les masses en el govern; els camperols es mantingueren al marge, els obrers s'esgotaren, derrota rera derrota, la desmoralització creixia». [34] Amb tot el fet era que «el proletariat espanyol es trobava en el primer dia de la revolució no per sota sinó per damunt del proletariat rus del 1917... En posar-se com a tasca el rescat del règim capitalista el Front Popular es condemnà a una derrota militar». [35]

Amb tot l'extrem gir dretanós de la Comintern no beneficià seriosament als quart-internacionalistes. En la primera fase l'entusiasme popular per la unitat comportà enormes guanys als partits comunistes—el partit francès augmenta de 30.000 el 1934 a 150.000 a la fi del 1936 a més de 100.000 de les Joventuts Comunistes; el partit espanyol va crèixer d'un miler a la fi del «tercer període» (1934) fins a 35.000 el febrer del 1936 i 117.000 el juliol del 1937. Els nous afiliats eren blindats contra l'esquerra per la convicció que els trotskistes—i de fet els centristes—eren literalment agents feixistes.

En el període del col·lapse dels fronts populars, la desmoralització general creà una atmosfera extremadament desfavorable pels revolucionaris. El fet era que Stalin havia aconseguit, a través de la Comintern, de desplaçar tot el moviment obrer, inclosa la socialdemocràcia, molt més a la dreta de les posicions del 1934. Els trotskistes nedaven contra corrents immensament poderoses. Sobreviure, com a tendència revolucionària, fou un gran èxit en aquelles circumstàncies. Amb tot el terrible dilema, el contrast entre objectius i mitjans, entre la urgència de la necessitat de revertir les derrotes i les forces patèticament febles disponibles, fou més agut que mai.

 

La jugada desesperada

No progressam políticament. Sí, és un fet que és expressió d'una decadència general dels moviments obrers dels darrers quinze anys... La nostra situació és ara incomparablement més difícil que la de qualsevol altra organització de qualsevol altra època, perquè tenim la terrible traïció de la Internacional Comunista que sorgeix de la traïció de la Segona Internacional. La degeneració de la Tercera Internacional es desenvolupà tan ràpidament i tan inesperadament que la mateixa generació que sentí la seua formació ara ens sent a nosaltres i diu: «però això ja ho hem sentit abans».

(Trotsky, La lluita contra la corrent)

Setembre del 1938. La «Nova Zimmerwald» és morta. El «gir francès» ha fracassat en el seu objectiu estratègic. La revolució espanyola és estrangulada. Règims feixistes i semi-feixistes control·len la major part d'Europa. Una nova guerra mundial és clarament imminent. En la resta de democràcia burgeses, el social-patriotisme, en les seues varietats socialdemòcrata i estalinista, domina completament el moviment obrer. En aquestes circumstàncies desesperadament difícils la nova Internacional és proclamada, no com una aspiració, sinó com un fet.

Per què? El 1935 Trockij havia denunciat com «una estípida xerrameca» la idea que «els trotskistes volen proclamar la Quarta Internacional dijous vinent». [36] Amb tot un any més tard proposava, precisament, la proclamació de la nova internacional. En aquella ocasió fou incapaç de convèncer els seus seguidors. El 1938 ho havia fet.

No hi havia hagut cap canvi important en la força i influència dels grups revolucionaris en l'interval. En el seu prefaci a la memòria oficial de la conferència fundadora de la Quarta Internacional (després anomenada «Primer Congrés Mundial») Max Schachtman escrivia «els delegats representaven directament onze països—els Estats Units, França, Gran Bretanya, Alemanya, la Unió Soviètica, Itàlia, Amèrica Llatina, Polònia, Bèlgica, Holanda i Grècia». [37] D'aquests delegats, el propi Schachtman representava un partit ben petit però real—el Partit Obrer Socialista americà que declarava, amb una certa exageració, 2.500 militants. Era probablement l'únic en aquesta posició. La situació a França ja ha sigut assenyalada. La secció britànica era una fusió de sectetes, representades conjuntament per la Conferència per un representant del SWP, que havia de davallar fins a la insignificància en els propers anys—l'únic grup britànic que havia de demostrar una certa viabilitat (la Workers International League) no hi era representada i de fet se la denunciava com «en el camí d'una política de colla sense principis que tan sols els pot dur al fang». [38] La secció a la URSS havia sigut exterminada físicament i era «representada» per l'espia de la policia estaliniana «Etienne». Alemanya i Itàlia eren representades per minúsculs grups exiliats. Els holandesos eren una escissió de l'organització juvenil del RSAP. Els polonesos—que s'oposaven a la proclamació de la Internacional—no tenien cap organització independent com la resolució de la Conferència quant a Polònia mostra, i els grecs eren dividits entre l'«Organització Unificada Comunista Internacionalista» i la «Lliga Comunista Internacional», cap de les quals no semblava gaire gran. L'organització belga, descrita pel SWP com «la nostra secció proletària més forta d'Europa», potser tindria uns centenars de militants. Fins i tot si s'hi sumen tots els fragments que refereix Schachtman («hi havia un cert nombre d'altres que per una diversitat de raons legals i físiques foren incapaços d'enviar delegats»), el total no arriba a ésser gaire més gran que el del 1933.

L'explicació de Pierre Frank de la fundació d'una «Internacional» sense seccions importants, sense cap base real en la classe obrera, es resum en l'afirmació que aquesta iniciativa era l'única forma de preservar el grapat de quadres que el moviment havia aconseguit. «Per què insistia tant Trockij en aquesta qüestió?», escriu Frank. «Per què la impulsà amb tanta força, fins al punt que el capítol final del seu Programa de Transició inclou una polèmica nua contra els qui s'oposaven a la proclamació de la Quarta Internacional? Era perquè, per ell la consideració més important no era la dimensió numèrica de les nostres forces, ni la disposició d'un sector més o menys gran d'obrers a entendre la nostra decisió; sinó per damunt de tot i a banda de tot, era una qüestió de perspectiva política i de continuïtat política. Trockij era del tot conscient que el moviment obrer en general, i el nostre moviment en particular, anava a entrar en un període extremadament difícil—la guerra imperialista—en el curs de la qual seríem sotmesos a pressions extraordinàries per l'enemic de classe i per poderoses forces centrífugues. Aquestes pressions bé podien destruir una organització tan feble com la nostra. Si miram enrere i examinam què passà en el nostre moviment durant la guerra, s'hi pot veure que entrar en el període de la guerra sense haver proclamat la fundació de la Quarta Internacional hauria permès a totes les forces centrífugues (que aparegueren durant aquell temps) operar amb una intensitat cent o mil vegades més forta». [39]

L'explicació, doncs, es relaciona amb la cohesió interna de les organitzacions trotskistes i no gens a les possibilitats objectives en el moviment obrer. Frank té si més no el mèrit de veure el problema, a diferència de molts «trotskistes» posteriors, però els seus arguments no resisteixen un exam crític.

Primer de tot hi havia una organització trotskista internacional, la LCI, des del 1930. Aquesta era una garantia suficient de «continuïtat política», en la mesura que això s'hi pot garantir amb mitjans organitzatius, i ja que la proclamació de la «Quarta Internacional» suposava simplement, a la pràctica, redenominar la LCI és difícil de veure quina resistència addicional a «poderoses forces centrífugues» s'hi obtingué.

En segon lloc, la «Internacional» de fet deixà de funcionar amb l'esclat de la guerra. Com el propi Frank ens diu «poc després de la guerra el secretariat internacional es transferí a Amèrica» i «tan sols pogué mantindre el contacte amb uns pocs països del camp «aliat» (i fins i tot això amb gran dificultat)».. [40] En realitat el SWP actuava com el centre internacional en la mesura que això existia.

En tercer lloc, i de més importància, és una simple justificació retrospectiva suggerir que Trockij concebia les «perspectives polítiques i la continuïtat política» a banda dels desenvolupaments del moviment obrer. Aquesta mena de revisionisme fou un desenvolupament posterior. Al contrari, s'ocupava per damunt de tot del moviment de masses i creia que malgrat el fracàs de les dues estratègies anteriors era possible crear organitzacions de masses, donats un programa i una direcció, a partir de la crisi que la propera guerra produiria inevitablement. «A la Tercera Internacional li calgueren deu anys per tal de llençar el fang el llur propi programa i transformar-se en un cadàver pudent», declarava en un article que commemorava la Conferència fundadora. «Deu anys! Tan sols deu anys! Permeteu-me d'acabar amb una predicció: durant els següents deu anys el programa de la Quarta Internacional esdevindrà la guia de milions i aquests milions de revolucionaris sabran com somoure la terra i el cel». [41]

No hi ha la més petita ombra de dubte en això, per a Trockij, la idea d'una «Internacional» divorciada del moviment obrer era un absurd. Hi ha molt de justificació en l'argument de Pierre Frank. Donat que «en la catàstrofe de la guerra... les masses cercaran una nova orientació, una nova direcció, i les trobaran» [42], que de la mateixa forma que Lenin havia quedat gairebé aïllat el 1914 i el 1920 era al capdavant del moviment mundial, també la Quarta Internacional esdevindria un gran moviment mundial; així doncs era vital infondre coratge i determinació al grapat d'internacionalistes. Però la proclamació de la nova internacional es basava en molt més que això. Recolzava en una perspectiva política concreta.

Aquesta perspectiva era, com els fets anaven a demostrar, defectuosa des d'una sèrie de punts de mira. En primer lloc, Trockij creia que el capitalisme havia entrat en la seua crisi final. No tan sols «s'estagnaven les forces productives de la humanitat» [43], sinó que «la desintegració del capitalisme ha arribat a un límit extrem, així com la desintegració de l'antiga classe dirigent. L'existència continuada d'aquest sistema és impossible». [44] En conseqüència els partits obrers reformistes no podien aconseguir cap guany pels llurs partidaris, «no hi pot haver cap discussió de reformes socials sistemàtiques i d'elevació del nivell de vida de les masses; quan qualsevol reivindicació seriosa del proletariat i fins i tot qualsevol reivindicació seriosa de la petita burgesia, arriba inevitablement més enllà dels límits de les relacions de propietat capitalistes i de l'estat burgès». [45] Trockij havia concedit, sens dubte, que era possible una certa revifalla econòmica de base cíclica. Excloïa la possibilitat d'un moviment ascendent perllongat com el que havia donat lloc al reformisme de les dècades anteriors a la primera guerra mundial. Igual que tothom del moviment revolucionari. De fet una expansió encara més gran que la de la fase imperialista clàssica anava a seguir a la segona guerra mundial. El reformisme rebé una nova alenada de vida.

En segon lloc, Trockij creia que, amb el front popular, els partits comunistes havien esdevinguts socialdemòcrates. «No res distingeix ara els comunistes dels socialdemòcrates llevat de la fraseologia tradicional, que no és difícil de desaprendre». [46] I tres anys més tard «el pas definitiu de la Comintern al bàndol de l'ordre burgès, el seu paper cínicament contra-revolucionari per tot el món, particularment a Espanya, França, els Estats Units i a d'altres països «democràtics», creà excepcionals dificultats suplementàries al proletariat mundial». [47] I de nou «la política de la Comintern a Espanya i a la Xina d'avui—la política d'anar al darrera de la burgesia «democràtica» i «nacional»—demostra que la Comintern és igualment incapaç d'aprendre res més o de canviar. La burocràcia que esdevingué una força reaccionària a la URSS ja no pot jugar cap paper revolucionari en l'arena mundial». [48]

La realitat resultaria més complexa, fet que anava a precipitar una crisi fonamental en el moviment quart-internacionalista. Trockij assenyalava una tendència bàsica però l'escala temporal era molt més gran que no es pensava. En la «guerra freda» posterior al 1948, els partits comunistes no capitularen davant la «pròpia» burgesia. La llur lleialtat era encara amb Moscou. Les llurs polítiques no eren revolucionàries però tampoc no eren simplement «reformistes». Conservaven una posició «esquerranosa» de no-lleialtat a l'estat burgès que feia la creació d'una alternativa revolucionària extremadament difícil. I en un gran cas, i en altres de menors, els partits estalinistes destruïren estats burgesos i els substituiren per règims d'acord amb el model rus.

La revolució xinesa del 1949 semblava qüestionar l'anàlisi trotskista clàssica dels partits estalinistes, si més no pels països endarrerits. Ja que si se la considerava una revolució proletària, destruïa la base de l'existència de la Quarta Internacional—la natura essencialment contra-revolucionària de l'estalinisme. Si, d'altra banda, era en un cert sentit una revolució burgesa—una «nova democràcia» com Mao Zedong afirmava aleshores—semblaria destruir la teoria de la revolució permanent. I, fos quina fos la idea acceptada, el fet és que renovava la imatge revolucionària de l'estalinisme per molt temps.

En tercer lloc, Trockij creia que el règim d'Stalin a Rússia era molt inestable. La seua anàlisi el dugué a la idea que «o la burocràcia, en esdevindre més i més l'òrgan de la burgesia mundial en l'estat obrer, enderrocarà les noves formes de propietat i llençarà el país de nou al capitalisme; o la classe obrera esclafarà la burocràcia i obrirà el camí del socialisme». [49] Aquesta no era una perspectiva de dècades.

En escriure a la fi del 1939 Trockij havia demanat als crítics de la seua posició «no ens col·locaríem en una posició galdosa si aplicàssem a l'oligarquia bonapartista [i.e., la burocràcia – DH] la nomenclatura d'una nova classe dirigent tan sols uns pocs anys o fins i tot mesos abans de la seua caiguda vergonyosa?» [50] De fet, trenta anys més tard, el règim encara existeix. En l'interval la burocràcia amb prou feines ha actuat com «l'òrgan de la burgesia mundial». Al contrari, tot i que fonamentalment conservadora, ha defensat els seus propis interessos contra els obrers i camperols de Rússia i contra les classes dirigents rivals. Ha conquerit l'Europa oriental i transformat estat i societat en facsímils plausibles de l'original rus. I de nou, aquests fets tingueren un efecte profund en la consciència obrera.

En quart lloc, Trockij s'adherí fermament tant a la teoria de la revolució permanent com a l'anàlisi de Lenin del 1915 de l'imperialisme. Per tant, creia que els imperis colonials que aleshores ocupaven ço que ara s'anomena el «Tercer Món» tan sols es podria alliberar amb lluites dirigides per les classes obreres. Així per exemple «la burgesia indiana és incapaç de dirigir una lluita revolucionària» [51], cosa que era del tot certa, i alhora «els imperialistes [en aquest cas els dirigents britànics d'Índia – DH] ja no poden fer cap concessió seriosa ni a les llurs pròpies masses treballadores ni a les colònies. Al contrari són obligats a realitzar una explotació com més va més bestial» [52] Se seguia que la «teoria que la posició d'Índia millorarà constantment, que les seues llibertats s'ampliaran contínuament i que Índia esdevindrà gradualment un domini pel camí de reformes pacífiques... (i) més tard potser assolirà fins i tot la plena independència. Tot aquesta perspectiva és falsa fins al nucli». [53] I igual amb la resta de les colònies. De nou la realitat era més complexa. De nou la liquidació relativament pacífica dels imperis colonials tingué un important efecte en la consciència obrera.

La fundació de la nova internacional abans de l'entrada de forces importants arrelades en les classes treballadores fou una jugada desesperada. Tan sols es podia justificar en base a una perspectiva particular—la resumida, i de fet reflectida en el títol del programa adoptat en la Conferència de Fundació—l'agonia del capitalisme. Hi havia, és clar, proves serioses per cadascun dels arguments de Trockij. També és cert que els factors que els falsificaren eren interconnectats i que un trencament en la cadena causal produïria resultats ben diferents. Així la supervivència i expansió del règim d'Stalin facilità enormement l'escanyament dels moviments revolucionaris europeus del 1943-46. Això al seu torn permeté la revifalla del capitalisme europeu i l'aparició de la guerra freda i l'economica de guerra permanent. Això, alhora, feia possible l'abandonament dels imperis colonials sense la lluita a vida o mort que Trockij, com Lenin abans d'ell, havien cregut inevitable. I etcètera.

Amb tot la cadena no es trencà i quan, deu anys després del 1938, es féu possible fer un «Segon Congrés Mundial de la Quarta Internacional» el moviment romania una col·lecció de petits grups. Certament, el congrés del 1948 representava més que el del 1938. De fet probablement representava més en el moviment obrer que cap dels «congressors» posteriors en el temps de cap dels diversos òrgans que ara reclamen el nom o l'herència de la Quarta Internacional. Amb tot representava ben poca cosa. Calia una reconsideració fonamental de la situació i de les perspectives del Programa de Transició. El moviment, en la seua majoria, resultà incapaç d'arriscar-s'hi. El resultat fou tràgic. En no haver analitzats els erros, el moviment era condemnat a no tan sols repetir-los sinó a fer-ne de nous i més desastrosos.

En no haver aconseguit de preveure teòricament, degenerà, i els diversos fragments en els quals s'escindí arribaren, en la majoria per bé que no en tots els casos, a abandonar el context fonamental del trotskisme, mentre en preservaven les formes, i a adaptar-se a l'estalinisme, al centrisme de «reformes estructurals» al «socialisme tercermundista» pre-marxià, al narodnikisme; fins i tot, en el cas de la més gran de les seccions de després de la segona guerra mundial—el partit ceilanès Sama Samaj—a la participació en un govern burgès contra-revolucionari. Aquests penosos desenvolupament seran examinats en un article posterior. En aquest punt cal que ens enrecordam de les conquestes positives. Sense la lluita realitzada per Trockij i els seus seguidors, sota unes condicions d'increïble dificultat, el moviment revolucionari d'avui seria incomparablement més feble, tan organitzativament com teòrica, que no ho és pas. Som damunt les espatlles d'aquests pioners.

 

Notes

1. Degras (Ed.), The Communist International-Documents, Vol.III, p.44.

2. Ibid., p.159.

3. Ibid., p.224.

4. Trotsky, Germany: What Next?, in The Struggle Against Fascism in Germany, p.254.

5. Trotsky. Germany: Key to the International Situation, in The Struggle Against Fascism in Germany, pp.121-2.

6. J. Degras. op. cit., p.257.

7. Ibid., p.262

8. Trotsky, It Is Impossible to Remain in the Same International with Stalin etc., in The Struggle Against Fascism in Germany, p.430.

9. The Fundamental Principles of the International Left Opposition, CLGB 1934.

10. Y. Craipeau. Le Mouvement Trotskiste en France, p.83.

11. I. Deutscher, The Prophet Outcast, p.206.

12. Y. Craipeau, op. cit., p.39.

13. J.P. Cannon, History of American Trotskyism, p.93.

14. op. cit., p. 93.

15. P. Frank, Histoire de la IVe Internationale. Aquesta obra ha sigut recentment publicada en anglès per la Intercontinental Press. Com he emprat la versió en fascicles, no donc les pàgines de les referències. L'autor ens diu que «ha participat en aquesta ‘llarga marxa’ dels trotskistes durant més de quarta anys, en esdevindre part de la direcció internacional del moviment trotskista el 1931». Si bé això no és del tot clar—Frank prengué part en el moviment de ruptura dirigit per Raymond Molinier en els anys trenta—és cert que hi ha pocs, si és que n'hi ha, millors situats per provar de fer un exam seriós de la lluita per construir una alternativa revolucionària a l'estalinisme i la socialdemocràcia des del 1933. Malauradament el llibre no s'ho proposa. És una exposició acrítica de les idees de la tendència de Mandel.

16. P. Frank, op. cit.

17. Afirmació de la Lliga Comunista Belga citada per Trockij a Writings 1934-35, p.95.

18. Trotsky, On the Theses “Unity and Youth”; in Writings 1934-35, p.92.

19. Ibid., p.95

20. P. Frank, op. cit. Aleshores els trotskistes es denominaven «bolxevic-leninistes».

21. Trotsky, A New Turn Is Necessary, in Writings 1934-35, p.315.

22. P. Frank, op. cit.

23. On the Tasks of the French Section, in The Founding Conference of the Fourth International, p.96ff.

24. J.P. Cannon, The Stnuggle for a Proletarian Party, p.154.

25. Trotsky, Sectarianism, Centrism and the Fourth International, in Writings 1935-36, p.16.

26. M. Shachtman, Footnote for Historians, in New International, December 1938

27. N.S. Khrushchev, Special Report to the 20th Congress of the CPSU, in The Moscow Trials – An Anthology, p.4ff.

28. J.V. Stalin citat a Deutscher, The Prophet Outcast, p.171.

29. J. Degras, op. cit., p.375.

30. Ibid., p.390.

31. Ibid., p.384.

32. Citat a F. Morrow, Revolution and Counter Revolution in Spain, p.34.

33. Afirmació del CC del PC espanyol citada per Morrow, op. cit., p.35.

34. Trotsky, The Lesson of Spain, p.21.

35. Ibid.

36. Trotsky, Centrist Alchemy or Marxism, in Writings 1934-35, p.274.

37. The Founding Conference of the Fourth International, p.7.

38. Ibid., p.114. El Congrés també va excloure «finalment» el grup de Molinier-Frank. «És més que clar que mai que tota la qüestió del PCI i del diari La Commune no té cap importància política, sinó que és purament i simplement una qüestió personal de R. Molinier i dels seus afers financers...», p.108.

39. P. Frank, op. cit.

40. Ibid.

41. Trotsky, On the Founding of the Fourth International, in Writings 1938-39, p.59.

42. Trotsky en una lletra a Emrys Hughes in Writings 1938-39, p.147

43. Trotsky, The Death Agony of Capitalism and the Tasks of the Fourth International, p.11.

44. Trotsky, The USSR in War, in In Defense of Marxism, p9.

45. Trotsky, The Death Agony of Capitalism etc., p.15.

46. Trotsky, The Comintern’s Liquidation Congress, in Writings 1935-36, p.11.

47. Trotsky, The Death Agony of Capitalism etc., p.13.

48. Ibid., p.52.

49. Ibid., pp.47-48.

50. Trotsky, The USSR in War, in Defense of Marxism, p.17.

51. Trotsky, India Faced with Imperialist War, in Writings 1938-39. p.37.

52. Ibid.

53. Ibid.