Paul Mattick

El marxisme i la nova física

1960


«Marxism and the New Physics», publicat a «Anti-Bolshevik Communism. Paul Mattick», Merlin Press, 1978;
Transcrit per Andy Blunden, per marxists.org 2003. Traducció de marxists.org (gener del 2006)


El conflicte entre l’Est i l’Oest, per bé que implica diferents ideologies, té poc a veure amb conceptes diferents de la realitat física. Les ideologies difereixen perquè els interessos materials i socials difereixen; la ‘realitat física’, d’altra banda, és ben bé la mateixa per tots els contendents. Amb tot, en tots dos camps, la lluita ideològica s’introdueix en les ciències naturals – a l’Est, en la forma d’una defensa reraguardista del materialisme dialèctic; a l’Oest, en l’afirmació que el materialisme dialèctic és «l’arrel real del conflicte entre l’Est i l’Oest, perquè és la base de la convicció fanàtica dels marxistes que el món els ha de caure a les mans espontàniament i inevitable».[1]

Tots dos bàndols insisteixen, és clar, en el fet que les llurs interpretacions científiques del món exterior són lliures de tota aspiració ideològica. Mentre que pels científics i els filòsofs de l’Est tota la física moderna sembla verificar el materialisme dialèctic, pels del marxisme occidental sembla completament fora de lloc perquè la idea del determinisme ha desaparegut. El propi terme ‘materialista’ és refusat com a propi del segle passat. En vida de Marx, s’assenyala, «no se sabia res de l’actual física relativista i atomista; la matèria era en aquella època allò que els nostres sentits ens convidaven a creure; la mesura física tractava de les propietats perceptibles pels sentits de les coses»,[2] i això ja no és cert.

Marx, és clar, tan sols tenia la ciència natural del seu període per recolzar-hi; però els canvis en la ciència de llavors ençà no afecten les seues teories. Marx no va encunyar el terme materialisme dialèctic sinó que emprà el mot material per designar les condicions bàsiques i primàries de tota l’existència humana. La dialèctica de Hegel formava merament en punt de partida de la crítica de Marx de la societat capitalista. Era important per Marx per «l’enorme sentit històric que la fonamentava», i perquè «dissol totes les concepcions de finalitat, veritat absoluta, i d’estadi final i absolut de la humanitat que s’hi corresponen».[3]

El materialisme que Marx s’hi trobà no era històric, i la dialèctica llavors en voga no era materialista. En enfrontar Feuerbach contra Hegel i Hegel contra Feuerbach, Marx desenvolupa un concepte propi de desenvolupament social, pel qual Friedrich Engels encunyà el terme de materialisme històric. Aquesta concepció materialista de la història no derivava del «determinisme físic de la mecànica newtoniana».[4] Al contrari, es desenvolupà, mitjançant la dialèctica, en oposició directa al materialisme basat en la mecànica newtoniana. Excloïa la idea d’una història humana determinada per unes ‘lleis naturals’ superiors, fossen mecàniques o dialèctiques. Per bé que reconeixia les interrelacions entre homes, societat i natural era, per damunt de tot, una teoria d’homes i societat.

Malauradament, però, el poder persuasiu del materialisme històric o dialèctic – com va acabar per ésser conegut – fou prou gran com per endur-se fins i tot Engels, qui parlava de la seua validesa universal. Mentre que certs crítics tolerants trobaven això simplement engrescador,[5] els menys ben disposats empraren l’excés de cel com a excusa per refusar tot el marxisme com una excentricitat més del misticisme alemany. Però mentre que la noció d’‘universalitat’ del procés dialèctic no és defensable, ni tampoc no és essencial perl marxisme, que no perd res de força en ometre-ho. Marx, en tot cas, no s’ocupà de la ‘dialèctica de la natura’. Amb tot, no són les idees de Marx sinó el ‘marxisme’, com a ideologia del moviment obrer europeu ascendent i dels estat autodenominats ‘socialistes’ del bloc oriental, qui nodreix l’anti-marxisme occidental. I és per aquesta raó que la lluita entre l’Est ‘marxista’ i l’Oest anti-marxista, per bé que real, no ens diu res sobre la validesa o invalidesa del marxisme per la nostra època.

El marxisme com a ideologia

El món pre-capitalista s’agitava per la qüestió de la primacia de l’esperit o de la natura. «Els qui afirmaven la primacia de l’esperit damunt la natura comprenien el camp de l’idealisme. Els altres, que consideraven la natura com a primària, pertanyien a les diverses escoles del materialisme.[6] En oposar-se tant a les condicions com a les ideologies religioses del passat feudal, la burgesia revolucionària era materialista. Considerava la natura com una realitat objectivament donada i l’home com a determinat per les lleis natural. Les ciències naturals havien d’explicar-ne la vida i les accions i, amb el funcionament del cervell, les sensacions i la consciència. Alliberada de les supersticions religioses, la ciència es dedicà a la descoberta de la lleis naturals, i la mecànica newtoniana serví de base per una convicció creixent que tots els fenòmens naturals segueixen normes causal definides.

El materialisme burgès radical perdé la seua urgència ideològica amb l’establiment de la burgesia com a classe dirigent. L’emancipació de la ciència natural de la teologia no es podia estendre a l’emancipació de la societat de la religió. Com Napoléon ho expressava: «Pel que fa a jo, la religió no és el misteri de la creació sinó el misteri de la societat. La religió connecta la idea de la igualtat amb el cel i impedeix així la massacre dels rics pels pobres. La societat depèn de la desigualtat d’ingressos, i la desigualtat d’ingressos, de l’existència de la religió».[7] La co-existència de la ciència i la religió en l’inquiet món burgès trobava suport ideològic en les interpretacions idealistes dels resultats ulteriors del desenvolupament científic.

Els primers materialistes, o filòsofs naturals (Francis Bacon i Thomas Hobbes), eren convençuts que, a través de l’experiència sensorial i de les activitats intel·lectuals que se’n deriven, seria possible d’aconseguir un coneixement absolutament vàlid del món exterior. Aquest optimisme s’esvaí amb John Locke, qui veia aquest coneixement limitat per la pròpia intervenció de les idees. El creia vàlid únicament fins al punt que les idees fossen realment conformes amb les coses. Per bé que les sensacions i les idees es relacionen amb el món exterior, aquest propi món no es podia realment conèixer. Immanuel Kant acceptà la proposta que ço últim (la cosa en si) no és cognoscible i que el coneixement empíric es limita a les formes subjectives amb les quals l’home esdevé conscient del món objectiu. Fou per aquesta raó que veia la necessitat de conceptes a priori que introduïssen ordre a l’experiència i la fessen intel·ligible. Els conceptes de temps, espai i causalitat eren invencions de la ment humana i, per bé que no verificables empíricament, eren amb tot necessaris per la ciència, la filosofia i l’activitat humana efectiva. En l’estructura essencial, el món era, doncs, producte de la idea. I de la mateixa forma que la teoria materialista del coneixement esdevenia per molts materialistes la teoria materialista de la realitat, també per molts idealistes la teoria idealista del coneixement esdevenia una teoria idealista de la realitat.

En un intent de dur la representació materialista del món objectiu al procés del propi coneixement, Ernst Mach s’oposà alhora al nou idealisme i a l’antic materialisme. Insistí «que no podem prendre les propietats de natural amb l’ajut de suposicions evidents per elles mateixes, sinó que aquestes suposicions han de provindre de l’experiència».[8] Però, com que tot el coneixement deriva de les sensacions i no pot anar-hi més enllà, no pot fer afirmacions sobre la realitat objectiva; pot simplement omplir els forats en l’experiència amb idees que l’experiència li suggereix. Per bé que s’oposava al punt de mira kantià, també refusava el materialisme mecànica i considerava el món objectiu de la matèria, l’espai, el temps i la causalitat com a concepcions artificials. L’empirisme crític de Mach donava suport, per bé que sense pretendre-ho, a una tendència idealista ascendent en la filosofia de la ciència.

El ‘revisionisme’ marxista, és a dir el desenvolupament exitós d’organitzacions obreres en els confins del capitalisme i l’esperança, que s’hi connecta, d’una transició purament evolutiva del capitalisme al socialisme, menà a la pèrdua d’un anterior ateïsme militant i a una acceptació ambígua de la tendència idealista creixent en la forma del neokantisme. Els socialistes radicals començaren a defensar l’antic materialisme de la burgesia revolucionària contra el nou idealisme de la classe capitalista establerta i els seus addictes en el moviment obrer. Pels socialistes russos això semblava de particular importància ja que el moviment revolucionari rus, encara a l’espera de la revolució burgesa, feia les seues lluites ideològiques en gran mesura amb els arguments de la burgesia revolucionària occidental. La intel·lectualitat, principalment de classe burgesa, formava la punta de llança del moviment i tenia una forta inclinació natural a adoptar el materialisme burgès occidental pels seus propis objectius, és a dir, per la tasca d’oposar-se a la ideologia religiosa on recolzava el feudalisme tsarista.

Com que, per Ernst Mach, la ciència tenia el seu origen en les necessitats vitals, les seues idees tingueren un cert atractiu pels socialistes. Certs revolucions russos, Bogdanov en particular, provaren de combinar-les amb el marxisme. Adquiriren certa influència en el Partit Socialista de Rússia i Lenin es dedicà a destruir aquesta influència amb el seu llibre, Materialisme i empirocriticisme. L’element subjectiu en la teoria del coneixement de Mach esdevenia, en opinió de Lenin, una aberració idealista i un intent deliberat de reviure l’obscurantisme religiós. Fou la insistència de Mach en el caràcter deriva i abstracte del concepte de matèria ço que perturbava particularment Lenin, ja que per ell, com pels primers materialistes, el coneixement era l’únic que reflectia la veritat objectiva; la veritat, és a dir, de la matèria. Pensava que reduir la realitat objectiva a la matèria era necessari pel reconeixement incondicional de l’existència material de natural fora de la ment.

L’existència independent del món exterior no la negava Mach. Simplement assenyalava que el nostre coneixement en aquest sentit és limitat perquè es limita a l’experiència sensorial. Però Lenin trobava «incondicionalment cert que a tota teoria científica hi correspon una veritat objectiva, quelcom que és absolutament així a la natura».[9] Per ell el materialisme dialèctic ja havia descobert què és la natura i, si bé no completament, ho havia fet en tot cas de forma aproximada. «Des del punt de mira del materialisme modern o marxisme», escrivia, «els límits relatius de la nostra aproximació al coneixement de la veritat absoluta objectiva es condicionen històricament; però l’existència d’aquesta veritat és incondicional, així com el fet que contínuament ens aproximam».[10] Amb la descoberta de la substància i el moviment de l’univers, tot el que resta per fer és avançar en cada camp individual del coneixement d’acord amb els principis establerts per la natura en general. Hom no podria llavors deixar de conformar la pràctica científic amb la realitat objectiva, de la mateixa forma que aquesta darrera s’ha de mostrar en cada empresa realment científica. La dificultat de tot plegat, és clar, és que és impossible d’aplicar el criteri de la pràctica a una teoria de l’univers, per no parlar del fet que ningú no sap què és la natura en general.

Fou d’aquesta forma que Lenin estengué el materialisme històric en materialisme dialèctic. La natura ha tingut una història i el seu patró dialèctic de desenvolupament ha sigut progressiu en el sentit que s’ha desenvolupat de ço inorgànic a la ment orgànica i la consciència. «La matèria no és un producte de la ment», escrivia Lenin, «sinó que la pròpia ment és únicament el producte superior de la matèria».[11] El món era una «massa material en un moviment i desenvolupament eterns que reflecteixen una consciència humana progressiva».[12] La història humana és un producte de la història universal. En cert sentit, això és cert i se segueix de l’admissió de l’existència d’un món exterior independent de l’existència humana. I és clar que la consciència presuposa l’existència del cervell.

Però és també cert, com assenyalà Marx, «que la qüestió de si la veritat objectiva es pot atribuir al pensament humà no és una qüestió de teoria sinó una de pràctica. En la pràctica els homes han de provar la veritat, és a dir la realitat i el poder, la ‘parcialitat’ del llur pensament. La disputa sobre la realitat o no-realitat del pensament que s’aïlla de la pràctica és una qüestió purament escolàstica».[13] Les teories atòmiques dels antics grecs, per exemple, es basaven no en fets experimentals sinó que eren part d’una filosofia còsmica especulativa i toparen i falliren davant d’altres escoles filosòfiques per raons purament filosòfiques. Això ja no es pot repetir, ja que la teoria atòmica d’avui es basa en l’experimentació i el tractament matemàtic, per dir-ho breument, en la pràctica científica, que és capaç de verificar la validesa de la teoria. No tan sols l’especulació sinó la feina de químics i físics conduí de la teoria atòmica a la nuclear, a la nova física i a la nova filosofia que s’hi associa. Tot el coneixement real del món exterior és el producte de l’activitat teòrica i pràctica d’homes en el món real. Però aquest coneixement produït per homes mai no pot ésser més que coneixement produït per homes; no és cap veritat absoluta. És tan sols la veritat d’aquella part de l’univers que els és accessible en l’actualitat, en la qual poden treballar i verificar les llurs teories. I en la mesura que el llur coneixement s’acumula amb el desenvolupament històric, condueix a la modificació contínua del coneixement mitjançant el coneixement addicional i de vegades al bandejament de teories esdevingudes supèrflues per teories que fan referència a noves descobertes.

El declivi del moviment obrer occidental radical i l’èxit del bolxevisme rus comportà una identificació gairebé completa d’una versió específicament leninista del marxisme amb el propi marxisme. Com que la revolució russa fou simultàniament una revolució ‘burgesa’ i una de ‘proletària’ –en el sentit que les precondicions pel socialisme no hi eren mentre que el capitalisme de laissez faire ja no era possible– dugué a una forma de capitalisme estatal que es podia designar com a ‘socialisme’ tan sols pel fet que era quelcom de diferent al capitalisme de propietat privada. Però les funcions assignades a l’empresa privada i a la competència eren ara les funcions de l’estat bolxevic. En apropiar-se depart del producte social i destinar recursos productius a la construcció d’un aparell productiu més gran i a una productivitat superior, els dirigents bolxevics es convertiren en controladors de treball i de capital.

Mentre que la ‘pau mental’ del capitalista i l’aquiescència necessària dels treballadors requereixen una certa forma d’acord general quant a la indispensabilitat del capital i de la iniciativa privada, la nova situació russa necessitava d’una ideologia diferent que pogués fer semblar idèntics els interessos dels controladors i dels controlats. El marxisme podia satisfer d’alguna forma aquesta necessitat ja que fou formulat durant l’estadi de laissez faire del capitalisme. Ja que ja no hi havia a Rússia cap capitalista en el sentit tradicional; i pel que fa al govern, es caracteritzava ell mateix com l’executiu de la classe treballadora dirigent.

Però com que tan sols els miserables s’inclinen a creure en un repartiment igual d’una situació miserable, l’‘elit’ bolxevic aviat trobà que les diferenciacions d’ingressos, en servir d’incentius per un esforç individual més gran, podien convertir-se en una benedicció per tothom. Per tal de millorar la vida de tothom a llarg termini, calia millorar la de qualcuns immediatament. Així aparegué una nova classe basada en el control de l’aparell estatal i dels mitjans de producció nacionalitzada. Per accelerar els desenvolupaments productius, tant els incentius ‘positius’ de poder i d’ingressos, com els incentius ‘negatius’ del treball forçat i del terrorisme s’introduïren repetidament. Amb tot, com més divergien els interessos dels controladors i els dels controlats, més insistentment la ideologia proclamava la llur identitat.

Sota unes condicions socials relativament estables n’hi pot haver prou amb el control ideològic per garantir l’estatus quo social. En aquestes condicions, designades com a societat ‘lliure’ o ‘democràtica’, una lluita per idees acompanya els conflictes socials, i la seua estructura de classe es nega i s’admet simultàniament. Tant l’existència com la inexistència de relacions de classe, per exemple, s’incorpora en conceptes com ara la ‘mobilitat social’ o la ‘igualtat d’oportunitats’. El socialisme eliminaria aquestes ambigüitats ja que si no hi ha classes no hi ha forma de moure’s d’una classe a l’altra, i si no hi ha privilegis no hi ha igualtat d’oportunitats en les quals prendre part. La societat russa, mentre que manté una minoria privilegiada, s’adhereix necessàriament al concepte d’‘igualtat d’oportunitats’, però no pot admetre l’existència de relacions de classe sense destruir-ne l’etiqueta socialista.

Fins i tot si, per por de l’utopisme, el socialisme marxià mai no s’explicità, quelcom era de totes formes clar: el socialisme implica una societa sense classes i sense explotacions, i no simplement una modificació de la relació de classes en un capitalisme modificat. A Rússia, la ideologia tan sols pot afirmar l’absència de relacions de classe. Amb tot, els dominats no poden deixar de percebre les condicions existents i la manca de relació amb la ideologia prescrita per l’estat. Aquesta ideologia no pot servir com a substitut del control físic directe, però n’és un aspecte –un instrument de poder policial. L’absència imposada de conflictes socials no trobà cap suport, sinó una mera expressió, de la unanimitat aparent d’idees.

Era en nom del marxisme i del socialisme que els bolxevics arribaren al poder, i en nom llur destruïren tots els llurs enemics. Fins i tot les lluites internes per càrrecs i influència dins la jerarquia controladora s’han d’expressa en termes marxians –bé com a adhesió, o bé com a pretesa desviació, d’una ‘ortodòxia’ definitivament establerta. La manca total de relació del socialisme marxià amb les condicions russes fa impossible qualsevol qüestionament o discussió seriosa de la teoria marxiana. El ‘marxisme’ dogmatitzat de Lenin s’ha d’acceptar com a article de fe. Tan sols així pot adaptar-se a les condicions russes. I no és tan sols l’ús leninià del materialisme burgès en defensa del ‘marxisme’ ço que indica el caràcter semi-burgès i semi-proletari del bolxevisme i de la pròpia revoució russa. També ho fa el concepte capitalista-estatalista bolxevic del ‘socialisme’, l’atitud autoritària vers l’organització i l’espontaneïtat, el principi depassat i inabastable de l’autodeterminació nacional i, finalment, la convicció de Lenin que tan sols la intel·lectualitat burgesa és capaç de desenvolupar una consciència revolucionària, destinada així a dirigir les masses. La combinació de materialisme burgès i marxisme revolucionari que caracteritzava la primerenca filosofia bolxevic reapareix amb el bolxevisme victoriós com una combinació de pràctica neo-capitalista i d’ideologia socialista.[14]

Ciència i societat

«En la producció social», escrivia Marx, resumint el seu materialisme, «els homes entren en unes determinades relacions que són indispensables i independents de la pròpia voluntat; aquestes relacions de producció es corresponen a un determinat estadi de desenvolupament de les capacitats materials de producció. La suma total d’aquestes relacions de producció constitueix l’estructura econòmica de la societat –el fonament real, damunt el quals s’alcen les superstructures legals i polítiques i que es corresponen a determinades formes de consciència social. El sistema de producció de la vida material determina el caràcter general del processos vitals social, polític i espiritual. No és la consciència dels homes la que en determina l’existència, sinó, al contrari, és l’existència social la que en determina la consciència».[15]

Marx no s’ocupà de la dialèctica ni de cap altra llei absoluta de la natura perquè, per ell, «la natura fixada aïlladament dels homes –no és res pels homes».[16] Tractava la societat com un «agregat de les relacions en les quals els productors viuen envers la natura i ells mateixos».[17] Encara que la natura existeix independentment dels homes, existeix de fet pels homes tan sols en la mesura que pot percebre’s i comprendre’s. El procés laboral en les seues diverses formes, inclòs el treball científic, és la interacció i el metabolisme entre els homes i la natura; domina, explota i altera la natura, inclosa la natura de l’home i de la societat. ‘Les lleis de la natura’ no es relacionen amb la ‘realitat última’ sinó que són descripcions del comportament i de les regularitats de la natural tal com els perceben els homes. Les percepcions canvien amb el canvi de coneixement i amb el desenvolupament social que afecta l’estat del coneixement. Els conceptes de realitat física es relacionen llavors no tan sols amb la natura i els homes sinó també indirectament amb l’estructura de la societat i amb el canvi social i són per tant històrics. Per bé que les relacions socials específiques, lligades a formes específiques de producció social, poden trobar un reflex ideològic en la ciència i n’afecten les activitats en certa mesura, la ciència, com el propi procés de producció, és el resultat de tot el desenvolupament social previ i en aquest sentit és independent de tota estructura social particular. Els conceptes de la realitat física els poden compartir societats estructuralment deiferents. I de la mateixa forma que diferents tecnologies poden evolucionar dins una estructura social particular com, per exemple, l’anomenada actual segona revolució industrial, igualment un concepte de la realitat física pot ésser substituït per un altre sense afectar les relacions socials existents. Amb tot, aquests nous conceptes són encara històrics en relació als conceptes anteriors de la realitat física associats amb sistemes de producció previs i diferents i relacions socials prèvies i diferents.

La ciència en el sentit modern es desenvolupà simultàniament a la indústria moderna i al capitalisme. La rapidesa del desenvolupament científic va en paral·lel a la revolució sense treva del procés de producció mitjançant l’acumulació competitiva de capital. Hi ha una connexió òbvia entre la ciència, la seua aplicació tecnològica i les relacions socials prevalents. Per bé que la ciència moderna no és tan sols quantitativament diferent, sinó també qualitativament, de la ciència rudimentària del passat, n’és, amb tot, la continuació. Similarment, la ciència i la tecnologia de l’hipotètic futur socialista –tant se val com siga d’alterada– tan sols es pot basar en tot el desenvolupament científic i social previs. No hi ha una ‘ciència burgesa’ a substituir per una de ‘proletària’. Allò contra el qual s’adreça una crítica marxista de la ciència és contra la interpretació ideològica determinada per la classe i la utilització pràctica de la ciència determinada per la classe, sempre i arreu que viole les necessitats i el benestar de la humanitat.

Tot i que la ciència persegueix una hipotètica objectivitat ideal, l’aplicació de la ciència la guien altres consideracions. Com la utilització d’altres recursos productius i humans, se subordina als requeriments deles relacions de classe que converteixen el procés de producció social en formació de capital. La utilització de la ciència per fer prevaldre el benefici i els principis del poder poden no afectar l’objectivitat científica interna, però afecta la direcció de l’exploració científica. Com que no hi ha cap ‘fi’ per la ciència i com que els seus camps d’exploració són il·limitats, la ciència pot triar de concentrar-se en un o altre. L’èmfasi en un camp específic i una direcció particular depèn de les necessitats, estructura i superstructura d’una societat particular. Hi havia, en el segle XVI i en el XVII, una connexió òbvia entre la concentració en l’astronomia i el desenvolupament del comerç mundial. Hi ha una connexió òbvia entre l’èmfasis actual en la física atòmica i les actuals lluites militars imperialistes.

Pels valors marxistes, l’home és la mesura de totes les coses i la ciència hauria d’ésser la ciència pels homes. Com que el socialisme implica el creixement ulterior de les forces socials de producció, implica també les de la ciència. Cerca d’afegir al principi de l’objectivitat científica el de la responsabilitat social. I de la mateixa forma que refusa la fetitxista acumulació de capital, refusa la ‘ciència per la ciència’. Aquesta atitud fetitxista vers la ciència, suposadament basada en una necessitat humana innata per recerca la realitat última, és de fet tan sols una altra expressió de la manca de socialitat en la societat de classes i la ferotge competència entre els propis científics. Els menysteniment irresponsable, irracional i derrotista per la humanitat per part de molts científics actuals, que defensen la llur feina en nom de la ciència fins i tot encara que sovint siga sense cap altre objectiu que els destructius, és possible tan sols en una societat que és capaç de subordinar la ciència a les necessitats específiques d’una classe dirigent. La humanització de la ciència presuposa, però, la humanització de la societat. La ciència i el seu desenvolupament són, per tant, un problema social.

Materialisme i determinisme

El marxisme, en no ésser una teoria de materialisme físic ni anar lligat al determinisme newtonià, no es veu afectat per la nova física ni per la microfísica. Certament, Marx no tenia cap forma de refusar la física del segle XIX, ni tampoc cap desig de fer-ho. Ço que diferencia el seu materialisme històric del materialisme burgès era el seu refús de la confrontació directa d’aquest darrer de l’home individual i de la realitat exterior i la incapacitat de veure la societat i el treball social com un aspecte indivisible de tota la realitat. Ço que unia Marx amb el materialisme burgès era la convicció que hi ha un món exterior independent dels homes i que la ciència contribueix al coneixement d’aquesta realitat objectiva.

Mentre que els marxistes accepten l’èmfasi positivista en l’experiència, refusen la noció que les sensacions siguen l’única font d’experiència –una nació que dugué certes persones a l’esteritilitat auto-contràdictòria del solipsisme i a d’altres a l’idealisme i a la justificació indirecte de les conviccions religioses. Per bé que les percepcions sensorials són percepcions individuals, els homes estenen l’abast i amplifiquen les capacitats dels llurs sentits tant en qualitat com en quantitat. A més, el «coneixement d’un món exteriorment ordenat en el qual podem actuar racionalment deriva gairebé completament de la societat. Les molles que arranquen les percepcions sensorials totes soles no oferirien cap patró sinó que s’adiuen al patró que, a grans trets, ens ha ensenyat la societat. De fet, ço que percebem amb els nostres òrgans sensorials el condiciona en gran mesura la nostra educació –allò que els nostres pares i companys ens han ensenyat a copsar.[18]

El concepte de matèria implica ara quelcom diferent que no pas ho feia fa cent anys. Mentre que per Lenin, i pel materialisme burgès anterior, la matèria, integrada per àtoms, era el propi material de la natura, i per Mach els àtoms eren un artifici mental no susceptible a l’experiència sensorial, la matèria es contempla ara com quelcom ‘que hi ha a dins’ perquè la matèria, tal com ens la presenten els nostres sentits apareix com un fenomen secundari, creat per la interacció dels nostres òrgans sensorials amb els processos la natura dels quals es pot descobrir tan sols indirectament, a través d’interpretacions teòriques de relacions observades experimentalment; en altres mots, «amb un esforç mental».[19] La matèria era concebuda abans constituïda per àtoms indivisibles. Aquest concepte perdé la seua validesa amb propietats de la matèries descobertes recentment com la ràdioactivitat. Hom trobà que «les partícules materials són capaces de desaparèixer mentre donen lloc a radiació, alhora que la radiació és capaç de condensar-se en matèria i de crear partícules».[20] Einstein formulà la transformació de la massa en energia i ara el terme matèria, quan s’utilitza, inclou tots els fenòmens físics dels quals els homes són conscients. Es dissenyaren mètodes experimentals que registraven els efectes dels àtoms i de les partícules elementals que els integren. Aquestes partícules elementals poden considerar-se les unitats últimes de la matèria –«justament aquelles unitats en les quals es descomposa la matèria sota l’impacte de forces exteriors». Aquest estat de coses es pot resumir així: totes les partícules elementals són fetes del mateix material –és a dir, energia... La matèria existeix perquè l’energia assum la forma de partícules elementals.[21]

Aquestes descobertes no neguen l’existència objectiva de la realitat física, ni la manifestació en coses considerades com els constituents de la matèria. Revele el que revele la ciència com a propietats de la natura, i tant si es considera la matèria ‘real’ o ‘irreal’, com a fenòmen ‘primari’ o ‘secundari’, existeix per dret propi i sense ella no hi hauria cap immaterialista que en negàs l’existència. El món material és el món dels homes, amb força independència del fet –parlant científicament o filosòfica– que el vell concepte de la matèria siga suficient per tractar la realitat física.

L’equivalència de la massa i l’energia, de la llum i la matèria, estengué la dualitat ona-corpuscle –primerament descoberta per la llum– a tota la matèria. Com la llum, les partícules materials poden representar-se tant com corpuscles com ones, i totes dues representacions són necessàries per explicar-ne les propietats. D’acord amb la teoria quàntica de Max Planck la radiació no és contínua sinó, com la matèria, tan sols es pot tractar en unitats individuals. L’emissió i l’absorció d’aquestes unitats inclou el principi de probabilitat. L’aplicació de la mecànica quàntica als problemes de l’estructura atòmica per part de Niels Bohr i Werner Heisenberg dugué al principi d’incertesa, d’indeterminisme, i al concepte de complementareïtat. D’acord amb ells la descripció de micro-objectes, com ara electrons, requereix tant models ondulatoris com corpusculars; per bé que mútuament excloents, també s’hi complementen entre ells. El principi d’incertesa es relacions amb la impossibilitat d’esbrinar amb exactitud tant la posició com el moment d’una partícula de forma simultània.

Com que en la llur totalitat els processos elementals constitueixen realitat física, el caràcter indeterminista, estatístic, probabilístic de la física quàntica dugué a una negació de la causalitat. No tots els científics, però, són disposats a reconèixer l’acausalitat com un aspecte fonamental de la natura. Per Einstein, la teoria quàntica amb totes les seues implicacions semblava únicament una confecció temporal –una expressió de la nostra ignorància. Max Planck sostenia que la hipòtesi quàntica trobarà eventualment la seua expressió exacta en certes equacions que seran una formulació més exacta de la llei de causalitat. I Heisenberg especula que l’acausalitat és tan sols una conseqüència de la separació de l’observador i l’observat i que no és aplicable a l’univers en general.

Siga com siga, el problema tan sols es pot resoldre, si de cas, amb més treball científic. Mentre que hi ha científics que sostenen que darrera les lleis estatístiques de la física quàntica hi ha paràmetres amagats, però discernibles, que obeeixen les lleis de la física clàssica, uns altres pensen que la causalitat en els fenòmens macroscòpics es basa en les lleis de la probabilitat. Així com per alguns la causalitat regnava absolutament abans, per uns altres ara l'atzar regna absolutament. El marxisme, que no creu en absoluts, accepta l'estat de la física tal com és, convençut que com qualsevol altre estadi previ, també és transitori i no el punt final del coneixement físic.

La mecànica newtoniana funcionava bé en els fenòmens macroscòpics i d'escala humana. El coneixement obtingut de la realitat objectiva a través dels nostres òrgans sensorials i dels instruments científics no afectava perceptiblement la pròpia realitat exterior. En la microfísica, però, la interacció entre l’observat i l’observador afecta els fenòmens observats. Les impressions sensorials i els instruments impliquen la transferència d’energia (fotons) que constitueix una part integral del comportament dels objectes atòmics sota observació. Aquesta situació indefugible, deplorada per uns com la frontera final a tota comprensió de la realitat objectiva, induïa uns altres a afirmar «que la ciència es troba entre l’home i la natura», i que, per bé que els esdeveniment en el món de la natura no depenen de les nostres observacions, amb tot, «en la ciència no tractam pròpiament de la natura, sinó de la ciència de la natura –és a dir, amb la natura que l’home ha pensat i descrit».[22]

Si bé aquest aspecte de la física quàntica s’utilitzava sovint com a argument contra el materialisme filosòfic i com a evidència favorable a l’idealisme, en certa manera, i expressat de forma diferents, segueix més aviat força el marxisme. Allò que hi ha entre els homes i la natura també connecta els homes i la natura. El marxisme, pel qual el coneixement de la realitat objectiva implica la inter-relació indivisible entre l’home, la societat i la natura, no s’ocupa d’una ‘realitat objectiva’ a banda de la cognoscible pels homes. Si no hi hagués cap via vers l’objectivitat ‘absoluta’, aquell grau d’objectivitat assolible és la realitat objectiva pels homes. El reconeixement que la natura i la natura revelada per la ciència poden no ésser el mateix, simplement ens obliga al grau més gran possible d’objectivitat, amb tota independència de la qüestió de si això ens durà o no a una comprensió de la ‘realitat última’.

La microfísica és una de les moltes empreses humanes i, tot i que ens du a nous conceptes de la realitat física, no alterà la situació humana en el món macroscòpic. La duralitat «entre les lleis estatístiques i les dinàmiques s’associa en darrer terme amb la dualitat entre el macrocosmos i el microcosmos, i això ho hem de considerar com un fet refermat per l’experimentació. Siga o no satisfactori, els fets no es poden crear amb teories, i no hi ha cap alternativa més que concedir els llocs que els ho corresponen tant a les lleis dinàmiques com a les estatístiques en el sistema conjunt de teories físiques».[23] L’espai, el temps, la causalitat, derivats de l’experiència, resten com a guies fiables per la majoria d’activitats humanes, amb independència de les superiors o subjacents teories relativístiques i atomístiques de la realitat. És ben cert que la mecànica clàssica «restarà com l’instrument millor adaptat per resoldre certes qüestions, qüestions que ens són de la màxima importància, ja que es relacionen amb la nostra escala de magnitud».[24]

Res no resulta alterat en aquesta situació si la interpretació determinista de la mecànica clàssica també es considera una fal·làcia.[25] Ja que la causalitat i el determinisme no es refereixen a la natura en la seua totalitat sinó a la nostra interrelació amb la natura, a través de la qual descobrim regles i regularitats que ens permeten d’esperar –i per tant de predir– esdeveniments natural amb un grau de probabilitat proper a la certesa. Per bé que l’antic ideal de coneixement absolutament cert del món exterior s’esvaí en la pròpia recerca de l’objectivitat científica, les ‘lleis naturals’ que permeten la predictibilitat retenen una validesa ‘absoluta’ en l’escala humana de l’experiència. I mentre que la comprensió dels processos atòmics implica probabilitat i estatística, la utilització d’aquest coneixement du a activitats predictibles com si es basassen en relacions de causa-efecte. Similarment, «les nocions de la física clàssica forneixen un fonament a priori per les investigacions de la física quàntica, ja que duem a terme experiments en el camp atòmic justament amb l’ajut de conceptes de la física clàssica».[26]

Com que l’indeterminisme governa en la física quàntica, i la determinació es foragitada «fins i tot de la ciència clàssica més simple, la de la mecànica», Max Born troba «simplement fantàstic aplicar la idea del determinisme als esdeveniments històrics».[27] Amb tot, el materialisme històrica, en la mesura que pretén poders predictius, no pretén que aquests poders es deriven, o que siguen anàlegs, dels processos naturals, sinó que es basen en ‘lleis socials’ de desenvolupament enfortides per l’evidència històrica. Per refusar el ‘determinisme social’, cal demostrar la seua impossibilitat en la societat i en la història, i no per analogia amb processos físics. En fer això, Born fa exactament –tan sols que en sentit contrari– el que els pseudo-marxistes feien quan llegien les ‘lleis socials’ del desenvolupament en la natura. Si una analogia és dolenta, també ho és l’altra.

La societat no es desenvolupa ni funciona a l’atzar sinó a través de respostes humanes a necessitats definides. L’home ha de menjar per viure, i si ha de treballar per menjar, el propi treball mena a un comportament regulat per la seua part i per l’obediència, i la lluita en contra, de fenòmens naturals i de les llurs regularitats. Quan els homes treballen en grups i societats, sorgeixen del procés laboral social noves necessitats i noves relacions. Amb l’augment de la productivitat s’hi desenvolupen relacions socials de classe i regulacions socials que s’hi basen. Amb el creixement ulterior de les forces productives de la societat la determinació del comportament humà per la necessitat exterior disminueix mentre que la determinació per les disposicions socials augmenta. La determinació és majoritàriament un producte social; és el propi desenvolupament social qui du –amb el reconeixement dels requeriments materials i socials de la producció i la reproducció– a la predictabilitat.

Degut al caràcter socialment produït de la determinació social, Marx no és ni determinista ni indeterminista en el sentit habitual d’aquests termes. «En la seua opinió la història és el producte de l’acció humana, fins i tot encara que els homes siguen producte de la història. Les condicions històriques determinen la forma amb la qual l’home fa la història subsegüent, però aquestes condicions històriques són el propi resultat de les accions humanes... El punt bàsic de partida no és mai la història, sinó l’home, la seua situació, i les seues respostes».[28]

En la història coneguda s’hi poden reconèixer estadi d’existència humana i social mitjançant els canvis d’eines, de formes de producció i de relacions socials que alteren la productivitat del treball. Allà on la producció social s’estagna, la societat s’estagna; allà on la productivitat del treball es desenvolupa lentament, el canvi social és també lent. Però tot el desenvolupament previ és el resultat de progressos fets en l’esfera de la producció i és raonable si més no esperar que el futur també en dependrà.

Això no indica gaire en relació amb la transformació real del capitalisme al socialisme anticipada per Marx. Simplement prediu que el socialisme és el pas següent en el desenvolupament de les forces socials de producció, que inclouen la ciència i la consciència social. Cada estructura de classes, segons Marx, bé accelera o bé endarrereix el desenvolupament general de la producció social. L’accelera en contrast a les relacions socials de producció prèviament existents; l’endarrereix en provar de fer permanents les relacions socials existents. Unes determinades relacions socials de classe a retarda es troben limitades a uns determinats nivells d’expansió de les forces socials de producció –amb independència de la superposició real d’anrigues i noves formes de relacions socials i de sistemes de producció. En la nostra època, és la relació capital-treball, la base de tot antagonisme social, el qual encadena tot desenvolupament social ulterior. Però aquest desenvolupament requereix l’abolició dels antagonismes socials. I com que tan sols els capaços de basar les esperances en una societat de classe és probable que lluiten per realitzar-la, Marx veié en la classe obrera i les seues necessitats una força d’emancipació humana.

Per bé que Marx era convençut del final inevitable del capitalisme, no es va comprometre en fixar-ne el temps de la seua partida. Depenia de la lluita real de classe i tan sols era segur de l’assumpció d’una continuació del curs previ del desenvolupament social. Els esdeveniments futurs tan sols es podien basar en el coneixement actual i les prediccions tan sols són possibles si assumim que els patrons coneguts del desenvolupament anterior també valdran en el futur. Potser no, però tot el coneixement justifica certes esperances i deixa que siguen les pròpies accions les que decidesquen si les esperances eren o no justificades. Quan Marx parla de la fi del capitalisme, pensava també en el elements d’una nova societat ja present i replegada en el ‘ventre de l’antiga’. El capitalisme no tenia futur perquè la seua transformació ja era un fenomen observable. A mesura que s’hi desenvolupàs, s’engrandirien les contradiccions, de forma que la seua expansió en seria alhora la decadència quan hom consideràs des d’un punt de mira revolucionari, per comptes de conservador.

La guerra ideològica

Si no hi ha cap connexió entre el marxisme i el determinisme o l’indeterminisme físic, tampoc no hi ha cap connexió real entre la guerra freda i els diferens conceptes de la realitat física de l’Est i de l’Oest. De fet, quina connexió podria haver-hi entre la indeterminació de la física nuclear i tots els problemes socials que sacsegen el món i donen lloc als seus moviments polítics? Aquestes lluites socials agitaven al món abans de l’aparició de la nova física i no les poden abatre ni la ciència ni la filosofia. Les relacions polítiques entre l’Est i l’Oest no milloraran simplement perquè els físics s’abstinguen de fer interpretacions ideològiques de la llur feina. Aquesta feina, i la seua aplicació pràctica, és la mateixa a l’Est que a l’Oest. Si hi ha un desacord, tant se val, per exemple per fer especulacions quant a allò que puga revelar el coneixement físic del futur. Hi ha científics de l’est que no dubten d’embollar la llur feina amb interpretacions filosòfiques; d’altres proven d’adaptar-la a l’esquema del materialisme dialèctica de forma que viole la ideologia de prescripció estatal en la qual ells mateixos hi poden realment creure, de la mateixa forma que els científics occidentals accepten gairebé universalment les ideologies dominants de la llur pròpia societat.

En tot cas, la realitat és sempre més forta que l’ideologia, com ho demostra el fet recurrent de la incorporació de les noves troballes de la ciència i dels avenços de la tecnologia en les ideologies prevalents. Durant un temps, els materialistes dialèctics russos denunciaven la teoria de la relativitat d’Einstein com a obscurantisme burgès, tan sols, i força ràpidament, per després celebrar-la com una nova manifestació del materialisme dialèctic. Espai-temps, ondulatòria-mecànica, l’estructura de la matèria, en brey, tota la física moderna s’ha convertit en revelacions de la dialèctica de la natura i de la seua substància material. El principi de ‘complementarietat’, és a dir l’abandonament d’una visió conceptualment unitària dels fenòmens atòmics, s’ha interpretat com un altre exemple més de desenvolupament dialèctic mitjançant contradicció i reconciliació, és a dir, com una lluita entre tesi i antítesi, que condueix a la síntesi.

Amb tot, però, la ‘síntesi’ tan sols l’anticipen filosòficament els materialistes dialèctics per satisfer el criteri leninista de la veritat objectiva absoluta. Qualcuns físics de l’Est (no tots) afirmen simplement que els fenòmens observats en la microfísica en relació tant a l’ona com a la partícula són completament objectius, mentre que per qualcuns científics de l’Oest (no tots) són en part subjectius per la interrelació perturbadora i alterant entre observador i observat, i perquè l’ona té caràcter d’ona probabilística, i no se la considera entitat objectiva. És clar que els físics russos admeten que l’objectivitat estricta dels microobjectes és tan sols parcialment cognoscible, però creuen que, en principi, serà possible d’establir-ne l’objectivitat plena a través de procediments i mitjans que atenuen la influència de l’observador i els seus instruments damunt els microobjectes observats. L’aplicació de l’energia atòmica els hi sembla una prova del caràcter objectiu dels fenòmens atòmics.

Pels físics de l’Oest, l’únic que importa en l’actualitat és la teoria quàntica en el seu estadi present i els problemes que presenta. Això, és clar, també és cert pels científics russos. I bé pot admetre’s que la llur recerca d’una objectivitat absoluta, siga realitzable o no, sembla una millor hipòtesi de treball que la resignació subjectivista a un suposat límit absolut a la comprensió de la realitat objectiva tal com sostenen part dels científics de l’Oest. Amb tot, l’energia atòmica s’ha aplicat en tots dos costats de les ‘barricades’; la veritat pragmàtica de la teoria atòmica s’ha revelat d’una forma ben diferenciada del materialisme dialèctic i de l’idealisme burgès.

Com que Lenin insistí en l’objectivitat i la validesa universal de la causalitat i com que el leninisme és la ideologia dominant, els físics russos no la poden negar de pla. No hi tampoc cap necessitat real de fer-ho, ja que, d’acord amb el materialisme dialèctic, la causalitat no exclou l’atzar sinó que l’implica. La indeterminació en la física quàntica, per bé que reconeguda, s’explica com causada per les tècniques experimentals i no per una llei fonamental de la natura. Les diferències entre els físics de l’Est i de l’Oest es poden resumir com a diferències relacionades no amb el llur treball sinó a l’expectativa addicional per part dels físics de l’Est que la llur geina arribarà a verificar les assumpcions del materialisme dialèctic.

Aquestes assumpcions, però, no es relacionen amb la victòria del socialisme damunt el capitalisme, sinó simplement al restabliment de la causalitat per la totalitat de la natura i a la reacceptació del concepte de matèria, en el seu sentit actual, com a única base de tots els fenòmens existents, inclosa la ment humana. És clar que, en cert sentit, aquestes expectatives es poden considerar una expressió d’optimisme general associada amb l’ascens, èxit i esperat triomf del bolxevisme i del seu concomitant ideològic, el leninisme. Així i tot, és difícil de veure com el materialisme dialèctic en la física podria determinar les decisions polítiques de la gent en un o altre sentit, o podria considerar-se’l com a instrument de la lluita de classes.

Les ideologies són armes, però en l’època de la bomba atòmica ja no són armes decisives o, ni tan sols, importants. De la mateixa forma que les nacions de l’Oest es refien poc de la ‘racionalitat’ i ‘naturalitat’ de les llurs relacions socioeconòmiques, els ‘marxistes’ de l’Est tampoc no ho fan gaire en el curs dialèctic de la història –per no parlar de la natura– com a mitjà per la victòria final. Tots dos bàndols depenen, primer que tot, del poder material. És clar que és benvingut que el poder material trobe un suport ideològic, per la qual cosa els ideòlegs reeixits de tots dos camps gaudeixen d’uns ingressos comfortables. Però la valoració professional que fan del significat i poder de les ideologies és únicament una sobrevaloració de la pròpia importància.

1960


1 Max Born, The Concept of Reality in Physics. Bulletin of the Atomic Scientists, Chicago, 1958. Vol. XIV, No. 8, p.320.

2 Ibid., p.319.

3 F. Engels, Ludwig Feuerbach, New York, 1945, p.22.

4. M. Born, The Concept of Reality in Physics, p.320.

5 B. Croce, Lebendiges und Totes in Hegels Philosophie, Heidelberg, 1909.

6 F. Engels, Ludwig Feuerbach, p. 31.

7 Alphonse Aulard, Histoire Politique de la Révolution Française; Origines et Développement de la Démocratie et de la République (1789-1804), Paris, 1901, p.734.

8 E. Mach, The Science of Mechanics, London, 1942, p.27.

9 Materialism and Empiriocriticism, New York, 1927, p.107.

10 Ibid., p.107.

11 Ibid., p.63.

12 Ibid., p.109.

13 Marx’s Theses on Feuerbach in F. Engels, Ludwig Feuerbach, p.73.

14 Una crítica més extensa de les idees científiques i filosòfiques de Lenin la trobareu a Marxism and Philosophy, by Karl Korsch, and Lenin as Philosopher, by Anton Pannekoek.

15 Critique of Political Economy, Chicago, 1904, p.11.

16 Economic and Philosophical Manuscripts of 1844, Moscow, p.169.

17 Capital, Chicago, Vol. III, p.952.

18 V.G. Childe, Society and Knowledge, New York, 1956, p.97.

19 M. Born, The Concept of Reality in Physics, p.319.

20 L. d. Broglie, Physics and Microphysics, New York, 1960, p.68.

21 W. Heisenberg, From Plato to Max Planck. Atlantic Monthly, Boston, November, 1959, p.113.

22 W. Heisenberg, From Plato to Planck, p.112.

23 M. Planck, A Survey of Physical Theory, New York, 1960, p.64.

24 E. Borel, Space & Time, New York, 1960, p.182.

25 Vegeu: M. Born, Voraussagbarkeit in der klassischen Mechanik. Physikalische Blatter, 1959, Heft 8.

26 W. Heisenberg, From Plato to Max Planck, p.112.

27 The Concept of Reality in Physics, p.320.

28 A.G. Meyer, Marxism: The Unity of Theory and Practice, Cambridge, 1954, p. 10.