Xavier Romeu

Jornades de Debat sobre els Països Catalans a la vista


Publicat en la secció d’Opinió de la revista Canigó (núm 469, p. 7), el 2 d’octubre del 1976


D’ençà que a a la VII Assemblea Plenària d’Intel·lectuals Catalans en Jordi Gil, destacat militant de Convergència Socialista de Catalunya i membre del Centre d’Estudis Socialistes, llançà la idea de la celebració d’aquestes Jornades, programades per als propers dies 9, 10 i 11 d’octubre, vaig pensar que calia que tots plegats féssim un esforç perquè la tasca d’organització d’aquestes Jornades no doni per resultat un debat minoritari, sense transcendència pública. Gràcies als esforços d’alguns components del Secretariat Permanent de la dita Assemblea, i d’un equip del Departament de Ciència Política de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, ha estat possible d’organitzar aquestes Jornades, amb un programa francament enllaminidor. D’una banda, hi haurà les aportacions d’estudiosos de tanta solvència com Pierre Vilar, Josep Fontana, Ernest Lluch, Max Cahner, Rafel Ribó, al costat de les comunicacions, ja anunciades, de Josep Termes, Josep Benet, Maria Aurèlia Capmany, Fèlix Cucurull, Miquel Mayol i Vicent Ventura, entre altres; per un altre cantó, l’«emplaçament de diversos partits polítics a pronunciar-se sobre el fet nacional». Aquestes són paraules de Joan Senent-Josa, militant del P.T.E., a la roda de premsa que els organitzadors oferiren per tal d’informar sobre el desenvolupament previst de les Jornades.

He dit que em sembla important que les conclusions d’aquestes Jornades de Debat tinguin una transcendència pública. I això és doblement important, pel que han de tenir d’aportació científica a unes qüestions que són vitals per a nosaltres en els moments que vivim i, també, pel que han de tenir d’afirmació del fet nacional, tal com remarcà a la presentació al·ludida, Carles-Jordi Guardiola, del P.S.A.N. En efecte, digué, la qüestió dels Països Catalans és al carrer, i tat nacional. A la vista de les aportacions dels ponents i dels comunicants, els partits polítics que es mouen en l’àmbit català ens oferiran els seus plantejaments, o replantejaments, com insinuà Joan Senent-Josa, i potser així sabrem, per una vegada, quines són les seves intencions, si més no sobre el paper.

Rigor, doncs, i assumpció o no del fet nacional ens permetran, potser, de saber quines alternatives se’ns ofereixen, en el terreny polític, entre partits dels Països Catalans i partits als Països Catalans.