Max Shachtman

Lenin and Rosa Luxemburg


Publicat originalment (Lenin and Rosa Luxemburg) a The New International: A Monthly Organ of Revolutionary Marxism Vol 4, No. 5, May, 1938. Pg. 141-144.

Transcrit per Sally Ryan, el juny del 1999.


S'han creades dues llegendes al voltant de la relació entre les idees de Lenin i Rosa Luxemburg. Malgrat els llurs orígens i objectius antagònics, de fet es complementen mútuament. Cap ni un dels creadors de mites s'adreça a aquesta qüestió extremadament interessant i instructiva des d'un punt de mira històric objectiu. En conseqüència, l'anàlisi feta per tots ells es redueix a un instrument de política faccional que és, en tots dos casos, una política reaccionària.

Una escola de pensament, si se'ns permet l'expressió en aquest cas, l'encapçala la facultat de falsificació estalinista. Amaga els seus objectius reaccionaris en presentar-se com a crítics de Luxemburg i defensors de Lenin. Es fa impossible de discutir els seus arguments per la pròpia natura de la seua posició, que prohibeix formalment tant els arguments com la discussió. La seua vàlua científica es resum en unes poques sentències de la butlla papal emesa per Stalin el 1932 en relació al malaurat estudi d'Stutsky de la valoració incorrecta de Lenin de Kautsky i Luxemburg: «Voleu entrar a discutir aquesta tesi trotskista d'Slutsky? Però què hi ha a discutir? No és clar que Slutsky simplement insulta Lenin, insulta els bolxevics? L'insult ha d'ésser combatut, no transformat en subjecte de discussió». Els estalinistes tenen l'atitud catòlica envers els llurs dogmes: assumen ço que cal provar; les llurs conclusions arbitràries es presenten com a premises; la llur presentació del problema és alhora la llur resposta—i no permet cap discussió. El «bolxevisme» és absolutament i des de tots els punts i posicions irreconciliable amb el «luxemburguisme» degut al pecat original d'aquest en relació als «principis organitzatius» del primer.

L'altra escola de pensament és menys autoritària en el to i en la forma, però igual de rígida en el dogma antihistòric; i si, a diferència dels estalinistes, no la integren del tot caragirats del marxisme revolucionari en té unes gotes substancials. Els llurs objectius els amaguen en presentar-se com a crítics de Lenin i defensors de Luxemburg. Inclouen filòsofs anacrònics de l'ultra-esquerranisme i viatgers de tren exprés que fugen de la pestilència de l'estalinisme a la plaga de la socialdemocràcia. El bolxevisme, defensen, és definitivament en fallida. Els horrors de l'estalinisme són el resultat lògic i inevitable del «supercentralisme» de Lenin, o—com ho expressa un crític recent, Listen Oak, qui veu les «esquerdes del bolxevisme» en el «totalitarisme» de Lenin. Luxemburg, d'altra banda, insistia en l'aspecte democràcia del moviment, la lluita, l'objectiu. Per tant, el «luxemburguisme» és absolutament irreconciliable amb el «bolxevisme» degut al pecat original del segon en imposar els seus «principis organitzatius» jacobins, o burgesos, o super-centralistes, o totalitaris.

L'ús de cometes damunt els termes emprats és justificada i necessària, ja que si més no en nou de cada deu casos els analistes enlairats tan sols tenen la idea més vaga i embolicada de quines eren realment les disputes entre Luxemburg i Lenin. En molts altres casos han demostrat una indisposició cavalleresca de familiaritzar-se amb els documents històrics i amb els escrits reals dels dos grans pensadors. Un breu repàs demostrarà, crec, la superficialitat dels arguments que, especialment d'ençà de l'òbvia putrefacció de l'estalinisme, han adquirit una certa reputació en el moviment radical.

Res més que incomprensió pot resultat de no tindre present que Lenin i Luxemburg elaboraven, defensaren i desenvoluparen les llurs idees en dos moviments clarament diferents, que operaven en països no pas menys diferents, en estadis radicalment diferents de desenvolupament; en conseqüència, en països i moviments on els problemes de la classe obrera es presentaven de formes ben diferents. És l'absència d'aquesta visió concreta i històrica de les disputes entre Lenin, del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, i Luxemburg, del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya, la que du amb tanta certesa la majoria de crítics a l'absurd.

La «disputa organitzativa» entre Lenin i Luxemburg no provenia de la insistència del primer a trencar amb Kautsky i els centristes abans de la guerra. Quan Stalin trona contra qualsevol «qui dubte» que els bolxevics defensaven «una escissió amb els llurs propis oportunistes i conciliadors de centre molt abans de la guerra imperialista (1904-1912) sense aleshores realitzar una política de trencament, una política d'escissió amb el oportunistes i centristes de la Segona Internacional»--simplement subsitueix un fet històric amb una ucasa.

El cert és que Rosa Luxemburg arribà a una valoració clara de Kautsky i trencà amb l'autodenominat «centre marxià», molt abans que ho fes Lenin. Durant molts anys després del tombant de segle, el prestigi de Kautsky entre totes les faccions del moviment rus era inigualat. El menxevic Abramovic no exagera quan escriu:

Un europeu occidental amb prou feines s'hi pot imaginar l'enorme autoritat que els dirigents de la socialdemocràcia alemanya, els Liebknecht, els Bebel, els Singer, gaudien a Rússia. Entre aquests dirigents, Karl Kautsky ocupava un lloç força especial... que servia a tots els marxistes i socialdemòcrates russa com a autoritat suprema en totes les qüestions teòriques i tàctiques del socialisme científic i del moviment obrer. En cada qüestió en disputa, en cada nou problema, el primer pensament sempre era: Què en diria Kautsky? Com resoldria Kautsky aquesta qüestió?

El controvertit Què fer? de Lenin, posava la socialdemocràcia alemanya i el seu dirigent, Bebel, com a models pel moviment rus. Quan Kautsky escrigué el seu famós article, després de la revolució del 1905 a Rússia, dels eslaus i la revolució mundial, on, escriu Zinov'ev, sota influència de Luxemburg, avançava substancialment la concepció bolxevic, Lenin s'alçà. «On i quan», escrivia el juliol del 1905, en una polèmica contra Parvus, «he caracteritzat el revolucionarisme de Bebel i Kautsky com a 'oportunisme'? On i quan m'he vantat d'haver creat en la socialdemocràcia internacional una tendència especial que no fos idèntica a la tendència de Bebel i Kautsky?» Un any i mig més tard, Lenin escrivia que «l'avantguarda de la classe obrera russa coneix Karl Kautsky des de fa temps com el seu autor», i un mes més tard, el gener del 1907, descrivia Kautsky com a «dirigent dels socialdemòcrates revolucionaris alemanys». L'agost del 1908, Lenin citava Kautsky com a autoritat en la qüestió de la guerra i del militarisme contra Gustave Herve, i ja el febrer del 1914, l'invocava de nou com a autoritat marxiana en la seua disputa amb Rosa Luxemburg quant a la qüestió nacional. Finalment, en un dels seus articles de pre-guerra, de l'abril del 1914, «En què no s'hauria d'imitar el moviment obrer alemany», parlava de la «malaltia indubtable» de la socialdemocràcia alemanya, i s'hi referia exclusivament als dirigents sindicals (específicament a Karl Legien) i als portantveus parlamentaris, però ni tan sols esmentava Kautsky i els centristes, i encara menys s'ocupava de la divisió de l'esquerra (tampoc esmentada) respecte ells.

És aquesta atitud de pre-guerra de Lenin cap al centre alemany—contra el qual Luxemburg havia realitzat un dur atac frontal ja el 1910—ço que explica la vehemència i la terminologia significativa dels escrits de Lenin contra Kautsky immediatament després de l'esclat de la guerra, per exemple, en la seua lletra a S'liapnikov del 27 d'octubre del 1914, on diu: «Ara menysprei i odii Kautsky més que a tota la resta... R. Luxemburg tenia raó, fa temps que va entendre que Kautsky tenia altament desenvolupada la 'servitud del teòric'...».

En resum, el fet és que per la pròpia natura del seu mig i del seu treball abans de la guerra, Rosa Luxemburg havia arribat a una valoració més clara i més correcta de la socialdemocràcia alemanya i dels diversos corrents interns que no pas Lenin. En gran mesura, això determinà i motivà la seua polèmica contra Lenin en ço que semblaven «qüestions organitzatives» del moviment rus.

L'inici del segle marcà la publicació de dos de les obres més audaces i agitadores de Lenin, Una passa endavant, dues passes endarrera, i el seu precedent, Què fer?. El moviment rus no era aleshores de cap manera comparable al d'Europa occidental, especialment l'alemany. Es composava de grups i sectors aïllats de Rússia, més o menys autònoms, que seguien polítiques oposades i que eren tan sols remotament influïts pels seus grans marxistes revolucionaris de l'exterior—Plekhanov, Lenin, Martov, Potressov, Trockij i d'altres. Es més, l'anomenada tendència «economista» hi predominava; insistia per damunt de tot en l'element d'espontaneïtat de la lluita obrera i menyspreava l'element de la direcció conscient.

Què fer? de Lenin era una crítica implacable de l'«economisme», que identificava amb el «sindicalisme pur i simple», amb el khovstisme (és a dir, la política d'anar a la cua dels esdeveniments, de les masses), amb l'oportunisme. La socialdemocràcia, defensava, no és una simple excrescència de les lluites econòmiques espontànies del proletariat, ni tampoc el sirvent passiu dels obrers; és la unió del moviment obrer amb la teoria socialista revolucionària que ha d'ésser introduïda a la classe obrera pel partit, pel proletariat, que tot sol tan sols pot assolir una consciència sindical i no socialista. Davant la dispersió del moviment a Rússia, la seua configuració primitiva i localista, calia crear un partit i un diari nacionals panrussos immediatament per infondre en el moviment obrer una consciència política socialista i per unir-lo en una lluita revolucionària contra el tsarisme. Els artífex del partit, en contrast amb els agitadors intermitents de l'època, havien d'ésser revolucionaris professionals, intel·lectuals i obrers educats que dedicassen tot el temps i tota l'energia a l'activitat revolucionària i a actuar en un partit extremadament centralitzat. La direcció política efectiva havia d'ésser el consell editorial de l'òrgan central, editat pels exiliats de l'exterior, i hauria de tindre el poder d'organitzar o reorganitzar les branques del partit a Rússia, d'admetre o refusar membres, i fins i tot de nomenar els llurs comitès locals i altres òrgans directors. Discrep dels menxevics en relació a això, escrivia Lenin el 1904:

La idea bàsica del camarada Martov... és precisament un fals «democratisme», la idea de la construcció del partit des de baix cap a dalt. La meua idea, al contrari, és «burocràtica» en el sentit que el partit s'ha de construir des de dalt cap a baix, des del congrés a les organitzacions individuals del partit.

Caldria tindre present, malgrat les reconsideracions posteriors, que tots els dirigents de la tendència d'Iskra del moviment rus donaven un suport càlid a Lenin contra els economistes. «Dues vegades seguides», escrivia A. N. Potressov, després furiós enemic de Lenin, «he llegit el pamflet sencer i tan sols puc felicitat l'autor. La impressió general és excel·lent—malgrat que òbviament s'ha escrit, com assenyala el propi autor, afanyadament». En el famós Congrés de Londres del 1903, Plekhanov parlà en defensa de Lenin: «Lenin no escrigué un tractat de filosofia de la història, sinó un article polèmic contra els economistes, que deien que hem d'esperar fins que arribe la classe obrera tota sola, sense l'ajut del bacil revolucionari». I de nou: «si elimineu el bacil, aleshores tan sols hi restarà una massa inconscient, a la qual caldrà aportar-hi la consciència des de fora. Si volíeu encertar la crítica de Lenin i havíeu llegit tot el llibre amb atenció, aleshores hauríeu vist que precisament deia això».

Fou tan sols després de l'aprofundiment de l'escissió entre els bolxevics i els menxevics (Plekhanov inclòs) que els darrers llençaren forts atacs contra l'exageració polèmica de Lenin—que precisament era això—del paper dominant dels intel·lectuals com a revolucionaris professionals, organitzadors i dirigents del partit, i de la relació entre l'espontaneïtat i l'element de consciència socialista que tan sols pot introduir-se al moviment obrer des de fora. La defensa de Lenin de les idees que expressava el 1902 i el 1904 en aquestes qüestions i en el centralisme, és de gran importància per una comprensió de les condicions concretes sota les quals presentava i cercava uns objectius concrets:

Aquests mots defineixen de forma perfectament correcta el sentit i la importància del pamflet de Lenin i si Plekhanov ara diu que no hi era d'acord, des del principi, amb els seus principis teòrics, tan sols demostra com correctament fou capaç de jutjar el significat real del pamflet en una moment on no calia inventar-se «diferències d'opinió de principis» amb Lenin. En realitat, Què fer? era un pamflet polèmic (que es dedicava completament a la crítica del sector khvotista de la socialdemocràcia d'aleshores, per una caracterització i refutació dels errors específics d'aquest sector). Seria ridícul que Lenin, en un pamflet que tracta de les «qüestions candents del nostre moviment», hagués de demostrar que l'evolució de les idees, especialment del socialisme científic, ha avançat i avança en un contacte històric estret amb l'evolució de les forces productives (en contacte estret amb el creixement del moviment obrer en general). Per ell era important d'establir el fet que enlloc la classe obrera ha elaborat independentment tota sola una ideologia socialista, que aquesta ideologia (la doctrina del socialisme científic) era sempre introduïda per la socialdemocràcia...

El 1903, en el propi Segon Congrés, Lenin havia assenyalat que «els economistes s'agenollen davant un costat. Per tal de superar-los de nou, calia agenollar-se cap a l'altre costat i això és el que vaig fer», i gairebé dos anys més tard, en l'esborrany d'una resolució escrita pel Tercer Congrés, insistia en la no-universalitat de les seues idees organitzatives en escriure que «sota unes condicions polítiques lliures el nostre partit pot i serà construït completament damunt el principi d'elegibilitat. Sota l'absolutisme, això és irrealitzable pels milers d'obrers que pertanyen al partit». De nou, en el període de la revolució del 1905, mostrava com els canvis en les condicions determinaven un canvi en les seues idees:

En el Tercer Congrés vaig expressar el desig que en els comitès de partits hi hagués dos intel·lectuals per cada vuit obrers. Com d'obsolet és aquest desig! Ara seria desitjable que en les noves organitzacions del partit, per cada intel·lectual que pertany a la socialdemocràcia hi hagués un centenar d'obrers socialdemòcrates.

Potser el millor resum de la importància de les idees que presentava al principi del segle el dóna el propi Lenin en el prefaci a la col·lecció, Dotze anys, que escrigué el setembre del 1907:

L'error bàsic dels qui polemitzen contra Què fer? avui, és perquè separen completament del context d'un mig històric determinat, un període concret i ara fa temps superat del desenvolupament del nostre partit... Parlar en l'actualitat del fet que Iskra (en els anys 1901 i 1902!) exageràs la idea de l'organització de revolucionaris professionals, és el mateix que quelcom hagués retret als japonesos, després de la guerra russo-japonesa, per exagerar la potència militar russa abans de la guerra, per preocupar-se exageradament de la lluita contra aquesta potència. Els japonesos havien d'exercir totes les forces contra un màxim possible de forces russes per tal d'assolir la victòria. Malauradament, molts jutgen des de fora, sense veure que avui la idea de l'organització de revolucionaris professionals ha assolida una victòria completa. Aquesta victòria, però, hauria sigut impossible si, en el seu moment, no s'hagués presentat en primer terme, si no s'hagués lloat d'una forma «exagerada» davant gent que eren un obstacle en el camí de realitzar-la... Què fer? corregia polèmicament l'economisme, i és fals de considerar els continguts del pamflet més enllà d'aquesta tasca.

Les idees contingudes a Què fer?, que encara haurien de llegir els revolucionaris de tot arreu—i que es pot llegir amb gran profit—no poden, per tant, entendre's sense tindre present les condicions específiques i els problemes del moviment rus d'aleshores. És per això que Lenin, en resposta a una proposta de traduir el seu pamflet pels partits no-russos, deia a Max Levien el 1921: «Això no és desitjable; la traducció ha de publicar-se si més no amb bons comentaris que hauria d'escriure un camarada rus molt familiaritzat amb la història del Partit Comunista de Rússia, per tal d'evitar una falsa aplicació».



De la mateixa forma que les idees de Lenin s'han de considerar amb el rerefons de la situació a Rússia, també cal fer-ho amb la polèmica de Luxemburg contra elles en relació al rerefons de la situació d'Alemanya. En la seua famosa revisió del 1904 del Una passa endavant, dues passes endarrera de Lenin (una extensió de les idees de Què fer?), la posició de Luxemburg es tenyia decididament de les realitats del moviment alemany. Allà on Lenin insistia en l'ultra-centralisme, Luxemburg insistia en la democràcia i la flexibilitat organitzativa. Allà on Lenin emfasitzava el paper dominant del revolucionari professional, Luxemburg hi responia amb un èmfasi en el moviment de masses i el seu ascens elemental.

Per què? Perquè aquestes diverses forces jugaven papers clarament diferents a Rússia i a Alemanya. Els «revolucionaris professionals» que Luxemburg es trobava a Alemanya no eren, com a Rússia, els instruments radicals per aplegar organitzacions laxes i esparses, per unir-les en un partit nacional imbuït d'una ferma ideologia marxiana i lliure de les concepcions oportunistes del sindicalisme pur i simple. Ben al contrari. A Alemanya, els «professionals» eren els carreristes, els buròcrates sindicals conservadors, els senyors de la maquinària ossificada del partit, els parlamentaris reformistes, tota la colla que finalment aconseguí de esbudellegar el moviment. Un poder conservador enorme, que pesava com una muntanya damunt les bases de mentalitat militant. Eren el canal a través del qual el verí del reformisme s'injectava a les masses. Actuaven com un fre de les accions de classe dels obrers i no com una palanca. A Rússia el moviment era lax i inefectiu, basat en cercles, com deia Lenin, «gairebé sempre basats en l'amistat personal d'un petit nombre de persones». A Alemanya, el moviment era estretament organitzat, conservadorament disciplinat, rutinaritzat, i dominat per una direcció semi-reformista i centralista. Aquestes circumstàncies concretes dugueren Luxemburg a la idea que tan sols una crida a les masses, tan sols el llur moviment elemental de militància podria trencar el mur conservador del partit i de l'aparell sindical. El «centralisme» de Lenin forjava un partit que resultà capaç de dirigir les masses russes a una revolució victoriosa; el «centralisme» que Luxemburg veia crèixer en la socialdemocràcia alemanya esdevingué una força conservadora i acabà amb una sèrie de catàstrofes pel proletariat. Això temia quan escrivia contra Lenin el 1904:

... el paper de la direcció socialdemòcrata esdevé essencialment conservador en el sentit que dur a elaborar empíricament fins a les darreres conseqüències la nova experiència adquirida en la lluita i aviat a convertir-la en un baluart contra una innovació ulterior de grans dimensions. La tàctica actual de la socialdemocràcia alemanya, per exemple, és admirada en general per la seua destacada multiplicitat, flexibilitat i alhora certesa. Aitals qualitats simplement suposen, però, que el nostre partit s'hi adaptat meravellosament en la seua lluita diària a l'actual sistema parlamentari, fins al més petit detall, que sap com explotar tot el camp de batalla ofert pel parlamentarisme per dominar-hi d'acord amb uns determinats principis. Alhora, aquesta formulació específica de la tàctica ja serveix tant per amagar l'horitzó posterior que hom percep una forta inclinació a perpetuar aquesta tàctica i a considerar la tàctica parlamentària com la tàctica socialdemòcrata per tots els temps.

Però són ben allunyades de la saviesa d'aquests mots, emesos en les condicions específiques de la lluita de Luxemburg a Alemanya, els intents fets per sindicalistes i ultra-esquerranosos de tota mena de llegir en les seues idees una fórmula universal de refús de la idea de direcció i centralització. El fet en qüestió és que els enemics oportunistes de Luxemburg, i del seu estret col·laborador, Leo Jogisches (Tyzsko), especialment en el moviment polonès on hi participà activament, feien aparentment els mateixos atacs contra els seus «principis organitzatius» i el «règim de direcció» que els llençats contra Lenin. Durant la guerra, per exemple, la Spartakusbund era altament centralitzada i la sostenia estretament a les mans l'inigualable organitzador, Jogisches. La socialdemocràcia de Polònia i Lituània, que ella dirigia, era, en tot cas, molt més centralitzada i molt més implacable envers els qui des dels seus rengles es desviaven de la línia del partit, que no pas el Partit Bolxevic sota Lenin. En la seua història del moviment rus, el menxevic Theodor Dan, que no estalviava crítiques a Lenin pel seu «règim organitzatiu», i que cercava d'explotar la crítica de Luxemburg a Lenin pels seus propis objectius, escrivia amb tot que la socialdemocràcia polonesa d'aleshores

comparteix essencialment els principis organitzatius de Lenin, contra els quals Rosa Luxemburg havia polemitzat en el neixement del bolxevisme; també aplicava aquests principis en la pràctica del seu propi partit, on hi prevalia un centralisme rígid i burocràtic i gent com Radek, Zalevsky, Unschlicht i d'altres, que més tard jugaren un paper destacat en el Partit Comunista, foren expulsats del partit degut a la llur oposició a l'executiva del partit.

El «centralisme burocràtic» era (i és) el terme que aplica generalment Dan i els menxevics de totes les tendències a Lenin i Luxemburg i a tots els altres qui cercaven seriosament de construir un partit efectiu de la revolució proletària, en contrast de la laxitud «democràtica» que aleshores prevalia en la Segona Internacional i que tan sols servia de coberta perquè elements aliens a la revolució poguessen fer via cap a la direcció del partit i, en moments crucials, trair-lo a l'enemic de classe. L'antagonisme irreconciliable que els reformistes sentien envers Lenin i Luxemburg contrasta fortament i significativa amb l'afinitat que ara senten envers la Internacional estalinista, on el centralisme burocràtic ple i genuí ha assolit la seua forma més perversa. No és difícil d'imagir què hauria escrit Rosa Luxemburg del règim d'Stalin si hagués viscut fins els nostres dies; i per això mateix no és difícil entendre la campanya verinosa que els estalinistes han realitzat contra ella des de fa anys.

Els anys de lluita que han passat des de les primeres polèmiques en el moviment rus, les experiències que enriquiren l'arsenal dels grans revolucionaris de l'època, i per damunt de tot la pròpia revolució russa, sens dubte serviren per apropar la tendència política de Rosa Luxemburg a la representada per un geni com Lenin. Si no hagués sigut eliminada tan cruelment en el cim del seu poder intel·lectual, no tinc pas dubte que hauria esdevinguda una de les figures i campiones més importants de la Internacional Comunista—no de la caricatura horriblement entortolligada que és avui, sinó com era en els primers anys. «Ni tan sols se'm passa pel cap», escrivia Karl Kautsky, el seu gran enemic, el 1921, «de negar que en el curs de la guerra Rosa s'apropà contínuament a la cosmovisió comunista, de forma que Radek l'encerta força quan diu que 'amb Rosa Luxemburg hi morí la ment més gran i més profunda del comunisme'».

El judici és correcte i doblement vàlid car prové d'un opositor polític que coneixia les seues idees tan bé. És mil vegades més valuós que totes les afirmacions superficials de la irreconciliabilitat dels més grans mestres del marxisme dels nostres dies.