Hi ha períodes en els annals de Gran Bretanya dels quals la veritat encara s’ha d’explicar d’una manera llegidora. Aquest és certament el cas amb el moviment cartista. Degut al fet que totes les històries dels primers seixanta o setanta anys del segle XIX, i la de la generació plena d’esdeveniments del 1815 al 1848 en particular, les han escrites autors del tot imbuïts amb les idees de la classe mitjana capitalista i rendista, o de la burgesia en general, no hi ha cap concepció general de la lluita llavors conduïda pels cartistes i radicals de part de la massa del poble. Els detalls d’aquell fort conflicte han estat suprimits en interès d’aquella classe. En conseqüència, poc se sap en el nostre propi país de l’àmplia agitació democràtica i socialista, que anticipà moltes de les idees socials i polítiques que tan sovint s’atribueixen a forasters. Fins i tot els noms dels hàbils, entusiastes, abnegats i perseguits líders de la incansable propaganda social i política, que agità la societat anglesa fins als fonaments, són oblidats; i, malgrat que aixecaren l’esperit de revolta entre els obrers com mai no s’havia aixecat fins llavors, el servei magnífic que prestaren és ignorat.
Fins i tot els assalariats de Gran Bretanya, que deuen gairebé tot allò que han aconseguit als cartistes, en primera instància, no senten gratitud de cap mena als homes que lluitaren i caigueren en la llur esplèndida lluita per la llibertat dels qui patien en la llur pròpia època, i dels llurs successors, que ara es beneficien de la llur obra. Aquests homes maldaren per l’emancipació completa de classe esclava assalariada. Sabien, i predicaven persistentment, la gran veritat, que l’esclavitud salarial no és més que esclavitud personal disfressada. No estalviaven cap esforç per convèncer els llurs compatriotes que la titularitat de la propietat era en la base tant de tota llibertat social com de tota dominació social i que, fins que els obrers d’un país no posseïssen la propietat col·lectivament, de la qual havien estat completament privats, no podrien gaudir individualment de cap llibertat personal real. Aquesta era una política tan revolucionària com qualsevol que es presente davant del proletariat de cap país en l’època actual.
Els cartistes, malgrat dividits en més d’una qüestió important, sostenia la necessitat imperativa de mesures pal·liatives per a l’anarquia capitalista que ho dominava tot al voltant llur. Fins i tot el sector de força física, oposat al sector purament polític, hi era d’acord. Incorrien en perills terribles amb l’esperança d’aconseguir la totalitat de les demandes; però eren, com a partit, del tot pràctics i raonables en la disposició i preocupació d’aconseguir una part de les reivindicacions a l’instant. I aquesta política moderada, des del punt de mira capitalista, era escassament menys perillosa o més criminal que la idea extrema. Foren els cartistes els qui agitaren i clamaren i amenaçaren per tal de salvar criatures de tendra edat d’ésser sobretreballades, fuetejades i mig afamades en repugnants antres d’esclaus, com eren les fàbriques dels capitalistes de Lancashire i Yorkshire. Foren els cartistes i el noble socialista Robert Owen els primers que s’esforçaren per retallar legalment les hores de feina excessives i físicament ruïnoses per a tots els treballadors industrials. Foren els cartistes els qui treballaren, amb els llavors petits i febles sindicats, per garantir ple dret d’associació i de vaga per als obrers de tots els graus. Foren els cartistes els qui mai no deixaren de reivindicar una premsa lliure i sense censura, llibertat d’expressió i llibertat de vot per a tots els adults masculins. Foren els cartistes els qui persistentment assenyalaren al poble que tories, whigs, liberals i radicals eren tan sols marques que, per molt que els llurs propietaris poguessen diferir en qüestions merament polítiques, comptaven poc o gens quan les reivindicacions justes del poble de propietat pública de la terra i de la riquesa entraven en la discussió. Abans d’entrar en un breu repàs de la feina política que feren, és bo descriure quina mena d’homes eren els qui entraren en aquesta lluita coll amunt, per recordar els llurs noms i mostrar les dificultats desesperades contra les quals maldaven. En qualsevol altre país diferent de Gran Bretanya aquests agitadors coratjosos serien considerats com els herois del proletariat, màrtirs de la fe ascendent en la solidaritat cooperativa de tot el cos d’obrers. A Anglaterra fracassaren; i un fracàs gloriós no compta gens durant una era competitiva. Amb tot, Feargus O’Connor, George Julian Harney, Ernest Jones, Bronterre O’Brien, Sadler, Oastler, Stephens, Ball, Lovett, Henry Vicent i els llurs associats seran recordats, i els llurs bons fets registrats, en el nou desenvolupament, quan tot allò pel qual maldaren vanament abans de l’època es realitze, en el curs de les properes generacions immediates. Eren capaços de grans coses ells mateixos, i prepararen el camí de coses més grans per a uns altres. Eren escriptors, organitzadors i oradors de marca. Com a oradors, si més no quatre d’ells eren iguals a W. H. Fox, John Bright o Villiers, mentre que els llurs ideals eren superiors, les llurs aspiracions més nobles, la capacitat d’expressió més efectiva.
Les memòries i tradicions d’aquells temps agitats coincideixen totes en això. Aquelles enormes multituds eren aplegades sota un encanteri a l’aire lliure a Kershal Moor i arreu per Stephens, Ball i altres com mai s’hagen aplegat a Anglaterra abans o després. A tal multitud adreçà Stephens la seua famosa declaració que la qüestió a la mà pels homes davant seu era, en realitat, una qüestió de ganivet i forquilla: el material ha de precedir l’ideal per tal que els homes s’eleven a una concepció superior d’allò que la humanitat és capaç. Però l’educació també era essencial. Molts d’aquells discursos encara es troben tal com es reportaren en l’època. A una altra gran audiència Bronterre O’Brien, quan li demanaren si el capitalista no treballava igual que els seus assalariats, responia: «Sí, treballa, treballa dur, treballa tota la nit. També ho fa el llop. Treballa, treballa dur, treballa tota la nit. Però com més dur treballa, amic, pitjor és per a les ovelles». De la mateixa manera Lovett parlava i escrivia fortament i dura quant a la posició dels explotats d’Anglaterra. Sense posseir cap més propietat que la força de treball dels llurs cossos, eren els esclaus dels homes que posseïen tota la resta.
La classe dominant era furiosa contra aquests homes. Els llurs oradors i escriptors eren arrestats, condemnats, empresonats, deportats de per vida una vegada i una altra. Poca oportunitat de justícia tenien en aquells dies. Jutges amb prejudicis, advocats brutals i sense escrúpols, jurats subornats: el veredicte contra ells era garantit, i el llur càstig disposat abans que els presoners arribassen al tribunal. Bronterre O’Brien fou condemnat a dos anys d’empresonament per molts que més tard es demostrà que mai no havia pronunciat. Amb altres el mateix. No és gens estrany, sota aquestes condicions, amb una premsa sota rigoroses restriccions, amb càrrecs fabricats contra els llurs dirigents, cada dia, alguns dels caps més calents incitaren els llurs seguidors a recórrer a la força. Stephens mateix, com alguns altres un pastor wesleià, cridà en una de les seues enormes assemblees a demostrar si eren disposats a donar suport a les seues exhortacions amb els braços. Centenars dels seus oïdors elevaren les mans amb mosquets per mostrar que ho eren.
Tampoc les revoltes locals armades foren del tot fracassades. M. Leon Faucher, que certament no tenia cap simpatia pel socialisme, i encara menys per aixecament violents, escrivint al Temps sobre els set anys que l’esforç cartista fou més potent, declarà que Gran Bretanya havia estat en agitació contínua i perillosa durant tota aquesta època. El Castell de Nottinghan fou atacat i pres per avalotadors, Birmingham durant tres dies sencers en les mans de «la multitud», de 8.000 a 10.000 miners armats a Gal·les, en resposta a la detenció i condemna d’Henry Vincent, i malestar persistent per tots els districtes industrials de Lancashire i Yorkshire, on els esdeveniments arribaren al punt de justificar l’afirmació de l’observador francès. És clar que el govern emprengué fortes passes per suprimir aquests desordres – que, amb tot, eren completament deguts a la seua pròpia negligència davant les condicions socials abominables, i el refús d’aplicar-hi cap remei raonable. Fins i tot quan s’aprovaren lleis per enfrontar alguns dels abusos més notoris, i per mitigar en un cert grau els horrors del sistema fabril, el ministeri del dia, amb independència de la complexió política, no s’immutava davant de la infracció sistemàtica de les seues pròpies ordenances pels patrons.
Tal com eren les coses, fins i tot el recurs desorganitzat i prematur a la violència podria semblar excusable, ja que l’administració de l’època s’havia demostrat completament contrària a actuar amb justícia de part del poble. És encara moda dir que els nostres ancestres eren un poble fred, complidor de la llei, patidor i gairebé servil; que, per monstruosa que fos l’opressió a la que era subjectem, sempre cercava tan sols mètodes polítics pacífics per aconseguir qualsevol redreçament parcial o per garantir qualsevol avenç social; i que la història d’aquella penosa època, abans de l’aprovació i aplicació de les primeres lleis fabrics, ofereix una demostració marcada de la paciència i resignació del poble anglès. Res no pot ésser més contrari a la veritat. Els aixecaments i avalots i insurreccions fracassaren, i amb tot tingueren una gran paper en força la minoria governamental de concedir importants pal·liatius a l’anarquia social existent.
Però el moviment del poble que dirigien els cartistes oferia organització i coherència, també, a reivindicacions polítiques avançades que havien estat presentades des del final del segle XVIII; i els dirigents més capaços cercaven l’acció política més que no pas la força armada per aconseguir reformes. Seria de la Carta política, suggerida, com s’ha dit, per Feargus O’Connor, que els cartistes reberen el nom. Defensaven un sufragi masculí universal, parlaments anuals, pagament dels membres, votacions secretes i districtes electorals iguals per tot el país. Aquest programa era prou moderat i raonable, encara que dues de les cinc reformes desitjades no han estat obtingudes fins gairebé noranta anys, o tres generacions, més tard – tan lent és qualsevol avenç real a Gran Bretanya.
Però que un programa polític com aquest hagués aixecat entusiasme, com inqüestionablement fou, mostra com dedicats eren els anglesos a l’acció polític com el millor mitjà per corregir els llurs torts socials; mentre la por i l’odi que la formulació d’aquestes reivindicacions raonables engendrava entre les classes posseïdores demostra que ells, per la llur banda, eren decididament determinats a no oblidar ni una coma d’aquella dominació política i econòmica aclaparadora que tan poderosament s’havia fortificat amb la Llei de Reforma del 1832 purament de classe mitjana. Els cartistes desitjaven atorgar drets polítics a tota la població masculina adulta que creava la riquesa del país, per tal de poder utilitzar el llur poder polític en benefici econòmic propi. Els capitalistes i rendistes, d’altra banda, eren tan ansiosos com mai d’excloure tot el poble de qualsevol sufragi polític efectiu, per tal de mantindre tota la influència social i política en les pròpies mans. Tampoc no es conformaven ni amb la supremacia que mantenien per damunt dels obrers abans de la gran victòria política del 1832. Hi havia encara un pas més enllà a prendre per tal de fer la condició econòmica i social del poble més desesperada.
Fossen quins fossen els defectes de l’antiga Llei de Pobres, garantia, si més no, als pobres una certa provisió per a la vellesa, en la forma de deduccions de les taxes per a la gent gran en la pròpia casa, i per als treballadors capacitats que no podien aconseguir feina per raons alienes a la voluntat. No eren així doncs completament a mercè de la classe implacable que els tenia aferrats. L’ajut extern a una escala suficient permetia els obrers una certa subsistència a casa, quan els patrons altrament els haurien deixat morir-se de gana. Així els capitalistes es posaren a la feina, immediatament després de l’aprovació del Decret de Reforma, per enfortir el propi poder damunt de la massa del poble amb l’abrogació de l’antiga llei en favor de la gent necessitada, i l’aplicació del nou mètode d’esclavitzar encara més les classes desposseïda. Aquesta llei s’adreçava a eliminar als desocupats tota esperança de cap suport, excepte sota condicions que eren fins i tot pitjors que l’horrible esforç fabril del qual havien escapat temporalment.
Tingueren èxit. Les cases de treball eren tuguris d’opressió infame els terrors de les quals no s’han oblidat encara. El pitjor salari de fam era millor que aquestes presons, amb la llur tortura mental i física. Però com que aquesta mesura abominable afectava principalment tan sols els més pobres dels pobres, com que rebia el suport de les falsificacions més vergonyoses, que encara circulen, pel que fa a la peresa natural de la gent, com que les exageracions més gratuïtes es difonien a fora sobre l’efecte malèfic de l’antiga Llei de Pobres, com que, també, es difonien a fora elaborades odes en prosa sobre la influència benèfica de la producció capitalista en la vida social britànica entre el poble – les classes dirigents pensaren que aquest pla dels patrons de degradar els obrers encara més seria acceptat sense soroll. No fou el cas.
Encara que la classe capitalista controlava gairebé tota la premsa, alguns dels obrers reconegueren immediatament que la Llei, tramesa pel nou Parlament gairebé exclusivament de classe mitjana, s’adreçava contra els interessos de tota la classe obrera. S’adreçava especialment a aquell sector creixent, i ja ben gran, els únics mitjans de guanyar-se la vida del qual era trobar un patró que li compràs la força de treabll (l’única mercaderia que posseïen) a un salari de mera subsistència, mentre tingués prou salut i força com per ésser rendible al comprador. Aquests proletaris sense propietat eren també exposats a patir períodes de desocupació, encara que no fos culpa llur, sinó pel sistema anàrquic de competència sota el qual treballaven. Empatxos de mercaderies que ells mateixos produïen, així com la introducció de màquines noves i millorades en la línia especial de feina, podien llençar els homes més industrioses, sense feina i amb fam, als carrers en qualsevol moment. Per les mateixes causes artesans especialitzats sovint es trobaven en el mateix destret. En temps tan durs tota aquesta gent treballadora era forçada a la casa de treball i tractada com si fos criminal, per tal de, quan revifava el negoci, acceptassen els salaris més baixos possibles per escapar d’aquesta servitud esquàlida. Això naturalment enfurismava molts dirigents del poble.
En veure com la multitud creixent sense propietat es veia privada de tota participació en la representació política, que la pressió dels treballadors havia permès a la classe mitjana d’aconseguir per a ella mateixa, i en veure llavors aquest poder polític, així aconseguit, emprat de seguida sense escrúpols contra els assalariats, es convenceren que l’acció política, o l’agitació general per ella mateixa, seria d’ara en endavant fútil, si no rebia el suport d’una insurrecció armada, o de lluites organitzades i acció directa a gran escala. Tots dos mètodes cercaven òbviament una revolució social immediata. No es pot negar, a més, que l’època semblava més madura per a aquest aixecament general que no ho havia fet fins i tot immediatament després de la guerra napoleònica. Hi havia prou greuges com per justificar qualsevol revolta. Aquesta és l’excusa dels defensors i practicants de la força física. S’equivocaven, però era un error natural. Amb tot, no podien esperar que els capitalistes, en completa plenitud de la llur dominació, vacil·larien d’emprar totes les mesures possibles per impedir i suprimir els llurs assaltants. En aquesta guerra de classes la burgesia tenia totes les armes decisives a les mans, i les emprava.
Amb tot, la feina política i educativa feta pels cartistes polítics, malgrat tots els impediments, fou sorprenent. Les llurs dificultats eren tan grans que no és fàcil, en aquests dies, d’apreciar-les plenament. Malgrat que les ciutats creixien i les comunicacions milloraven, amb les carreteres macadamitzades de Telford i el començament dels ferrocarrils, viatjar era encara molt car i els diaris eren molt valuosos. Amb tot, The Northern Star, el principal òrgan cartista, que tenia una circulació de 50.000 còpies, un nombre ben gran en aquells dies, i The Poor Man’s Guardian, així com els periòdics de Cobbett, exercien una gran influència. Pamflets i fulls volants també feien feina, i ajudaven a difondre idees promulgades en les trobades per oradors cartistes. Amb aquesta agitació i ensenyament constants reeixiren a aconseguir no pas menys d’1.000.000 de signatures genuïnes per a una petició en favor de les propostes polítiques democràtiques presentades abans. Aquesta petició gegantina, com podria haver-se esperat, fou tractada amb menyspreu per la Cambra dels Comuns.
Això paga la pena d’esmentar-ho, mostrant l’attitud dels capitalistes i dels llurs representants envers les reivindicacions democràtiques genuïnes, quan se senten prou forts per bandejar-les. Que els cartistes haguessen treballat constantment per canvis polítics davant de tots els obstacles que trobaven, dels mètodes injustos emprats per derrotar-los i de la persecució a la qual foren sotmesos, en diu molt de l’honestedat, entusiasme i coratge. Com he dit, mai no han rebut en cap sentit el reconeixement que mereixen. Els campions dels capitalistes i rendistes han estat exaltats coma herois; les llurs memòries són celebrades com les dels sants. Els dirigents del poble són privats de pa quan viuen i són pedres bescantades quan són morts. És el mateix durant tota la història. Les vides dels dirigents de la classe dominant de qualsevol època són escrites pels membres d’aquella classe. Ells, en possessió de totes les facilitats educatives i literàries de l’època, componen obres «clàssiques», que són passades de generació en generació; mentre que la veritat sobre els llurs oponents, en la mesura que es puga troba, es deixa per desxifrar i registrar en una era futura.
Però cal admetre que, fins i tot durant els anys de la més gran activitat cartista, grans seccions dels mateixos obrers, si bé tenien una visió més clara de l’antagonisme inevitable entre els assalariats i els patrons que els llurs successors immediats, o els llurs descendents, fins avui, no eren ni prou educats ni prou ben organitzats per imposar concessions a la minoria governant. Encara que el 1824 el dret dels treballadors especialitzats a unir-se fou finalment reconegut, això no dugué al principi gaire lluny. L’efecte fou constituir una «aristocràcia del treball» que, com un dels dirigents cartistes més capaços preveié i predigué, actuaria durant molt de temps com a baluard o defensa dels capitalistes, en tallar els interessos dels artesans altament pagats dels treballadors no-qualificats de menor paga, i en fixar l’atenció d’aquesta aristocràcia del treball en el nivell salarial dels homes de les llurs pròpies organitzacions, per comptes de la necessitat de capturar el poder per produir i distribuir riquesa en interès de tots.
Malgrat que en els primers estadis del cartisme molts dels obrers organitzats, en la mesura que ho permetia la llur força, donaven suport a les propostes de limitar l’efecte ruïnós de l’explotació capitalista del treball sense restriccions, i d’aconseguir drets polítics i poders representatius per a tota la població adulta, amb tot els pronòstics de Bronterre O’Brien, com es veurà més tard, s’acompliren de la manera més malaurada. Els homes qualificats, per dir-ho així, perderen de vista que els llurs interessos i els dels homes no-qualificats eren els mateixos, si uns i altres havien de lliurar-se a la influència escruixidora del monopoli capitalista. Amb la preocupació d’extrema d’aconseguir salaris més alts, sense mirar cap a l’abrogació final del sistema salarial, es convertiren, de fet, en partidaris dels patrons que els dominaven. Un sector dels assalariats organitzats esdevingué d’aquesta forma participant en els mètodes d’ocupació que oprimien tota la classe.
Encara pitjor que això, el sobretreball excessiu de dones, i la introducció d’infants en les fàbriques trobà defensors entre la mateixa classe que patia aquesta política miop, tan perjudicial per als millors interessos de tota la comunitat. Els obrers mascles adults no entenien que la docilitat superior de les dones i infants, i la incapacitat de revoltar-se ni que fos amb vagues, ajudava els patrons a extreure més benefici de tot el cos salarial, amb la competència de membres de la pròpia llar amb una escala encara inferior de pagament de subsistència que la pròpia. Els salaris totals que arribaven a casa el cap de setmana semblaven augmentats per l’esforç comú de la família, quan, com a fet econòmic, els salaris dels homes per ells mateixos haurien estat iguals als rebuts pels pares de família, les llurs dones i infants plegats, si no hagués estat per l’ocupació d’aquests altres amb un nivell inferior de vida. Mares treballadores sostenien, ruïnosament, l’explotació dels propis infants a temps complert, i després a temps parcial, en les fàbriques, en raó que la família es beneficiava dels salaris així guanyats, i que la feina per la qual elles havien passat havia d’ésser empresa pels llurs propis nois i noies. Així, ni la més lleugera oposició a la millora social arribà de la pròpia classe treballadora; i els obstacles que els cartistes havien de trobar en aquest sentit han existit fins al dia present. No és sorprenent que, amb tanta ignorància per combatre, en els primers dies, calgueren molts llargs anys per fer efectives les Lleis fabrils.
Tots els efectes socials pràctics del capitalisme sense restriccions els explicaven, però, al poble els cartistes amb un llenguatge ben fàcilment entenedor, no pas menys correcte per ésser intel·ligible. Així ensenyaren que homes, dones i infants per la manca de propietat de cap mena, eren obligats, per tal de merament viure, a vendre la força de treball dels llurs cossos com a mercaderia – una mercaderia, a més, que els capitalistes mantindrien al nivell més baix de subsistència habitual en el ram; que els capitalistes, terratinents, banquers, corredors de borsa, botiguers, etc., prenien, en la forma de renta, benefici d’interès, comissions, càrregues comercials, diferències de valor tot el valor de treball social que homes, dones i infants produïen en les fàbriques, per damunt del cost del matèries primeres, desgast, etc., i el mer cost de subsistència dels obrers pagats en salaris; que els capitalistes, terratinents i després empleats aconseguien virtualment tots els avantatges de les grans millores en maquinària d’estalvi de treball, química, organització superior, disponibilitat de carbó, matèries primeres i aliments, mentre que els obrers es beneficiaven poc, o res, sinó que sovint més aviat patien per la introducció de processos nous i millorats; i que els assalariats no tenien ni la garantia de rebre ni la petita remuneració que exigia el llur baix nivell de vida, degut a crisis comercials i altres pertorbacions econòmiques.
Tots aquests factors eren familiars als dirigents de classe obrera dels primers temps del cartisme, com també la veritat que el capitalisme no pot sostindre’s sota la lliure competència si no hi ha una franja de treball desocupat disponible per mantindre els salaris a la baixa, i que no hi podria haver superpoblació mentre els homes produïssen constantment amb el llur treball més d’allò que era necessari (si la feina es coordinava adequadament) per permetre tothom de viure amb comoditat i fins i tot amb luxe. Aquestes idees eren més avançades en economia i sociologia genuïnes que qualsevol de les que eren àmpliament acceptades en l’època en el continent d’Europa. Eren predicades pels cartistes ben abans que se sentís parlar de Karl Marx, i si més no vint anys abans de la publicació del Manifest Comunista. [1]
Amb tot, suposant que el temps hagués estat madur a Anglaterra, com molts llavors creien, per a una gran revolució social, hi havia un important obstacle tant per als revolucionaris polítics com els de la força física. En tots els aixecament seriosos, anteriors al segle XIX, Londres havia pres un paper director. Els homes de la metròpoli eren anteriorment un poble turbulent. Cromwell, al cim del seu poder, tenia problemes amb els ciutadans de la metròpoli. Aquest no era el cas en els dies del cartisme. Aquell moviment tenia els centres en els districtes industrials del nord d’Anglaterra, on el gran sistema fabril havia arrelat en primer lloc. Londres havia compartit a un nivell relativament petit aquest desenvolupament. Hi havia agitació, hi havia reunions, hi havia petits disturbis i aixecament mal organitzats, però Londres mai no fou realment agitat per la propaganda. Els cartistes no menystenien la importància de la capital. S’hi feren esforços per aixecar la població. Però no hi hagué mai cap entusiasme en el Tàmesi que fos del tot comparable amb el vigor i determinació demostrats a Lancashire, Yorkshire, les Midlands, o fins i tot Gal·les. El programa social mai no prengué la imaginació del poble a Londres com sí ho féu en altres indrets; la concepció de força física mai no cridà als descendents de les antigues train-bands: les reivindicacions polítiques mateix, per bé que més acceptables pels londinencs, no es combinaven en la ment amb idees d’una transformació profunda.
Això fou patent en l’imponent Convenció Nacional celebrada pels cartistes a Londres el 1838, sis anys després de l’aprovació del Decret de Reforma. El resultat de l’aplec del que tant s’esperava fou decebedor, i els avalots locals que tingueren lloc foren fàcilment reprimits. Res més d’un caràcter seriós no fou intentat en la capital fins deu anys més tard, quan el fracàs de la Gran Manifestació del 10 d’abril del 1848, a Kennington Common, pràcticament dugué tot el moviment al final. Aquesta manifestació, però, causà gran alarma. El Duc de Wellington concentrà un exèrcit ben equipat a Londres, preparat per a tota emergència, i s’enrolaren agents especials a un nombre ben gran. Però el resultat de tot això fou donat com a resposta a una demanda d’un botiguer del barri sobre la causa de la interrupció del trànsit a Fetter Lane: «Sols és la revolució que passa per Fleet Street». Fou impossible aixecar el centre de l’Imperi en cap nivell notable; i això feia el fracàs segur encara que pocs ho reconegueren en l’època.
El 1842 la secció de força física dels cartistes es pot considerar esvaïda; ja que la Manifestació Comuna de Kennington del 1848 no fou, en realitat, més que una assemblea política. Al mateix temps l’agitació per a l’abolició de les lleis del gra que havia avançat constantment prenia una forma ben activa. Aquesta mesura era ardentment defensada pels capitalistes com la cura econòmica de tots els mals socials. Els cartistes, per bé que favorables al lliure comerç en teoria, s’oposaven a l’abolició de manera ben vigorosa, si no era acompanyada de la nacionalització de la terra. Sostenien que l’abaratiment del preu dels queviures que seguiria a l’abolició no afectaria el més mínim l’estatus dels assalariats en les llurs relacions amb la classe capitalista. El pa podria costar menys; si era així, els salaris, sota les condicions llavors existents cauria relativament en aquest nivell. Cap millora social permanent en resultaria per a la classe obrera. Els assalariats serien a mercè dels patrons com abans, i a llarg termini tan sols els darrers guanyarien.
Per tant els cartistes i els llurs seguidors anaren tan lluny en l’oposició com per assistir, interrompre i rebentar trobades del lliure comerç sempre que fos possible. Consideraven l’abolició de les Lleis del Gra no tan sols com cap remei per a la condició miserable dels obrers ja descrita, sinó ni tan sols com un pal·liatiu a l’estat existent de coses. Però hi havia una raó molt més forta per a l’oposició vehement oferta a l’agitació capitalista pel lliure comerç que en determinà realment l’attitud hostil. Els principals oradors, agitadors i escriptors del moviment lliurecanvista es trobaven en els rengles dels més forts oponents a qualsevol llei que pogués restringir el sobretreball de dones, eliminar l’explotació completa d’infants, o limitar les hores generals de feina en les fàbriques. Fox, Bright i Cobden eren tots del costat del laissez-faire i del lliure comerç tant en l’explotació laboral com en el gra importat.
A més, els mateixos homes i els llurs associats eren enemics violents de tota unió entre els treballadors. Els sindicats podien ésser una aristocràcia del treball, com Bronterre O’Brien i altres cartistes mantenien, però eren organitzacions dirigides contra el poder il·limitat dels patrons per decretar i mantindre baixos nivells salarials per als obrers qualificats. Era per això que els oradors capitalistes del lliure comerç els atacaven. Naturalment aquesta era una forta causa d’ofensa per a homes que maldaven per elevar tot el poble. En breu, els dirigents cartistes contemplaven l’agitació per l’abolició de les lleis del gra en ella mateixa com no gaire més que un esquer llençat pels patrons contra el camí de nacionalització i socialització que duria els obrers a la llibertat econòmica i social. A més, els oradors del lliure comerç exageraven de manera infundada els canvis gloriosos que arribarien a la condició del poble si el llur programa es realitzava. És ben trist, i foscament ridícul, mirar enrere avui les prediccions dels lliurecanvistes quant a les condicions d’alció que hi hauria per a la gent treballadora i les llurs famílies amb només abolir les Lleis del Gra. Sens dubte aquestes lleis beneficiaven els terratinents, i apujaven el preu del pa. Però W. H. Fox, l’orador més fi de tots ells, qui fou especialment eloqüent en aquesta reforma, exclamava que la misèria esdevindria desconeguda, els ravals desapareixerien, no hi hauria desocupació, tots els salaris pujarien, les cases de pobres – bastilles, com la gent les anomenava – caurien en l’abandonament com els castells feudals de l’antiga noblesa. Una perspectiva gloriosa de fet. Els cartistes protestaren: nacionalització de la terra primer, lliure comerç després. Però els capitalistes guanyaren el dia. La nacionalització de qualsevol descripció caigué en desgràcia del 1846 en endavant.
Setanta anys d’experiència de lliure comerç sota el capitalisme ha demostrat a la generació actual d’obrers que els cartistes tenien força raó en les prediccions, i l’orador capitalista ben poca.
L’intent dels cartistes d’aixecar el poble d’Anglaterra quan revoltes nacionals, enderrocaments polítics i agitació socialista tenien lloc per tot el continent, fracassà. Des del 1848, malgrat tots els esforços espasmòdics, el cartistes gradualment s’apagà. Els seus dirigents actius mai no foren capaços d’aconseguir les posicions polítiques a les quals les llurs grans capacitats i esforços esplèndids en benefici del poble donaven dret. Eren avançats a l’època. Fins i tot els llurs noms, com s’ha dit, són majoritàriament oblidats. Però quan, en dies venidors, la història real del poble anglès del segle XIX s’escriga des del punt de mira del propi pobre, ningú no serà més honorat que ells. Ja que els cartistes foren els dirigents de la primera revolta organitzada política i combativa i amb consciència de classe contra el capitalisme, el rentisme i l’esclavitud salarial, com a desenvolupament històric reconegut i definit, que cresqué en el segle XVIII i ha passat del seu zenit al seu declivi en els nostres propis dies.
1. El servei immens prestat per Marx fou que donà una base científica a tota aquesta revolta popular; i permeté els assalariats de confrontar els economistes polítics burgesos en el propi terreny escollit.
CAPÍTOL
XXIX: El període d’apatia