H.M. Hyndman

L’evolució de la revolució


Secció II: L’ascens i la caiguda de l’esclavitud

Capítol X: L’esclavitud en decadència (1)

L’ascens de Roma com a gran potència esclavista del món occidental fou lent; i, davant de les dificultats aparentment inseparables enfrontades i superades, ens sembla extraordinari avui. La marca més alta en aquesta esclavitud fou assolida a la fi de la República i sota el domini dels primers emperadors. Amb tot, com ja s’ha observat, l’esclavitud era l’element principal però no l’únic de la producció en l’imperi, fins i tot en el punt àlgid. La petita propietat de la terra, especialment a les províncies, l’artesania en les ciutats, com Alexandria i Corint i la mateixa Roma, es realitzaven al costat del cultiu esclau i la producció esclava de certes classes de béns. És impossible dir de l’esclavitud com a constitució, bé a Roma i Itàlia, o en les grans províncies: ací començà la decadència de l’esclavitud. En les grans obres públiques els contractes eren presos per patrons, alguns dels quals empraven esclaus, alguns homes lliures que treballaven per salaris – de vegades tots dos alhora. Els grans terratinents a Roma com a Grècia prestaven els llurs esclaus a altres que els utilitzaven per treballar pel llur interès en mines i arreu, malgrat que també treballadors lliures eren dedicats a feines similars i se’ls pagava un salari.


Així hi havia sempre obrers en els diversos departaments de la indústria que, donat el cas en les condicions econòmiques del treball esclau, podien ésser més rendibles d’emprar que els mateixos esclaus. Això era especialment el cas en l’artesania molt especialitzada, on era difícil ensinistrar els esclaus que, en termes generals, no tenien cap interès directe en l’exercici de les llurs habilitats, i encara molt més difícil era induir-los a prestar la cura i atenció necessàries per a l’èxit artístic en aquesta mena de feina. També certes menes de grans propietats, a distància dels mercats, en les quals calia una superintendència elaborada, no podien sostindre’s en l’agricultura contra petits pagesos o treballadors agrícoles com els coloni, que cultivaven principalment per la subsistència pròpia i de les llurs famílies. El cost del transport, al que ens referirem després, pesava fortament damunt del treball esclau, fins i tot quan en l’estació hivernal d’aturada els esclaus eren forçat a fornir articles d’ús per als llurs amos o, en cas d’excedent, treballant en oficis en els tallers d’esclaus mantinguts en el camp. Tan sols en la ramaderia podien emprar-se permanentment esclaus de manera rendible en la cura de ramats i bestiar: un fet econòmic que ajudà a estendre els latifundis, grans finques treballades per esclaus, que tingueren molt més impacte a Itàlia que a les províncies. Aquestes, com hem vist, augmentaren enormement, molt en detriment dels pagesos i petits camperols, cap a la fi de la República.


La guerra era la «gran indústria» de Roma. Mentre països rics, amb vastes acumulacions de treball esclaus des d’antuvi, s’obrien a les legions romanes, aquesta indústria altament organitzada era immensament rendible. Les masses de tresor apropiat, primer a Itàlia, i després dutes a Roma des de Cartago, Grècia, Pont, Egipte, Sicília, Espanya, i fins i tot Gàl·lia, s’acompanyaven de centenars de milers d’esclaus educats, intel·ligents i civilitzats. Aquestes dues fonts de riquesa realitzada i realitzable s’esgotaren quan l’era de les grans conquestes havia passat. No es podia extreure diners dels bàrbars i semi-bàrbars de la frontera; ja no es podien capturar esclaus que valguessen molt més que mantindre’ls. A més, Roma era essencialment un mercat amb un únic extrem. Com que no hi havia producció a donar a canvi dels luxes importats des de fora, bé per mar, o per les postes especials organitzades per al transport terrestre, les despulles dels països conquerits en metalls precioses eren inevitablement pagades pels ociosos dels rics als mercaders d’aquelles províncies d’on havia vingut originàriament l’or i l’argent. D’aquesta manera s’obtenien ingressos fins i tot dels feixucs tributs extorquits sota l’Imperi.


L’extravagància colossal dels emperadors i de persones privades, com la descriuen historiadors romans, creà una crisi monetària perpètua a Roma mateix. El cost del manteniment del proletariat romà lliure, que era alimentat dels graners públics perquè tenia vots, intensificà la dificultat. Encara que s’extreien impostos amb el rigor més gran, fou a la fi impossible obtindre pagament en metàl·lic. Gradualment, per dir-ho així, el tresor espoliat a l’exterior havia estat drenat fora de Roma de nou cap a les províncies conquerides. La despesa sense rendiment en grans circs, temples, aqüeductes, banys, etc., tan sols empitjorà les coses. Però això valia especialment per a Itàlia i l’Imperi d’Occident. L’Orient patí molt menys d’aquest problema purament financer perquè el seu comerç amb Roma atreia pagaments en metàl·lic. Així, ben lentament, Roma preparava la pròpia decadència i el declivi de la base econòmica del seu domini per la pròpia expansió del sistema a través del qual s’alçà a la grandesa. Ja que l’esclavitud, per bé que inevitable i indispensable en el cruel progrés ascendent de la humanitat, resultà a llarg termini no el millor mètode d’emprar treball en la producció. L’esclau en l’agricultura, com en la manufactura, era una eina animada educada per realitzar una feina mecànica. La mortalitat entre els esclaus era molt forta; no era infreqüent que escapassen quan en tenien l’oportunitat. Es calcula que, quan empren els mateixos mitjans de producció, els esclaus tan sols produeixen una fracció del retorn que obrers lliures intel·ligents podien obtindre pel cultiu del mateix sòl. Mentre el treball esclau fou barat això importava; de la mateixa manera que, en els nostres dies, maquinària primitiva balafiadora de treball és sovint emprada allà on els salaris són baixos i es poden ocupar moltes mans. Però quan el treball és car una maquinària millor i la feina més qualificada de poques mans li prenen el lloc.


Les enormes despulles que aquests camperols lliures, amb el llur valor, llençaven a les mans de la llur noblesa patrícia acceleraren la llur pròpia ruïna. Aquest fou l’estadi de l’esclavitud reeixida. La terra pública en els territoris conquerits fou presa pels patricis i treballada pels captius.


Però els conqueridors foren conquerits també per les arts, les manufactures, el luxe i els vicis dels llurs enemics vençuts. L’Occident derrotà l’Orient amb les armes, l’Orient triomfà sobre l’Occident amb intel·ligència i disbauxa. El mateix amb els esclaus. El baix nivell d’humanitat inculcat en ells promogué la crueltat i la brutalitat a tot arreu. La llur ocupació en l’agricultura frenà la taxa de progrés mecànic, mentre els llurs vicis de vagància i traïdoria afectaren la moral dels llurs amos. La por constant d’ésser espiats afeblí la privacitat de la llar. L’esclavitud, doncs, en el seu fruit contenia a dins tots els elements de la seua pròpia ruïna – econòmics, socials, ètics. Però foren els primers, en general, la causa principal tant de l’ensulsiada com de l’èxit. Mentre l’esclavitud era suprema, el cultivador lliure més avançat temia d’esmerçar cap estalvi en millors eines de la Gàl·lia, per por que alguns dispositius malèvols dels grans propietaris d’esclaus provocassen la seua expropiació, o el capturassen com a esclau a ell mateix, si no és que fugia de la seua tinença. Quan l’esclavitud dequeia gradualment, el progrés agrícola era aturat per la rapinya dels mateixos esclaus, els amos dels quals, incapaços de mantindre’ls adequadament, els encoratjaven a depredar dels llurs veïns. D’aquesta manera, el conservadorisme natural del pagès camperol o del colon lliure, que pagava en producte pel dret de cultivar la seua tinença, fou enfortit. També durant tot el període de domini romà no hi hagué gran acumulació de capital que pogués utilitzar-se en els processos de producció emprant el treball impagat de proletaris sense propietats amb l’objectiu de fer benefici.


El capital en l’antiguitat i durant l’Imperi Romà era òbviament ben diferent del capital d’avui. Era principalment dedicat al comerç – amb fer benefici del producte d’altres. No s’ocupava, com a capital, dels processos de producció. Aquests processos eren petits i molt ineficients comparats amb els nostres mètodes actuals. A més, romangueren gairebé estacionaris durant molts segles. La producció era encara principalment per a l’ús directe; i els productors lliures en la ciutat i el camp encara romanien en control de les llurs pròpies eines i eren principalment amos dels llurs propis productes. Els esclaus eren posseïts, els llur producte era posseït, la terra i les eines eren posseïdes pels propietaris d’esclaus. Però aquest capital emprat, massa petit en qualsevol cas, no era dedicat a la producció pel bescanvi. El propietari d’esclaus no comprava els seus esclaus i la matèria primera amb or per treure un benefici. No els ocupava en màquines, que en efecte els comandaven, i llavors de seguida, o tan aviat com hagués pogut forçar-los, venia el llur producte per més or. Aquesta no era la norma de cap manera.


De manera similar s’esdevenia a la indústria minera. Allà, sens dubte, l’objectiu era fer benefici de fer treballar els esclaus fins a la mort, quan més d’aquestes eines animades es podien procurar fàcilment a baix preu; o per l’explotació entenimentada d’esclaus llogats, que havia de substituir el contractista si es morien a la feina, o pagar una forta compensació pel llur decés prematur. Això també valia per als treballadors lliures que rebien salaris per una feina similar. Però fins i tot en aquest cas, on or, argent, o coure, o ferro eren excavats de la terra, el mineral així extret no realitzava cap de les funcions del capitalisme altament desenvolupat com ho veiem al nostre voltant. És ben impossible trobar arguments econòmic sobre el passat a partir d’allò que observam en el sistema totalment diferent del present. El capital com a força econòmica i social dominant produint articles per al bescanvi i tan sols per al bescanvi, ocupant treballadors lliures que no tenen més opció que treballar per un salari, no aparegué mai com a forma assentada d’indústria en temps antics. És essencialment modern; i no es podria haver manifestat en la seua forma actual fins que les condicions socials i econòmiques en les quals podia operar s’haguessen preparat històricament.


Per tant, comparar el capital, en el sentit en el qual s’empra ara econòmicament i científica, amb el capital tal com s’utilitzava en el passat, fins i tot quan hom pren plena consideració del crèdit i de la banca mentre es desenvolupaven, és completament confondre tot el curs de l’evolució econòmica. Així, quan l’esclavitud començà a declinar i la riquesa monetària desaparegué de l’Imperi d’Occident, els amos de grans propietats es trobaren sense la quantitat moderada de capital necessària per aconseguir els productes excepcionalment valuosos als quals s’havien acostumat prèviament d’adquirir. Tot el sistema no havia estat mai en cap moment apartat de la producció per a necessitats personals. En cap període la massa del poble demandava luxes o ni tan sols una sobreabundància de productes de primera necessitat. Eren massa pobres per crear aquesta demanda. Les ciutats controlaven el camp políticament però mai econòmicament. El comerç, de fet, pel que fa a la Roma imperial, consistia tan sols en suplir els rics i els llurs clients amb luxes de tota mena, des dels emperadors, les llurs cases i els exèrcits en avall. Els proletaris eren alimentats amb gra de Sicília, Egipte, Gàl·lia, la Mar Negra, etc., tot sense que hi hagués un retorn comercial. Les importacions eren, de fet, tributs de les províncies subjugades, o articles per als rics, pagats amb or, luxes drenats de països mentre hi romanien reserves de metalls preciosos. Sempre, durant tot el període de la preeminència de Roma, la riquesa romana era riquesa obtinguda d’altri i emprada improductivament. En conseqüència, quan l’esclavitud gradualment deixà de dominar com la forma més comuna de treball, i l’economia monetària, simultàniament, es restringí o esdevingué impossible, degut a la manca d’or i argent com a base del crèdit, hi hagué un retorn continu al mètode antic de producció familiar amb l’ús de cultivadors lliures, que o bé posseïen la pròpia terra o que, com s’ha dit, pagaven als propietaris, majoritàriament ara gent similarment modesta, en espècie per l’ús del sòl. Aquests cultivadors, alhora, vivien simplement de la feina familiar, no feien cap acumulació de riquesa, o ho feien a una escala ben petita, i depenien per al subministrament d’articles exteriors que no poguessen fer per ells mateixos de la classe creixent d’artesans de les ciutats. Patien una forta taxació presa ara en producte; amb opressió i frau alhora quan la quantitat de les collites a pagar al tresor (que es presentava per a ells com a govern) es distribuïen; amb demandes oficials de treball per mantindre les carreteres i les obres públiques a la moda; i amb dificultats creixents de transport a mesura que les grans carreteres militars queien en negligència. Tan seriosa esdevingué aquesta qüestió, que es calculava que una distància de trenta milles des del centre on s’havia d’emmagatzemar el producte agrícola doblava el seu cost en el mercat.


Hi havia doncs un retorn aparent en tota regla cap a la forma antiga de producció natural – és a dir, producció per a l’ús i intercanvi tan sols de l’excedent – que havia existit abans que el període de grans invasions i conquestes transformàs el gros de l’economia romana. El petit cultivador o colon podia tindre o no un o més esclaus a les seues ordres com en els vells temps. Però la feina esclava deixava gradualment d’ésser el factor dominant a l’Occident i encara més gradualment a l’Orient. La terra era la base de tota l’estructura social. D’ella sola es podien obtindre directament els béns de primera necessitat. Les ciutats i les viles eren requerides per complementar, no per suplantar, l’economia domèstica. No hi havia agricultura industrial, ni producció de mercaderies per a vendre-les a gran escala. Després, com abans de la supremacia de l’esclavitud, la gran massa de la població tenia ideals ben modestos, una gran simplicitat de vida, aspiracions ben moderades pel que fa al confort; així la indústria romania al mínim, les economies de vida eren estables, immòbils, basades en la satisfacció normal de necessitats iguals. Aquesta era la massa que s’imprimia en l’economia social general i no la petita minoria que duia una vida de luxe artificial, per a la qual els productes importats més diversos fornien els mitjans, però que no afectava el més mínim l’economia local. Com va dir Sèneca, que fou capaç de considerar un esclau com un home fins i tot en els dies de luxe aclaparador sota Neró: «Les riqueses d’uns pocs suposen pobresa per a la majoria».


Roma en els seus inicis era una plutocràcia implacable, que drenava planificadament riquesa de totes les seues províncies amb l’extracció d’impostos, l’explotació per crèdit, usura directa, contractes per a les tropes, grans obres públiques, i la venda de terres confiscades en territoris on la població era densa. Roma en la seua decadència fou obligada anar enrera lentament cap a disposicions econòmiques similars a les que n’havien donat origen. No hi hagué cap canvi en els mètodes o dispositius principals de producció per sota. Continuaren durant segles i segles sense cap modificació marcada. Aquesta és la gran diferència crucial entre el nostre propi període i tota la història econòmica prèvia. Els nostres mètodes i dispositius de producció industrial no romanen estacionaris ni tan sols durant uns pocs anys. La transformació és contínua. El capital sota aquestes condicions modernes pot prescindir de l’esclavitud personal; els assalariats moderns són els veritables subjugats del capital, condemnats a produir plus-vàlua per als capitalistes i les classes posseïdores amb una servitud penal de per vida per a la classe capitalista. L’esclavitud, en el sentit antic del terme, esdevé llavors supèrflua i antieconòmica.


Per llarg que fos el procés pel qual l’esclavitud fou destronada, i per nombroses que fossen les causes menors que dugueren al seu col·lapse final, la principal raó del seu afebliment constant i creixent fou el declivi en la importació d’esclaus. Això era inevitable, ja que l’àrea de conquesta rendible era restringida per la mateixa extensió de les conquestes. L’oferta d’esclaus i l’acumulació importada del tresor caigueren simultàniament. En conseqüència, el nombre d’esclaus a comprar es reduí, el preu dels altres, per als qui depenien del treball esclau bé per a la producció en grans propietats, pastorals o agrícoles, o per al luxe o vici domèstics, augmentà. Ja no hi havia desenes de milers o fins i tot centenars de milers d’homes i dones ensinistrats i educats per comprar com a esclaus a Delos o a altres mercats d’esclaus a molt baix preu: preus tan baixos que la mort o pèrdua per fugida d’uns pocs esclaus era qüestió de poca atenció. Hi havia un munt de barats allà d’on venien els altres en aquells dies àlgids de completa explotació humana.


Però ara, quan els esclaus són més escassos, la llur substitució a alt preu esdevé una qüestió seriosa. Ja no era ni tan sols rendible negligir-los, maltractar-los, o fer-los treballar fins a la mort. I al mateix temps que hi havia menys esclaus per comprar, i eren més costosos d’adquirir, els diners, que tan sols es rebien a canvi d’esclaus, eren més i més difícils d’aconseguir i més valuosos que se n’obtenia. D’ací que l’escassedat d’esclaus i l’escassedat de metalls preciosos assenyalassen la mateixa direcció, i que els esclaus es fessen molt costos. Pel que fa a la cria sistemàtica d’esclaus per a la venda, o per suplir-ne la pèrdua per causes diverses, no sembla haver-se practicat científicament a gran escala en l’Imperi Romà. De manera que el mercat d’esclaus depenia pel que fa a l’oferta gairebé exclusivament de captures en guerres, ràtzies en terra ferma, i pirateria, mètodes de procurar-se bestiar humà que haurien perdut enormement en eficiència. Els esclaus, en conseqüència, com a classe i com a individus, es feren més i més valuosos.


Gradualment el llur manteniment també es va més car. Ja que, degut a una reducció de l’oferta, el preu del gran pujava juntament amb altres articles de primera necessitat. La famosa llei del màxim formulada pel gran emperador Dioclecià, tant si aconseguí produir l’efecte pretès com si no, demostra concloentment que el cost de les primeres necessitats havi augmentat en el mercat general – tant si el producte agrícola havia estat recollit per esclaus o homes lliures – fins a un nivell que feia perillar l’estabilitat econòmica de l’Imperi. Amb independència de la idea que hom puga fer-se d’aquell remarcable decret, que fou considerat tant important pel seu autor que fou registrat en monuments de pedra per tot l’Imperi, és clar que pretenia controlar els preus dels productes de primera necessitat en interès dels consumidors tant esclaus com lliures: evitar una seriosa crisi alimentària, en breu.


Les nostres pròpies experiències recents a Gran Bretanya, que, com l’antiga Roma, depèn principalment de fonts exterior per a l’oferta de blat, ens permet entendre, molt més clarament que abans, l’objectiu d’aquesta disposició. El cost de l’alimentació pujà terriblement; per tant el tranquil i calculador estadista que governava l’Imperi Romà des del seu palau de Salona (Spalato) emeté la seua recepta per mantindre un nivell raonable de preus. Manifestament, doncs, els esclaus de les ciutats, que no podien produir el seu propi manteniment des del camp, eren molt més cars de mantindre que en una data anterior. Això no tan sols augmentà més el preu permanent d’un esclau una vegada comprat, sinó que tingué el seu efecte en davallar el seu valor econòmic en relació amb el servei de treballadors lliures, que es podien dedicar a treballar per salaris; i, excepte a Roma, eren privats de tot de nou en temps de carestia.


D’ací la tendència creixent a la manumissió per raons purament econòmiques. Ja que el propietari d’esclaus que emancipava els seus esclaus es lliurava de la responsabilitat de mantindre’ls i evitava el cost de substituir-los. Però llavors alguns esclaus emancipats, si no és que eren en posicions especialment avantatjoses amb un peculium o guanys personals admesos garantits per costum i amb marges de maniobra, es trobaven lligats per necessitats, de la mateixa manera que els homes lliures vinculats a una gran casa, o com els homes lliures en general, fins el mateix punt pràcticament que quan eren esclaus. Per tal de viure merament havien de trobar ocupació. Per aquesta raó la competència entre treball esclau i treball lliure s’aguditzà; i la balança s’inclinà a favor dels treballadors lliures sense vincles, des del punt de mira de l’ocupador temporal o fins i tot del permanent. Els proletaris privilegiats, doncs, malgrat que menyspreaven la feina com a degradadora per als ciutadans romans, foren forçats a treballar per tal de guanyar-se el pa. Així l’esclavitud, en les seues nombroses pujades i baixades en el seu conflicte amb el treball lliure, a la ciutat i al camp, en el servei domèstic i en ocupacions artesanals, esdevingué gradualment menys relativament útil.


Però quan els esclaus es feren menys nombrosos, més valuosos i creixentment cars de mantindre, guanyaven en estatus encara que no fossen emancipats i en molts casos abans de la llur emancipació. Els esclaus rics que s’havien guanyat l’orella dels llurs amos per als negocis es feren més comuns. Esclaus públics que realitzaven tasques públiques no podien ésser considerats permanentment com a molt inferiors del nivell dels homes lliures o ciutadans per als quals actuaven com a funcionaris estatals. Encara menys es podia mantindre permanentment la distinció quan els ciutadans eren sotmesos a treball forçat que, mentre durava, els posava virtualment al mateix nivell que els mateixos esclaus. A més, en les mateixes corporacions entre treballadors lliures, que foren establertes per garantir els llurs interessos col·lectius i personals, les coalicions d’ofici tenien la simpatia, ajut i de vegades la cooperació activa d’esclaus. En aquest sentit per tota la societat romana, sota l’Imperi en declivi, el treball lliure dels coloni i pagesos propietaris desplaçava el treball esclau en les zones agrícoles; el treball esclau perdia terreny en les ciutats amb la manumissió i la competència d’homes lliures que treballaven per salaris. L’esclavitud, en breu, ja no era universal ni indispensable.


L’opulència continuada de ben pocs, el llur luxe excessiu, el llur balafiament, la llur ostentació, les llurs festivitats costoses, acceleraren aquella ruïna econòmica, mentre augmentava la pobresa i intensificava similarment les causes que perjudicaven l’esclavitud.


Simultàniament, aquestes mateixes causes econòmiques, en elevar l’estatus dels esclaus i fer aconsellable un millor tractament i a considerar-ne el mer valor, anaven en la mateixa direcció. Les millores relativament petites que es feren en el cultiu demanaven esclaus de més intel·ligència i educació, que requerien menys superintendència i que prenien més interès en la feina. Aquest fou encara més el cas, com ja s’ha observat, en la indústria urbana, on els esclaus tan sols podien resistir contra la competència creixent d’homes lliures i darrerament d’esclaus emancipats quan es col·locaven més o menys en el mateix nivell de cultura i d’auto-respecte. Consideracions similars tingueren efectes arreu. Els esclaus eren així tractat amb més humanitat sota l’Imperi que sota la República. Es promulgà legislació a favor llur. Començaren a respectar-los, no tan sols en vida sinó després de la mort. Les llurs famílies no havien d’ésser trencades amb la venda sota Marc Aureli. Els llurs fossars foren considerats sagrats, i això encara que les lluites de gladiadors i altres pràctiques cruels eren encara mantingudes. L’opinió general es feia favorable a la manumissió a mesura que els seus avantatges econòmiques esdevenien més i més aparents.


Ací, també, la legislació com d’habitud seguí el curs del desenvolupament material i ajudà a enfortir la posició dels esclaus emancipats als qui se’ls permetia d’obtindre els drets de ciutadà. Així mesures de millora per als esclaus foren contínues durant els regnats de tots els emperadors tardans. No és que l’Imperi tardà fos en el mateix gaire més humà en realitat que l’anterior pel que fa a l’essència, com mostra el fet que la tortura, malgrat que nominalment disminuïda era, en no pocs casos, realment estesa en dur fins i tot ciutadans lliures sota aquest sistema cruel de «l’interrogatori» quan eren acusats de traïció a la figura imperial: una forma d’acusació fàcilment estirada fins a abastar tota mena de causes. No era una simpatia sentimental amb el patiment, sinó la pressió silenciosa i creixent de la necessitat econòmica i la influència en conseqüència augmentada de la classe esclava, la que induí un home tant dur i implacable com l’emperador Hadrià a iniciar un curs de millora, i obligà Dioclecià i Galeri, els perseguidors actius dels cristians, que eren majoritàriament esclaus, a dur a terme la mateixa política. El mateix val per a Constantí i els seus successors que, amb l’excepció del filòsof pagà Julià, foren, si més no nominalment, cristians. Així continuà el desenvolupament. Quan el moviment hagué començat, i la manumissió es va fer comuna i profitosa, llavors l’efecte de l’evolució social com un tot es deixà sentir en el camp de la moral en particular. Les relacions socials, de fet, donaren naixement a una ètica nova i superior, que prèviament rebé poca acceptació fins i tot entre els estoics, que prengueren el lideratge en l’acceptació teòrica d’una humanitat més elevada.


Si els esclaus haguessen romàs barats i el llur treball encara fos rendible sota l’antic sistema opressor, si les conquestes lucratives de països rics amb grans acumulacions de metalls precioses haguessen continuat inundant una riquesa gairebé inesgotable a Roma, és poc probable que la llur classe dirigent hagués estat capaç de descobrir que fins i tot la pitjor forma coneguda d’esclavitud personal, en les ruïnes i en les antigues ergastulae, necessitava millora. Quan, però, fets materials produïren un corrent econòmic definit a favor de la millora de les condicions dels esclaus llavors, sens dubte, la moralitat superior així generada començà a reaccionar damunt la consciència general del temps; i els propietaris d’esclaus foren induïts a emancipar els llurs esclaus, en vida o en la mort, per consideracions que no emanaven tant directament dels motius econòmics que afectaren els llurs propis predecessors. «Seria un error psicològic afirmar que sempre i en tot cas l’acció és determinada per la perspectiva d’una utilitat immediata i material. A mesures que les condicions humanes d’existència canvien, les idees, les concepcions, les opinions, les consciències canvien. Les idees es transformen a mesura que les condicions materials de producció es transformen. Les idees revolucionàries en els afers humanes indiquen que els elements de la nova societat es formen en l’antiga». Les institucions i les lleis es connecten amb el nou desenvolupament econòmic i social, i gradualment són forçades a acomodar-s’hi, malgrat la superstructura pot variar segons variacions de l’entorn. Per això grans canvis socials apareixen davant l’acció conscient d’homes intel·ligents que treballen per introduir un estat de la societat ja concebut en les llurs pròpies ments. Però aquests canvis socials són realment deguts a causes materials i econòmiques que hi germinen, quan una nova forma de producció, amb les seues relacions socials i econòmiques, es desenvolupa al costat d’una forma antiga, que substitueix gradualment. Però les concepcions psicològiques humanes hi reaccionen de totes formes i de vegades fins i tot anticipen els resultats materials.


CAPÍTOL XI: L’esclavitud en decadència (2)