Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic

 


Ma


Maoïsme (pensament de Mao Zedong)

Teoria i pràctica que es presenta com a aprofundiment del marxisme, i que es desenvolupà com a crítica de la Unió Soviètica. Si bé Mao Zedong (1893-1976) considerava Stalin com un “gran marxista-leninista”, assenyala que havia comés errors crucials:

1) No entengué la dialèctica i acabà amb la metafísica. D'ací que sovint no entengués les reivindicacions de les masses. No distingia entre les diferents menes de contradiccions.
2) Durant els anys 30 el règim d'Stalin condemnà a mort molts innocents.
3) No realitzà prou bé el centralisme democràtic dins el partit.
4) No gestionà prou bé les relacions amb els partits comunistes de l'exterior, especialment en el cas de Xina el 1927.

El resultat d'aquests errors segons el maoïsme fou que la Unió Soviètica fos governada per una nomenclatura burocràtica que més tard realitzaria una “contrarevolució silenciosa” que convertiria la Unió Soviètica en un país imperialista, sense cap diferència notòria amb els EUA.

Aquests són els punts més destacables del maoïsme:

1) La guerra de guerrilles/la guerra popular. La branca armada del partit no ha de diferenciar-se de les masses. Per realitzar una revolució triomfant les necessitats i les reivindicacions de les masses han d'ésser els aspectes més importants.

2) Democràcia nova: en els països endarrerits el socialisme no es pot introduir abans que el país haja passat per un període de millora de les condicions materials. Això no ho pot fer la burgesia, ja que el seu caràcter progressiu fa temps que donà pas a un caràcter regressiu.

3) Les contradiccion són el tret més important de la societat: la societat és dominada per una àmplia varietat de contradiccions. Com que són de natura diferent, també cal adreçar-s'hi de diferents formes. La divisió més important és la divisió entre les contradiccions dins les masses i les contradiccions entre les masses i els llurs enemics. També les institucions socialistes són plagades de contradiccions, i aquestes contradiccions no es poden suprimir com ho intentà Stalin.

4) Revolució cultural: la ideologia burgesa no és agranada amb la revolució; la lluita de classes continua, i fins i tot s'intensifica, durant el socialisme. Per tant cal realitzar una lluita constant contra aquestes ideologies i les llurs arrels socials.

5) Teoria dels tres móns: durant la guerra freda els dos estats imperialistes formaven el “primer món”: els EUA i la Unió Soviètica. El segon món consistia en els altres estats imperialistes i les llurs esferes d'influència. El tercer món consistia en els països no-imperialistes. Tant el primer món com el segon exploten el tercer món, però el primer món és el més agressiu. Els obrers del primer món i del segon són “comprats” per l'imperialisme, i ço evita la revolució socialista. Els pobles del tercer món, d'altra banda, no tenen ni tan sols un interès de curta volada en el manteniment de les circumstàncies. Per tant la revolució sorgirà amb més probabilitats en els països del tercer món, que en afeblir l'imperialisme obrirà la porta a revolucions als altres països..

El maoïsme com a teoria arrelà especialment entre els revolucionaris del tercer món, i part d'aquests moviments, com ara el PCN(M) a Nepal i el PPC de Filipines, duen a terme una guerra de guerrilles a principis del segle XXI. El maoïsme occidental cresqué a partir dels anys 1960, i en certs casos aquests moviments han aconseguit d'establir-se com el principals partits comunistes dels respectius països.

Transcrit per Mathias Bismo



Masses

Contrari d'avantguarda.

Qualsevol moviment social conté una avantguarda i unes masses. Les masses són grans nombres de persones que participen en una lluita o s'hi veuen implicades simplement per llur posició social, però que s'hi dediquen poc o són mal situats en relació a la lluita, i generalment sols participaran en els moments decisius, que són de fet els que canvien la història. D'altra banda l'avantguarda es composa de persones i de grups que són més resolts i dedicats, millor organitzats i capaços de prendre un paper dirigent en la lluita.

Les masses d'un moviment social són per la seva pròpia natura diverses ja que representen un gran espectre de la humanitat. No sols les masses són heterogènies, sinó que dins de les masses hi ha una miríada de xarxes i relacions a través de les quals les masses entren en activitat, consideren qüestions polítiques, valoren els dirigents i prenen decisions.

La consciència de les masses pot ésser caòtica ja que tota mena d'idees coexisteixen en un moviment. Una avantguarda generalment farà un d'aquests dos papers entre les masses: pot arribar a dominar les masses, i donar-les forma i formació d'acord amb les conviccions de l'avantguarda, o pot "assenyalar i portar endavant els interessos comuns de totes [les masses]", i "sempre i arreu representar els interessos del moviment com un tot." (Font). És l'acció pràctica de les masses però, que és la maquinària creativa de tota la política – la que esclafa totes les il·lusions, castiga els errors i denuncia totes les falsedats. Quan una idea és adoptada per les masses, es transforma en una força de material d'enorme poder.

.

Materialisme

Nom que reben les tendències filosòfiques que posen emfàsi en el món material (el món més ellà de la conscència) com a fonament i determinador del pensament, especialment en relació a la qüestió de l'origen del coneixement. Contrasta amb l'idealisme. Pel materialisme, els pensaments són “reflexes” de la matèria, més enllà de la ment, que existien abans i independentment del pensament. D'acord amb Marx:

El principal defecte de tot el materialisme que hi ha hagut fins ara (també el de Feuerbach) és que l'objecte, l'actualitat, la sensualitat es conceben sols sota la forma de l'objecte o de la contemplació; i no com a activitat sensorial humana, praxi; no subjectivament”.
[
Tesis sobre Feuerbach].

Lectures addicionals: Assaig de Marx sobre el materialisme francès i el comunisme a La sagrada família així com el resum històric del capítol primer de La ideologia alemanya, Gegensatz von materialistischerund idealistischer Anschauung, i l'explicació concisa de Lenin, i la definició de dialèctica materialista. Veieu també la definició de Hegel en la seva crítica de l'empirisme. Per més ajuda veieu: història del materialisme i materialisme i idealisme.

.

Materialisme dialèctic

Combinació de la dialèctica i del materialisme. La dialèctica material és la base teòrica del marxisme (i al seu torn el comunisme és la pràctica del marxisme).

"És un cicle etern en el que es mou la matèria, un cicle que certament només completa la seva òrbita en períodes de temps pels que el nostre any terrestre no és la unitat adeqüada, un cicle en el que el temps de desenvolupament superior, el temps de la vida orgànica i encara més el de la vida de l'ésser conscient de la natura i de si mateix, és tant restringit com l'espai on operen la vida i l'autoconsciència. Un cicle en el que cada mode determinat d'existència de la matèria, bé sigui el sol bé una nebulosa, un sol animal o un gènere d'animals, una combinació química o una dissociació, és igualment transitori, i on no res és etern sinó el canvi etern, la matèria en etern moviment i les lleis segons les que es mou i canvia.

Friedrich Engels
Dialektik der Natur
Introduction

"El moviment és la forma d'existència de la matèria. Mai enlloc hi hagut matèria sense moviment, o moviment sense matèria, ni n'hi pot haver."

"El canvi de forma del moviment sempre és un procés que té lloc entre, al menys, dos cossos, dels quals un perd una quantitat determinada de moviment d'una qualitat (p.e. calor), mentre l'altre guanya una quantitat corresponent de moviment d'un altre qualitat (moviment mecànic, electricitat, descomposició química).

"La dialèctica, l'anomenada dialèctica objectiva, preval per tota la natura, i l'anomenada dialèctica subjectiva (el pensament dialèctic) no és més que el reflexe del moviment entre contraris que s'esdevé arreu de la natura, i pel qual el conflicte continu entre contraris i la seva transformació mútua final, o en formes superiors, determina la vida de la natura."

Friedrich Engels
Dialektik der Natur

Però el materialisme dialèctic insisteix en el caràcter relatiu i aproximat de tota teoria científica sobre l'estructura de la matèria i llurs propietats; insisteix en l'absència de límits absoluts a la natura, sobre la transformació de la matèria en moviment d'un estadi en un altre, que des del nostre punt de vista [serien] aparentment irreconciliables amb ella, i a l'inrevès.

Vladimir Lenin
Materialisme i empirocriticisme

Amb cada descoberta històrica fins i tot en l'esfera de la ciència natural, [el materialisme] ha hagut de canviar la seua forma, i un cop la història fou sotmesa també al tractament materialista, s'hi obrí també una nova via de desenvolupament. [La fi de la filosofia clàssica alemanya, II]

Per [la filosofia dialèctica] res no és final, absolut, sagrat; revela de tot i en tot el caràcter transitori, i res per ella llevat del procés ininterromput d'esdevenir i d'esvair-se, de l'ascens interminable de baix a dalt, pot perdurar”.

Friedrich Engels
La fi de la filosofia clàssica alemanya

Un exemple de l'aplicació del materialisme dialèctic és la concepció materialista de la història.

El terme 'materialisme dialèctic' fou creat per Karl Kautsky i el popularitzà la Segona Internacional, ja després de la mort de Marx i Engels.

Lectures addicionals: Introducció al materialisme dialèctic (de la Fundació d'Estudis Socialistes Friedrich Engels).

Vegeu també: dialèctica, materialisme, materialisme històric i economia política.


Índex de la lletra m

Índex temàtic | Enciclopèdia del marxisme