CAPÍTOL XXVIII
La introducció de l'economia de mercaderies
La segona condició prèvia fonamental, tant per a l’adquisició de mitjans de producció, com per a la realització de la plusvàlua, és l’ampliació de l’acció del capitalisme a les societats d’economia natural.
Totes les classes i societats no capitalistes han de comprar les mercaderies produïdes pel capital i vendre-li els seus productes. Sembla com si ací, almenys, comencés la “pau” i la “igualtat”, el do ut des, la reciprocitat dels interessos, la “competència pacífica” i les “influències civilitzadores”. Si el capital pot arrencar per la força mitjans de producció a altres entitats socials i obligar els treballadors a esdevenir objectes de l’explotació, no pot obligar-los per la violència a fer-se compradors de les seues mercaderies; no pot forçar-los a realitzar la seua plusvàlua. Allò que sembla confirmar aquest supòsit és la circumstància que certs mitjans de transport (ferrocarrils, navegació, canals) constitueixen la condició prèvia indiscutible de la difusió de l’economia de mercaderies en territoris d’economia natural. La marxa triomfal de la compra i venda de mercaderies sol començar amb obres grandioses del tràfic modern: línies de ferrocarrils que travessen selves verges i perforen muntanyes; fils telegràfics que passen pels deserts; vapors que entren en llunyans i apartats ports. Però la pau d’aquestes revolucions és pura aparença. Les relacions comercials de la Companyia de les Índies Orientals amb els països que subministren matèries primeres, fou el robatori i l’engany groller sota la bandera del comerç, com ho són avui les relacions dels capitalistes nord-americans amb els indis del Canadà, als qui compren pells; o dels negociants alemanys amb els negres africans. L’exemple clàssic de com de “suau” i “pacífic” és el comerç de mercaderies amb societats endarrerides, és la moderna història de Xina, a través de la qual passen com un fil roig, des de mitjans de les acaballes del segle XIX, les guerres dels europeus, la finalitat de les quals era obrir, per la violència, les portes de Xina al tràfic de mercaderies. Persecucions de cristians, provocades per missioners; tumults ocasionats per europeus; periòdiques matances guerreres en què la feblesa d’un pacífic poble agricultor se les havia de veure amb la més moderna tècnica capitalista de guerra de les grans potències unides; grans contribucions de guerra, amb tot el sistema de deute públic; emprèstits europeus; control de les finances i ocupació de les fortaleses; obertures forçoses de ports lliures i concessions ferroviàries arrencades a la força per a capitalistes europeus, tals van ser els mètodes emprats per a inaugurar el comerç de mercaderies en aqueixa part d’Àsia des de l’any 40 del segle passat fins que va esclatar la revolució xinesa.
El període de l’obertura de Xina a la civilització europea, açò és, el canvi de mercaderies amb el capital europeu, s’inicia amb la guerra de l’opi, en què Xina es veu obligada a adquirir el verí de les plantacions índies per a convertir-lo en diners destinats als capitalistes anglesos. En el segle XVII, la Companyia Anglesa de les Índies Orientals havia introduït el cultiu de l’opi en Bengala, i a través de la seua sucursal de Canton havia difós l’ús del verí en Xina. Al començament del segle XIX, l’opi va baixar de tal manera el seu preu, que esdevingué ràpidament en article de consum per al poble. Encara l’any 1821 la importació d’opi en Xina era de 4.628 caixes, al preu mitjà de 1.325 dòlars; després, el preu es va reduir a la meitat i la importació anglesa va passar en 1825 a 9.621 caixes; en 1830 a 26.670 caixes.216 Els efectes desastrosos del verí, particularment el de les pitjors qualitats usades per la població pobra, es van convertir en una calamitat pública i van determinar que Xina prohibís la importació. Ja en 1828, el virrei de Canton havia prohibit la importació d’opi, però açò només va servir per a dirigir el comerç vers altres ports. Es va encarregar a un dels censors de Pequín d’estudiar la qüestió, i emeté l’informe següent:
“He vingut a saber que els fumadors d’opi senten tan violenta apetència d’aqueix medicament nociu, que estan disposats a oferir-lo tot per a aconseguir el seu gaudi. Si no reben l’opi a l’hora acostumada, els seus membres comencen a tremolar; grosses gotes de suor els corren pel front i la cara, i són incapaços de realitzar el menor treball. Però si hom els dóna una pipa d’opi, fumen unes quantes xuplades i de seguida estan curats.”
“Per consegüent, l’opi ha esdevingut una necessitat per als que el fumen i no cal sorprendre’s que, quan les autoritats locals els interroguen, preferisquen suportar qualsevol càstig a declarar els noms de qui els subministren opi. A vegades, les autoritats locals reben també regals per a tolerar aquest mal, o per a suspendre una investigació iniciada. La majoria dels negociants que porten articles de comerç a Canton venen també opi de contraban.”
“La meua opinió és que l’opi constitueix un mal molt major que el joc i que, per tant, als fumadors d’opi no havia d’imposar-se’ls un càstig menor que als jugadors.”
El censor proposava que es condemnés tot fumador d’opi a 80 assots de bambú, i als que no volgueren denunciar el venedor, a 100 assots i desterrament de tres anys. Després, amb una franquesa extraordinària, el buròcrata amb coleta de Pequín, acabava el seu informe: “Sembla que l’opi és importat majoritàriament de l’estranger per funcionaris indignes, que d’acord amb comerciants cobdiciosos el porten a l’interior del país, on els joves de bona família, els particulars i comerciants rics es dediquen a aqueix gaudi. Finalment, el seu ús s’estén també a la gent ordinària. És sabut que en totes les províncies hi ha fumadors d’opi, no sols entre els funcionaris civils, sinó també en l’exèrcit. Mentre els funcionaris dels distints districtes recorden amb edictes la prohibició legal de la venda d’opi, els seus pares, els seus amics, els seus inferiors i servidors fumen com abans, i els comerciants utilitzen la prohibició per a pujar el preu. Fins a la policia, que es troba igualment contagiada, compra aquest article en compte de contribuir a perseguir-lo, i aquesta és també la raó que totes les prohibicions i mesures siguen vanes.”217
Després d’açò, va ser promulgada una llei que condemnava tot fumador d’opi a 100 assots i a ser exposat durant dos mesos. Es va imposar als governadors de les províncies l’obligació d’esmentar, en els seus informes anuals, els resultats de la lluita contra l’opi. El doble resultat d’aquesta lluita va ser, que, d’una banda, a l’interior de Xina, especialment a les províncies de Honan, Setschuan i Kweitschan, s’hi van establir plantacions de cascalls en gran escala i que, d’altra banda, Anglaterra va declarar la guerra a Xina per a obligar-la a permetre la importació. Així va començar la gloriosa “obertura” de Xina a la cultura europea; aqueixa obertura simbolitzada per la pipa d’opi.
El primer atac va caure sobre Canton. La defensa de la ciutat per l’entrada principal del riu Perla era d’allò més primitiu que pot hom imaginar. Consistia, principalment, en unes cadenes de ferro que diàriament i a la posta del Sol se subjectaven a pals de fusta ancorats al riu. Cal tenir en compte, a més, que els canons xinesos no tenien dispositius per a corregir el tir, açò és, eren completament inofensius. Amb aquesta primitiva defensa, que servia justament per a impedir l’entrada a un parell de vaixells mercants, van afrontar els xinesos l’atac anglès. Dos vaixells de guerra anglesos van ser suficients per a forçar l’entrada el 7 de setembre de 1839. Els 16 joncs de guerra i els 13 canons amb què els xinesos s’hi resistiren van ser destrossats en tres quarts d’hora. Després d’aquesta primera victòria, els anglesos van reforçar considerablement la seua flota de guerra, i a principis de 1841 van renovar l’atac. Aquesta vegada va ser dirigit contra la flota i contra els ports alhora. La flota xinesa consistia en uns quants joncs de guerra. Ja la primera granada va penetrar al polvorí d’un jonc i aquest va volar amb tota la tripulació. Després de breu temps s’havien destruït 11 joncs, entre ells el vaixell almirall; la resta cercava la salvació en la fugida. Les operacions en terra van durar unes hores més. Donada l’absoluta inutilitat dels canons xinesos, els anglesos van avançar per entre les fortificacions, escalaren un punt important que estava totalment desguarnit, i hi feren una gran matança de xinesos indefensos. El balanç de la batalla va ser: del costat xinès, 600 morts; de l’anglès... 1 mort i 30 ferits, dels quals, més de la meitat provenien de l’explosió casual d’un magatzem de pólvora. Unes setmanes més tard, els anglesos van realitzar una nova gesta. Es tractava de prendre els forts d’Anunghoy i Wantong del Nord. Per a això disposaven, ni més ni menys, de 12 vaixells completament preparats. A més, els xinesos havien oblidat una altra vegada el principal, açò és, fortificar l’illa de Wantong del Sud. Així, doncs, els anglesos hi desembarcaren tranquil·lament amb les bateries; amb elles van bombardejar el fort per un costat; els vaixells de guerra, per l’altra. Van bastar pocs minuts per a expulsar els xinesos del fort i fer possible el desembarcament general sense resistència. L’escena inhumana que després va seguir (diu una referència anglesa), serà sempre un objecte de profund pesar per als oficials anglesos. Els xinesos, en tractar de fugir, van caure a les fosses, de manera que ràpidament van quedar plens de soldats inermes que demanaven gràcia. Els sipais van disparar incessantment (segons sembla contra les ordres dels oficials) sobre aquesta massa jacent de cossos humans. Així es va obrir Canton al tràfic de mercaderies.
El mateix va ocórrer en els altres forts. El 4 de juliol de 1861 van aparèixer tres vaixells de guerra anglesos amb 120 canons davant les illes situades a l’entrada de la ciutat de Mingpó. Altres vaixells de guerra hi arribaren l’endemà. A la vesprada, l’almirall anglès va enviar un missatge al governador xinès, demanant-li que lliurés les illes. El governador declarà que li faltaven forces per a resistir, però que no podia efectuar el lliurament sense ordre de Pequín, per la qual cosa sol·licitava un ajornament. No se li va concedir, i a les dos i mitja del matí els anglesos van començar l’atac a l’illa indefensa. Als nou minuts el fort i les cases de la platja eren un munt fumejant de ruïnes. Les tropes van desembarcar en la costa abandonada i coberta de venables, sabres, escuts, fusells i alguns morts, avançant fins als murs de la ciutat de Tinghai, per a prendre-la. Reforçats per les tripulacions dels nous vaixells que havien arribat mentre, al matí següent van escometre l’assalt dels murs a penes defensats, i als pocs minuts s’havien apoderat de la ciutat. Aquesta gloriosa victòria va ser anunciada pels anglesos, modestament, d’aquesta manera: “El destí havia designat el matí del 5 de juliol de 1841 com el dia memorable en què, per primera vegada, la bandera de Sa Majestat Anglesa voleiés, la primera, sobre la més bella illa del Celest Imperi.” El 25 d’agost de 1841 es van presentar els anglesos davant la ciutat d’Amoy, els forts de la qual estaven armats amb varis centenars de canons del major calibre xinès. Donada la inutilitat quasi completa d’aquests canons i la malaptesa del cap, la presa del port va ser també un joc de xiquets. Els vaixells anglesos s’hi aproparen sota un foc continu als murs de Kulangsu, després van desembarcar els soldats d’infanteria de marina, i, després de breu resistència, van espantar les tropes xineses. Els anglesos capturaren al port 26 joncs de guerra amb 128 canons abandonats per les tripulacions. En una de les bateries, els tàrtars van resistir heroicament el foc combinat de cinc vaixells enemics, però els anglesos desembarcats van caure sobre ells a traïció i van fer una altra gran matança.
Així va acabar la gloriosa guerra de l’opi. Per la pau del 27 d’agost de 1842, els anglesos van obtenir l’illa de Hong Kong, A més, els ports de Canton, Amoy, Fuchu, Mingpó, Xangai havien d’obrir-se al comerç. Quinze anys més tard va tenir lloc la segona guerra contra Xina, durant la qual els anglesos van procedir d’acord amb els francesos; en 1857, la flota aliada es va apoderar de Canton, amb el mateix heroisme que en la primera guerra. En el pau de Tientsin (1858) els xinesos van concedir la importació d’opi i l’entrada, a l’interior del país, del comerç europeu i les missions, Poc després, en 1859, els anglesos entaularen de nou les hostilitats i van resoldre destruir les fortificacions dels xinesos en el Peiho, però van ser rebutjats després d’una batalla en què van tenir 464 morts i ferits.218 Llavors, Anglaterra i França van tornar a operar juntes. Amb 12.600 homes de tropes angleses i 7.500 francesos al comandament del general Coursin-Montauban, a finals d’agost de 1860, van prendre primerament sense disparar un tret els forts de Taki; després van avançar cap a Tientain i van continuar el seu avanç cap a Pequín. Pel camí, el 21 de setembre de 1860, va tenir lloc la sagnant batalla de Paliakao, que posava a Pequín a disposició de les potències europees. Els vencedors van entrar a la ciutat, quasi buida i sense cap defensa; van saquejar primerament el palau imperial, en el saqueig del qual va intervenir personalment, amb gran entusiasme, el general Coursin, que va ser després mariscal “comte de Palikiao”; per la seua banda, lord Eljin va manar calar foc al palau, “com a expiació”.219
A conseqüència de tot açò, es va permetre a les potències europees tenir plenipotenciaris a Pequín i Tientsin, i altres ciutats es van obrir al comerç. Mentre, en Anglaterra, la Lliga contra l’opi treballava contra la difusió del tòxic a Londres, Manchester i d’altres districtes industrials, i una comissió nomenada pel parlament declarava altament nociu el consum d’opi, en la Convenció de Chifú de 1876 s’assegurava encara la llibertat a la importació d’opi en Xina. Al mateix temps, tots els tractats de Xina van assegurar als europeus (comerciants i missions) el dret a adquirir en Xina propietat territorial. En aquesta tasca col·laborava, amb el foc dels canons, l’engany conscient. Els termes equívocs en què estaven redactats els tractats oferien una còmoda base per a anar estenent gradualment les zones ocupades pel capital europeu, i els ports compresos en les estipulacions. Sobre la base de la coneguda cínica falsificació del text xinès de la Convenció Addicional francesa de l’any 1870, obra del missioner catòlic clergue Delamarre, que havia intervingut com a intèrpret, es va obligar, més tard, el govern xinès, a permetre que les missions adquiriren terrenys, no sols als ports oberts, sinó en totes les províncies. Tant la diplomàcia francesa com les missions protestants van condemnar unànimes el refinat engany del pare catòlic, però açò no impedí a la primera exigir, enèrgicament, l’aplicació de l’ampliació de drets de les missions franceses introduïda fraudulentament, i fer que, en 1887, s’estengués també, expressament, a les missions protestants.220
L’obertura de Xina al comerç de mercaderies, que havia començat amb la guerra de l’opi, va ser segellada amb la sèrie de pactes i l’expedició de Xina (1900), en els que els interessos comercials del capital europeu van donar lloc a un públic i internacional robatori de terrenys. Finalment, fa ressaltar aquesta contradicció entre la teoria inicial i la pràctica final dels “representants” de la cultura europea en Xina, el despatx dirigit per l’emperadriu viuda a la reina Victòria després de la presa dels forts Taku.
“Una salutació a la Vostra Majestat: en totes les negociacions d’Anglaterra amb l’Imperi Xinès des que aquestes es van entaular entre nosaltres, no s’hi ha parlat mai, per part de Gran Bretanya, d’ampliar les possessions territorials, sinó només del desig viu de fomentar els interessos del seu comerç. Considerant el fet que el nostre país es troba ara en un espantós estat de guerra, recordem que una gran part del comerç de Xina, el 70 o 80 per cert, es produeix amb Anglaterra. A més d’açò, les vostres duanes marítimes són les més baixes del món i en els vostres ports es posen molt poques limitacions a la importació estrangera. Sobre aquestes bases s’han mantingut les nostres relacions amistoses amb comerciants anglesos en els nostres ports oberts al comerç durant l’últim mig segle ininterrompudament i amb avantatge mutu. Però, ara, ha sobrevingut un canvi sobtat i s’ha alçat contra nosaltres una sospita general. Preguem a la Vostra Majestat, per això, que reflexione sobre el fet que si per una certa combinació de circumstàncies hagués de perdre’s la independència del nostre Imperi, i les potències es posaren d’acord per a realitzar el seu antic propòsit d’apoderar-se del nostre territori [en un despatx contemporani a l’emperador del Japó, l’apassionada Tzu Hsi parla clarament “de les potències de l’Oest, famolenques de terra, els ulls de tigres devoradors de les quals miren en la nostra direcció”], el resultat seria infortunat i fatal per al vostre comerç. Mentre, confiem en els bons serveis de la Vostra Majestat com a intermediària, i esperem la vostra ràpida resolució...”221
En cada guerra, mentre, els representants de la cultura europea prenen part en els robatoris i saquejos dels palaus imperials xinesos, dels edificis públics, dels monuments antics de civilització. Tant l’any 1870, que els francesos van saquejar el palau de l’emperador amb els seus tresors de meravella, com en 1900, que “totes les nacions” van robar a porfídia béns públics i privats. Ruïnes fumejants de les majors i més antigues ciutats, decadència de l’agricultura en extenses zones, insuportables gravàmens tributaris per a recaptar les contribucions de guerra, van acompanyar als progressos del comerç de mercaderies en tot avanç europeu. Cadascun dels quaranta i tants Treaty ports xinesos ha estat adquirit amb devessalls de sang, matances i ruïnes.
216 En 1854 es van importar 77.379 caixes. Més tard, la importació va descendir lleument a causa de la difusió de la producció nacional; no obstant això, Xina continua sent el principal client de les plantacions índies. En 1873-1874 es van produir a l’Índia 6,4 milions de quilos d’opi, dels quals es van vendre als xinesos 6,1 milions. Encara ara, Índia exporta anualment 4,8 milions de quilos per valor de 150 milions de marcs, quasi exclusivament a Xina i a l’arxipèlag malai.
217 Citat pel major J. Scheibert, La guerra en Xina, 1830, pàgina 179.
218 Un edicte imperial del dia 3 de la lluna VIII en el X any Hsien-Feng (6 de setembre de 1860) diu, entre altres coses: “No hem prohibit mai a Anglaterra ni a França tenir comerç amb Xina, i durant molts anys hi ha hagut pau entre ells i nosaltres. Però fa tres anys, els anglesos van penetrar amb males intencions en la nostra ciutat de Canton i van fer presoners als nostres funcionaris. En aquell moment no prenguérem represàlies ni mesures, perquè ens veiérem obligats a reconèixer que l’obstinació del virrei Yah havia donat, en certa manera, ocasió a les hostilitats. Fa dos anys, el cap dels bàrbars, Eljin, va avançar cap al Nord i donàrem ordre al virrei de Chihli, T’An Ting-Hsiang, que examinés els fets abans d’entrar en negociacions, Però el bàrbar es va aprofitar que no estàvem preparats: va prendre els forts de Taki i va avançar sobre Tientsin. Preocupats d’estalviar al nostre poble els horrors de la guerra, prescindirem, una vegada més, de prendre represàlies i ordenàrem a Kuei-Liang que entaulés negociacions de pau. Malgrat les vergonyoses exigències dels bàrbars, ordenàrem a Kuei-Liang dirigir-se a Xangai per a ocupar-se del tractat de comerç proposat, i fins i tot el ratificàrem com a signe de la nostra bona fe.”
“Sense tenir en compte res d’açò, últimament, el cap dels bàrbars, Brosse, amb una obstinació completament sense raó, va aparèixer en la XVIII lluna amb una esquadra de vaixells de guerra a la badia de Tako. Va escometre violentament Seng Ko Liu Ch’in i el va obligar a retirar-se. S’hi dedueix que Xina no ha faltat a la fe promesa, i que els bàrbars no tenen cap raó. Ara, l’any corrent, els caps bàrbars Eljin i Grosse han tornat a aparèixer en les nostres costes, però Xina, no desitjant recórrer a mesures extremes, els va permetre el desembarcament i una visita a Pequín per a ratificar el tractat.”
“Qui hauria cregut que els bàrbars no havien fet més que tendir-nos trampes durant tot aquest temps i que portaven un exèrcit de soldats i artilleria, amb el que van prendre a traïció els forts Taku i, després de desallotjada la guarnició, van marxar sobre Xina!” (Xina sota l’emperadriu viuda, Berlín, 1912, pàgina 25. Vegeu també en l’esmentada obra tot el capítol titulat “La fugida a Jehol”).
219 Les operacions dels herois europeus per tal d’assolir l’obertura de Xina al comerç de mercaderies, estan enllaçades amb un bonic fragment de la història interior de Xina. Recent el saqueig del palau d’estiu dels sobirans manxús, el “Gordon xinès” engegà la campanya contra els rebels Taiping, i en 1863 va prendre, fins i tot, el comandament de l’exèrcit imperial. La sufocació de l’aixecament va ser en realitat obra de l’exèrcit anglès. Però, tot i que un nombre considerable d’europeus, entre ells un almirall francès, van perdre la seua vida per a conservar-li Xina a la dinastia manxú, els representants del comerç de mercaderies europeu aprofitaren la qüestió per a fer un negoci amb aquestes lluites, subministrant armes tant als defensors de l’obertura de Xina al comerç, com als rebels contra els qui aquests combatien. “L’ocasió de fer diners va induir, a més, els honorables comerciants, a subministrar a ambdues parts armes i municions, i com les dificultats d’aprovisionament d’aquests articles eren majors per als rebels que per als imperials, i havien de pagar, per tant, preus més alts dels que estaven disposats a pagar, van ser adquirits preferentment pels negociants. Aquests armaments els van permetre resistir, no sols a les tropes del propi Govern, sinó també a les d’Anglaterra i França.” (M. V. Brandt, 88 Jahre in Ostasien, 1901, tom 3, “Xina”, pàgina 11)
220 Dr O. Franke, Die Rechtsverhältnisse am Grundeigentum En China. Leipzig, 1903, pàgines 82 i següents.
221 China unter der Kaiserin-Witwe, pàgina 334.