E. Sylvia Pankhurst


Els obrers britànics i la Rússia soviètica


«The British Workers and Soviet Russia», The Revolutionary Age, 9 d'agost del 1919;
Transcrit per Sally Ryan per marxists.org in 2000; traducció de marxists.org.


PREFACI

EL NOSTRE progrés és ben lent. Quan fa un any començà la intervenció aliada per esclafar els soviets russos, era impossible d'aixecar els obrers perquè hi protestassen. El juny del 1918, quan els aliats únicament provaven d'ingerir-se en Rússia, Kerenski arribà a aquest país per cridar els aliats a fer una gran guerra contra els soviets. La seua primera aparició fou en la Conferència del Partit Laborista de Westminster. El presentà a la Conferència n'Arthur Henderson i rebé una gran ovació dels delegats que encara no havien pensat prou en Rússia com per entendre que era l'eina de la contra-revolució tsarista. Els qui protestàrem pel fet que se li permetés d'adreçar-se a la conferència com a convidat d'honor fòrem escridassats o expulsats. La nostra petició que Maksim Litvinov, el representant acreditat de la Rússia soviètica, que hi era present a la sala, pogués respondre als càrrecs que Kerenski havia fet contra els soviets, fou ignorada per ordre d'Arthur Henderson.

En el Congrés Sindical de Blackpool, l'autumni següet no s'hi féu cap protesta efectiva contra la intervenció: cap delegat no fou prou ferm com per expressar solidaritat amb el govern soviètic. Però ara tot és diferent: els obrers comencen gradualment a adonar-se que els governs soviètics rus i hongarès són governs de la classe obrera, que responen a les llurs necessitats, i que els permeten, a la fi, de realitzar els llurs anhelats ideals. Tot i que els dirigents oficials com Arthur Henderson han denigrat, repudiat i fins i tot contribuït a difamar els soviets, ha crescut un profund sentiment de solidaritat amb la Rússia comunista entre els obrers. Ja fa mesos que «Les mans fora de Rússia» ha fet via en les resolucions de qualsevol trobada obrera o socialista i els texts de Rússia són els que es lligen amb més afany de tots. En la Conferència de Southport del Partit Laborista, que s'inaugurà el 25 de uny, el sentiment que ha anat creixent durant l'any es manifestà clarament. Pel gruix dels 950 delegats, Rússia era la més candent de totes les qüestions, i durant tota la conferència amb aplaudiments, xiulets, comentaris de protesta, expressaren oralment els agitats pensaments a l'entorn de la qüestió russa. Els delegats de base eren molt per endavant de la plataforma i dels dirigents coneguts (Les resolucions de la Conferència del Partit Laborista s'havien posat en l'agenda mesos abans i les resolucions d'emergència tan sols es presenten a través del comitè permanents d'ordre). Aquest element oficial actua de barrera que resulta difícil d'esquivar. Amb tot, s'hi pot dir que a la Conferència de Southport del Partit Laborista s'ha reeixit en fer-lo declarar-se en els següents punts:

(1) Reconegué clarament la lluita internacional de classe entre el treball i el capital.

(2) Ha declarat (tot i que encara de forma tímida, i sense encara la plena disposició a satisfer totes les obligacions d'aquesta tria) la seua solidaritat amb les repúbliques socialistes obreres de Rússia i Hongria.

(3) S'ha declarat partidari d'emprar l'acció industrial directa per assolir els fins polítics dels obrers.

(4) Ha decidit que s'emprarà aquesta acció industrial directa per aturar els atacs capitalistes contra les repúbliques soviètiques de Rússia i Hongria.

(5) Però ha deixat aquesta acció en mans de les executives conjuntes, i les executives no actuaran sense pressió.

No s'hi demanà a la Conferència de discutir el fet que haguessen vingut delegats dels camarades francesos i italians per cridar el moviment britànic a unir-se en una vaga de protesta contra la guerra a les repúbliques soviètiques. Henderson simplement anuncià «a tall únicament informatiu» que l'executiva havia acordat amb els delegats francesos i italians de preparar manifestacions contra la intervenció pel 20 i el 21 de juliol a França, Itàlia i Gran Bretanya: les manifestacions seran «de la forma millor adaptada a les circumstàncies i als mètodes que operen en cada país». Les resolucions que es presentaran en les manifestacions diuen:

«Per aquest fi és el deure suprem del moviment obrer d'anar a l'acció davant els diversos parlaments, i de dur-hi tota la pressió que es puga, en relació a les llurs circumstàncies nacionals contra les autoritats governamentals dels diversos països».

És clar que qualque delegat hauria d'haver-se aixecat i demanat la suspensió del permanent, per tal que es presentàs la declaració d'una vaga general pel 20 i el 21 de juliol. Ningú no fou prou ràpid per aprofitar l'oportunitat; però si cap delegat ho hagués fet, l'experiència ens diu que el president probablement hauria refusat d'acceptar la moció. La resolució finalment adoptada per la conferència fa:

«Instrueix l'executiva nacional a consultar el comitè parlamentari del Congrés Sindical amb la idea d'una acció efectiva per reforçar aquestes reivindicacions amb l'ús sense reserves del llur poder polític i industrial».

Es veu que en aquesta resolució es deixà a les executives conjuntes de complir la voluntat de la conferència. L'Executiva dle Congrés Sindical s'oposa obertament a l'acció industrial per objectius polítics i no li importen gens els soviets, i la majoria de l'executiva laborista també s'oposen a l'acció. McGurk, el president cessant del Partit Laborista, en una ocasió concedí una entrevista al capitalista-imperialista Evening Standard, un diari anti-obrer molt virulent, on digué que res no en sortiria de la resolució.

Però ja hi ha quelcom que surt de la resolució. L'esperit que hi ha al darrera creix en força i en decisió; Ben Tillett, el secretari del sindicat portuari, anuncià recentment conjuntament amb Havelock Wilson, el secretari reaccionari de la Unió de Mariners, que enviarien un vaixell amb aliments a Kolc'ak i que els estibadors el carregarien sense cobrar: aquest vaixell d'aliments no sembla haver-se materialitzat i quan l'altre dia Ben Tillett parlà a Poplar (un districte portuari de Londres) fins fa no gaire un dels seus baluarts, fou escridassat pels estibadors.

Ara el comitè de districte dels portuaris ha decidit de declarar una vaga el 20 i el 21 de juliol, però va més enllà en haver decidit d'aconsellar els seus membres d'abstindre's de treballar en cap vaixell destinat a Rússia o de contribuir de qualsevol forma a l'enderrocament del proletariat rus. A més demana que els diners invertits pel Sindicat Portuari en prèstecs de guerra s'hi retiren immediatament.

El Comitè Executiu de la Societat de Mecànics i Fogoners de Locomotores distribueix una circular als membres per demanar-los que donen suport de totes les formes possibles a les manifestacions del 20 i el 21 de juliol. Això és molt important, ja que, tot i que aquest sindicat és necessàriament petit, controla un sector poderós i absolutament essencial d'homes. A més hi ha una gran rivalitat entre ella i la Unió Nacional de Ferroviaris; i allà on el sindicat sectorial més petit passa per davant del gran sindicat industrial, és segur que aquest provarà de superar-ho. Ja hi ha la possibilitat d'una vaga ferroviària immediata per raons industrials i els ferroviaris bullen de desconent.

Els miners donaren suport a la resolució de la vaga en la conferència i la pròpia Triple Aliança convoca una conferència d'acció industrial per aturar la intervenció. Alhora sembla que el laborisme britànic comença a moure's. Som lents però, esperam, segurs.